9.11.09

Bafos d'eucaliptus

Els canvis socials han comportat impagables millores i transformacions positives. Una de les més extraordinàries ha estat la del paper de la dona, cosa que ha fet canviar de forma radical el concepte tradicional de família. Això també ha generat alguns problemes que es van solucionant com es pot, sobre la marxa i segons les possibilitats de cadascú. A les escoles i llars d'infants es queixen de vegades, amb tota la raó, que sovint els retornen els infants encara amb seqüeles de les malalties infantils habituals. En aquesta època de l'any, amb grips i enconstipats, la cosa es complica, però també és comprensible, anem molt accelerats, tothom treballa i tot plegat genera un neguit estrany i difícil de resoldre.


En la meva infantesa les mares no treballaven i fins i tot moltes parelles vivien amb els avis. Les malalties infantils s'allargaven sovint, feien el seu curs amb lentitud, i conformaven una escenografia de llits plens de tebeos de segona mà, aromes d'eucaliptus i visites constants de parents i de companys d'escola. Aquest ambient el reflecteix molt bé Marsé en els seus llibres, sobre tot a El embrujo de Shangai, amb les imatges dels amics que van a visitar la noia malalta. Es  tenia molta por a les malalties del pit, per raons òbvies, i qualsevol alarma en aquest sentit generava una llarga estada a casa, en repòs. A la meva escala érem sis criatures de la mateixa fornada, la de 1948. A finals dels quaranta hi va haver, com tothom sap, un increment natalista que reflectia un cert optimisme dels joves malgrat les tragèdies anteriors. Els infants d'avui són ja els néts d'aquella generació.


Un amiguet meu, de la mateixa edat, va estar malalt sovint de petit. Tinc molt present la imatge de les seves llargues convalescències, amb el llit ple de tebeos de l'inspector Dan, Pulgarcitos, llibres de contes, i l'olor inevitable dels eucaliptus. És una imatge entranyable. Ens avisaven que no ens hi acostéssim massa, però sense excessiva insistència, quan l'anàvem a veure. Es va posar bé, però després, al cap dels anys, ja casat i amb fills, va morir prematurament de càncer de pulmó, imagino que era aquell el seu punt feble i que  les seves malalties infantils potser eren més greus del que ens imaginàvem. De tota manera recordo aquelles tardes amb una nostàlgica alegria retrospectiva, crec que aquell tipus de convalescències són, avui, inexistents. Ara, amb tanta prevenció, no sé pas si ens permetrien tan alegrement anar de visita.


Les escales de veïns eren, en aquella època, una mena de societat d'ajuda mútua, endogàmica i singular. Tothom es coneixia i als pisos s'hi aplegava força gent. Això, per una banda estava bé. Per l'altra també generava baralles i tafaneria. Ja abans de la guerra una tia de la meva mare amb molt de geni va generar, a causa d'una baralla amb una altra veïna, la divisió de la comunitat en dos grups, van acabar anant a judici i la meva parenta va haver de deixar l'habitatge, que era de lloguer. També hi havia la part bona, tertúlies al terrat, l'absència de solitud per a la gent gran, comptar amb amiguets per jugar amb una certa regularitat. González Ledesma té unes pàgines magistrals autobiogràfiques a Memoria de mis calles que expliquen molt bé la composició social de la seva escala del carrer de Tapioles durant la seva infantesa i joventut. En català trobo a faltar textos que reflecteixin la vida de la gent humil d'aleshores amb realisme, hi ha hagut molt d'ambient petit burgès en la novel·lística catalana fins fa quatre dies i els intents ben intencionats de reflectir sectors més estripats no em semblen massa versemblants, llevat d'una part del primer teatre de Benet i Jornet. El fet és que tots apreníem a escriure, si n'apreníem, en castellà, i que l'accés a la universitat era molt i molt minoritari.


