28.10.09

Si jo digués tot el que sé...

Quan era petita, jo mostrava una ingenuïtat absoluta, cosa que em feia molt vulnerable a qualsevol espavilada. Les persones que treballen amb criatures saben que no pas totes són iguals i que, per molt que la seva feblesa física ens els faci entranyables, en els comportaments infantils es mostren ja perversions vitals adultes, encara que els pares, avis i oncles de vegades no vulguem admetre que els nostres també ho fan. De grans canvíem molt, potser el nen més retorçat de parvulari esdevindrà un home noble i honrant i el més bonifaci, un explotador, la vida dóna moltes voltes.


El cas que era molt habitual que em desapareixessin estris diversos, al cole: llapis, gomes, maquinetes. Avui, aquest problema, amb la implantació d'això que en diuen, de forma grandiloqüent material socialitzat, la cosa no és tan greu. Recordo que fins i tot quan resàvem -a l'entrar i al sortir d'escola-, cosa que jo feia amb gran devoció, en tornar a mirar la meva taula m'adonava que havia desaparegut ja, per exemple, la meva nova goma d'esborrar Milan. Existia també, la xantagista, un personatge que continua existint i que sovint és fa difícil de detectar, a les escoles o en les colles infantils de lleure. Era aquella que t'amenaçava amb explicar a la professora coses que sabia que havies fet o dit, ni que fossin inventades, si no li amollaves el bé que cobejava. 


Les nenes que tenien germanes grans també t'amenaçaven amb recórrer a les germanes en cas de conflicte o si no cedies a les seves pretensions extorsionadores. Una amiga meva, avui excel·lent persona, em va explicar que ella s'oferia a defensar altres nenes en cas de baralla, nenes fràgils com jo, a canvi de coses com ara la xocolata del berenar. Hi havia formes més barroeres, aquella de si no m'ho dones t'estomaco, que, segons de qui venia, feia molt de respecte. I les provocadores de conflictes en benefici propi, que anaven a explicar a algú que havies dit una cosa que no havies dit -o potser sí, però en secret- sobre ella, per tal que l'altra t'ataqués o t'agafés mania. 


Hi ha també un tipus de personatge habitual a l'escola i entre els adults, en els cercles d'amics, àdhuc en els familiars, aquell que gaudeix en manifestar que sap coses que tu no saps, ah, si ho sabessis, però no t'ho puc dir... De vegades acabes assabentant-te, per algú altre, d'allò que la persona, suposadament, et volia amagar. Els grans secrets moltes vegades es descobreixen, vegeu la literatura, que n'és plena, d'històries fonamentades en secrets del passat o del present. Però és que, de fet, la persona en qüestió no t'ho volia pas amagar, només volia que sabessis que ella ho sabia. La informació és poder, i, en moltes ocasions, la fatxenderia humana vol mostrar que té poder i cau en aquestes febleses, admetre que sap coses que tu no saps, que et trasbalsarien o que farien trontollar els fonaments de l'entorn en cas de fer-se públiques. Ah, aquest sap tantes coses, tot ho sap, si parlés...


Aquests dies, amb tantes coses com passen, els líders de l'escola de la gent gran, en els quals tenim posats els nostres vots i els nostres destins, una mica inquiets, ens manifesten que saben molt més del que diuen i que si comencen a parlar en passarà una de grossa. Aquestes amenaces no acostumen a complir-se mai, la informació no acostuma a arribar-nos mai, al menys de forma directa, d'aquestes persones, sinó de l'estament policial o de la justícia, a aquests nivells adults i no escolars. En el fons resulta humiliant haver d'escoltar aquestes manifestacions, sembla com si el poble fóssim encara menors d'edat als quals no convé conèixer les misèries dels manaies. Però, si ja les sabem fa temps! Em deleixo per escoltar la confessió sincera d'algun d'aquests personatges, en directe, per la televisió, explicant tot el que hi ha sota les flassades i els edredons nòrdics, i acceptant el càstig que li vulguin imposar si no demostra el que diu. Em resultaria tant admirable que fins i tot el votaria en el cas, improbable, que el deixessin presentar-se a les eleccions després de la gran confessió. En el fons sembla, de tota manera, que l'important és tapar les misèries i, de fet, moltes misèries resten i restaran  tapades amb gran habilitat. Encara més, quan alguna d'elles sura pel motiu que sigui, la gent del carrer, la normaleta, ens quedem igual que abans, res no canvia en les nostres vides hipotecades i treballadores. 


