23.1.10

Premiats i -encara- recordats (5): Juan Ramón Jiménez (i Zenobia Camprubí)




LA NOCHE


El dormir es como un puente
que va del hoy al mañana.
Por debajo, como un sueño,
pasa el agua, pasa el alma.




Juan Ramón Jiménez no ha estat mai un premi Nobel massa controvertit. L'elecció d'aquest autor mostra força el rerefons polític i diplomàtic per on es mouen els qui atorguen aquest premi. Espanya, els anys cinquanta, és un país, ai, oblidat per la història. Els clamors heroics de la guerra civil s'han apagat, el desastre a nivell mundial, tan gruixut i generalitzat, ha fet abaltir el record de les proclames antigues, les esperances en què el final de la guerra mundial acabaria també amb la dictadura franquista resten definitivament malmeses, el comunisme fa por. No és estrany que hi hagi un sentiment general de mala consciència. La generació jove de la guerra civil va oferir un planter magnífic d'artistes i escriptors, però la guerra ho va malmetre tot, uns van morir, d'altres es van exiliar, d'altres es van quedar, de grat o per força. No sabrem mai com hauria evolucionat aquella magnífica generació republicana, d'idees diverses, de no haver patit la guerra. Ni tan sols podem saber la realitat íntima de molts sacrificis, el mateix Garcia Lorca tenia amics falangistes, van intentar salvar-lo, però no van poder, com és prou sabut. Les morts dels intel·lectuals també serveixen  a les causes que toquen i s'instrumentalitzen com cal.  Hi podia haver hagut molts candidats espanyols, al Nobel. Però els de l'interior eren massa franquistes i els de l'exterior, potser, massa comunistes. En aquest context, Juan Ramón Jiménez és el més adient, exiliat des del primer moment, no vol tornar, però tampoc és una persona excessivament bel·ligerant ni compromesa, el seu món poètic és intimista, molt personal. Evidentment, sentia simpatia per la República, però va marxar ben aviat, per no tornar més. Els seus poemes es podien  llegir amb certa tranquil·litat intel·lectual, a la malmesa pell de brau de la postguerra tardana, que ja començava a bandejar el racionament i la misèria excessiva.


La vida de Juan Ramón Jiménez és prou coneguda, com també ho és la seva producció literària, però jo en vaig saber poca cosa fins que no vaig tenir nou o deu anys. En aquella època va arribar a l'escola de les monges del Sortidor una mestra molt jove, molt diferent de la resta. Era de parla castellana i es deia Maria de los Ángeles Ruíz Veintemilla (escric el nom sencer per si un cas algú, per casualitat i pels miracles del google en sap alguna cosa). Jo crec que no devia tenir ni divuit anys, en aquell temps la carrera de mestra era breu, batxillerat elemental i tres anys més en unes escoles Normals una mica lamentables, separades per sexes. De tota manera, fins aleshores havíem tingut monges que, en molts casos, no crec que tinguessin ni tan sols el batxillerat, a moltes acadèmies es llogaven els títols i no es demanava massa per poder donar classes a criatures petites. Per això potser vam tenir la impressió que aquella noia, jove i bonica, en sabia un niu.


Crec que és l'any de la meva vida infantil en el qual vaig anar més a gust a l'escola. Li trobàvem totes les gràcies, entre les quals, que s'assemblava, potser molt de passada, a Romy Schneider, actriu que era aleshores també molt joveneta. En aquelles classes inoblidables ens explicava pel·lícules, anècdotes diverses sobre els seus estudis, ens llegia poemes i narracions, ens ensenyava àlbums que havia fet quan estudiava (en recordo un molt complet sobre art egipci) i va ser ella qui ens va parlar de Juan Ramón Jiménez, que feia un parell d'anys que havia rebut el Nobel, i que va morir per la primavera d'aquell mateix curs, i fins i tot de la seva esposa, Zenobia Camprubí, morta el 1956, tres dies després de la concessió del Nobel al seu marit, i que havia traduït a un altre gran poeta, Tagore, també premi Nobel ( de l'any 1913!), aleshores encara poc conegut a casa nostra. 