Les meves malalties no van passar, afortunadament, de les més habituals: grip, angines, galteres. En aquella època van començar a guarir-nos amb injeccions de penicilina, cosa que em feia tremolar en pensar en la punxada diària, inevitable. Em deixaven anar al llit del meu avi, que encara treballava aleshores, a mig matí, amb la ràdio, un munt de tebeos i una llibreta per dibuixar. Era una habitació més gran i amb més sol. Per la tarda, més enllà de l'horrible punxada, realitzada per algun veí amb traça, no calia res més aleshores per posar injeccions, arribaven les visites de les companyes d'escola o dels veïns. En una de les meves darreres convalescències, ja adolescent, recordo que un veí una mica més gran ens va explicar, a mi i a la resta d'amigues que em visitaven, la pel·lícula Psicosis, ja que a ell l'havien deixat entrar al cinema. Em va fer més por explicada que no pas quan la vaig veure. 


Quan s'acabava la convalescència, tornar a escola provocava una immensa tristor que aviat s'esvaïa. La malatia i la convalescència t'havien convertit en aviciada protagonista durant uns dies i aquell paradís, és clar, no podia durar sempre, cosa que també l'hauria acabat per transformar en una insuportable i aclaparadora rutina.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ton un món esvanit. Jo ho vaig enganxar tot, i ara no recordo si era l'escarlatina o la varola borda que em vaig estar quaranta dies sense sortir de casa. En canvi les injeccions les posava l'Arturu que s'assemnblava molt al Pepe Guardiola (el cantant vull dir) i anava amb una Vespa.

Clidice ha dit...

a mi em deixaven la capsa de les fotografies i la dels botons :) sembla mentida que durant un munt d'anys les convalescències infantils fossin tan iguals! :)

Francesc Puigcarbó ha dit...

i a vosaltres no us curavem les angines amb "tintura de iode, o de yodo" aplicada directamen al coll que és veu era tan dolent. I que m'en dieu d'un got amb cervessa calenta i un rovell d'ou deixatat que deien feia agafar gana. Salvatge que era ma mare!

Isabel Barriel ha dit...

veig que et trobes millor... i també, que tens una memòria molt sana i lúcida!
Jo recordo l'Aigua del Carmen, la Quinasantacatalina i el Vicks- Vaporut.
I el fantàstic "Libro del Convaleciente" , del Jardiel Poncela. Aquest sí que curava! (o no...)

Isabel Barriel ha dit...

Segueixo: gràcies per recordar-nos, a un altre post, el llibre del Jardiel Poncela, Júlia! L'he de buscar...

Allau ha dit...

Júlia, no t'ofenguis si et dic que ets una barreja del "túnel del temps" i la magdalena proustiana. M'has fet recordar els veïns que pujaven a veure la televisió a casa, sobretot "Escala en Hi-fi". Actualment, no hi ha veí que et truqui a la porta, a menys que li hagis provocat goteres o estiguis celebrant una festa amb 1.200 convidats.

Joana ha dit...

Quin plaer ser per uns dies "el rei de la casa" amb mimos ,l'eucalipto i el llapis de termosan per el pit.
Llegir, remanar caixes de fotos, llegir el llibre de cuina de la mare, l'únic que tenia i rebre visites sobretot dels amics de l'escola.
S'ha perdut el fer llit. Ara tothom vol un remei ràpit i seguir treballant. Sóc del parer que va millor el repòs que les medicines.

miquel ha dit...

No et pots imaginar com el teu post m'ha portat a les meves malalties i convalescències de nen: tebeos, visites, atencions i permisivitats diverses, medicines operants i inoperants... Quants plaers. Ara, buf ara!
Com vas tu? Prou refeta ja? T'han mimat?

Júlia ha dit...

Joana, grans temps aquells. Jo també crec en el repòs més enllà de les medicines en aquests casos, és més, crec que sense moltes medicines les malalties farien el seu curs, com el fan de fet, perquè el que acostuma a passa és que anem arrossegant el malestar per la nostra vida excessivament activa.

Júlia ha dit...

No em puc queixar, Pere, però els temps han canviat i res no és igual que abans, sobre tot jo mateixa. Sí, ja estic millor, coses de l'època que avui es transformen en alarmes televisives fàcilment. L'ordinador substitueix els tebeos, he, he.