22.12.09

Almanacs i calendaris




En els temps en els quals els tebeos eren algunes de les poques alegries dels infants de renda baixa, la publicació dels almanacs nadalencs era esperada amb candeletes. Cal dir que en els anys més pobres de l'autarquia ni tan sols els tebeos no es llegien de primera mà, hi havia molts establiments que canviaven i llogaven novel·letes, revistes i publicacions infantils, disposaven d'unes caixes molt grans i allà remenaves i triaves. Ara que tant es parla de la manca d'olor del llibre digital he de dir que el paper cada dia fa menys olor. L'olor dels tebeos i diaris antics, dels llibres de text de la meva infantesa i fins i tot dels rebregats tebeos reutilitzables s'ha perdut per sempre. Fins i tot els quioscs feien una olor molt especial, fins i tot a distància; les tècniques d'impressió i les tintes eren molt diferents i contribuïen a escampar aquelles sentors perdudes.


Durant la meva infantesa, fins l'aparició del Cavall Fort, les publicacions infantils eren totes en castellà. Van sortir molts tebeos, en aquells anys. Les estrelles eren el mateix Tebeo i, pel que feia a les noies, la Florita. El Tebeo va tenir una llarga vida, encara ara es publiquen recopilatoris de les seves historietes. La gent gran, que recordava l'esplendor patufetista, també en deia patufets, dels tebeos. Jo, de petita, pensava que això de TBO venia de veure, o sigui, que venia de 'te veo' i que havien canviat la consonant. He trobat molts llocs on s'explica que els tebeos venen del nom del TBO però no he sabut trobar el motiu pel qual el seu creador va batejar la revista com a TBO.


La gent gran de la meva època infantil recordava amb nostàlgia el temps d'esplendor del Patufet i els seus inoblidables almanacs, que sempre s'han pagat bé en les llibreries de vell. Com aquells almanacs del Patufet... comentaven en fullejar els almanacs i tebeos de la meva època, cosa que m'empipava molt, sempre hi havia un passat al qual jo mai no accediria. La paraula almanac ja m'evocava tot un món de literatura entretinguda i dibuixos meravellosos. El TBO va comptar fins a la seva mort amb la col·laboració del genial Opisso, que cada any creava un pessebre retallable molt bonic per incloure a l'almanac. Per casa corrien algunes antigues revistes, Hojas selectas, en algunes de les quals, anteriors o contemporànies de la primera guerra mundial, s'incloïa un acudit polític que jo no entenia massa, és clar, i que encara em costaria d'entendre, dibuixat per Opisso, els veia tan antics que em va costar esbrinar que era el mateix Opisso del meu tebeo, aquell senyor.


Em va estranyar, fa anys, escoltar gent de parla castellana que identificava almanac amb calendari. De fet, hi ha indrets on són pràcticament sinònims. Els calendaris també havien portat molta informació adicional, a més dels sants del dia, incloïen de vegades frases de gent famosa, petites anècdotes. Els establiments del barri donaven tots els seus calendaris, modestos, amb una fotografia paisatgística, de gatets o gossets i fins i tot de senyores una mica destapades. Aquelles fotos agosarades dels calendaris servien per decorar segons quins indrets de poca volada. Recordo que durant un temps, més endavant, algunes persones fines tenien uns calendaris amb paisatges suïsos, de paper més bo, que no sé com aconseguien. Un altre tema, molt ampli, un clàssic del Nadal, eren les targes de felicitació d'escombriaires, fanalers, repartidors, vigilants, serenos i la resta, amb les seves inefables dècimes.


El padre Garreta, un vellet simpàtic que ens donava religió a la Normal, es planyia que la gent ja no tingués al menjador ni el sant sopar, ni el rosari, ni el calendari. I això que tot just érem al tardo-franquisme! Els sants sopars dels menjadors tenien una gran tradició, normalment eren làmines barates emmarcades i un dels entreteniments era cercar el malvat Judes, que amagava la bossa amb traïdoria. Calendaris, dietaris i almanacs han fet una revifalla, se'n publiquen molts i de tota mena, així com també aquests calendaris en forma de bloc de fulls, que es van arrencant dia a dia, tan característics, però tenim tant de tot que les coses ja no desvetllen la mateixa emoció d'aquells temps de vaques magres. Avui, a Saragatona, hi ha una referència al fet que determinada caixa no dóna aquest any calendari, per eteris motius de fusions i crisis. Malament, no anem bé. Els calendaris de les caixes d'estalvis han esdevingut també un clàssic, quan una tradició es perd fa de molt mal recuperar. La tradició iniciada pel Corte Inglés fa anys, d'endegar complexos aparadors animats, que esperàvem amb gran expectació i que funcionaven a determinades hores del dia,  va durar poc, avui es conformen amb quatre llumetes convencionals. Recordeu allò de Cortilàndia, Cortilàndia? Una meravellosa curiositat és la persistència editorial de perles com el Calendari del pagès o el del Zaragozano, en castellà, dedicats als camperols. El del pagès també porta dibuixos d'Opisso, per cert.


