9.1.10

Premiats i oblidats (2): Mistral, el provençal, i la seva circumstància






Fredéric Mistral (1830-1914), de nom molt conegut, de vida menys coneguda i gosaria dir que gairebé gens llegit actualment a casa nostra (i no sé si a la dels altres), era fill d’una familia rural benestant.  Va estudiar dret i va esdevenir, en la seva joventut, el gran defensor de la independència de Provença i de la seva llengua que considerava la primera llengua literària de l’Europa civilitzada. Mistral, amb el poeta Roumanille, es van convertir en els grans recuperadors de la llengua occitana. Van fundar junts el moviment del félibritge i van aconseguir la col·laboració entusiasta de gent important, com ara Lamartine. Aquest moviment també va acollir poetes catalans exiliats, com ara Víctor Balaguer. Des del seu mas Mistral va redactar un diccionari i va recopilar textos de cançons populars.


La seva obra principal va ser Miréio, en la qual va treballar durant vuit anys. Mistral va cedir a les imposicions del seu editor i va optar, en publicar-la, per una ortografia simplificada, més propera al francès, en oposició a la clàssica, la dels trobadors. Una mica com aquella ortografia valencianista que va sorgir fa uns anys, vaja. Mireia és la història d’uns amors desgraciats  estil Romeu i Julieta. El 1861, gràcies a l’avui poc recordat Damàs Calvet, els provençals van descobrir la Renaixença catalana, amb la qual van establir sòlids lligams. Durant aquesta època l’independentisme mistralià havia evolucionat vers al federalisme, encara que era un federalisme patriòtic i intransigent.


La guerra franco-prussiana, però, va comportar un canvi important a tota França, agreujada per les pors que va desvetllar la Comuna de París. Des d’aleshores, Mistral va esdevenir el poeta de la tradició católica i va menysprear el progrés social. Tant és així que fins i tot no va voler ajudar el Llenguadoc viticultor, revoltat el 1907, malgrat les peticions que li van fer alguns polítics coneguts, d’idees socialistes. El felibritge també es va debatre entre les tendències més esquerranes i les més conservadores. Mancava en tot plegat una política coherent, cosa que va contribuir encara més a la pèrdua de pes específic de l’occità, ja en vida de Mistral.



Els contactes entre provençals i catalans va ser importants. Víctor Balaguer va anar a occitània i va regalar al provençal una copa honorífica, Mistral va venir a Catalunya i va reconèixer el gran talent de Verdaguer… Mistral té avui diferents escoles que porten el seu nom, a  més de carrers, com ara l’Avinguda Mistral on se li va dedicar un monument modern. També a Montjuïc, una mica amagat, en una zona on s’esdevenen contactes homosexuals amb freqüència, hi ha un bust del poeta, un bust clàssic, damunt d'una mena de petit obelisc, on se’l representa amb el seu barret característic. Com podeu comprovar, el tipus de barbeta era ben bé de moda entre els escriptors, és la mateixa que lluïa, si fa no fa, Echegaray.


L'any 1904 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, juntament amb el dramaturg José Echegaray y Eizaguirre, en reconeixement de l'originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l'esperit nadiu de la seva gent, i, a més, el seu treball significatiu com a filòleg occità. Amb l'import del premi creà el Musée Arlaten de la ciutat d'Arle.



Sobre el Félibridge, encara existent, és una associació literaria que va néixer lligada al provençal, va acollir durant un temps el conjunt occità-romànic, amb el català inclòs, fins que el 1893 va tornar a limitar-se a l’occità. El seu nom, per cert, prové d’un error popular. En un càntic antic en el qual s’expliquen els dolors de la Mare de Déu hi ha un fragment que diu emé li Sefer, libre de la léi. Que vol dir que Jesús era al Temple amb els Sefer, llibres de la llei. En el cant popular el vers es va transformar en il set felibre de la lei. La paraula es va envoltar de misteri, es creía que feia referencia a alguns grans savis i, a més, contenia la paraula libre, que vol dir lliure i llibre, en Provençal. 


En una información en francés sobre el poeta he trobat aquest fragment una mica delirant sobre Mistral i els catalans. Certament, Balaguer va estar uns anys exiliat, a causa d’haver donat suport a Prim. Ara bé, la idea de Verdaguer, Milos i Fontals (sic) i Balaguer conduint la revolució federalista és, si més no, una mica estranya.


Mistral a participé au mouvement des idées de son temps. Il était un partisan convaincu du Fédéralisme. En 1867 en Catalogne un puissant mouvement fédéraliste se dresse contre l’Etat espagnol, il est conduit par Victor Balaguer, Jacinto Verdaguer, Milos y Fontals. Pendant quelques temps ces derniers sont déclarés indésirables en Espagne et la reine Isabelle II les exile. Jean Brunet, fondateur du Félibrige aux côtés de Mistral, lié à certains des exilés catalans, leur offre l’hospitalité des félibres provençaux. Les catalans passent quelques mois en terre provençale puis regagnent leur pays.


