12.1.10

Premiats i -gairebé- oblidats (3): Don Jacinto Benavente




Don Jacinto Benavente y Martínez (1866-1954) va ser el tercer fill d’un important pediatra i potser aquest fet, l’haver viscut una bona infantesa i el seu mateix tarannà personal, van propiciar que mostrés molt d’interès pel món infantil en els seus llibres i obres de teatre dedicades als nens. Va començar a estudiar dret a Madrid, però quan va morir el seu pare va abandonar els estudis i es va dedicar a viatjar per Europa, va ser a França, Rússia, Anglaterra i d’altres indrets, fent el tarambana i dedicant-se a curioses activitats com ara empresari de circ.


De retorn a Espanya va començar a publicar versos i narracions i el 1897 es va estrenar en teatre amb El nido ajeno, obra que de moment no va tenir massa èxit. Però l'èxit teatral va anar arribant i Don Jacinto arribaria a escriure i estrenar més de cent setanta obres per les quals desfilarien totes les classes socials i tots els ambients possibles. Com sol passar, en les primeres es percep una crítica més profunda vers les classes benestants que més endavant s’aniria diluint, convertida en una mena de reny amable i condescendent.


El 1899 va crear a Madrid el Teatro Artístico, en el qual va col•laborar Valle Inclán amb qui, més endavant, es barallaria en una tertúlia literària, cosa que si pensem en com les gastava Valle, no resulta gens estranya. Aquest teatre s’inspirava en una iniciativa francesa, la d’André Atoine i el seu Teatro Libre, amb la intenció d’oferir obres més elitistes i minoritàries. Amb poc més de trenta anys Benavente ja era un autor reconegut.


Va escriure obres en tots els gèneres teatrals, tragèdies, comèdies, drames, sainets. El seu teatre va esdevenir una àmplia galeria de tipus humans i representava una reacció en contra de les obres melodramàtiques d’Echegaray, que encara tenien el seu públic. Benavente dominava els recursos escènics i coneixia bé les reaccions dels espectadors. En moltes obres mostra el seu interès per la psicologia femenina i també defuig la intenció moralitzadora d’un Tamayo o fins i tot d’un Galdós.


A partir de 1901 el seu teatre esdevé més aprofundit. El 1907 estrena Los intereses creados, una de les obres que li va donar més prestigi i de les poques que encara es recupera de tant en tant als escenaris. Reconverteix en aquesta obra els personatges de la commedia dell’arte, donant-los un tarannà hispànic i fa una crítica interessant del positivisme que senyorejava la societat del moment. L’obra va tenir un gran èxit, fins al punt de provocar que Benavente fos portat a casa en hombros, com si d’un torero es tractés. També va fundar un teatre per a infants, una de les seves obres més interessants en aquest gènere va ser El príncipe que todo lo aprendió en los libros, de 1910.


Dues de les seves obres més conegudes, Señora Ama (1908) i La Malquerida (1913) són drames rurals, molt de moda aleshores, inspirades en un poble de Toledo on passava temporades. La Malquerida recorda força Misteri de Dolor, d’Adrià Gual, i el tema ha provocat al llarg del temps comentaris des dels qui pensen que és una mena de plagi, fins els qui en neguen qualsevol relació. El fet és que Benavente era un bon amic d’Adrià Gual, que tant ell com Galdós van cedir obres a Gual per a ser traduïdes i representades i que de vegades sembla que no agradi recordar que hi va haver un temps en els quals intel•lectuals catalans i castellans tenien, fins i tot, molt i molt bones relacions. De fet, si filem prim, també Panorama desde el puente, de Miller, tracta, en el seu nucli amorós, un tema semblant. Tant Misteri de Dolor com La Malquerida van ser portades al cinema i, més endavant, a la televisió, a més d’haver-se emès per ràdio sovint, fa anys.


Benavente, amb un gran coneixement de l’idioma castellà, i amb un domini de la semàntica, dels jocs de paraules i de la ironia comparables als d’Óscar Wilde, va ingressar a la Real Academia el 1912 i va rebre molts reconeixements i honors. També va ocupar un escó al Congrés de diputats, l’any 1918. L’any 1922 va rebre el premi Nobel per haver continuat dignament la tradició del teatre espanyol. Durant la Guerra Civil, Benavente va viure a Madrid i València, les autoritats del Front Popular el van homenatjar sovint, fins i tot va arribar a actuar ell mateix fent de Crispín en una representació de Los intereses creados. 


Després de la Guerra Civil, tot plegat li va comportar grans dificultats i durant un temps no es podia mencionar el seu nom, quan es representava una obra seva s’havia de dir por el autor de la Malquerida, una d’aquelles ridiculeses habituals en l’època. L’any 1947 va participar en una manifestació a la Plaza de Oriente en favor de Franco, i va ser molt retratat i molt comentada la seva presencia. Allò el va congraciar amb el règim i es va acabar la censura sobre la seva persona i en endavant va ser reconegut com nuestro ilustre comediógrafo, nuestro preclaro autor, nuestro gran premio Nobel.


