28.12.09

Sobre bromes pesades, brometes innocents, enganyifes i enredades

Avui és bulla d'innocents, mes jo diré de més prest, ara, de nocents, puix de d'innocents era en aquells feliços antics temps que no reinava tant la malícia i llibertinatge, com si en estos nostres infeliços temps, i que les més de les bulles dels xicots i àdhuc gent gran són més de fer mal i inquietar a aquell i a aquella que passa pels carrers i places, i ja no es parla d'escrúpols de consciència, com llavores, que era la gent més senzilla...




Fa molts anys un senyor escrivia el text que copio. No en diré l'autor, ja que forma part del conjunt de l'enigma sabàtic que he penjat a un altre blog. Vegis aquí. El text incideix en un tema recurrent al llarg dels segles, els temps empitjoren en la percepció de la gent gran i fins i tot dels joves que escolten antigues batalletes i sempre hi ha un passat idealitzat i eteri en el qual érem innocents, senzills i teníem valors. Un repàs als llibres d'història, fins i tot als manuals amb menys pretensions filosòfiques, ens evidencia que això no és cert, però aquest passat estrany, en el qual feia, fins i tot més fred o menys calor o plovia amb regularitat cartesiana, continua viu en l'imaginari individual i col·lectiu. Amb el passat justifiquem el present i les nostres dèries i misèries, les més innocents i les més inquietants. 


Avui és el dia dels innocents, i, com tothom sap, s'acostuma i s'acostumava a fer bromes. Les bromes no m'agraden massa, en tot cas han de ser inofensives i no durar de forma excessiva, altrament em neguitegen. Que una mítica matança de criatures hagi propiciat una festa d'aquest tipus ja resulta tràgicament paradoxal. La gent gran del meu temps explicava bromes que havien fet de joves, algunes d'absolutament cruels, però les explicaven com volent remarcar que en la seva època hi havia una gran i necessària ingenuïtat i unes ganes de riure molt saludables malgrat les mancances materials. Normalment tothom es recorda molt millor del que ha estat, de petit i de jove. 


Les bromes típiques han anat de baixa, però hi ha bromes sofisticades, que no esperen pas al dia dels innocents per realitzar-se. Fa pocs dies un senyor va fer una gran broma, va entrar en un avió intentant fer un atemptat malgrat els controls que han complicat les nostres ànsies viatgeres fins a límits surrealistes. Fa molts anys un noi va aterrar a Rússia amb una avioneta, malgrat el teló d'acer que hi havia aleshores, un teló més pesat que el plom. Unes bromes habituals a la premsa progressista de la meva època era explicar-nos que als països comunistes la gent era esforçada, feliç, humana, que tenia uns grans valors col·lectius. El mite de l'home nou, vaja. Les bromes de la premsa conservadora eren tan barroeres que ja no feien ni gràcia, per allà els seixanta. Els mossos d'esquadra acostumen a fer bromes cada dia, s'amaguen per tal que la gent no els vegi, i així enxampen infractors i els posen multes. Si això no fos de broma crec que més aviat circularien, per tal que  els conductors els veiessin i evitessin la infracció en contemplar-los de prop. Una broma que ens fan sovint és aquesta de dir-nos pels altaveus del metro que no patim, que hi ha càmeres que vigilen i graven. És a dir que si ens roben, maltracten, assassinen, tot plegat quedarà gravat per a gaudi del youtube. És un trist consol, la veritat. Com en aquell acudit que explicava Eugenio, sempre m'agafen ganes de dir, a l'inexistent personatge de l'altaveu, que hi ha algú més????


Les bromes pesades sovint tenen conseqüències tràgiques, inesperades. Kundera ho va explicar molt bé a La broma, una gran novel·la en la qual una broma suposadament innocent provoca l'efecte papallona en el protagonista. Fa alguns anys uns nois de casa bona, catalans de soca-rel, van voler fer una broma a una senyora que dormia en un caixer i ja sabeu com va acabar tot. La literatura i, el que és pitjor, la realitat, són plenes de bromes terribles. Un tipus de broma recurrent era la novatada, les bromes que es feien a aquells que acabaven d'arribar a un internat, una caserna, una empresa, on fos. No sé si encara existeixen. Per Nadal, a la Harry Walker, havien enviat molts aprenents a buscar un inexistent gall d'indi a la quinta forca, per exemple (la quinta forca, quina expressió més surrealista, també). 


Moltes bromes pesades del jovent avui es diuen bullyng, s'escriu molt sobre el tema però la veritat és que tot plegat no es pot evitar la crueltat, la maldat, la inconsciència, per més que els vulguem trobar explicacions i solucions psicològiques, mèdiques, educatives. La gent gran volem creure que l'educació és controlable i que els riscos es poden preveure, és habitual pontificar sobre el tema infantil, l'escola i la resta, se suposa que els mestres mai no fan tot allò que haurien de fer, és clar, altrament no caldria tanta xerrameca. Uns  gambirots han fet un disbarat amb conseqüències criminals? Doncs ja farem un projecte a una taula de despatx, ben pedagògic, per tal que a l'escola segueixin un protocol de prevenció i actuació que doni molta més feina burocràtica i no serveixi, estadísticament parlant, per a res. Les bromes pesades, en els indrets suposadament educatius, provoquen les ires dels adults en moltes ocasions i reaccions semblants a les dels poders públics quan ens fan treure les sabates, els cinturons i els aros dels sostenidors en els aeroports. Recordo un Sant Jordi a l'escola dels meus fills, una escola activa, democràtica, catalana i la resta. Algú va fer la broma de robar diners de l'escola, hi havia molta gresca, moviment, festa al pati... Doncs no es va deixar marxar els alumnes més grans durant una bona estona, després de l'horari escolar, fins que no sortís el culpable, que no va sortir. També havia vist aquesta mena de càstig col·lectiu, de broma autoritària, a moltes escoles on jo havia estat, d'aquí no surt ningú fins que s'aclareixi la qüestió. Castigar tothom per castigar el culpable és, realment, una manera de fer absurda i, diria, fins i tot feixista, però és aquesta la mateixa lògica que ens castiga a tot en els viatges aeris, a l'hora de passar controls excessius, tot plegat a la recerca del risc zero, inexistent, com és ben sabut i comprovat gairebé científicament.


