8.10.09

Sobreviure a l'educació formal o informal


Cada dos per tres em proposo no tornar a opinar ni escriure sobre temes educatius, ja estic retirada, però un tomb que he donat per alguns blogs m'ha portat altra vegada a aquest camp on he tingut la professió durant anys. Admeto que hi vaig caure per casualitat i per manca d'altres expectatives, a l'escola, en uns temps en els quals poques noies estudiaven i on fins i tot a les famílies amb possibilitats les filles acostumaven a no anar a la universitat.

L'educació, l'escola, l'ensenyament, s'han de relativitzar molt. La infantesa és una època que pot ser feliç i màgica però que també està plena d'angoixes ja que, en el fons, hem de tenir contents els adults, dels quals depenem. Per això assoleixen tant d'èxit els llibres on els infants són autònoms i tenen poders, com la Calcesllargues o el Potter, fins i tot com la joveneta Salander, que sap informàtica i arts marcials i es pot defensar soleta.

Els humans som imperfectes i amb tendència a pontificar i cercar veritats absolutes, però, amb el temps, tot resulta relatiu i fràgil. L'època escolar pot marcar-nos una mica, però de fet té poc pes en la vida, fins i tot en la professional. Per això, des que vaig assolir una mica de raó pedagògica vaig intentar no dogmatitzar, cosa difícil amb tanta pedagogia etèria o no tant surant pel context político-social. Que l'escola no té massa poder és fàcil de comprovar, de l'escola franquista i religiosa n'hem sortit molts ateus i agnòstics, i més o menys demòcrates, al menys de boquilla.


Hi ha moltes persones amb una mala escolaritat obligatòria que després han fet una vida normal, feliç, fins i tot que han guanyat molts diners, ja que guanyar diners sembla ser que és la prova més visible de l'èxit en qualsevol camp, ens agradi o no. També hi ha un altre cas, més dramàtic, crec jo, els alumnes precoços, brillants, que després no han tingut sort, han ensopegat, i que es troben amb els anys amb la realitat de comprovar com, en les trobades amb antics companys d'escola, que de vegades resulten patètiques, els més bojos fan bitlles i ells o elles fan badalls.


Les famílies, amb tota la bona intenció, de vegades també incideixen excesivament en l'educació, exigeixen, demanen resultats, omplen de feina les hores lliures dels infants i projecten les seves frustracions en els fills, de vegades de forma totalment inconscient o subconscient. Deixar viure i saber esperar és una virtut que s'aprèn per assaig i error. L'exigència pel que fa als joves no acostuma a ser només intel·lectual, es dóna en camps com l'esport, per exemple, molta gent voldria ser el papa o la mama del Guardiola.


Quan et fas adult has d'aprendre a viure per tu mateix i no culpar l'entorn dels teus fracassos, ni tan sols dels teus perillosos èxits. Fem el que podem i com sabem. L'educació sempre fracassarà, es mou en el terreny de les idees, de les inconcrecions. Per més informes pises i la resta que vulguin esbrinar les interioritats dels sistemes, la conducta humana s'escapa dels paràmetres racionals com aigua pels cistells. Per això els llibres d'història menteixen quan, després d'explicar els fets, intenten
interpretar-los.


No hi ha millor educació per la pau que explicar les guerres i el patiment de tothom, sense entrar en ideologies variables i manipulables. No hi ha millor mètode pedagògic que ensenyar a escriure, llegir, comptar i pensar una miqueta. I encara gràcies. Per fer un estudi educatiu seriós (fins i tot un estudi mèdic aprofundit) caldria seguir a un grup de persones des que neixen fins a la seva mort, un pot fracassar als vint anys, triomfar als quaranta i tornar a fracassar als cinquanta, pel que fa a la vida. Els moments feliços alternen amb ensopegades i tragèdies, al llarg del temps, ens agradi o no. I, en molts casos, no som pas els amos del nostre destí. Ni molt menys, del dels altres. Bé, ja no sé de què parlava... és l'edat. En tot cas, il·lustro el tema de forma místico-catalano-barcelonina amb el Jesuset de la Rambla, a qui Verdaguer, home de feliços i brillants inicis i trist final, va dedicar un dels seus textos. En el fons, la imatge no és res més que un pobre nen portant -ja- la seva creu.

10 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha, ha... ja veig a qui li has dedicat el teu apunt a la cap de suro arran del que avui ha publicat. Com sempre, molt bé.
És difícil arribar a la conclusió que no hi ha conclusió!

Clidice ha dit...

És important, tanmateix, el diàleg constant, el pensar-se i repensar-se. En una cosa no estic massa d'acord, dones molt poca importància a l'escola. Potser és per la meva experiència, en un poble petit, on l'opció d'escola era: els "nacionals" o les "monges" i, t'ho asseguro, la classificació social i laboral a posteriori venia molt marcada pel lloc d'on sorgies. A ciutat potser no tant, però estic segura que no és ben bé el mateix haver sortit dels Escolapis de Sant Antoni que dels de més "amunt" no? I ja no parlem de si havies anat als "hermanos". Encara ara, si féssim una classificació dels nostres polítics basant-nos en on van cursar els seus estudis ens enduríem sorpreses significatives. :)

Galderich ha dit...

Clídice,
És cert però arriba un moment que a la gent se li enfot on ha estudiat la primària i la secundària! On si hi ha diferències és en el tema de la Universitat. Jo he vist ofertes de feina on directament veten algunes universitats molt concretes... però, oh sorpresa! Són Universitats de pago... no públiques (que també ho són però menys...)

Francesc Puigcarbó ha dit...

ES PERDRE EL TEMPS, EL PROBLEMA ES ENDÈMIC I NO HI HA CAP INTERÈS EN SOLUCIONAR-LO. A més i ja n'hem parlat més d'una vegada, el salt de l'Escola Rosa Sensat a l'ESO es brutal iaqui en perdem gairebé la meitat pel camí. En fi, ja no dic res, tu ets la qui hi entèn....

Júlia ha dit...

Galderich... no hi ha conclusió.

Júlia ha dit...

Clídice, jo he tingut alumnes a la pública que han fet carrerons i altres que no, penso que els han condicionat altres coses més enllà de l'escola. És clar que no és el mateix anar a can culapi de la Ronda que al de la part alta, però això ve més per les relacions que es fan que pel contingut de l'escola. Per cert, hi ha polítics actuals que han anat a escoles pùbliques o concertades de barri però que després han portat els fills a escoles elitistes. Si a ells els va donar bon resultat, com és que fan això? Doncs per les relacions socials, que és el que es paga.

Júlia ha dit...

Sobre les universitats, és com tot, una cosa és la fama i com es ven. A veure, no ens enganyem, les classes dirigents tenen molts recursos i intenten conservar les seves relacions, però aquí no parlem de qualitat d'escola sinó d'altres coses.

Júlia ha dit...

Tens raó, Francesc, l'escola primària encara és el mitjà més igualitari i democràtic, em sembla, però la cosa es va complicant...

Montse ha dit...

Continuo pensant, malgrat tota la raó que tens, que una altra educació "ha de ser possible".

No seré jo, oi, la "cap de suro"? (o si?)

ÔÔ

Júlia ha dit...

Ui, Arare, jo ja he perdut la fe, em conformo amb tal que la que tenim es fes amb una mica de cura... Com diuen? Allò bo és enemic d'allò millor... una cosa així.