7.12.09

Recordant records i memoritzant memories



Aprofito la lectura del post d'avui d'en Francesc, que parla de Farenheit 451, excel·lent pel·lícula i magnífic llibre, per retornar al tema memorístic, el qual si no recordo malament, ja he entomat en d'altres ocasions.


La nostra infantesa i joventut va estar immergida en una educació basada en la memòria. Possiblement, com sol passar, se n'abusava. El cas és que memoritzar comportava un esforç important i en el cas de l'escola tradicional vam acabar confonent les formes amb el fons i menystenint totes les seves característiques positives, també. Fins i tot es deia sovint que la memòria era la intel·ligència dels ximplets.


En una ocasió, fa anys, en una xerrada pedagògica del passat, una persona gran va reinvindicar, sense èxit, la memòria, com a facultat de l'ànima (memòria, enteniment, voluntat, eren aquelles tres imprescindibles facultats). Però no eren temps d'ànimes i no es va considerar la seva aportació.


El fet és que, en qualsevol tipus d'estudis, al capdavall la memòria, l'enteniment i la voluntat resulten absolutament necessàries, i que totes tres tenen una funció important. La memòria augmenta en practicar-se, com passa amb tantes coses. És una facultat que la manca d'ús ha malmès però que podem recuperar en qualsevol moment, llevat del fet que tinguem alguna malaltia degenerativa, ja que, malauradament, una característica de l'envelliment i moltes de les seves malvestats és la pèrdua de memòria o la reconversió de la memòria immediata en una estranya memòria retrospectiva.


La memòria ens enganya, també. Recordem coses que potser no vam viure i n'oblidem d'altres. Si ens expliquen sovint una cosa que fins i tot no ens va passar acabem per admetre que és certa. Oblidem del tot fets importants, anècdotes remarcables. Per això tenim el recurs de l'escriptura, de les imatges gràfiques, grans suports per al record, encara que de vegades hi ha coses que cal oblidar. Avui es qüestiona aquell dogma freudià del record com a medicina, no sempre és així, pel fet que tots som diferents. Perdonar i no oblidar, una cosa que es diu sovint de forma espontània, no és, crec, un bon sistema, si volem viure amb una certa pau interior.


Es parla també avui, sovint, de memòria històrica, una expressió que ha fet fortuna. De totes les memòries, la històrica és la més manipulable. De reivindicar l'oblit històric hem passat a reivindicar el record interessat. Si fomentem massa memòria històrica no podrem viure amb el pes de tants crims de la humanitat, em sembla, fins i tot ens pesaran els que es van cometre per una bona causa, doncs ja se sap que l'infern està empedrat de bones intencions i fins i tot de bones idees polítiques. Es diu també, un de tants tòpics, que els pobles que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo. És una frase brillant però no és certa, ja que mai no es repeteix res de la mateixa manera ni en les mateixes circumstàncies. El que sí que es repeteix és la crueltat humana, la bogeria carismàtica, la crueltat, el tribalisme. La memòria sobre els fets històrics sovint ha servit més aviat per portar les masses a l'escorxador que no pas per a res constructiu i pacífic. Qualsevol excusa, convenientment fomentada i estesa, pot servir per a portar-nos al desastre col·lectiu.


En temps antics hi havia els memorillas, els quals, en sortir de veure una obra de teatre, se la sabien de memòria, la recitaven i la reproduïen verbalment, cobrant, sovint amb canvis i pèrdues, com és natural. El fet de poder escriure va propiciar perdre molta memòria popular, de la mateixa manera que les calculadores han malmès, aparentment, facultats matemàtiques magnífiques, extraordinàries. De tota manera, tot plegat es recupera, amb una mica d'esforç. Me n'havia adonat sovint a l'escola on, fomentant també una mica la competitivitat, una altra paraula maleïda durant molt de temps, aconseguia resultats memorístics i calculadors impensables, entomant com un joc el fet d'aprendre de memòria alguna cosa, llarga i complexa. 