Recordo que ens feia llegir Platero y yo, llibre que durant anys es va presentar, de forma errònia, com un llibre infantil, quan no ho és, ni de bon tros. Recordo també que li sabia greu que no entenguéssim les moltes metàfores del llibre. De vegades mostrava, com no podia ser altrament, coneixements assolits en els seus estudis que avui farien riure, com ara en una ocasió en la qual, en preguntar-li nosaltres sobre els maçons, ens va dir que eren una mena de secta estranya que feia pactes amb el dimoni. Aquell curs, en aquella època, va ser com una mena d'oasi estrany, després del qual vaig aterrar de nou en el desert de l'ensenyament gris de l'època. Més endavant la veia per l'escola, hi va ser durant uns anys més, explicaven que les monges li tenien mania, no sé si la cosa era certa o es tractava d'una brama sense fonament. Jo era tímida fins a extrems malaltissos aleshores i no gosava dir-li res, més aviat m'amagava quan la veia, i vaig viure com un desterrament l'inici dels meus estudis de comerç, encara que els fes a la mateixa escola. Més endavant em van dir, no sé si era veritat, que s'havia casat amb un japonès. Recordo també que ens va explicar, més o menys, d'on venien els nens, a causa d'haver-se adonat de com cercàvem desesperadament en el diccionari paraules relacionades amb el tema. Va ser una explicació etèria, plena de floretes i símbols, ens va dir que la resta ens l'explicarien les nostres mares, però la meva mare es va violentar quan li vaig preguntar i em va engegar a dida, més o menys.


Juan Ramón Jiménez i la seva esposa sempre han anat lligats, per a mi, amb aquell curs de 1958, que també va ser l'època del retorn del cuplé a través de Sara Montiel, i amb la senyoreta Maria Ángeles, vaja. Més endavant vaig saber més coses sobre aquell senyor seriós i atractiu, sobre les seves dèries i depressions i sobre el valor immens de Zenobia Camprubí, una dona que, com tantes dones intel·ligents de l'època, va acceptar un paper d'esposa convencional que li anava molt estret però que no li devia desplaure del tot encara que segur que el caràcter del seu marit més d'una vegada la devia treure de polleguera. Com Anna Murià i tantes altres, Zenobia va ser el suport econòmic important de la casa, encara que no van tenir fills, cosa que devia ajudar encara més al poeta a viure en el seu món de nen mimat. Expliquen una anècdota molt gràfica, el poeta al llit, deprimit, i Zenobia cantant-li la canya, explicant-li que al món hi havia massa tragèdies, fam i desgràcies perquè ell, un privilegiat, es deixés enfonsar d'aquella manera, i exigint-li que es llevés i fes bullir l'olla. Malgrat que el poeta l'estimava tant van haver d'anar-se'n dels Estats Units, on ella hauria pogut tractar millor el seu càncer, cap a Puerto Rico, perquè Juan Ramón no suportava sentir-se tan estranger.


A mi, en aquella època, em semblaven una parella ideal. Avui ja m'ho miro d'una altra manera. Hem canviat molt i sobta veure com tantes dones intel·ligents van restar a l'ombra d'homes molt menys brillants que no pas elles, àdhuc, fins i tot, ganduls. Juan Ramón va ser un gran poeta, ningú no en dubta. Una cosa no treu l'altra. Avui s'intenta reivindicar la seva postura personal davant de la guerra civil, s'ha editat un llibre que no havia sortit, sobre el tema, i sovint s'explica el vergonyós saqueig al qual es va sotmetre la seva  biblioteca per part dels falangistes, com a mostra del seu compromís personal en contra del franquisme. En el manteniment d'aquest compromís una mica tebi jo crec que també hi té molt a veure la seva esposa. En tot cas, a finals dels cinquanta, amb el Nobel i tot, era ja una figura assumida per la cultura oficial, que excusava el seu exili explicant que donava classes a l'estranger. Les antologies incloïen molts poemes d'ell i Platero y yo es va vendre com rosquilles.


Davant la seva figura, elegant, i en llegir les seves dedicatòries literàries, a las minorías, siempre, (encara que reconec que hi ha poetes i artistes en general que es creuen populars i són molt més minoritaris, elitistes i mediocres) no puc per menys de recordar aquella cançó de Iupanqui, vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente, por un pedazo de pan...