Als almanacs antics hi trobàvem anècdotes històriques, efemèrides, calendaris perpetus, entreteniments i tota mena de coses, a més d'historietes especials dels personatges habituals. Eren una meravella i es llegien en família. Eren més cars que el tebeo setmanal, és clar, però com que era Nadal s'acostumava a fer un esforç i a comprar-ne algun, sobretot el del tebeo, és clar. L'etimologia de la paraula almanac és una mica incerta, encara que sabem que ve de l'àrab. Aquí, en castellà,  hi ha una bona explicació, i també hi ha la de calendari.  Per cert, crec que s'ha perdut una mica allò de les calendes gregues, equivalent a la setmana dels tres dijous, o sigui, a mai.


Del TBO fins i tot hi havia una cançó de principis dels anys 30, que molta gent gran recorda encara, yo quiero un tebeo, yo quiero un tebeo, si no me lo compras rabio y pataleo...

15 comentaris:

Allau ha dit...

Com és habitual, Júlia, amb el teu escrit m'has desvetllat una pila de records. No sabria per on començar. Ho deixo així.

Ferran ha dit...

Recordo Los grandes inventos del TBO com una de les part del còmic que més m'agradava llegir! Feien volar la meva imaginació, i la de milers de nens de tot el país, amb aquests invents que, perquè no, potser nosaltres seriem capaços de fer reals!

Com diu l'Allau, un post per viatjar al passat. Molt maco.

Júlia ha dit...

Gràcies, Allau, no m'agrada la nostàlgia malaltissa però per Nadal gairebé resulta obligatòria, com el fet de comprar loteria, vaja.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ferran. L'autor dels invents era el professor Franz de Copenhague. Jo encara havia aprofitat aquells 'invents' a escola, per tal que els alumnes 'inventessin' noves coses estranyes. Per cert, alguns d'aquells inefables invents fins i tot, semblants, es van fer realitat, hi havia coses molt curioses. Encara que ha quedat això de 'ser un invent del tebeo' quan alguna cosa és una veritable bestiesa i ens la volen fer passar per útil i/o original.

Clidice ha dit...

Com el Ferran, el meu record és del professor Franz de Copenhague, per la resta el recordo vagament, pot ser que en Coll hi dibuixés, però no recordo el que, sé que m'agradava la seva signatura. Sóc més de Pulgarcito jo :) i de Patufet, perquè a casa de l'oncle n'hi havia un bagul ben ple :)

Un molt bon post, aquest el podríeu desenvolupar en col·laboració amb en Galderich i donaria per un opuscle :)

F.Puigcarbó ha dit...

Jo era molt del professor Franz de Copenhague, Zizi Zape i la familia Ulises que era a l'ùltima pàgina. Ai Júlia que ens hem fet grans!

Júlia ha dit...

I tant que hi dibuixava Coll, Clídice, i Muntañola i tants altres. El Pulgarcito també m'agradava, durant un temps al mig del Pulgarcito hi sortien les aventures de l'Inspector Dan, que m'encantaven.

Júlia ha dit...

Sí,Francesc, què hi farem, és la vida, he, he. No té remei ni pagant, això.

Jasapski ha dit...

Quanta felicitat dels TBOs !!

La meva escola de lectura i de sentit de l'humor. Per què van entrar en crisi?

La lectora corrent ha dit...

A casa meva, a tots en agradaven els tebeos, al meu pare el primer, i cada setmana n'entraven uns quants. EL TBO no va fallar mai; els altres van anar variant segons l'edat. Recordo el riure del meu pare quan llegia els invents del professor Franz de Copenhaguen o les aventures de la família Ulises.

Durant uns anys vaig llegir Florita, i els meus germans uns d'uns animalons vestits com persones. Em sembla que un personatge era el "conejito atómico", una mena de superman, però en versió conill. Després van venir els de can Bruguera: Pulgarcito, DDT, Tiovivo... I també els de Superman (publicats a Mèxic, em sembla), El capitán Trueno, Roberto alcázar y Pedrín...

Em llegia els meus tebeos i els dels meus germans. I si a l'escola em deixaven les "Hazañas Bélicas", també. En canvi, uns que eren apaïsats, que eren contes de fades, per a nenes, mai no em van agradar.

Per cert, ningú no els anomenava "còmics". Això va venir després.

Júlia ha dit...

Jasapski, perquè els temps canvien i ens cansem de tot, després enyorem el que s'ha perdut.

Júlia ha dit...

A mi també m'agradaven tots, Lectora, menys els d'Hazañas Bélicas, la veritat. Aquests apaïsats de fades i princeses també m'agradaven, com els de la col·lecció Azucena, després van evolucionar i els contes de fades es van convertir en històries romàntiques de noies modernes. Més endavant va venir Claro de Luna i Mary Notícias, també estaven bé, considerant l'època. Aquests Supermans mexicans també em van arribar, me'n va portar un oncle una vegada que vaig estar malalta, no sé d'on els va treure. I, certament, això de còmics va ser després, una modernitat dels seixanta, al menys la seva vulgarització.

Júlia ha dit...

Amb la família Ulises també rèiem tots, feia molta gràcia l'àvia, dient les coses a l'inrevés, eren tot un prototip de família de l'època.

Ferran ha dit...

És veritat, el que comentes de la família Ulises. Potser per això, perque els temps canvien i els prototips d'una època també, el TBO va acabar tancant la paradeta, que deia el benvolgut Bachs...

Puigmalet ha dit...

Avui a l'AVUI, Júlia.

Llegir-te és com veure una pel·li que va passant davant dels ulls. Salut!