Au mois d’août les catalans sont invités par les félibres provençaux ; un grand banquet se déroule à Font-Ségugne, les catalans, en remerciement de l’accueil fait par les félibres lors de leur exil, offrent une coupe en argent aux félibres. Mistral prévenu de ce cadeau compose « la Cansoun de la Coupo ». Elle contient 7 couplets de 4 vers et un refrain de 5 vers.


Durant molt de temps es va creure que el català era una mena de germanet petit del provençal. Avui el tema de les llengües i els dialectes resulta molt controvertit, i encara crec que ho resultarà més amb els anys. El fet és que l’evolució cultural del català i del provençal han estat molt diferents i que, en tot cas, i crec que no sóc parcial, el català ha evolucionat i sobreviscut amb molta més coherència i èxit, malgrat les circumstàncies. El provençal compta encara amb dues ortografies, la mistraliana i la clàssica. França ha estat molt més subtil intel·ligent en xuclar el tema, ha comptat amb un estat d’un cert prestigi i amb una escola pública eficaç i generalitzada que ha afrancesat força la població. Aquí, les mateixes mancances de l’estat espanyol han contribuït a la nostra supervivència lingüística, molt més sòlida. Una altra cosa és l’ús social i el present, incert, en què ens movem. En tot cas la concessió del Nobel a Mistral respon també a un oportunisme important, es premiava un senyor brillant, reconegut, que representava les tendències regionalistes des d’una òptica conservadora i que, en el fons, també era francès, és clar. Si el comparem amb Verdaguer, jo, personalment, em quedo amb Verdaguer. Però Verdaguer ja era mort, el 1904, després d’una tardor vital molt complicada i dolorosa. I vet aquí que Echegaray i Mistral van compartir ex aequo el Nobel de literatura, per sorprenent que ens sembli avui la tria, la mirem per on la mirem.


Els moviments romàntics nacionalistes, curiosament, van provocar unificacions, però també  intents de separacions una mica febles, per part dels qui ja estaven unificats. Aquestes darreres, la majoria, sense èxit, com molt bé sabeu. El fet és que la gran França ha sabut fagocitar la figura de Mistral amb força èxit i que encara que culturalment hi hagi un cert moviment a l'entorn de la llengua occitana, la qüestió política resta abaltida al racó de les arpes silencioses. A Catalunya, Mistral ha estat a bastament homenatjat, sobta comprovar els centres d'ensenyament que porten el seu nom. De fet ha representat una mica el somni encara no assolit del Nobel literari català, que tanta tinta fa vessar de tant en tant. 

9 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

ets un pou de coneixement, la veritat és que em sonava Mistral però molt de lluny i sense saber-ne res d'ell. Assabentar-se'n de personatges com aquest a través de la teva àgil ploma (es diria si fos escrit a ma) és un plaer, i un sempre aprèn coses noves.

Bon cap de setmana

Júlia ha dit...

Francesc, tot plegat, curiositat, quatre records, algun llibre i molt de google...

Clidice ha dit...

Sé que he llegit Mireio perquè ho diu el meu ordinador i ell ho sap millor que jo :) però, amb tota la franquesa, no me'n recordo de res. Un dia d'aquests el reprenc. Bon article, com ja ens tens acostumats :)

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice, jo n'havia llegit fragments però no recordo res, fa tants anys de tot...

La lectora corrent ha dit...

Les meves filles i el meu fill van anar a l'Escola Frederic Mistral quan era una de sola. Durant aquells anys es va celebrar el 150è aniversari del naixement de Mistral. Aquell curs hi va haver moltes activitats perquè la mainada i les famílies coneguessin qui era el personatge de qui l'escola duia el nom. Van fer un a petita obra de teatre --representada per alumnes de l'escola-- que recordava la joventut de Mistral, quan anava a estudiar no sé si a Montpeller o a Aix. He entrat recentment al web de l'escola i és una llàstima que no facin referència a Frederic Mistral (o si el fan, no és evident des de la primera pla ni pels noms de les pestanyes amb enllaços a altres planes).

Júlia ha dit...

Lectora, jo treballava a l'escola Bernat Desclot, pel vint-i-cinquè aniversari de l'escola van fer molts actes i vaig muntar un treball global sobre Desclot, fins i tot ens van donar un accèssit als premis Leandre Colomer, però em temo que aquí es va acabar el coneixement del portador del nom de l'escola...

Galderich ha dit...

En Frederic Mistral fou el guia espiritual del primer catalanisme, el camí a seguir...
Com dius tu, gràcies a la incompetència dels espanyols la nostra fi no ha estat la de l'occità... de moment!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Galderich, existeixen aquestes estranyes paradoxes, el fet és que quan l'estat espanyol va ser fort, amb prestigi i intel·ligent, ens agradi o no, la gent s'apuntava al 'carro', com en l'època de Carles III.

Júlia ha dit...

Un tema avui una mica oblidat és que en aquell moment també es va parlar de concedir el premi a Guimerà, el mateix Echegaray crec que l'havia traduït, però imagino que la cosa va trobar molts i molts problemes 'polítics', Guimerà-Mistral potser hauria estat massa 'regionalisme premiat', en fi, sempre ens passa igual...