4.1.10

Albert Camus i l'Europa d'ahir (i/o d'avui)



L'absurde naît de cette confrontation entre l'appel humain et le silence déraisonnable du monde.
La fin justifie les moyens ? Cela est possible. Mais qui justifie la fin ? À cette question, que la pensée historique laisse pendante, la révolte répond : les moyens.


Ahir va fer cinquanta anys de l’accident d’automòbil que va acabar amb la vida d’Albert Camus, als quaranta-quatre anys. També aquell dia queia en diumenge. Camus va tenir una vida curta i complexa, amb moltes satisfaccions i èxits, però també amb problemes i desenganys diversos. Eren uns anys en els quals França bullia, el món canviava de pressa i la intel•lectualitat progressista, molt activa i amb força influència en el jovent, era, en general, comunista ortodoxa. Camus, poc abans d’aquell malaurat accident, havia manifestat que també era encara d’esquerres, malgrat l’esquerra i malgrat jo mateix, frase que resulta avui ben actual i que molta gent firmaríem. En tot va ser un esperit lliure, capaç de nedar contra corrent, cosa que no és tan fàcil com sembla, encara més si ets tot un personatge públic. Va ser l’únic intel•lectual occidental en criticar els bombardeigs d’Hirosima i Nagasaki, en el moment en què es van produir. La guerra d’Algèria a ell, que havia nascut i viscut a l’antiga colònia en uns anys més tranquils, i que somniava amb una Algèria lliure i francòfona, agermanada amb la gran França, el va trasbalsar. Contrari a la violència, era mal vist pels sectors més radicals, que creien imprescindible la lluita armada, mentre que l’escriptor no estava d’acord en tractar els enemics amb les mateixes armes de violència i terrorisme indiscriminats que feien servir els opressors.


Vam mirar molt poc cap a França amb ulls crítics, en aquells anys, el país veí ens enlluernava de forma excessiva, amb la seva literatura, la seva música, el seu cinema, el seu europeisme... Però resulta que es guillotinava força, també, al continent i a la colònia, als rebels algerians i als qui eren sospitosos de rebel•lió, a més d’emprar la tortura de forma indiscriminada, cosa que va empitjorar les coses, com sol passar, fins a graus altíssims, i aviat no va ser possible tornar enrere. A principis dels 50 Camus va trencar amb Sartre i va abandonar la Unesco, quan aquesta institució va admetre Espanya amb el seu govern franquista, el tema d’Espanya el preocupava molt. Camus tenia una part hispànica, menorquina concretament, la seva mare es deia Caterina Sintes. Aquell nord d’Àfrica era aleshores el destí de molts immigrants pobres, d’orígens diversos. El pare havia mort a la primera guerra, en aquella carnisseria que va ser el Marne. De fet, ell tenia un cert complex de família pobre i poc lletrada. Va estudiar gràcies a un mestre, Louis Germain, que va saber reconèixer en ell aptituds singulars i li va aconseguir una beca, la mare no hi estava massa d’acord, eren molt pobres i era necessari guanyar-se aviat la vida treballant. El discurs del Nobel, l'any 1957, el va dedicar al seu mestre Louis Germain, gràcies al qual havia pogut tirar endavant, malgrat les circumstàncies. 


A l’institut, Camus va percebre les grans diferències socials que existien a tots els nivells. Fins aleshores, a escola, s'havia relacionat amb nois humils, molt pobres. A l'institut ja hi havia nois de famílies molt diverses, els més desafavorits poques vegades hi accedien. També a l’institut va començar a jugar a futbol, esport que hauria de deixar de practicar a causa d’una tuberculosi. El futbol va ser molt important per a ell. Va manifestar en una ocasió que preferia el futbol al teatre i que en el futbol havia après totes les coses importants sobre la moralitat i els deures humans. La vida pública i intel•lectual de Camus és prou coneguda: novel•la, assaig, teatre, gairebé sempre amb èxit evident i guanys econòmics. En el fons, tot plegat amarat d’una filosofia molt personal, existencialista a la seva manera i absolutament humanista. El 1957 va rebre el Nobel i mentrestant anava rebent també pals de la intel•lectualitat sartriana, amb la qual havia partit peres, que el titllava d’escriptor acabat i de coses pitjors. 


