7.11.09

Pèrdues irrecuperables




Explica Marta, del blog Todoreh com, en el trascurs d'un acte a la Biblioteca Josep Clarà de les Tres Torres, un grup de persones el va interrompre, protestant encara, que ja té mèrit, per la trista història del llegat de l'escultor i el poc respecte per la seva voluntat. Clarà va deixar casa seva, on tenia el taller, amb obra escultòrica i diners, a l'ajuntament de Barcelona, per tal que s'hi instal·lés un museu. Aquest museu va malviure durant un temps, es va deixar deteriorar de forma deplorable i al final es va arribar a un acord amb una neboda de l'escultor, resident a França, i, m'imagino, cansada ja de fer passes reivindicatives, per a la construcció de la biblioteca actual. Avui la biblioteca, que jo sàpiga, compta amb un fons documental sobre l'escultor, algunes de les estàtues van anar a parar a Olot i d'altres es troben exposades o en algun indret ocult del MNAC. Les biblioteques han endegat una Ruta Clarà que compta amb un blog i tot.


Clarà va ser un home del seu temps, després de la guerra civil, com Marés i molts d'altres, va realitzar algun encàrrec de monument pel règim, com ara aquell de la Diagonal, tan conegut. A més, el classicisme va ser menystingut per molta modernitat progre municipal com ho ha estat, durant anys, la pintura realista i figurativa, cosa que ha fet que es desconegui encara l'obra de pintors popularíssims en el seu temps com Benet Mercadé, Simó Gómez, Pere Borrell i molts altres. El tema del Museu Clarà va provocar protestes, moltes cartes als diaris, que es poden consultar a les hemeroteques, però a l'ajuntament d'aleshores, (Maragall, Bohigas a cultura i, després, Mascarell) això no els va fer canviar d'opinió. Posats a desvetllar pecats antics o connivències amb antics règims, em sembla que cap biografia política no estaria lliure de pecat, en tot cas, molts d'aquells personatges d'una suposada esquerra culta van col·laborar també còmodament amb el porciolisme, tendència que ha tingut èxit, ja que penso que la destraleria actual és hereva d'un concepte de ciutat que, pel que sembla, poca gent qüestiona.


Amb la qüestió de l'art, es promociona i se'ns fa beure a galet amb el que toca. La Sagrada Família va ser objecte de fortes crítiques en relació a la seva continuació, per part de tots aquests dictadors culturals de la gauche divine, fins que va començar a donar diners i Gaudí es va convertir en una marca artística indiscutible. L'art, la literatura, són una mica com la borsa, pugen, baixen, s'estabilitzen... Sovint no sóc capaç de dir si un edifici, escultura o quadre m'agraden o no, al seu darrera hi ha un gran pes, el de la cultura, el de la cultureta, el de la meva pròpia història personal. I també pesen els dogmes vigents que, vulguem o no, ens influencien, perquè ningú no vol quedar com un ignorant i així anem admeten que el vestit de l'emperador és magnífic i el Retaule de les Meravelles, teatre innovador. De  fet, m'he tornat conservadora i voldria que les coses es quedessin com són i on són, tant una església antiga com un blog d'edificis dels seixanta a  Bellvitge. Tot acaba per tenir el seu valor històric, afectiu, cultural, àdhuc artístic, amb el temps. 


Amb la pèrdua del Museu Clarà s'ha perdut molt i molt, perquè no és el mateix entrar a una gran biblioteca de disseny que a un espai centenari, reduït, tranquil, que ens parli de passats perduts i escultors romàntics. Recordo quan es va construir el Gran Museu Etnològic, en l'indret on hi havia una torreta deliciosa, la de la Colla de l'Arròs, en la qual, durant un temps, també hi havia hagut l'Escola del Mar. Tot ha de ser gran, espaiós, amb vidrots immensos, cosa que fa que s'hagi de recórrer a  l'aire condicionat de forma obligatòria. En aquell cas ningú no va dir res, que jo recordi, sobta veure com ens empassem jardins sencers per ampliar edificis. Un altre exemple: el pavelló antic de l'Escola del Bosc. I cito de memòria. 


Una veïna de l'esquerra de l'Eixample admetia, fa un temps, que avui la Casa Golferichs probablement no es conservaria, ja que les protestes col·lectives serien molt més tèbies o inexistents. Les monges de l'escola on vaig anar de petita tenien una església on em vaig casar, avui l'han reconvertit en noves aules per donar resposta a la demanda educativa actual. Les obres de la part alta de Les Corts, per fer-hi centres comercials van acabar amb la bonica masia on s'havia instal·lat una escola des de feia anys (n'ha deixat una façaneta, hi han fet una biblioteca moderna, també) i amb una escola impressionant, religiosa, d'estil neogòtic, un estil també prou menystingut, pel que sembla. L'ampliació del Palau va comportar la pèrdua d'una església propera sense que ningú en digués ni gall ni gallina, és clar, no era d'en Gaudí ni romànica, ep. En aquestes darreres dècades s'han fet moltes barbaritats, no m'ho hauria pensat mai. Recordo com en els primers anys de la democràcia, aquells primers ajuntaments tenien molta cura amb el que feien, però ja ho diuen, que en aquests canvis polítics els primers temps hi ha quatre idealistes al poder que duren quatre dies. O bé es reciclen i adapten o abandonen, amargats. I tornen els mateixos de sempre. En aquest cas, Santa Coloma  n'és un bon exemple.


