24.12.09

Nadal, targes, costums i la resta





La moda d'enviar targes de felicitació nadalenca s'ha transferit a internet, cosa que fa que els missatges tramesos i les imatges que els acompanyen restin sovint en el camp de la virtualitat. Quan jo era petita les postals de Nadal eren molt clàssiques, reproduïen quadres famosos sobre el tema o les representacions habituals de les estampes. Ni papasnoels ni arbres, evidentment. La majoria representaven el naixement, la cova, els reis sota l'estrella. Hi havia alguna excepció, centrada en paisatges nevats, per exemple.


Les postals de Ferrándiz, en aquell context, van representar una mena de revolució estètica. Els nens i nenes coneixíem Ferrándiz pels seus contes retallats, que incloïen una petita joguina, en vers. Uns versos senzills, fàcils d'aprendre, el meu germà i jo ens en sabíem uns quants de memòria, en concret recordo el de La ardilla hacendosa: era una vez una ardilla, muy de su casa, hacendosa, limpia, ordenada y sencilla, su hogar una maravilla, en su sitio cada cosa. Total, que eran con su esposo un matrimonio dichoso. Els àngels de Ferrándiz ens van obrir un món de colors i lluminària, màgic i ple de possibilitats, i durant un temps el dibuixant va ser el rei dels Nadals, encara que quan les targes anaven dirigides a gent seriosa i d'edat avançada es triaven els temes antics.


Amb l'adolescència vaig dir, com tocava, que Ferrándiz era massa pastós, m'agradava igual però quedava bé dir que no t'agradava com ja començava a quedar bé dir que no t'agradava el Duo Dinámico, resultava infantil i poc intel·lectual. Les postals van començar a evolucionar vers una mena d'avantguardisme divers i els seus temes també es van ampliar i diversificar. En aquella època ens enviàvem moltes, moltíssimes postals. Tantes, que fins i tot el servei de correus devia incrementar-se amb personal temporal, perquè en un dia t'arribaven a casa, cosa que avui ja no funciona tan bé. Les postals eren rebudes amb emoció, sobre tot si provenien de nois de la nostra mateixa edat. Servien per decorar, es col·locaven a prop del pessebre, o penjades en algun lloc, subjectes a una cinta nadalenca. Havíem passat de la pobresa autàrquica a l'esperança del temps del desenvolupament i tot semblava anar millor. De fet, hi anava, fins i tot semblava que els seixanta portarien un canvi de règim polític, però, com sabeu, de eso nada, monada. El que van portar va ser canvis en els costums, els Reis, ara força recuperats, van ésser substituïts per part de la gent moderna pel papanoel i els seus arbrets, es justificava el tema dient que així els nens i nenes tenien més temps per jugar amb els regals. La gent gran sempre intentem justificar les nostres dèries amb l'excusa de les necessitats dels infants, però el cert és que una de les coses més excitants del cicle nadalenc, per a la mainada, era i és la prolongada espera de la traca final, l'arribada dels Reis!!!! 


Avui també resultaria interessant fer una anàlisi de les targes virtuals i dels powers points que ens arriben, amb frases i poemes de vegades copiats i de vegades originals. L'estètica dels ordinadors ha propiciat una mena de fons artístic estil imatges pre-dissenyades. De targes en cartolina ja n'arriben poques i, a més, acostumen a ser de magatzems i empreses. Són, en general, molt boniques i ben editades, però, és clar, no fan il·lusió. Les postals de Nadal, durant un temps, quan ens desenvolupàvem i modernitzàvem es van dir christmas, cosa que no ha fet massa fortuna, la veritat. Recordo que a la revista El mensajero del corazón de Jesús, que rebíem a casa, ja que el meu oncle capellà ens la feia arribar, es va endegar una campanya en contra d'aquella expressió, i que es va fomentar l'ús de navidales, un altre mot que tampoc no va prosperar.


