8.11.09

Memòria sentimental i convalescent






Un dels llibres que he repassat aquests dies ha estat també El libro del convaleciente, de Jardiel Poncela, molt adient a la meva situació personal. L'edició que tinc és de 1962, el va comprar la meva mare en una de les primeres adquisicions fetes al Círculo de Lectores en els primers temps de la seva existència (del círculo, no de la meva mare). La meva mare recordava, de Jardiel, sobre tot, la famosa Angelina o el honor de un brigadier, que havia vist en teatre i també en cinema, obra de la qual sabia molts fragments de memòria. En cinema havia protagonitzat la pel·lícula, rodada a Hollywood, la gran Rosita Díaz Jimeno, actriu casada amb un fill de Negrín, que es va haver d'exiliar, dona d'una gran intel·ligència i sensibilitat, que va morir a finals dels vuitanta i de la qual m'estranya que s'hagi parlat tan poc. Díaz Jimeno va donar classes a importants universitats americanes, tenia una gran cultura i una immensa personalitat. Com que aquí, a Espanya, no es parlava mai ni de Negrín ni de Díaz Jimeno ni de res, corria la brama que l'havien afusellat els franquistes.


Jardiel va tenir una vida complicada, no massa llarga, amb grans èxits, grans fracassos i molts problemes. Denunciat falsament durant la guerra va passar dies en una cheka, va aconseguir sortir d'Espanya i va retornar després de la guerra. Va tornar a tenir èxit però també molts problemes personals i amb la censura i va morir el 1952, força sol. Abans va patir una gira desastrosa per hispanoamèrica, en la qual grups d'exiliats contraris al règim franquista van fer que s'haguessin de suspendre moltes estrenes. Però també a Espanya  va patir grans fracassos. A la seva tomba hi ha aquesta frase seva com a epitafi: Si queréis los mejores elogios, moríos.


La filla de Jardiel va estar breumente casada amb Alfonso Paso, sembla que van acabar malament, però al principi dels èxits d'aquest autor se'l va acusar d'haver aprofitat materials del sogre. Por ser que ho fes al principi, però Paso va ser tan prolífic i treballador, que resulta impossible pensar que disposés de tant de material rampinyat. Paso va ser un autor que va monopolitzar el teatre comercial espanyol durant anys. Ha estat molt odiat per les elits castellanes, així que no cal ni comentar com ho ha estat per les catalanes. El fet és que si es vol conèixer el context sociològic de l'època s'ha de recórrer, també, a aquest teatre, que va tenir un gran èxit en totes les capes socials i que fins i tot es representava en les parròquies més nostrades. Paso va col·laborar en cinema, també. És autor de molts guions, entre els quals el de la inefable  No somos ni Romeo ni Julieta, on la parelleta jove la formaven Enriqueta Carballeira i Emilio Gutiérrez Caba. López Vázquez era el pare de la noia, Nemesio Caporeto. El meu germà m'ha recordat, aquests dies, que Paso, que es fotia de certs intel·lectuals, feia anar a López Vázquez, en aquesta pel·lícula, amb un llibre a la mà, repetint: es-truc-tu-ra, es-truc-tu-ra, en referència a l'estructuralisme de moda intel·lectual aleshores. Ja veieu, una estranya relació, doncs, entre dos dels difunts famosos d'aquests darrers dies...  


El libro del convaleciente i el seu humor absurd m'havia fet riure molt fa anys. Ara l'he repassat una mica i m'ha semblat força innocent, però encara ple d'enginy, ni que sigui ja un enginy demodé.  És un tipus d'humor que va trobar continuïtat en La Codorniz. L'humor també varia amb els anys, les modes, els usos socials, la sensibilitat personal i moltes coses més. 


7 comentaris:

Allau ha dit...

A casa teníem (i ara tinc jo) quatre volums de les obres de Jardiel. Les vaig llegir molt de jove i encara les repasso de tant en tant. Té coses molt bones. Sempre m'agrada recordar la poetessa rumanesa Cecilia Refresco i un quadre de realisme socialista titulat "Campesinos huyendo de la vacuna".

Galderich ha dit...

Júlia,
Això de la convalescència et torna nostàlgica. Jo la realitat, és que quan estic malalt no tinc ganes de res, estic totalment aixafat!

Júlia ha dit...

Allau, Jardiel encara té molts aspectes amb vigència humorística.

No conec aquesta poetessa, la buscaré.

Júlia ha dit...

Galderich, quan estàs malalt no tens ganes de res, és quan comences a estar bé quan gaudeixes de la convalescència.

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Júlia.
No sé si és la grip o què, però espero que et posis bé aviat... Presto!
De fet només t'escric com un "I just call to say ILY" perquè aquest és un tema que m'agafa molt lluny.

He de dir però que m'interessa més que res perquè son noves pinzellades del teu retrat personal i vital.
Em sorpren invariablement la teva capacitat per endinsar-te en histories de vides passades viscudes per personatges reals que s'entrelliguen com ho farien en una novel·la.

Tampoc no em passa desapercebuda aquesta teva mirada serena i des de la distància a tot una sèrie d'elements socioculturals del passat que acostumes a mirar ara amb nous ulls, a desmitificar i a fer-nos ho considerar des d'una nova perspectiva!

Ui,sí, Alfonso Paso el tinc associat a uns cigars immensos i a un senyor del que calia fugir-ne lluny. Ara em miraria el seu teatre potser amb condescendència i curiositat :-)

Cuida't i recupera't aviat.

Júlia ha dit...

No sé si és la grip, SANI, en tot cas, ni he anat al metge, he fet bondat durant el cap de setmana. Res greu, doncs, parlar-te a tu dels meus mals em sembla una frivolitat però estem en temps frívols.

La veritat és que Paso té molta cosa i diversa, a mi mai m'ha agradat el que he vist però ofici i recursos no n'hi faltaven, era tot un personatge, de la seva època, ni més ni menys franquista que d'altres. Crec que ens hi hem d'acostar, avui, de forma desacomplexada i sociològicament encuriosida, efectivament.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

El que sí em sobta és l'oblit de Rosita Díaz-Jimeno, a qui es titllava de 'el somriure de la República', una gran dona molt poc coneguda avui.