Com passa sempre, hi ha qui clama contra els llibres digitals. Jo en sóc absolutament partidària, encara que crec que sempre ens quedarà una mica de paper manuscrit, al menys. En el cas, fent ciència ficció, que gairebé tots els llibres en paper desapareguessin i també els digitals, per manca d'energia o per malvestats col·lectives fomentades políticament, crec que fent un petit esforç es podria tornar a fer memòria i a aprendre'ns algun volum estimat per tal de recitar-lo a la vora del foc. De llibres ja se n'han cremat molts i molts, al llarg de la història. I, el que és molt pitjor, de persones també. Freud va fer, a l'inici del nazisme, un ingenu comentari sobre el fet que els nazis cremaven llibres i que en èpoques antigues haurien cremat persones... Doncs, ja veieu si anava errat, van acabar per cremar-ho tot o gairebé. I a ell no el van cremar perquè va poder fugir a temps.


Mnemòsine és la mare de les Muses, gràcies al faldiller Zeus, que anava fecundant totes les senyores que se li apropaven. Les muses, sense els gens materns, sense memòria, no haurien aconseguit massa cosa, la veritat. Mentre a l'escola primària hem bandejat la memòria el món real ha continuat necessitant-la, sobre tot en moments puntuals, com en les oposicions, avui d'actualitat pel fet que l'aspiració de molta gent és esdevenir funcionari. I també la competitivitat, és clar, cosa que palesa el poc poder real de l'escola, pel que fa als valors, altrament tant de jovent educat en la no-memòria i la no-competitivitat no acceptaria tan fàcilment convocatòries oposicionals memorístiques i competitives. Els recursos a formes selectives sense exàmens ni necessitat de memòria acaben generant encara més injustícia, ja que es recorre sovint a l'amiguisme, al dit assenyalador, a les influències diverses. Un examen sempre es pot revisar però un procés selectiu poc transparent i sense proves fefaents d'allò que hem fet, de vegades és molt pitjor. Per no parlar de com es comptabilitzen els suposats mèrits.


Els actors de teatre precisen de la memòria, si volen fer obres convencionals i continuen desenvolupant un gran nombre de tècniques per a fer bé la seva feina. En teatre, deia algú, les obres es divideixen en dos grups, el del crit i el de la parrafada. Recordo l'immens Pau Garsaball ironitzant en una ocasió sobre aquestes dues varietats teatrals, que oscil·len segons les modes i que, en ocasions, fins i tot conviuen feliçment.


Hi ha llibres interessants i curiosos sobre el desenvolupament de la memòria, es continuen editant, cosa que vol dir que tenen el seu públic. A mi m'agradaven molt les fórmules mnemotècniques, aquelles que, per exemple, inventaven frases surrealistes formades per les primeres síl·labes de la rastellera de substantius que t'havies d'aprendre. M'agrada la memòria, en tots els seus aspectes, i poder-ne parlar ara, que encara tinc memòria. Per cert, una de les expressions que s'ha perdut força a casa nostra és aquella de caure de memòria, o sigui, d'esquena, i donar-te una bona trompada. En alguns indrets fins i tot en deien caure de tos.


Volia escriure alguna cosa més, punyent i assenyada, però ja no me'n recordo.

1 comentari:

Arare ha dit...

A tu no t'ha passat mai, que recordes la paraula que havies après per recordar alguna cosa, però llavors no recordes "la cosa que havies de recordar"? no sé si m'explico... ara se m'acut el mot

MOCACOPERO, que equivalia a les cinc vies tomistes en filosofia. Doncs bé: només recordo

MO = movimiento
CA = causalidad

... i ja no me'n recordo de cap més!!! i això és el que m'havia passat alguna vegada.

Així que tenia dues feines: recordar el que volia recordar i recordar la paraula que havia après per recordar el que volia recordar.

nena, quin embolic!

;)

Bon diumenge maratonià, Julieta!