30.11.09

El fons fotogràfic Agustí Centelles i les nostres misèries col·lectives



Molt dolguts han d'estar els fills d'Agustí Centelles per afirmar que, tal i com han anat les coses, si el seu pare visqués, amb tot el que els ha esdevingut, ja hauria cremat les fotografies. Com sol passar, els comentaris que es poden llegir per part de persones força poc informades són encesos i titllen els hereus Centelles de pesseteros, traïdos, botiflers i moltes coses més igualment injustes. Si els senyors Centelles haguessin volgut diners  n'haurien pogut treure molts més, venent les fotografies a Christie's o a col·leccionistes estrangers. Tot plegat crec que al darrere hi deu haver una història molt lamentable, en la qual la Generalitat no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, ni de bon tros. No és el primer cas ni serà l'últim, aquí es gasten molts diners en bajanades i les coses de casa, malgrat totes les grans proclames, són menystingudes. Se suposa que fer país s'ha de fer de franc, sobre tot per part de segons qui, perquè ja sabem que n'hi ha molts que cobren, i molt, per tot, fins i tot per coses que no fan. He de dir que de vegades m'he trobat fent quelcom de forma voluntària, en alguna institució, i després he sabut que d'altres persones que feien el mateix que jo, cobraven. D'aquesta tragicomèdia de l'Arxiu Centelles ja n'anirem sabent més coses. M'ha vingut al cap una anècdota de fa molts anys, jo treballava en una escola amb molts problemes arquitectònics, l'ajuntament no ens ho arreglava i un pare que treballava d'humil funcionari a l'ajuntament, (en aquell cas era el de L'Hospitalet), els va dir, en una reunió, que sabia que s'havien gastat molts i molts diners en monuments d'aquests de disseny, que no agradaven a ningú. El representant de l'ajuntament va deixar el pobre pare de volta i mitja, el va fins i tot amenaçar, sembla que el preu dels monuments, fets per artistes de renom, era una cosa secreta i confidencial, vaja. No és el primer cas en el qual s'esdevé una cosa així, fa poc parlàvem del tema Clarà, que va regalar diners, obra i casa a l'ajuntament de Barcelona, generosament, i aquest va deixar malmetre l'espai, avui ja definitivament perdut i reconvertit. Caldrà veure com evoluciona el tema, però em fa l'efecte que el nostre govern ja ha fet el ridícul, per dir-ho d'una forma respectuosa. Una altra tema és que la informació que ens arribi a la gent sigui veraç, és clar, cosa que em temo que no serà ben bé així.

8 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

avui a la tertúlia de Rac1 han posat als fills d'en Centelles a parir, i jo he pensat el mateix que tu, a banda que cadascú ven el patrimoni a qui vol. A l'avui diuen els fills que la Generalitat prometia molt però no concretava res i volia que de moment els hi donessin el fons fotogràfic i després si de cas ja pagarien. Aqui hi ha hagut més marro del que sembla i prou negligència de la Gene, o diguem-li indolent desinterès. I ara per justificar-se els diuen venuts i traïdors. Petit i miserable país.

Júlia ha dit...

Doncs sí, un dels fills gairebé plorava i parlava d'anar-se'n a viure a un altre indret, per cert. És el que em fa por de la independència, en el cas, improbable, que hi arribem -en vida meva-, que potser aleshores no podrem culpar 'l'enemic' de les nostres misèries. No sé si n'arribarem a treure l'entrellat però crec que no ha esta cosa de diners, al menys, no tan sols. I no m'estranya gens, la veritat.

El veí de dalt ha dit...

Per contrastar, m'agradaria saber què diuen els fills. Si els deixen dir res... I m'agradaria saber qui cobra -i a quan- els drets de reproducció de les imatges del Centelles. Aleshores podrem saber si els 500.000 euros (era això?) que els oferien és ajustat a dret o una bajanada.

Júlia ha dit...

Veí, els fills han parlat avui pel telediari, poquet, un tros que han passat. A més crec que la cosa ja ve de lluny, Centelles va morir a mitjans dels vuitanta, també hi ha el greuge que els únics reconeixements 'oficials' li havien vingut de Madrid, també. No sé si ho arribarem a saber 'tot'.

M. Antònia ha dit...

No sé bé exactement com és aquesta polèmica. Però crec que a vegades els que més critiquen, són per envejossos. Si tenen en propietat les fotos, poden fer el què vulguin. La Generalitat no és una monja de la caritat, ni altres tampoc, i avui tal com ens ensenyen que van les coses els càrrecs públics, segons quins periodistes i altres... El què és d'un ho és i té llibertat de fer sobre el què és seu. Estaré al cas.

Júlia ha dit...

En el fons, Maria Antònia, el que ha fet més ràbia és que les fotos vagin a 'Espanya', segur que les venen a l'estranger i no es munta aquest sarau. Molta enveja, efectivament.

pere ha dit...

He seguit amb sorpresa la notícia, d'una violència verbal inusual. No m'atreveixo a opinar -ni tan sols sé qui ha començat la història- fins que la cua que portarà sigui una mica més llarga. De tota manera, i per dir una bajanada, es tracta d'un patrimoni particular o col·lectiu?

Júlia ha dit...

Entenc, Pere, que és particular, de la família, que ho podien haver venut on els hi abellís. Ara la Generalitat ha fet la jugadeta d'intentar declarar-lo 'patrimoni' per evitar-ne la sortida, quan s'ha sabut això de Madrid.