11.10.09

Pensionistes al poder (de veritat)


Davant dels fets que tots sabem i dels quals cada dia ens parlen els mitjans, sense arribar a aprofundir massa en com i perquè passen aquesta mena de coses, la veritat és que la desconfiança vers el món polític, per altra banda necessari, s'ha incrementat molt i molt. Els senyors i senyores que manen més o menys no fan més que amollar-nos discursos d'escola activa, catalana i democràtica, insistint en el fet que no tots són iguals. Ja ho sabem, ja ho sabem. Ensopegar-nos amb un mal metge no fa que no en cerquen un altre, malgrat que sabem, també, ai, que cap metge no ens farà immortals ja que sense receptes de metge l'home neix i creix i mor, com deia la cançó.

Fan falta alternatives als grans grups polítics.

Ja fa temps que constato la importància en nombre i qualitat del col·lectiu de la gent gran, d'aquella franja d'edat que abans en deien vells i velles, paraula que avui és pecat mortal. De cinquanta-cinc anys en endavant som molts i moltes, una gran majoria de classe mitjana més o menys baixa, tot un potencial que els mitjans televisius de vegades mimen amb pintoresquisme, ja que formen part del públic que nodreix molts programes en directe emesos en horari laboral. Al col·lectiu ens tenen controlats oferint-nos viatgets de l'imserso (una forma subliminal de treure'ns del davant durant temporadetes) i descomptes en els mitjans de comunicació. Doncs no n'hi ha prou, ni de bon tros. Ara es compta amb el Partit dels Pensionistes en Acció, una alternativa interessant. Aquest tipus de partit ja existeix en d'altres països, sembla que té èxit. És una mica conservador, allà on ha prosperat, però la cosa és natural, amb l'edat ens tornem una miqueta conservadors, que no vol dir feixistes ni immobilites, ep, ep, ep.


Fa anys hi va haver una campanya d'esquerres amb el lema Jubilat, aixeca el cap. En aquella època les pensions eren molt pitjors que no pas ara. Avui cal anar directament a intentar assolir alguna engruna de poder, de moment sembla que el partit voldria arribar a ser un partit frontissa. Ésa possible que amb el possible èxit es generin problemes, com ara incidir en el tema autonòmic o com tractar l'interclassisme, car de pensionistes n'hi ha de moltes menes, encara que em temo que els jubilats d'or no formaran part d'aquest partit. I la paritat, ai, la paritat, que les dones vivim més anys, ep, ep.



Nota al marge
No puc evitar dedicar avui un record a Luis Aguilé, cantant una mica pesadet però lligat a la meva història sentimental, amb aspectes poc coneguts, com ara que va fer un disc en català. I fins i tot algun tema polític, com aquest Señor Presidente. En pau descansi i que al cel el puguem retrobar.




12 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Que hi hagi d'haver un partit dels pensionistes és una autèntica llàstima, perque posa de manifest que els partits "tradicionals" no se n'ocupen com caldria. Clar que, veient la feina que fan (bàsicament despotricar els uns dels altres i els altres dels uns), ja s'entén que no els quedi temps per a temes importants.

Pel que fa a Aguilé, aquest matí volia saber alguna cosa més d'ell i he descobert això que comentes, que va treure un disc en català. He al·lucinat, no en tenia ni idea! Es veu que va estar visquent 20 anys, a Catalunya!

Júlia ha dit...

Sí, més de vint anys, estava molt vinculat a Barcelona.

Els partits tradicionals es miren massa el melic, el seu, és clar. Potser caldrà cercar vincles més transversals que no pas les ideologies tradicionals.

Anònim ha dit...

CREC QUE PER CASTELLA VA EXISTIR UN PARTIT O AGRUPACIO D'ELECTORS ANOMENATS "PANTERAS GRISES",NO VA PROSPERA,ELS PODERS CONSTITUITS SON A MES A MES DE CORRUPTES CANTAMANYANES,LES VIDUES EN SABEM UN NIU.
JUGANT....
NOTA: DEMA,UN NOU ENIGMA,UN JOC DE PETONS.

miquel ha dit...

Tinc unes ganes de poder apuntar-me al partit dels jubilats! Sembla que per uns mesos -inconvenients dels sagitaris- em caldrà esperar cinc anys més dels previstos.

M'adhereixo a l'homenatge Aguilé. He llegit que, a més de tot el que sabíem, era un home de gran generositat, al menys econòmica.

Júlia ha dit...

Efectivament, va existir i no sé si encara existeix, el partit aquest. O sigui, que d'entrada ja no tenim 'unitat política'. A mi és que això de les panteres no m'agrada massa, la veritat. Per cert, a Alemanya aquest partit, va acabar per disoldre's a causa d'un escàndol financer, ai, és que a tot arreu se'n fan de bolets, quan plou...

http://www.20minutos.es/noticia/363012/0/desaparece/panteras/grises/

En general, si la gent no fossim corruptible i anessin plegats a demanar el que cal no ens farien tants gols, però l'espècie humana, amb remarcables i generoses individualitats, té tendència a la mangància més o menys legal i al poder totalitari.

Júlia ha dit...

Pere, em sembla que al partit li falta una certa catalanització, ha nascut aquí però el web és en castellà. En fi, tot té solució. A veure si dura fins que tu siguis gran, ja creixeràs.

Sobre Aguilé, sembla que en feia un gra massa i tot i molts 'amics' se n'aprofitaven.

A l'adreça que indico de la tele es pot veure un dels últims programes on va sortir i on fa comentaris sobre Llegada Internacional, que havia presentat i que es feia a Barcelona, és interessant i entranyable.

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20090914/lluis-aguile-reposicio/584834.shtml

A mim'agrada allò de 'es una lata, el trabajar...'

Francesc Puigcarbó ha dit...

m'en va parlar na Marta de Todoreh que hi havia algun partit d'aquests. Me l'apunto a cinc mesos vista de ser pensionista.
Quan a Luis Aguilé, era una gran persona, ell, tenia amistat amb una Jefa que jo tenia i quan els sogres d'ella varen fer les noces d'or, va venir expressament des d'Argentina a cantar per a ells i només va cobrar el bitllet de l'avió i l'estada.

Es una lata... el trabajar (gran lletra)

Júlia ha dit...

Francesc, tenia bona fama, de generós, vaja.

I allò de 'soy currante, pero sigo para alante...'

Filosofía popular en estat pur.

Galderich ha dit...

Aquests partits sectorials que els dic jo sempre em fan una mica de por...
Sobre el Luís Aguilé no sabia que hagués mort. La seva darrera actuació fou una sàtira d'ell mateix que se n'enfotia del mort i de qui el vetlla i que a més va cobrar de la Generalitat Valenciana. Imprescindible veure'l tot senser:
http://www.youtube.com/watch?v=3de26Ch-hxA

Júlia ha dit...

Galderich, no acostumen a prosperar, tenen molts problemes, encara que aconsegueixin en algun moment l'èxit, ha passat amb alguns d'ecologistes, per exemple. De tota manera, el sistema ho fa acabar tot en bipartidisme, només cal pensar en el nombre de partits que hi havia durant la transició...

Júlia ha dit...

Podríem fer el partit blogaire...

Galderich ha dit...

Massa poca gent i veient alguns blocs...