20.10.09

A dalt i a baix. Del Gotha català a un institut popular i globalitzat!





Vaig poder escoltar per la ràdio, fa uns dies, i per casualitat, un grup de professors i alumnes de l'institut Milà i Fontanals. Aquest institut, proper al meu barri, és avui un mosaic del món, amb aquest conjunt d'alumnes de tot arreu, que mostren els centres públics educatius situats en barris com el Raval o molts d'altres, escampats per tota la nostra geografia. El tarannà dels mortals, per altra banda comprensible, fa que molta gent de casa porti els fills a d'altres escoles o instituts, si pot, quan comprova que aquell centre que li toca mostra una varietat humana excessiva. Malgrat la percepció que en puguem tenir des de fora,  jo crec que el Milà és avui un institut que funciona molt bé i que en el futur sentirem a parlar de persones importants, que avui són estudiants adolescents, fills d'immigrants, i que també hauran anat al Milà. Una altra cosa és que quan algú prospera gràcies a l'institut del barri després no porta els fills a l'institut del barri, ai, que patirem. El professorat va parlar amb molt d'entusiasme del centre, un centre per on hi ha passat molta gent interessant i que ha complert, ja, setanta-cinc anys, encara que en la seva prehistòria es va dir Pi i Margall (qui recorda avui el pobre Pi i Margall?). Els alumnes que acompanyaven el professorat, fins i tot admetent que podien haver estat triats per anar a la ràdio, s'explicaven molt bé. En general, la diferència entre l'alumnat obligatori i el que no ho és resulta força important, a secundària. Cosa que hauria de fer-nos plantejar de nou el tema, sempre espinós, de l'obligatorietat.







Tornant al Milà i Fontanals, l'edifici actual és va inaugurar l'any 1961 i en aquella època semblava una meravella de modernitat. Era, aleshores, i ho va ser durant força temps, un institut de nois. De noies n'hi havia pocs, d'instituts, ja estudiava poca gent i del sexe femení, poquíssima. Van situar-lo a l'indret on hi havia hagut la presó de les dones, i molta gent de quan jo era jove encara en deia la presó de les dones, de la plaça Folch i Torras. Abans de ser de dones també havia estat d'homes i s'hi havien fet execucions, com la darrera pública a garrot, recollida per Ramon Casas i que va acabar amb un pobre desgraciat que amb el temps es va saber que era innocent, probablement. Podem trobar-ho molt bàrbar, tot allò, però la gent del poble anava a veure aquestes coses com qui va de revetlla. Doncs, una de les professores que acompanyava els alumnes a la ràdio va explicar la història de l'institut i va comentar, com de passada, que abans, des de després de la guerra civil fins a la construcció de l'edifici actual, l'institut era a la casa d'un marquès. M'hauria agradat una mica més de precisió, ja que la casa d'aquest marquès era la del Marquès de Camps, personatge importantíssim, que hauria de ser molt més conegut per les noves generacions. La meva besàvia va servir durant anys en aquella casa, la meva mare m'explicava històries semblants a aquelles de la sèrie A dalt i a baix, que em feien somniar en passats romàntics i esvaïts. La feina del servei, en aquella època, era dura, aquelles històries tenien llums i ombres, però sembla que la meva besàvia admetia que sempre li havien pagat puntualment el poc que es cobrava, a cal Marquès, cosa que no passava a tot arreu, ja que moltes famílies benestants, a força d'estirar més el braç que la màniga no complien amb els criats i s'endarrerien en els pagaments.


Durant la guerra civil, a Salt, van assassinar un fill del marquès. Un altre fill havia mort a la guerra, al Marroc. I un tercer, no sé si l'hereu, va poder escapar en un vaixell, amb d'altres personalitats que es trobaven en perill de mort, entre els quals Ramon d'Abadal, que en un llibre explica les seves vivències i la gent que va compartir amb ell aquell vaixell, entre els quals aquest fill del marquès, sobre el qual ironitza, ja que sembla que havia passat molta por, com és natural, i que temia que al vaixell no hi hagués algun enemic ocult. Vaig saber amb els anys que a casa de la meva mare, al pis del Poble-sec, hi van tenir amagat uns dies, durant la guerra, aquest fill del marquès, abans no sortís el barco, i que el meu avi el va acompanyar al port. El meu avi era més aviat d'esquerres i a sota de casa hi havia un lloc amb allò que en deien les patrulles de control i que després s'ha sabut que deunidó el control descontrolat que tenien; més d'un veí podia escoltar els crits de la gent que estovaven i, ens agradi o no, aquelles percepcions expliquen molt d'allò que s'ha titllat de franquisme sociològic. La meva mare era petita, adolescent, recordava que havien passat molta por i que el seu pare i la seva àvia li van insistir que, sobre tot, no se li escapés res a ningú, d'allò del marquès amagat. Si s'hagués descobert, evidentment, haurien mort també al meu avi de mala manera. Jo crec que són aquestes les històries veritablement remarcables que cal explicar, del temps de la guerra civil, i que es van donar per totes bandes, herois anònims sense pretensions, tips de veure morts i venjances i disposats a jugar-se la vida per ajudar algú, encara que fos dels altres. De la postguerra també en sé unes quantes, en aquest cas amb l'ideologia a l'inrevés.