13 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Fas un bon resum de l'autor i de la seva dona. Crec que elles, com a "dones com cal", aquells anys encara no podien fer altra cosa que restar a la sombra dels marits. Platero i yo, igual que "El principito" les feien passar com infantils, però cap de les dues no ho són gens. Jo no en sé tant sobre l'autor.

Júlia ha dit...

Maria Antònia, malgrat tot, Zenobia era d'una bona família i va tenir una gran activitat intel·lectual, afortunadament, se la considera una de les primeres feministes del país. Però... eren altres temps.

Anònim ha dit...

JO AQUEST "PAJORO" LI TINC UNA MANIA¡¡¡¡¡ NEUROTIC,HIPOCONDRIC GANDUL,MAL COMPANY,TOTE UNA JOIA¡¡¡¡
BE JO TAMBE SOC RARETA,PER MI LO PERSONAL TE MOLTA IMPORTANCIA.TENS NOVES PISTES,MACA
JUGANT.....

Francesc Puigcarbó ha dit...

poc en sé d'ell, vaig llegir platero y yo, i aqui acabo, ni tan sols en sabia de la seva esposa. Clar, com tu tens tot el coneixement ja no en queda res pels altres, ignorants de mena que som.

Bon diumenge.

Júlia ha dit...

No m'estranya, Oliva, la veritat és que inspira aquests sentiments, segons com 'es miri'. Per cert, em sembla que tinc la 'de paper'...

Júlia ha dit...

Francesc, si em sembla que una vegada vaig llegir alguna cosa al teu blog sobre Zenobia Camprubí... A veure si no et recordes ja de tot el que saps.

el llibreter ha dit...

És curiós com perdura la imatge de "señorito andaluz" que Gil de Biedma, un autèntic "señorito" de l'alta burgesia catalana, li va encolomar en un poema. Un altre català, Enrique Vila-Matas, ha contribuït a alimentar el perfil aristocràtic del poeta amb l'anècdota del majordom anunciant-li el crepuscle. El compromís de Juan Ramón Jiménez amb la república no va ser gens tebi, o almenys a mi no m'ho sembla, i les penúries econòmiques de l'exili van ser ben reals, com les maniobres del règim franquista per evitar la candidatura al Nobel —ni un sol organisme oficial, incloent-hi les universitats, li va donar suport. El candidat del règim era, recordem-ho, Ortega y Gasset.

Pel que fa a Zenobia, educada en ambients liberals i ben conscient de l'opressió de la dona en aquella època, l'elecció de posar-se al servei de l'obra del marit és tan discutible com es vulgui, però va ser una elecció lliure.

Independentment d'aquests malentesos que encara perduren, l'obra en vers i en prosa de Juan Ramón Jiménez és simplement extraordinària. Jo el vaig descobrir més tard que tu, Júlia, al batxillerat, i des de llavors que m'acompanya.

Salutacions cordials.

Clidice ha dit...

malgrat que vaig haver de llegir el "Platero y yo" (qui no?) no m'he preocupat mai d'aquest home que tot ho escrivia amb "j". Sabia que la seva dona era força interessant, però com tantes coses queden a mercè de la casualitat que te les pugui fer ensopegar. En aquest cas el teu blog. M'ha agradat molt la primera part, la teva narració d'infantesa, gràcies :)

Galderich ha dit...

Entre divagació i divagació (en el bon sentit de la paraula) ens fas un recorregut per la teva infantesa i per un premi Nòbel que tots coneixem però que desconeixem amb certa profunditat. M'ha agradat que resaltesis la Zenobia (per a mi un mite perquè un professor de literatura castellana ens va fer molt èmfasi en ella i les seves traduccions del Tagore).
He trobat a faltar, però, el tema "g" i "j" que a mi sempre em va semblar genial perquè creia que era la solució a les meves moltes mancances ortogràfiques (gràcies Clídice per recordar-ho!).
En fi, com sempre, un bon article que comença i no se sap cap a on anirà...

Júlia ha dit...