Un mariner del Cafè de la Marina li diu a un interessat en la política del moment: i digues, què en treuràs de la política, si t'has de mullar el cul a la barcada i no has de sortir mai de la misèria? Consell, pel que sembla, obsolet. Avui hi ha qui ha deixat la barcada humida i ha sortit de la misèria i també qui ha aconseguit endegar una flota de barcos sencera, gràcies a la política, la permeabilitat social sempre és interessant i si fins els sindicalistes els subvencionen amb diners públics... Bé, antigament també n'hi havia algun cas, mireu en Lerroux i alguns d'altres. 


Em fa angúnia escoltar tants polítics i opinadors de tertúlia afirmant que no tots són iguals i que tinguem confiança. Valdria més que admetessin que sí, que tots som iguals, febles, susceptibles de corrupció i de cedir a les temptacions de la carn i de la butxaca i que, per tant, el que calen són controls efectius i eficients. És com si em digués algú que no ens calen semàfors, perquè la gent és bona, prudent, honrada i respectuosa i capaç de circular de forma moderada i que per quatre accidents que passen no hem de dubtar pas de la resta dels conductors. El món és com és i no com voldríem que fos, i millora a trompades i tomballons, si és que ho fa. La gent que millora creu que tothom millora, i a l'inrevés. Recordo que quan els de la política deia allò de España va bien corria una mena d'acudit fàcil que deia que els qui anaven bé eren ells. Hi ha gent que m'explica, de bona fe, que tot va endavant pel motiu, subjectiu, que els seus avis passaven gana i ell té aire condicionat i un cotxasso. Bé, paro, perquè, ai, si jo digués tot el que sé...


10 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Fantàstic post Júlia.
Ens hauríem de posar a explicar tot el que saben... Però siguin secrets a veus o no tot funciona com una xarxa: jo no dic res i tu no diu res i segui essent amics... no et sembla?
Tothom té coses a amagar siguin menors o majors i ningú no vol que s'airegin els draps brus. Funciona allò de la roba bruta es renta a casa.

Allau ha dit...

Molt bo l'apunt. Trist que no acabem de sortir mai del pati de l'escola.

Clidice ha dit...

Molt bon post! ja tens raó, tots som susceptibles de fer les coses malament, el que convé és proveïr-nos de mecanismes eficaços per evitar-ho. Perquè si el teu veí continua llençant les escombraries fora del contenidor fins que el multen, com podem pretendre que més amunt no "facin" res si se senten impunes?

Anònim ha dit...

TENS TOTE LA RAO, PERO ES TAN LLAMINER ACUSSAR AMB UNA MA MENTRES AMB L'ALTRE FAS LA RECAMPTA.
JUGANT AMB BCN.

Galderich ha dit...

Quan la gent diu que tots els polítics són iguals perquè surten tants casos de corrupció jo sempre dic que això és positiu i que n'haurien de sortir molts més a la llum pública.
En altres èpoques això també passava però costava molt que aquests fets es veiessin públicament.
Per aquest motiu a algú li dona la sensació que tot és corrupció...

Júlia ha dit...

Eulàlia, fins i tot admeto que de vegades la discreció pot ser convenient, el que més m'empipa és que es vantin que saben coses que no diuen... per fer-nos patir.

Júlia ha dit...

Allau, és que som com nens. O els nens són com els grans.

Júlia ha dit...

Certament, Clídice. Ara bé, no sé si tot plegat té solució, que surti a la llum ja és important.

Júlia ha dit...

I tant, Oliva!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Galderich, és com quan es diu que abans no mataven dones o no robaven tant, no hi ha com ocultar els temes per tal que sembli que no existeixen, en el fons és saludable.