Aquella actuació ha estat molt criticada, però cal dir que Benavente era un home de vuitanta anys, espantat, esporuguit, potser sense ànims per exiliar-se ni fugir, i, a més, homosexual reconegut, encara que ell havia mantingut més o menys en secret aquell aspecte de la seva vida. Sembla que era molt amanerat, cosa que provocava que es fessin moltes brometes i acudits sobre el tema. O sigui, que ho tenia molt magre per subsistir en aquella Espanya gris, dictatorial i complicada. Va morir l’any 1954 i la seva mort va comptar amb mostres importants de fervor popular i amb reconeixements oficials.


Les crítiques posteriors van ser dures amb Benavente. Pérez de Ayala, Torrente Ballester o Monleón, i molts d'altres, el van deixar en ocasions como hoja de perejil. Cal potser encara una certa distància per entomar la seva extensa obra amb serenitat, situant-la en el seu temps i en el que va representar. No tenim massa ocasions de contemplar aquell teatre en els nostres escenaris, encara menys a Catalunya, i ens hem de conformar amb la revisió dels textos escrits. Un dels meus records juvenils televisius més vius és el d’una Malquerida de finals dels seixanta amb Mary Carrillo, Antonio Casas, Núria Torray i un histriònic però immens José Maria Prada en el paper del Rubio, aquesta mena de Iago malvat i, potser, enamorat de l’amo. Qui no ha sentit mai allò de el que quiera a la del Soto tiene pena de la vida, por quererla quien la quiere la llaman la Malquerida???


A mi el senyor Benavente em cau simpàtic, per la seva trajectòria humana, amb tants problemes i contradiccions, intentant surar en un món que canviava, ple de trasbalsos i mirant de quedar bé amb tothom sense quedar bé del tot amb ningú. Fins i tot per la seva humana vanitat i la seva humana covardia. D’ell se n’expliquen moltes anècdotes sucoses, molts estirabots. Per exemple, una vegada una obra seva no va tenir èxit i un periodista li va dir: creo que todo Madrid ha ido a ver la representación. Benavente va respondre: Sí, pero de uno en uno...


Recordeu aquella anècdota de Camilo José Cela quan va dir que estava dormido i no durmiendo, ja que no era el mateix estar jodido que jodiendo? Doncs, com tantes altres coses del senyor Cela, era un plagi de Benavente, encara que aquest, a la mateixa pregunta va objectar que no era el mateix estar bebido que bebiendo...


Una vegada un crític que s’havia enemistat amb l’autor es va voler congraciar amb ell i agafar conversa. En algun moment el crític va preguntar a Don Jacinto on eren els lavabos del teatre i aquest li va respondre: Siga este pasillo y al final verá usted una puerta con un letrero que dice ‘Caballeros’. No haga caso y entre... En una altra ocasió Benavente lloava una obra de Valle Inclán i un dels contertulis li va dir: Le advierto que Valle va diciendo que es usted muy mal escritor. Benavente va respondre: Vaya, pues es posible que tanto él como yo estemos equivocados... Quan li van concedir el Nobel era a América i, sabent com les gasta la gent del món literari i les enveges que suren pel context, va comentar: Dios mío, cualquiera vuelve a España ahora!!! 


Respecte al seu tarannà amanerat, s’explica que en una ocasió va fer de Rei Gaspar en una cavalcada nadalenca i que el qui feia de Melcior duia una ploma al barret. Sembla que algú va cridar: Viva el Rey de la pluma!!! Benavente va saludar dient: Gracias, gracias. La persona que havia cridat va puntualitzar: Que no es a ti, es al de la pluma en el gorro!!!


Bé, en tot cas moltes anècdotes s’expliquen de diferents personatges i costa saber si son certes, ben trobades, originals o no. El fet és que Benavente era tot un senyor escriptor, intel•ligent i brillant, que va senyorejar cinquanta anys de teatre, a més de dirigir, escriure guions pel cinema, fer d'actor en ocasions i fins i tot produir pel·lícules, sent lloat a Espanya, -Catalunya inclosa-, i també a l’estranger, a Europa i Amèrica i omplint els teatres de gom a gom durant anys i panys. Ell mateix, davant de tots els honors i distincions que rebia va manifestar en una ocasió amb ironia benaventina: Se empeñan en glorificarme ahora y no dejarán nada para cuando me muera... Tota una profecia.



16 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

oi que va ser Benavente que va escriure l'obra de teatre "La Ciudad alegre y confiada"?
Entrar aquí és com llegir el libro gordo de Petete, però en serio:

El libro gordo te enseña,
el libro gordo entretiene,
y yo te digo contento,
hasta la clase que viene.

ei! és broma.

Clidice ha dit...

Sempre m'ha xocat com se'l tracta de malament no sabent-ne res. Ja és un tòpic. Recordo vagament les seves obres. Ara, recuperant un personatge interessant gràcies a tu, potser també em caldrà afegir-les a "la pila" :)

Allau ha dit...

