21.11.09

Sobre dignitats veïnals i llegendes urbanes



He publicat aquest post en el meu blog dedicat al barri del Poble-sec, però com que les notícies que menciono han sortit a diferents mitjans de comunicació, crec que el contingut pot ser d'interès general.


digne -a 


adj. [LC] Que mereix respecte i estima per les seves qualitats o el seu comportament. És un home digne, honorable. Un magistrat digne. Una conducta digna. Una resposta digna. 
adj. [LC] Que mereix alguna cosa en sentit favorable o desfavorable. És un home digne de respecte. Una conducta digna d’elogis. No és digne de lloança. Les seves paraules són dignes d’admiració. És digne de blasme, de menyspreu. 
adj. [LC] Conforme, proporcionat, al mèrit o a la culpa d’algú, a la condició d’una persona o d’una cosa. Tens un fill digne de tu. Això no és digne d’un home entenimentat com tu. La malifeta és digna d’un brètol com ell. Un digne càstig. 
adj. [LC] Que revela el respecte de si mateix. Un to digne. Un aire digne.




Manllevo el títol del post (el que he publicat al meu blog del barri) del magnífic llibre de Paco Villar Historia y leyenda del Barrio Chino. Un llibre aquest, per cert, que ens mostra com era la Barcelona real, o, al menys, una part important de la Barcelona real del passat. Fa uns dies es va endegar al Poble-sec una campanya semblant a la del Raval, amb pancartes sobre el desig d'un barri digne, cosa que fa suposar que el barri és indigne. En realitat, potser el que es volia expressar és que, en ocasions, el barri indigna, cosa amb la qual podria fins i tot estar d'acord de forma matisada.



Com molta gent, al menys aquella interessada en els problemes i en les virtuts del barri, ja deu saber, la Coordinadora d'Entitats va donar a conèixer un manifest en el qual matisava el tema, feia una reflexió sobre el barri i també unes demandes concretes de millora. El podeu trobar aquí.


Fa pocs dies, BTV va oferir una informació sobre el tema i la polèmica, recollint les veus més moderades i les més alarmistes. Avui, el diari La Vanguardia, que també havia comentat el neguit d'una part del veïnat, publica un parell d'articles sobre les moltes iniciatives culturals i artístiques que s'han endegat darrerament en el barri, el títol d'un dels quals és El hervidero del Poble-sec. Un fragment:


Las pequeñas calles que escalan la montaña acogen numerosos talleres de artistas y artesanos, muchos de los cuales sólo se abren al público una vez al año. Pero hay excepciones, como la de la pintora danesa Nana Andersen, afincada en Barcelona desde 1998, en cuya galería La Frutería conviven su propio taller con exposiciones de otros artistas. Un caso parecido es el de Iluminarte, un espacio en el que, además de vender las lámparas Lumendo (cilindros metálicos en los que fotos reveladas en papel fotográfico hacen de pantalla), organizan talleres y exposiciones de fotografía. O, en fin, la tienda-taller de la ceramista japonesa Misako Homma. Amén de galerías más convencionales como Alas-Espai d´art. 


Uf, quan he llegit això de el hervidero havia pensat que tornarien en insistir en el tema conflictiu però, afortunadament, no és així. De la mateixa manera que l'augment de preus en el Raval ha fet que rebéssim molta immigració, aquest augment de preus en llocs com el Born ha generat l'establiment d'un gran nombre de tallers artístics de tot tipus, cosa que també es veu potenciada pel fet de comptar amb la seu de l'Institut del Teatre.