Aquestes històries em fascinaven, de petita, i també ara, encara que ja no les veig com una mena de conte fantàstic, com aleshores. El Palau del Marquès de Camps ja no existeix, a Barcelona. Era al carrer Canuda, allà on ara hi ha l'horrible Decathlon, molts nois de la meva edat recordaran haver-s'hi anat a examinar, era molt freqüent estudiar per lliure, que deien, i fer uns exàmens dificilíssims, per als quals sovint, als pobles, i també en moltes acadèmies de barri, preparaven els mestres d'aleshores, tan poc preparats, quines coses. I fins i tot gent que no tenia cap mena de títol, la cosa era molt diferent d'ara. 


La família del marquès provenia de Salt, del Mas Ribot, on aleshores estiuejava la família. Salt és també avui un poble colorista, amb molta gent immigrada, coses dels nostres temps. Las meva besàvia també havia servit a una altra casa emblemàtica de l'època, Ca l'Erasme. No entrava qualsevol en aquestes cases, ep, poca broma. Calien recomanacions, coneixences. El servei domèstic era una de les poques sortides professionals femenines, en un temps en el qual, les dones podien ser molt poques coses, en el  millor dels casos, com deia, crec, Concepción Arenal, mestra, estanquera, monja o reina. Com fins i tot passa ara, no era el mateix treballar en una casa gran, una mena d'empresa important, que en una de petita i fer d'escarràs poc qualificat. Carlos de Camps va morir el 1939, abans d'acabar la guerra. La meva besàvia crec que el 1943. Cap a mitjans o finals dels noranta va morir, molt gran, l'esposa del tercer marquès de Camps, que la meva mare havia vist de petita en alguna ocasió, i recordo que em va fer retallar l'esquela de la Vanguardia, la mama, per guardar-la en aquestes capses de llauna familiars on es guarden tantes coses estranyes i misterioses.



El record dels marquesos de Camps és encara molt present a Girona. És aquest un títol dels anomenats pontificis, un títol important, encara que avui aquestes coses no ens impressionen. No eren aquells nobles gent vagarosa, eren enginyers, interessats per l'agricultura, polítics actius i esforçats. Carles de Camps i Olzinellas, el del temps de la meva besàvia, va escriure també narracions remarcables en català. Cert que en en l'època de la restauració exercien per les terres gironines el caciquisme, era aleshores molt corrent, hi havia una mena de pacte polític per controlar les eleccions. De fet eren gent il·lustrada que pretenia renovar la societat des de dalt. Bé, el cas és que ni per dalt ni per baix no es va aconseguir renovar la societat, la guerra civil va malmetre moltes bones intencions i totes les possibilitats de concòrdia. No era tan fàcil, el segle XIX és un segle molt desgraciat, amb carlinades pel món rural, una industrialització rapida i mediocre i una societat esqueixada i complexa. I el XX, fins a la seva tercera part, un desastre absolut. Això pel que fa a Espanya, a Europa. A una gran part del món del present els desastres continuen. Per això, més enllà de si és greu o no ho és, preocupar-nos per la grip em sembla una frivolitat.


Fa uns dies parlava de Patrick Modiano, qui, en les seves novel·les, fa vagarejar la gent per un París on tot canvia, de la mateixa manera que jo vagarejo per una Barcelona en perpètua transformació i tan sols jo sé que en aquell pis s'hi va amagar un marquès o que l'ombra de la meva besàvia és plany de no poder reconèixer gairebé res de la seva joventut, en aquest Raval on encara hi ha una bona pila de pedres amb història i amb històries . En una entrevista li van preguntar a Modiano perquè no li interessava la política i ell va manifestar que la política cerca simplificar les coses i que tan sols la literatura pot mostrar la gran complexitat humana. Hi estic d'acord, la veritat.