A mi en Benavente, sense haver-lo llegit, sempre m'ha caigut bé. Potser perquè era un homosexual sense recança, el que tenia mèrit a la seva època.

I què bo que és en Saza! Caldrà parlar d'ell abans que ja no hi sigui.

Júlia ha dit...

Molt bé, Francesc, un gran títol, per cert, tenia molta grapa amb la tria dels títols, també.

Gràcies pel Petete, un mite dels meus anys joves. La veritat és que m'ho passo bé cercant aquestes informacions, he, he.

Júlia ha dit...

Clídice, en d'altres països, sobre aquests personatges ja se n'hauria fet una peli o una sèrie, marquen tota una època amb les seves contradiccions i misèries.

Júlia ha dit...

A mi també, Allau, no és pas que l'hagi llegit, jo, ep. Recordo, això sí, determinades obres de teatre, llegir, llegir, em sembla que Los intereses creados i ja no me'n recordo... Doncs sí, Saza és un gran actor, quan ha pogut ho ha demostrat.

Júlia ha dit...

Sobre la seva homosexualitat, copio un fragment trobat en un fòrum:

La homosexualidad de Jacinto Benavente era pública y notoria en Madrid, pero, como nunca respondió a las provocaciones e insultos, y mantuvo una exquisita discreción, no hubo consecuencias para su éxito literario. Por ejemplo, Ramón Gómez de la Serna lo llamaba flordeliseado pirrimplinplin y cuando estrenó Una Señora circulaba la copla «El iliustre Benavente / ha estrenado Una Señora / y a coro dice la gente: / "¡Ya era hora!"». Ángel Lázaro dice en su Biografía de Jacinto Benavente de 1930 «[...] nadie ha señalado todavía una mujer como amante de este poeta [...] se murmuraba de ciertas anormalidades fisiológicas que hoy ya son utilizadas como temas literarios [...]» esto es lo más cercano a decir que era homosexual que se llegaba en los 30 y naturalmente, tras la Guerra Civil se ocultó por completo. De todas formas, como chulapería, se permitió escribir un poema homoerótico, el Ganímedes de 1938.

Júlia ha dit...

També es diu que en una ocasió Carretero, el 'Caballero Audaz', que no podia veure Benavente per aquest tema, en trobar-se'l de cara no va voler apartar-se i va dir:

-Yo no cedo el paso a maricones.
-Pues yo, sí -va dir Benavente, i es va apartar ell.

Núr ha dit...

Ostres! hehehe Doncs jo no el coneixia, aquest home. Diria que em sona el nom, però no n'estic segura... Qui critica les postures que van prendre algunes persones durant la Guerra Civil i el franquisme sense haver viscut aleshores, es mereixeria haver-ho viscut. No ha de ser fàcil... Ho he vist força vegades amb la qüestió d'Alemanya: molts joves es pregunten perquè els seus avis van "permetre que allò passés". Bé, no és tan fàcil, penso jo! I si haguéssim estat nosaltres, els joves d'avui dia, que ho haguéssim viscut? És tan dolent ser un covard i voler sobreviure? Estic llegint La lladre de llibres i hi ha un personatge així... Jo no sé què hauria fet, sincerament...

aix! Gràcies per presentar-me aquest don Benavente! :)

Anònim ha dit...

BENAVENTE,SEMPRE M'HA SEMBLAT UN AUTOR AMB FARUM A NAFTALINA.
ECHEGARAY QUE?UN ALTRE OBLIDAT...HORES D'ARA FA RIURE,BE ES UNA OPINIO MOLT PERSONAL.
REFERENT AL MEU JOC,ES MOLT FACIL.
JUGANT....

Júlia ha dit...

Nur, al menys s'ha de saber qui era, ep. Ens agradi o no va ser tot un Nobel, em temo que de no haver estat així encara les hauria passat més magres, després de la guerra...

Júlia ha dit...

Jugant amb Barcelona, és que jo 'també' faig ja una mica d'olor de naftalina i hores d'ara fins i tot m'agrada ranciejar una mica, he, he.

Crec que l'important es situar-los en el context de la seva època, una època apassionant.

A veure si és veritat que és fàcil.

Deric ha dit...

m'ha encantat el post i descobrir un Benavente que desconeixia

Galderich ha dit...

Júlia,
És cert que en Benavente és víctima dels tòpics. Jo no l'he llegit mai i tenia l'opinió generalitzada. Amb el devassall d'informació que ens facilites m'has ajudat a fer-me una idea més propera a un personatge del que gairebé ho desconeixia tot!

Júlia ha dit...

Gràcies, Deric!

Júlia ha dit...

Galderich, vivim de tòpics i d'oblits, el fet és que la seva vida va ser llarga i contradictòria i té obres que avui farien riure. Però, vaja, ni que fos per riure, potser caldria tenir-ne una idea. A mi tota aquella època em resulta molt interessant...