El gran Ferrándiz va morir el 2007 sense que se'n parlés massa, som així d'iconoclastes, injustos i amnèsics, però continua tenint els seus devots. Per cert, i com a curiositat, en la viquipèdia en català només inclouen les seves obres en aquesta llengua, cosa que em sembla molt reduccionista. Els llibres de contes de la meva infantesa s'han reeditat per a col·leccionistes i les figuretes de pessebre dissenyades per ell continuen venent-se. Era un senyor molt elegant i intel·ligent que havia guanyat premis importants de poesia en català. Ell mateix va assumir els canvis ideològics i artístics i en una ocasió s'autocriticava, explicava que no hauria d'haver fet contes rimats per als infants. La rima, ai, ha patit també els trasbalsos dels canvis estètics, i durant un temps, com l'art figuratiu, va esdevenir mal vista. Doncs a mi encara m'agraden molt aquelles històries en vers, i als meus fills quan eren petits, i als nens de l'escola. La rima ajuda a treballar la memòria, hi ha rimes bones, rimes dolentes i rimes útils. Ferrándiz més endavant va escriure força coses en català, quan es va poder. Com tothom sap era germà de la gran actriu Paquita Ferrándiz, oncle de l'actriu Maife Gil, una senyora immensa que no ha tingut, crec, totes les  oportunitats que mereixia ni allò que en diuen el paper de la teva vida. 


Aquests grans treballadors i artistes de la il·lustració, Ferrándiz, Freixas, de qui parlava fa poc, són menystinguts per aquells que consideren que l'art només són Miró i la resta. Avui, a moltes escoles, hi ha un excés mironià i no entraré en valoracions que no sóc experta ni ganes. Com que ningú no sap què és art jo demanaria que pel que fa a l'educació estètica de joves i infants no es caigués avui en nous dogmes, i que aquells dibuixos fossin coneguts i vistos, també, per tal que les noves generacions tinguessin camp per triar. Però això és impossible, les modes són les modes i a elles estem lligats, ens agradi o no, en més o menys grau i de vegades de forma subconscient o totalment inconscient, des del disseny de les sabates al pentinat, no ens n'escapem pas. Allò que avui és original després es copia i acaba per embafar. Art, cultura, són paraules tan manipulables i interpretables que s'han fet reculls amb milers de definicions d'ambdues.


Amb targes convencionals o amb targes virtuals, ens continuem desitjant bon Nadal i bon any nou i tot això. Per cert, sembla que el pare Noel, segons un estudi recent, no dóna una imatge positiva, fa panxa i condueix de forma perillosa i irresponsable. Això per no entrar en el seu simbolisme cocacolero. Aquí, ja se sap, som dels Reis, encara que siguin tres senyors burgesos i aristòcrates, que van a camell mentre els seus servidors porten el fato. Aquí ho hem assumit tot, ara deien que s'havia de defensar el  tió... però si mai no hi havia hagut tants tions com ara!!! El tió no era, per cert, una tradició tan generalitzada com sembla avui, no es feia a tot arreu, ni de bon tros. El tió autèntic no té cara ni barretina, és un tronc fort i gruixut i odio l'expressió actual que diu farem el cagatió. De moment, els escolars hauran perdut, el proper any, el dia després de Reis, aquell dia que servia per jugar a casa i assumir que es retornava l'endemà a la realitat de les aules quotidianes i que la màgia no pot durar de forma indefinida. Els parenoels de plàstic inflable continuen escalant façanes, això sí que és art kistch, i les llumetes histèriques guarneixen arbres de Nadal que, en el meu temps, eren un símbol protestant i detestable. 


Unes expressions també detestables que estan envaint el context són les de Nit Bona, Nit Vella, Fi d'Any... Sóc molt tolerant amb les qüestions lingüístiques en general però hi ha coses concretes que em fan mal d'oïda, sobre tot quan provenen de dogmàtics patriotes nostrats. De tota manera, ai, voler fixar aspectes de la llengua, en un món tan divers i permeable és com voler agafar aigua amb un cistell. Aquests dies, canviant una mica de tema, he assistit a alguns dels molts i molts recitals que corals i grups diversos ofereixen, amb repertori nadalenc. Els cantants de moda sempre s'apunten al Nadal i fan discos diversos, els nostres, com sabeu, han unificat esforços per oferir-nos una reivindicació caganera, molt catalana. El fet és que les cançons tradicionals de Nadal -i les que no són de Nadal- acostumen a oferir-se en versió reduïda, sembla que se suposa que no tindríem paciència per escoltar tota la rastellera d'estrofes que desenvolupen petites històries. Quan jo era petita, a escola, agafàvem el cançoneret de Nadal i les cantàvem de dalt a baix amb fruïció. Fa anys que no he pogut escoltar El cant dels ocells sencera i, pel que fa al dimoni escuat, sempre es deixen l'estrofa darrera, aquella del farum, farum, que tanca de forma molt rodona l'anècdota demoníaca. Bona nit de Nadal, doncs, amb arbre de plàstic il·luminat amb llumetes intermitents, pessebre amb caganer, tió amb barretina, parenoel obès, cocacolero i escalador, ponsètia florida i el que calgui, ja que tot plegat ajuda a viure, ves.