Fa uns dies discutia amb una persona més jove que jo que em repetia la cançoneta que vinc escoltant gairebé des que era petita, que el barri empitjora, que es degrada, que hi ha més problemes. Més problemes que quan? Els anys setanta el barri, com la societat, va viure una revifalla important, amb iniciatives culturals de tota mena, també. Els vuitanta ens van portar el desencant en molts àmbits, al barri moltes botigues van tancar, eren els anys de l'augment de les drogues dures i no era estrany veure persones punxant-se en alguna portalada, aquell no era un problema exclusiu del Poble-sec, jo treballava a L'Hospitalet de Llobregat i també havia vist coses semblants per allà. Molts comerciants grans deixaven les botigues. Concretament a la meva escala, al carrer d'Elkano, vam tenir un problema amb una colla -del país, alguns d'ells del barri- que comerciaven amb droga. Recordo que en aquella època també veïns del carrer Rosal van protestar per problemes de seguretat, en aquella zona s'hi havia establert una banda de lladres, aquests crec que peruans, que eren, precisament els qui treballaven a les autopistes.  Per la Plaça del Sortidor, segons a quines hores, feia por de passar-hi, hi havia unes colles de jovent mig marginal, (del país, per cert), que feien por. Era una època en la qual la vida associativa anava una mica de baixa. Personalment, i amb la perspectiva que em dóna haver nascut al barri i haver-hi viscut tota la vida, amb algun breu parèntesi, crec que va ser de les pitjors.


Però la meva perspectiva és també esbiaixada. Quan jo era petita hi va haver l'allau immigratori de la resta d'Espanya, els pisos s'omplien de criatures i rellogats, un tema aquest del qual ara la gent també es queixa quan demana que es controli el nombre de gent que viu en un habitatge. Recordo una família de davant de casa dels meus pares, amb moltes criatures, alguns dels nens es pixaven al balcó i el líquid anava a parar al carrer. Però jo era petita i no vivia aquell tema com a conflictiu, ni tan sols la meva família, que tot i que admetia que el barri era xaró i una mica ordinari hi havia gent de tota mena i que fins i tot la família dels nens mal educats eren, en el fons, bona gent. De prostitutes, com tothom sap,  n'hi vivien unes quantes, pels nostres carrers, també. No hi treballaven, hi vivien però també hi rebien alguns clients i tot. 


El barri és divers, també, i, en general, sempre s'ha tingut la percepció que, des de Blasco de Garay a la plaça d'Espanya és més fi que no pas des de Blasco de Garay al port. Aquest tema es reflectia fins i tot en els preus dels pisos. Això avui ha canviat perquè el port és de passeig i gaudi i una de les zones que havien estat més malament, aquella que tocava al port, ara té molts habitatges nous i en molt bones condicions. Evidentment que el barri té zones calentes, com el carrer de Blai, no es pot negar que hi ha problemes en uns indrets determinats. Ara bé, la valoració dels problemes va lligada a la percepció personal, moltes vegades subjectiva. En més d'una ocasió les estadístiques policials han constatat que no era aquest un barri on hi hagués un excés de delictes, de fet, hi ha hagut més robatoris o violacions a l'Eixample, per exemple. Però una cosa és la realitat numèrica i l'altra la percepció i aquesta és molt difícil de canviar, quan, en general, ha estat aquest un barri poc estimat per la gent que hi ha viscut, que sempre ha tingut la dèria de travessar el Paral·lel per millorar.


Personalment crec que és una bona època pel barri. Molt diferent de les del passat, perquè res no pot ser igual. La vida veïnal ha canviat molt i la immigració ha fet variar el paisatge humà de forma contundent. Però m'estimo més veure nens sorollosos de tots colors jugant a pilota pels carrers o envaint la biblioteca que no pas veure ni una criatura enlloc, la veritat. És clar que podrien jugar a pilota en llocs més adients, com ara el camp de futbol o els patis de les escoles, això sí, i deixar el carrer per a jocs més tranquils o per a què les nenes saltessin a corda. Un tema com el futbol crec que podria propiciar una integració infantil i juvenil important si es potenciés, jo no sóc futbolera però he constatat com a les escoles és aquest esport un factor clau per a fer amistats interètniques -per dir-ne d'alguna manera-. Això s'ha aconseguit també força amb activitats com les dels castellers, al barri i a tot arreu.


No m'agrada el bonisme progre que vol negar els problemes però em fa molta més por l'alarmisme que els magnifica i exagera, la veritat. El barri és el que és i sempre ha estat, un barri d'arribada, amb gent molt diferent i diversa, no va ser mai un poble, cal recordar-ho, com Gràcia o Sants, això dóna una característica històrica molt diferent, va néixer com a suburbi i encara ho és i ho serà, possiblement. Però molts habitatges s'han rehabilitat gràcies a la demanda i ara ens n'adonem que tenim un conjunt de modernisme modest molt interessant i una història que no és massa llarga però que és important i absolutament exportable. El món associatiu gaudeix de bona salut, és clar que som molts i moltes els qui formem part de diferents associacions i això dóna la percepció que sempre som els mateixos però també veig gent jove que ve a les activitats culturals, pares i mares amb criatures a la biblioteca i moltes imatges més que em generen un optimisme desacomplexat. 