La paraula innocent té molts matisos, però innocentada en té molts pocs. Ens planyem de la ràpida pèrdua de la innocència infantil, una innocència que ens fa creure en reis generosos i en moltes coses més i que avui, en el món en què vivim, dura menys que abans, quan la innocència es barrejava amb la ignorància més absoluta sobre temes diversos. Jo he fet bromes de vegades, sempre he intentat que fossin breus i sense conseqüències, l'any passat vaig incidir en el tema de la censura dels blogs, no era ben bé una broma ja que s'havia parlat del tema en alguns mitjans, cosa normal, ja que la llibertat fa por, sobretot la llibertat individual.   En una ocasió, a l'escola, vam posar una taca de tinta falsa a una companya d'escola en aquells llibres de comptabilitat que s'havien d'omplir quan es feia comerç, va tenir tal disgust que vaig estar patint fins que la cosa es va descobrir.  Durant la meva infantesa els articles de broma es venien en papereries de barri, era habitual l'ús de bombes fètides, d'aquells gels que provocaven fred i calor, avui prohibits. El pitjor de les bromes és que sempre repiquen sobre els més innocents de la colla, en aquestes etapes de creixement.


En una ocasió em van penjar un ruc de paper a l'esquena, a escola;  jo veia que les companyes reien i reien, vaig anar amb el ruc fins a casa i vaig tenir un gran disgust, no pas per la broma, sinó pel fet que algunes nenes que jo creia molt amigues meves també s'havien fet un bon tip de riure i en cap moment no havien tallat el tema. Les traïcions són bromes molt pesades, et tornen desconfiada, venjativa. De vegades ens fereixen coses que als altres els semblen bestieses i coses que semblen més grosses, ens rellisquen i fins i tot ens fan gràcia. Les relacions humanes són complexes, difícils, i les bromes formen part d'una tendència molt humana a ser nosaltres els llestos, els espavilats. De les enredades sense massa espines en dèiem, fa anys, enganyifes, per cert. Els reis de l'enganyifa i de la broma a gran escala fan, fins i tot, molts calerons, amb les seves habilitats, com hem vist en aquests darrers temps. Bé, espero que no em pengin la llufa, avui.


12 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

a mi m'agrada fer alguna broma sense malícia, intentant que s'ho passin bé ambdues parts.
Detesto les bromes que es fan des d'una posició de superioritat o de força, que humilien al teòricament inferior o més feble.

Bon any!

Arare ha dit...

A mi també m'agrada molt, fer bromes d'aquelles que només duren el que tarda l'altre en adonar-se que és una broma... o sigui, com a molt, un dia ;)

Clidice ha dit...

un article excel·lent :) a mi no m'agraden les bromes pel que suposen de riure-se'n de l'altre, i això que riure m'agrada i molt, però a les bromes no sóc capaç de veure-li la gràcia :(

Galderich ha dit...

A mi m'agrada la broma espontània, que surt ràpid i sempre sense malícia.
Malgrat tot estic d'acord amb tu que darrerament pels Sants Innocents ningú fa res o ben poca cosa, és com si el dia oficial de les bromes hagués caducat... potser perquè tenim massa dies oficials de les causes més variades!

F.Puigcarbó ha dit...

és que a banda que hem perdut l'innocència, cada dia és el dia dels innocents, i ja no ens sorprèn res. Els del Mundo Deportivo són els únics que encara avui han gosat publicar una inocentada sobre Nuñez. Els diaris no gosen publicar cap inocentada, són conscients que quedaria diluida entre el que ara s'en diu noticies frikis de cada dia.

M. Antònia ha dit...

El més cruel, és que els amics i familiars dels que fan les bromes més pesades, els defensen o riuen "les gràcies", la majoria de vegades. De "llufes" crec que no en penjen, és poc traumàtica. El més gros que feiem nosaltres i també de trucar a la porta i amagar-nos, posar excrements de cavall en una caixa de sabates ben embolicada i esperar a veure qui l'agafava i com. Si l'obria al moment ens feiem un tip de riure.

Júlia ha dit...

Segur que les teves són bones bromes, Jesús! Bon any igualment, bona lectura i bona escriptura!

Júlia ha dit...

Arare, les més curtes són les millors!

Júlia ha dit...

No creguis,Clídice, a mi tampoc no m'agraden massa encara que n'hi ha de moltes menes.

Júlia ha dit...

Efectivament, Galderich, quan més ràpides i espontànies, millor.

Júlia ha dit...

Francesc, el frikisme quotidià, com molt bé expliques, ja ha canalitzat el tema...

Júlia ha dit...

Apa, eres entremaliada, eh, Maria Antònia? Tots n'hem fet alguna, d'aquestes!