A nivell individual, actuem de forma semblant, el respecte per la decoració original dels nostres petits pisos és inexistent, sempre sembla millor refer i reconstruir que no pas restaurar, conservar. La veritat, és admirable que encara quedi algun grupet de gent capaç de fer una mica de soroll per recordar allò que havia de ser i no va ser, la veritat. De forma inevitable creixen noves generacions que ja tenen un imaginari paisatgístic urbà molt diferent i que ni tan sols no han tingut ocasió de conèixer el gran nombre de despropòsits endegats en nom, ai, de la modernitat, la postmodernitat, el disseny o el que sigui. Algun dia potser voldran enderrocar la moderna biblioteca Clarà per fer-hi qui sap què i els vells del futur, que hauran crescut amb ella, reivindicaran la seva continuïtat. De vegades cal renovar, evidentment, fins i tot enderrocar, però entre la renovació una mica assenyada i la destraleria hi ha molt d'espai intermig negociable. En tot cas, crec que abans de fer cap llegat  generós als poders públics, caldrà pensar-hi molt i molt i considerar d'altres alternatives més individualistes. 

11 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Comparteixo en general el contingut del teu article. I l'últim punt i seguit em complau especialment perquè casa perfectament amb la meva manera de pensar.
En efecte, mai es pot deixar la pròpia producció cultural en mans públiques. La qual cosa és molt diferent de permetre el gaudi públic d'una obra personal per part dels hereus. L'obra d'en Clarà que esmentes n'és un bon exemple.

Júlia ha dit...

Crec que el problema es va plantejar en no tenir hereus directes, la neboda era gran i vivia a França, i fins la seva mort Clarà havia estat un escultor reconegut, però els temps van canviar i...

Doncs no, no es pot fer, ja que els poders públics poden canviar molt. No només ha passat amb l'obra personal, també amb col·leccions, com les que hi havia al castell de Montjuïc, per exemple.

Marta ha dit...

Júlia, m'alegro que t'hagi donat peu per fer un post com el que has fet. Tot el que exposes d'en Clarà,és el que la gent ho comentava molt exaltada. Jo recordo vagament les reivindicacions, no en va el meu barri és a tocar a les Tres Torres, però ahir vaig constatar que el moviment encara és viu. Gràcies per nomenar-me.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hola Júlia, m'hauries de fer una comprovació atès em passa una cosa molt rara. Des de l'explorer no puc veure el comentari que he penjat avui Puig-Hernandez (des d'Opera si) s'ha quedat clavat el dels mossos d'Esquadra d'ahir vespre, i tot haver-lo esborrat apareix i el d'avui nou. Pot ser un sabotatge? t'ho dic perque he rebut tres comentaris, vol dir doncs que es veu, peró també és cert que molta gent navega per altres navegadors que no són l'explorer. Gràcies.

Júlia ha dit...

De res, Marta, m'has recordat tota aquesta trista història que vaig seguir en el seu temps.

Galderich ha dit...

Júlia,

Un altra dens article on reparteixes estopa a tort i dret!
El problema del Museu Clarà fou la poca assitència de públic (sinó recordo malament una mitjana de 3 al dia el que indica el poc interès dels ciutadans per l'obra de Clarà) amb el que això comportava de despesses. A això hem d'afegir que l'Ajuntament té un macroprojecte d'un Museu que ho reuneixi tot... que ha d'anar a les Glòries! La seva política és fer desaparèixer tots els museus petits i mitjans (indumentària, arts decoratives, ceràmica, arts gràfiques...) per unificar-los.
Jo crec que amb això es perde en diversitat i en espais més petits que són més agradables de visitar...
Sobre el tema que el salvament de la Casa Golferichs no es pot donar avui en dia puc dir que això no és cert i que al costat de casa, fa pocs anys, els veïns vàrem reivindicar la Casa Sagnier i va ser salvada de l'especulació i avui és un casal de barri i jardí públic que funcionen la mar de bé. A més la web l'Ajuntament presumeix de torre modernista quan només fa uns anys havia donat el vistiplau perquè fos enderrocada...
Sempre dic que no he plantat mai cap arbre però si que he contribuit directament que no desaparegués un jardí!

Per una altra part el que dona rellevància a les esglésies romàniques és que en queden poques. Si en quedessin moltes... I a vegades per rescatar una paret romànica ens em carregat una pintura barroca popular (molt més escasa que parets romàniques!).
En fi, és molt complicat tenir una mentalitat conservacionista i a l'hora voler fer coses noves...