Després de la guerra, durant els anys quaranta i cinquanta, van sortir molts llibrets amb evocacions d'una Barcelona dramàticament perduda, com la col·lecció de la Llibreria Dalmau, Barcelona y su historia. Eren llibres cars, a causa de l'època, 14, 15 pessetes pels de rústica, tot un luxe. Avui molts d'ells es poden trobar als encants, a llibreries de vell. En un de Ramon Aliberch sobre les cases senyorials de Barcelona parla d'aquesta del Marquès de Camps, com una de les poques que encara resisteix (l'any 1944). Explica Aliberch que l'arquitecte va ser August Font, i que la casa encara té pati i jardí. Remarca l'interès del    marquès per l'agricultura i l'enginyeria, explica que va ser president de l'Institut de Sant Isidre i també recull un episodi que més endavant va escriure Permanyer a La Vanguardia. El 1916 el joc era permès i generava una gran problemàtica social i econòmica. El Marquès de Camps va protestar formalment al Senat, de forma contundent i el joc es va suprimir generant una manifestació dels tafurs i gent que vivia del tema, sembla que volien atacar el palau, però la cosa va acabar amb cops i soroll, tan sols. També es va atacar la casa de Salt i allà hi van haver fins i tot trets. Cada vegada tinc més l'estranya percepció de com es malmeten molts moviments populars, quan s'apleguen a l'entorn de causes, si més no, una mica dubtoses. Entre aquells marquesos de veritat i la gente bien rusiñolesca hi havia, evidentment, una distància important. Per això, ai, no podem pas posar-ho tot al mateix sac, seria injust. Per cert, al Milà, els alumnes fins i tot fan esgrima!!! I tenen... ordinadors. No sé pas de què s'hauran de refiar més, amb el pas dels anys.



18 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

ABANS QUE RES, REDUEIX LA FOTO DE MIDES, T'HAS PASSAT TRES POBLES.

F.Puigcarbó ha dit...

T'haurien de nomenar cronista de la Ciutat de Barcelona.

Júlia ha dit...

Quina, la del Marquès? Es que encara estic provant...

Sí, però quan demanen cronistes fitxen els jovenets, ai.

Júlia ha dit...

...i sense cobrar, ep, que té molt de mèrit.

Galderich ha dit...

Bon passeig per la història familiar i col·lectiva! Sempre m'ha resultat curiosa la història de petites anècdotes perquè són molt més revelants que grans actes heroics.
El teu text explica més del franquisme sociològic (per exemple) que mil estadístiques juntes.

Allau ha dit...

El Milà i Fontanals té per a mi records més aviat terrorífics, perquè jo estudiava a una escola que en deien "no reconeguda" i els exàmens dels cursos de batxillerat els havíem d'anar a fer al Milà (no sé perquè, ja que l'escola es trobava a Sarrià). Per sort, era una bona escola i no costava superar els examens d'aquell institut hostilment desconegut.

Júlia ha dit...

Galderich, jo també tinc un gran interès per les histories familiars, tan misterioses i amb tantes ombres com les històries dels grans personatges, s'entén millor la gran història a través de les històries individuals que no pas a través de llibres de text i proclames abrandades.

Júlia ha dit...

Allau, durant anys els instituts eren pocs i hi havia moltes d'aquestes escoles 'no-reconegudes', jo m'havia anat a examinar al Verdaguer, que era 'de noies, era tota una experiència aquella, impressionava però també tenia el seu punt excitant.

Júlia ha dit...

Mira, em sembla que fins i tot el proper post el faré sobre aquelles anades a examinar-se als instituts, tota una aventura de l'època.

F.Puigcarbó ha dit...

la del titol que no es veu el bou, només la panxa del...

Per cert, nosaltres ens anàvem a examinar de Batxillerat a Manresa, a un Institut que es deia Luis de Peguera o quelcom així....

Deric ha dit...

Vaja! Parles del meu poble!
De fet els marquesos encara tenen la casa de la primera foto a Salt i venen (cada cop menys) a passar l'estiu aquí. La casa està habitada, hi viuen uns massovers.
Efectivament és una família molt present a Girona (amb una céntrica plaça) i a Salt (amb un céntric passeig a més de la casa i terres). A la feina tenim el seu arxiu, un fons molt important.
M'ha agradat tenir aquest punt de contacte!

Júlia ha dit...

Doncs ja ho arreglaré, Francesc, ara m'ho miro.

Júlia ha dit...

Deric, pensava en tu mentre feia el post. Creia que potser la casa se l'havia quedat l'ajuntament, això de l'arxiu ho he llegit per internet.

Júlia ha dit...

Jo no sabia ni on era Salt de petita, només sabia que la meva besàvia anava a treballar a la torre dels marquesos allà, als estius, de fet un temps abans ja enviaven el servei a arranjar la casa. Una anècdota que poso en uns altres personatges a 'L'inici del capvespre' esta treta del que li va passar a la meva besàvia en relació amb la marquesa.

Sàlvia ha dit...

Et fitxe com a historiadora. Llegint el teu article m'ha interessat tant la història que m'has deixat tan atrapada que ja m'agradaria a mi escriure els llibres d'història com tu.
Eres molt bona, xicona.
Besadetes

Deric ha dit...

No, no, encara és propietat d'ells!
Quan vulguis et convido a visitar l'Arxiu i veure la documentació!

Júlia ha dit...

Gràcies, Sàlvia, de fet moltes d'aquestes històries les recullo en les meves novel·les, ep, canviant una mica els noms dels protagonistes, no fos cas...

Júlia ha dit...

Gràcies, Deric, quan vaig per Girona ja t'ho diré per anar-lo a visitar i tafanejar.