En tot plegat hi havia un rerefons de fred de peus, un cert menyspreu per part dels burgesos elitstes d’esquerra vers l’arribista d’extracció popular i fins i tot, crec jo, gelosia sexual. Camus era un home atractiu, totes li ponien, tenim retrats d’ell on mostra un aire seductor, tipus Bogart. Sartre era molt més lleig i també molt més dogmàtic, és clar. Beauvoir va tirar llenya al foc, de forma despietada; les males llengües deien que estava ressentida perquè Camus l’havia refusat eròticament i fins i tot es comentava, en broma, que havia estat, sobretot, perquè aquella senyora no parava de xerrar ni al llit. Molts grans fets del mon intel•lectual amarats de capteniments estranys tenen una gran part ancorada en l'inconscient i el subconscient dels seus protagonistes, i el refús sexual o els complexos relacionats amb l’aspecte físic són una font inesgotable de comportaments totalitaris, encara poc estudiats de forma aprofundida i desacomplexada, perquè hi ha qui creu que és un aspecte massa frívol del nostre tarannà, aquest, per barrejar-lo amb filosofies i polítiques.


Camus va dir un dia, ai, en una entrevista amb un estudiant algerià, que entre la justícia i la seva mare triava la mare, frase que ha estat molt criticada i citada. De fet, és força literal, Camus adorava la seva mare, que tanta pobresa havia patit i que vivia a Algèria, en constant perill de patir un atemptat dels revoltats. Els sentiments compten, i molt. La política no justifica sacrificar la nostra gent ni trair els amics, però el comunisme ortodox no ho veia així com no ho ha vist mai així la religió dogmàtica, sigui quina sigui. La lluita armada, el sacrifici, el martiri, tot plegat és ple d’una estranya atracció indiscriminada, sobre tot per al jovent, que provoca que les revolucions es mengin els seus fills, que els militants oblidin els seus fills, i que si els rebels arriben a triomfar repeteixin els mateixos disbarats que aquells governs contra els quals es lluitava.


Camus també tenia les seves contradiccions, va patir un primer matrimoni breu i desgraciat amb una noia benestant, addicta a la morfina. El segon, amb la bella Francine Faure, mare dels seus bessons, va estar sotraguejat per les infidelitats de l’escriptor que van provocar una depressió en la seva dona i sembla que algun intent de suïcidi. Maria Casares, Catherine Sellers i segurament moltes altres van conformar la sèrie d’amors apassionats i més o menys públics de l’escriptor. És difícil ser coherent en tot. La grandesa de Camus va raure, precisament, en admetre la incoherència, en trontollar entre sentiments diversos, en denunciar amb sinceritat tot allò que li semblava cruel i absurd, en no acceptar mai que els objectius justifiquin els mitjans, i en ser capaç de sentir fins i tot forts remordiments sobre els disgustos que provocava ell mateix en la vida familiar.


Sartre va silenciar amb murrieria els grans disbarats estalinistes, que coneixia de sobres, mentre Camus va ser capaç de condemnar-los de forma contundent. Aquest oblits han estat una actitud molt habitual en els aspirants a líders del poble o a conductors morals de les masses ignorants. Per això i per moltes coses més, inclosa una literatura diversa que avui llegim amb uns ulls molt diferents, Camus és tant i tant actual, encara que ens puguem sentir una mica lluny d’alguns dels seus textos, fins i tot. O potser és que Camus demana relectures constants, i, sobretot, tenir una certa capacitat per rellegir-lo en el context dels seus temps i al mateix temps situar-nos en un present tan decebedor com el seu. Ara el senyor Sarkozy vol fer un numeret d’aquests que agraden tant als governants, traslladant les seves despulles al Panteó patriòtic aquest que tenen a França. El fill de Camus no ho vol i la filla, que s’ha cuidat de l’obra del pare fins la mort de Francine Camus, el 1979, tampoc no ho té massa clar. Espero que no caiguin en el parany d’acceptar la parafernàlia prevista. A Espanya no hem trobat, per cert, encara, els ossos de Garcia Lorca, un senyor que, de no haver estat assassinat de forma absurda i criminal, hauria estat també, probablement, força camusià i a qui molts polítics aspiren a re-enterrar de forma hiperbòlica i televisada. Per cert, a Sartre li van donar el Nobel uns anys després, però el va refusar, no sabem què hauria fet si li arriben a donar abans que a Camus. Cal pensar que els premis grossos no són mai innocents, seria interessant conèixer l’entrellat del tema i els perquès de la concessió a Camus, en un moment en el qual sonaven com a premiables, també, Sartre i Malraux, en el context de la cultura francesa.