Tot és molt complicat i en aquest cas la complexitat pot arribar a ser esgotadora!

Júlia ha dit...

Galderich, el Museu Clarà es va deixar morir i malmetre, no es va promocionar gens, no tenia un horari clar i moltes més coses. L'interès del públic és molt manipulable, jo de jove havia pujat a la Sagrada Família amb una amiga i erem totes dues soles visitant el que es podia visitar, feia por i tot, la podien haver enderrocat perfectament, doncs. Aquestes dades del Clarà les va donar l'ajuntament quan ja havia aconseguit que no hi anés ningú. També crec que és millor museus petits i repartits. Tot es pot negociar i considerar, efectivament, la conservació de 'tot' el romànic ha fet que es carreguessin pintures posteriors tant o més interessants, com molt bé comentes.

Sobre el consum cultural, es promociona allò que interessa promocionar, el Museu Marítim era també un museu oblidat i solitari, fins que se li va donar una bona empenta. En canvi, l'Arqueològic no acaba de tirar endavant.

Sobre reivindicacions veïnals, vau tenir sort, felicitats, però avui no hi ha aquells moviments de fa anys, em sembla. També es va aconseguir fins i tot salvar un arbre, el famos ginjoler. De tota manera, en els nostres temps, són fets puntuals i no pas una tònica generalitzada.

En el cas del Museu Clarà la cosa és molt més escandalosa perquè l'escultor va deixar casa, jardí, obres... i diners, a l'ajuntament.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Es que si l'obra d'un depèn de la política ja hi som, i suposo que després del franquisme Clarà no els devia semblar prou d'esquerres o prou modern i ho varen deixar còrrer. I no serà que no hi ha hagut gent que s'ha mogut per restituir-lo, però l'administració va a la seva bola, i com bé dius, la Sagrada Familia, com dona molts diners. ningu critica l'obra de Subirachs, que per cert sempre he defensat en coneixe'l i saber com obra, però també si convé o s'escau el defenestraràn els polítics.

La lectora corrent ha dit...

En tancar el Museu Clarà es va perdre l'oportunitat de tenir un museu monogràfic d'autor, del tipus del Sorolla, de Madrid, o del Museu Rodin, de París.

És cert que hi anava molt poca gent, però què va fer l'Ajuntament per promocionar-lo? Hi vaig estar pocs mesos abans que el tanquessin i estava molt deixat. I l'entrada era tan "cutre"! Hi recordo un sofà que si ara el deixessin al carrer el dia que es treuen els trastos vells, ningú no l'agafaria. Suposo que el devia posar la persona que tenia cura del museu perquè, amb tant poques visites, devia tenir temps per llegir i potser fins i tot fer-hi la migdiada.

Aquell mateix Ajuntament també va fer desaparèixer un edifici històric que potser no tenia valor arquitectònic ni artístic, però era un referent en la història de la ciència catalana: el Laboratori Municipal del carrer Wellington. Si l'hagués fet desaparèixer Núñez i Navarro per fer-hi unes cases, la pèrdua seria la mateixa, però encara ho hauria entès. Però que ho fes un ajuntament amb la connivència d'una universitat (Pompeu Fabra), demostra molt poca sensibilitat per a la ciència i el coneixement. (En el Laboratori Municipal es va desenvolupar l'escola de fisiologia de Barcelona; hi van treballar Santiago Ramón y Cajal, jaume Ferran, Ramón Turró, August Pi i Sunyer, entre d'altres.) De la mateixa manera que van adaptar l'asil d'ancians que té el dipòsit d'aigua al terrat (hi ha una biblioteca de la UPF), haurien pogut adaptar el Laboratori sense enderrocar-lo.

Júlia ha dit...

Lectora, l'ajuntament el va anar deixant deteriorar-se, és una política municipal habitual aquesta, deixar que quelcom es faci malbé i així hi ha excusa per a) enderrocar-ho b) fer la gran restauració que hauria estat innecessària.

La cosa es va destapar perquè es van publicar unes fotografies amb l'estat del museu, deplorable.

No sabia això de l'espai que menciones.

De tota manera el que trobo més greu és que es respecti tan poc la bona voluntat d'un creador que vol llegar la seva obra i casa a la ciutat, és com per pensar-hi dues vegades, la veritat.

La qüestió del Museu Clarà va fer vessar molta tinta, enfrontaments a l'ajuntament, polèmiques al diari entre gent com Porcel, el fill de Cirici Pellicer i d'altres...

L'última etapa del museu era realment penosa però no sempre havia estat així, és clar que molta gent no sabia ni que existís, aquell museu.

Júlia ha dit...

Francesc, en Subirachs era dels partidaris de no continuar amb les obres de la Sagrada Família fins que el van 'col·locar' a ell allà.

Jo crec que, efectivament, la qüestió política també va pesar, 'no tocava Clarà' aleshores, tocava art contemporani i mitjons tapiencs, per sort no van gosar arribar a aquell súmmum de modernitat conceptual.