Christmas
Pere Quart


Planten un arbre sense arrels
al líving,
i fan que llevi, de sobtada
torrons de can Fatjó
i un tren elèctric.
El favorit,
el dolç monopolista
despengen un estel
-tal com ho dic-, si volen,
per al fill embrutit
que marraneja.


Doncs, està vist:
fer miracles no és pas cosa de sants
ara com ara.


I tampoc ningú ja no s'estranya
-ni la rància donzella,
cul refinat de sagristia-
que l'infant vagi nu
a l'hivern i de nit.


Pels christmes de tres tintes
s'endeuten els pobres.


I amb el pretext dels Reis
degollarem tants innocents com calgui.


No, no exagero.

16 comentaris:

lola ha dit...

Bon Badal, Júlia.
De petita, jo m'hagués partit la cara pel Ferrándis; a casa em deien que, caram, era millor en Picasso; m'enfadava molt, i, de fet, -trauma infantil al canto- no m'ha agradat gaire mai, Picasso.
Aquests remembers teus són impagables. Una memòria serena.

Allau ha dit...

Júlia, un magnífic apunt, carregat de regals com un arbre o un tió.

En Ferrándiz tenia molt bona tècnica, però potser es passava en el sucre. Jo crec que amb els anys se'l reivindicarà.

He vist el teu poema al bloc d'en Pàmies. Això sí que deu haver estat un regal per a tu, quina il·lusió veure la teva poesia ben viva a les aules!

Clidice ha dit...

A ca'ls padrins, el tió era un tronc important, que havia de tenir algun forat per amagar les llepolies amb què ens obsequiava als infants. Però això només era un joc, perquè el tió era el tronc que cremava a la llar, dia i nit, durant totes aquestes festes. Normalment sobreeixia força de la xemeneia i s'anava consumint. No hi veig gaire relació amb les llars barcelonines, però ja se sap ... tot són modes i ens hem tornat ximples pour épater amb una borratxera de regals i sumant i mesclant tradicions.

Moltíssimes gràcies per aquest post, és un bon regal de Nadal :)

Júlia ha dit...

Gràcies, Lola, Bon Nadal!!!

Júlia ha dit...

Bon Nadal, Allau.

Amb en Ferrándiz va passar com amb d'altres, fins i tot amb les músiques, pelis o llibres, frases cèlebres i el que sigui, quan te'ls trobes fins a la sopa produeixen un cert refús, a tots ens agrada ser una mica 'originals'.

Júlia ha dit...

Clídice, a Barcelona ho feia gent que ho recordava del poble, de fet no té gaire sentit un tió sense foc, però, vaja... Els tions són els troncs en general, no sé si la gent té clar el concepte. I les teies? Algú les recorda? pels reis en venen de sucre, encara bo, ara que no ens venen cigarretes de xocolata, vaja.

Josep Lluís ha dit...

Per aquestes contrades, més aviat diríem "això sí que és art coent", per referir-nos als pares noels penjats dels balcons.

Perdona per ser tan castís ;P

Molt curiós el teu blog. Hi vindré sovint. Bon Nadal

jaka ha dit...

Bones Festes Júlia !!!

Petonets,

Albert B. i R. ha dit...

Les postals de Nadal tradicionals ben poc s'utilitzen ja. A casa mateix només n'hem rebut un parell i no n'hem enviat pas més. Per Internet, ràpid i barat.

vpamies ha dit...

Bon Nadal, Júlia.

Els costums varien, però l'essència és la mateixa: recordar-se dels amics i compartir els bons moments i desitjos.

Puigmalet ha dit...

I llegir la Júlia és compartir bons moments i aprendre un niu de lletra. Per molts Nadals!

Júlia ha dit...

Gràcies, Josep Lluís, bones festes! Art coent i ben coent, està molt bé ser castís, ep!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Jaka, igualment!!!
Júlia

Júlia ha dit...

Certament, Albert, un gran invent i està molt bé, però també fomenta això d'enviar la felicitació 'a tota la llista' sense cap missatge personal, que queda una mica lleig.

Júlia ha dit...

I tant, Víctor, això és el més important, tant és com es faci si es fa amb intenció 'nadalenca'!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Puigmalet, bones festes i espero que els nostres blogs continuin joiosament en actiu!