La mort de Camus no es va conèixer de seguida, hi havia vagues en els mitjans de comunicació francesos. La premsa, quan se’n va fer ressò, va incidir en el tema dels accidents de cotxe, inquietants i que ja començaven a produir moltes víctimes. En l’accident hi van convergir molts factors, la carretera mullada, l’excés de velocitat per part del conductor, Michel Gallimard, que també va morir poc després a conseqüència del xoc, i sembla que fins i tot un defecte de fabricació que hauria fet esclatar un neumàtic de forma inesperada. A Espanya venia de visita aquells dies el cardenal Spellman, Del Arco entrevistava a La Vanguardia el Rei Melcior, l’Espanyol guanyava el Granada per 3 a 0 i el Barcelona perdia a Bilbao per 4 a 1 amb l’Atlètic. A Barcelona es feia molt de teatre, fins i tot Un soñador para un pueblo, una obra de Buero Vallejo, qui mai no va poder rebre el Nobel en no ser francès, i que també té, per a mi, un aire absolutament camusià, i als cinemes d’estrena es passaven pel•lícules com ara Los implacables, Sube y Baja, El día de los enamorados o Mama nos complica la vida. Amb menys de cinquanta anys havia mort aquells dies l’actriu Margaret Sullavan. A la portada dels diaris es mencionava, amb alguna inquietant fotografia, el viatge del rei de Bèlgica al Congo. Un rei, aquell, amb cara de bon noi i esposa hispànica, que es va voler fins i tot... beatificar. Ai, Europa!



A França, amb motiu de l'aniversari de la seva mort, han filmat una pel·lícula biogràfica per a la televisió, de ficció, que crec que passaran el dia de Reis i que no sé pas si arribarà aquí. La veritat és que em fa una mica d'angúnia veure representats per actors convencionals aquests personatges que encara em semblen tan vius i dels quals tenim imatges i fins i tot filmacions, em quedo amb el gènere documental, vaja, amb la realitat. De vegades s'arriba a grans absurds, com en el cas de la publicació de la biografia de Truman Capote, en què a la coberta del llibre hi van posar una fotografia... de l'actor que havia interpretar la darrera pel·lícula sobre l'escriptor!

14 comentaris:

Ferran Cerdans Serra ha dit...

De Camus he de confessar que només he llegit "l'estrany"/ "l'estranger" (segons traducció), i tot i que em va fascinar no he repetit amb cap de les seves obres. Em sembla que em colpiran igual, i no sé si estic preparat. L'estrany em va semblar una obra atemporal, que pot tenir moltes lectures diferents però que sempre serà d'actualitat. Respecte la portada del Capote, segurament van pensar que la foto de l'actor seria més coneguda, i per tant atrauria més, que la de l'autor. Si fos així, segurament tenien raó, malgrat no estigui justificat i sigui força trist.
He disfrutat molt llegint aquest post, gràcies.

Clidice ha dit...

M'agrada Camús, m'agrada el seu pensament i la seva forma de viure. Perquè en el fons, per a què fem una civilització sinó és per als éssers humans? em sembla que ell això ho tenia força clar.

Xavier Aliaga ha dit...

A Ferran li recomanaria que, almenys, llegira també La Peste, que és un llibre devastador.

Respecte de la pel·lícula sobre Camus, no sé com estarà. Els biopics i apropaments a personatges recents són perillosos, és cert, però les dues pel·lícules recents al voltant de A sang freda, de Capote precisament, són molt dignes, i gràcies, en part, al treball dels actors.

Grandíssim post, Júlia, molt complet i interessant.

Josep Lluís ha dit...

"El refús sexual o els complexos relacionats amb l’aspecte físic són una font inesgotable de comportaments totalitaris". Molt interessant aquest tema. Sense posar-se excessivament freudià, és clar que la ideologia, el caràcter, el tarannà, tot allò que mou cada individu a comportar-se d'una determinada manera té molt a veure amb la infància i amb la sexualitat que ha anat forjant.

En el meu cas, també he llegit només L'Étranger. Una meravella.

Molt bona aquesta entrada. Hui he aprés alguna cosa.

Salut!

La lectora corrent ha dit...

Quan ahir vaig llegir l'article de Joan de Segarra dedicat a Camus, vaig pensar que ha arribat l'hora que desempolsegui "La peste" o "L'étranger", que conservo en l'edició de "Les livres de poche". Tot i que l'obra més coneguda era "La pesta", recordo que em va agradar més "L'estrany".

Júlia, gràcies per fer-m'ho recordar i per la informació sobre la vida de Camus. En la seva obra parla de la mare i es té la impressió que són referències autobiogràfiques (o m'ho va semblar a mi quan vaig llegir aquells llibres?), però ignorava la connexió menorquina.