Si el violador de l'Eixample hagués estat del Poble-sec o si alguns assassinats estranys i repugnants com el de l'aparcament de Sant Gervasi, el del carrer Ganduxer o el més recent de Sabadell haguessin passat al nostre barri no vull ni pensar el que s'hauria arribat a dir i escriure. Una meva coneguda que vivia a la part alta, per allà Manuel Girona, va estar requerida fa un temps com a testimoni per la policia, que feia un registre en un des pisos de l'escala on vivia una mena de mafiós, traficant de coses diverses. Però a cap d'aquests altres indrets els fets delictius no n'han perjudicat la imatge, així són les coses, per desgràcia. Una altra cosa és caure en un excessiu cofoisme i creure que som els millors i que no calen protestes puntuals, demandes contundents o millores concretes. 


Un altre tema és barrejar immigració amb conflictivitat. Si al barri hi ha un tant per cent de gent de fora és normal que faci soroll un tant per cent de gent de fora. Les criatures i el jovent sempre fan més soroll que no pas les velletes, és evident. Però m'alegro de tenir botigues de tot altra vegada, m'agrada comptar amb el forn dels magribins, el colmado dels paquis, el basar dels xinesos, perquè tots ells em solucionen la vida quotidiana i perquè fan que al carrer hi hagi llum i moviment. No han tret a ningú, aquests nou vinguts que ara ja no són tan nous; totes aquestes  botigues ja eren tancades de feia temps perquè els antics propietaris no havien trobat continuïtat en les noves generacions. Un altre tema és demanar una major protecció per al petit comerç de barri, molt maltractat durant anys. 


Pel que fa a la proliferació de bars, restaurants, tallers artístics, en principi ho trobo molt bé, tot plegat dóna vida als carrers i fa història. Evidentment, l'excés porta soroll, però això ha passat en altres barris i el tema del soroll és un tema del qual es parla molt però sobre el qual no s'incideix massa, ara per ara. Bé, si doneu una ullada a La Vanguardia d'avui us sorprendreu del gran volum d'iniciatives culturals, alternatives o no, que estan sorgint pels nostres carrers. La realitat acostuma a tenir moltes cares i com deia Campoamor nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que ser mira. Analitzant el tema i després d'aquestes consideracions, i tenint en compte la definició canònica de digne, em pregunto: és 'dignitat' el que ens cal demanar o són coses molt menys abstractes, de fet????

6 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

més o menys com qualsevol altre barri, doncs. Aqui els que varen venir abans, els dels nens que es pixacen al balcó són mes racistes, molt més que nosaltres amb els últims nouvinguts, fixa't amb Can Anglada a Terrassa. I ja que parles de barris, a Sabadell en tenim alguns que déu n'hi d'ho, però és el que hi ha, i és tracte d'agafar-se amb calma, que n'hi ha que els hi agrada muntar numerets i queixar-se per tot. Amén.

Clidice ha dit...

M'ha semblat una reflexió molt acurada, intentant mantenir l'equanimitat, que tanta falta fa a tants ideòlegs de la nostra terra :)

Júlia ha dit...

Francesc, és que ja no em poso amb sí les coses serien igual, millor o pitjor sense immigració, aquí està i s'hi ha de conviure. A més, acostumem a tenir molt mala memòria pel que fa a la nostra història més casolana.

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice.

Galderich ha dit...

Bona reflexió. Jo sempre dic que ningú va viure en barraques, ni en pisos pateres quan no es deien així, ni rellogat a Barcelona... perquè ningú ho reconeix, com si fos una vergonya! És molt curiós, ningú s'enrecorda del nostre passat més immediat i el trasformem segons les nostres conveniències!

Júlia ha dit...

La mala memòria sobre el nostre passat, col·lectiu o individual, és greu, efectivament,Galderich.

Com ho és el record de la nostra infantesa i joventut, tots els nens d'abans eren educats, feliços, entremaliats simpàtics i etcètera. No com els d'ara, és clar.