Llibreter, jutjar la generació de la guerra cada dia se'm fa més difícil, per cert, l'any passat és va publicar el seu llibre sobre la guerra civil, que encara no he llegit. Com a escriptor no hi tinc res a dir, i admeto que va patir les misèries del món literari, els premis acostumen a esdevenir una veritable creu. Pel que fa al valor literari és immens, efectivament, però en aquella generació n'hi ha tants de boníssims!!!! Cal dir que també era un home depressiu, i amb molts problemes de caràcter, que la mateixa Zenobia va comentar en més d'una ocasió. Sobre el tema de les dones a l'ombra, no critico les dones, critico els homes que no les van tenir tant en compte com mereixien, el 'colonitzador' sempre, al meu entendre, té més culpa que no pas el 'colonitzat' no sé si m'explico.

Sobre Ortega, també caldria reivindicar-ne molts aspectes, però sovint es fa difícil separar aspectes literaris, polítics, personals... no hi ha res absolutament 'pur'.

Júlia ha dit...

Clídice, doncs llegeix la seva obra que val la pena,més enllà del tema del seu compromís més o menys fort, del de la seva esposa i del que sigui. El mateix pel que fa a la dona. Hi ha força mostres de la poesia de Juan Ramon per internet, no cal moure's massa...

Júlia ha dit...

Galderich, jo sóc molt tolerant amb l'ortografia, que és, com sabem, arbitrària. Recordo una discussió sobre el tema amb una professora de literatura, va dir que els grans escriptors es poden permetre aquestes coses com també recórrer a incorreccions 'ortodoxes' amb una intencionalitat de reforma, d'innovació, de modernitat agosarada. Les normatives, al capdavall, siguin les que siguin, també serveixen per transgredir-les, però s'han de transgredir amb alguna intenció concreta i de forma coherent, he, he.

Sobre el tema de la correcció o incorrecció ja he escrit en d'altres ocasions, avui en català hi ha molta 'normativització' i poca transgressió, estic esperant que sorgeixin bons escriptors de llocs com les Terres de l'Ebre, per exemple, i renovin el tema. Però llegint allò dels mallorquinismes proustians de Vidal Alcover, la veritat, tinc poques esperances en què les coses vagin per aquest camí.

No he parlat de la g i la jota perquè a mi em sembla una gran opció personal del poeta, que es podia permetre de fer-ho, és clar.

Ara bé, per transgredir no es pot partir de les mancances ortogràfiques, ans al contrari, calm dominar el tema per rebatre els dogmàtics, és com els pintors abstractes, crec que per poder excel·lir en el tema han de dominar el realisme.

Júlia ha dit...

Copio un fragment de l'article del País, amb motiu de l'edició completa del llibre de Juan Ramón Jiménez sobre la guerra, on es parla força de com es va manipular la seva figura per totes bandes:

Juan Ramón Jiménez (1881- 1958) fue un hombre transparente y de convicciones rocosas, pero poco dotado para sobrevivir en un mundo de maniqueos. "Comunista individualista" se llamaba a sí mismo. Mucho menos en un tiempo en el que la brutalidad del blanco y negro se llevó por delante todos los matices. Exiliado de primera hora, vio desde su destierro americano cómo en España su figura era pasto de la caricatura. Para los sublevados era un vivalavirgen amante de la molicie y "el desinterés por las cosas feas materiales" que se paseaba por California estrenando "los últimos modelos de automóviles salidos de las fábricas USA". Para los más ruidosos del bando republicano era un cursi hiperestésico mantenido por su mujer que, mareado por el olor de la sangre, prefirió mirar para otro lado.

Consciente de la tormenta de mentiras y tópicos que se le venía encima, el escritor decidió contar en un libro la verdad de su compromiso con la República. Para ello se dedicó a recopilar materiales propios y ajenos -poemas, notas de diario, artículos, cartas y recortes de periódico- destinados a alimentar un volumen titulado Guerra en España. Nunca llegó a verlo publicado. Murió en Puerto Rico en 1958, dos años después de recibir el Premio Nobel. Guerra en España vio la luz por primera vez, aunque notablemente expurgado, en 1985. La edición corrió a cargo del poeta y traductor Ángel Crespo, que tuvo que reducir notablemente el primer manuscrito a petición de Seix Barral. Casi un cuarto de siglo después, la editorial sevillana Point de Lunettes publica el libro completo: 880 páginas frente a las 335 de la primera edición, 150 imágenes frente a 27...

Article sencer a:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/gran/novela/Guerra/Civil/elpepicul/20091227elpepicul_1/Tes