F.Puigcarbó ha dit...

com bastants he llegit l'estranger, la pesta (ho vaig fer a la mili) i tambè més tard la seva última i inacabada novel·la "EL darrer home".
Escrivia molt bé, francament.
De tot el resum que has fet d'evocació de l'época de la mort d'en Camus, no savia lo del possible defecte de fabricació del vehicle, de vell havia sentit a dir que havia estat degut a un excés de velocitat d'en Gallimard.

Júlia ha dit...

Ferran, no són llibres difícils de llegir, ni tan sols excessivament llargs. Fa uns deu anys es va editar el que estava acabant quan va morir, 'El primer home', dedicat als seus pares, molt personal.

Sobre Capote, entenc el criteri editorial, però al final s'acaba confonent la realitat amb la ficció, però, vaja, són coses del nostre temps i del domini de la imatge per tot arreu.

Júlia ha dit...

Això és la seva grandesa, efectivament, Clídice, l'humanisme, l'home -i la dona, diríem ara- per davant de les ideologies i fanatismes. Fins i tot per davant de les reivindicacions justes.

Júlia ha dit...

Xavier, evidentment s'han fet pel·lícules biogràfiques bones i interessants, van bé per recuperar personatges que anem oblidant, però crec que han d'estimular la tafaneria per a conèixer el personatge real i no sempre és així.

Júlia ha dit...

Josep Lluís, fa anys es parlava força per exemple del complex dels homes baixets, molts dictadors han estat de talla reduïda. Es parla de moltes discriminacions, avui, però la discriminació per la lletjor, que potser real o percebuda no és té massa en compte i és un dels temes que més fan patir en l'adolescència. També la infantesa, efectivament, pesa molt, però també en la infantesa hi ha desig sexual, d'alguna manera, encara que no ens agradi recordar-ho massa, en aquest món on hem tancat les criatures en una mena de bombolla protectora etèria.

En tot cas, i tornant al tema, era aquella una època on també el sexe lliure era una reivindicació pendent i el món de Camus estava immergit en unes idees de llibertat total que potser ara no són tan actuals. El món de després del sida i del fracàs del comunisme ha patit molts desenganys.

Júlia ha dit...

Precisament vaig començar a cercar material a partir de l'article de Sagarra, esplèndid i brillant com tots, em van venir molts records al cap a partir d'aquí, Lectora.

De l'Estranger se'n va fer una pel·lícula prou digna, de Visconti, amb Mastroianni, he de dir que va ser el meu primer contacte amb Camus. La pel·lícula va tenir molts problemes, Camus en vida no havia volgut que s'adaptés, la vídua va posar moltes limitacions a la idea del director, l'acollida de la crítica va ser dolenta, molt freda i el mateix director la va voler oblidar. De tota manera crec que era una pel·lícula molt interessant, m'agradaria tornar-la a veure.

Júlia ha dit...

Francesc, la veritat és que també corria molt, en Gallimard, era un amant de la velocitat. Tot plegat devia contribuir a l'accident però tampoc no és normal que petés un neumàtic. En fi, el destí, que juga aquestes males passades, ja que en principi Camus havia de tornar en tren amb la família...

Haurem de rellegir-lo, ep.

Olga Xirinacs ha dit...

Camus va formar part del meu aprenentatge revolucionari, protestatari o contestatari en una època que Catalunya bullia de traduccions sempre suspectes d'alguna transgressió; en el cas del clero, a la frontera de l'excomunió, com els grans teòlegs Hans Küng i companyia. Era el temps dels capellans obrers, de les misses domèstiques, del folk revoltat contra la guerra... Sartre ens confiava el seu mur, però Simone de Beauvoir, des del seu elitisme aspre obria la porta al segon sexe, quan ja ens havíem començat a desvetllar amb Betty Friedan.
Ai, Júlia, "les meves universitats" van ser potser tardanes, però he estat més conseqüent que el camarada Gorki, que del carrer va passar a tenir un palau a Moscou, com correspon a tot bon comunista.
Quants records, amb el teu post, i que jaia que sóc...

Júlia ha dit...

Ai, Olga, no sé quin autor deia que arriba un moment a la vida en què de tot fa vint anys, jo veig que de moltes coses ja en fa cinquanta, he, he.

Jo tenia idealitzada aquella societat francesa, la veritat és que ara m'ho miro amb uns altres ulls, recordo molt bé el llibre de Friedan, també. Per cert, va morir el 2006 sense que se'n parles massa.

Els comunistes, la majoria, han quedat molt malament, a l'hora de ser conseqüents, molts han fet el mateix que criticaven als poders religiosos. I sense arribar a tenir un palau, la veritat és que un grapat d'antics revolucionaris de casa tenen molts bons pisos, i molts bons sous, actualment.