11.1.10

Traduccions amb sobrassada





L'aparició de la nova traducció de l'obra de Proust ha generat una mena de comentaris que, si no fos perquè ja fa temps que m'adono en quina mena de context cultural ens movem avui, resultarien fins i tot inquietants. En tot cas, al blog d'Allau es pot llegir un ampli escrit sobre el tema i accedir a alguns enllaços d'interès.


Malgrat que quedi malament, avui, fer aquesta mena d'afirmacions, no sóc incondicional de Proust, ni puc dir que el conegui amb cap mena de profunditat, cosa que crec que no invalida les meves modestes opinions. El fet és que fa anys va fer una traducció de la seva obra Vidal Alcover, traducció la qual, pel que afirmen ara els experts, no va resultar massa reeixida. Un dels seus defectes, ai, on hem arribat, era l'excés de mallorquinismes. I molts dels experts de l'època en van parlar molt bé, àdhuc els moderníssims.


La traducció d'Alcover, actualment, és possible que no la trobeu a les llibreries, però m'imagino que es pot trobar a les biblioteques. En un país petit on la política de traduccions és tan feble, en un sentit i l'altre, cosa de la qual escriptores com Olga Xirinacs es queixen sovint, permetre'ns aquests luxes de tenir-ne dues de Proust ja resulta una cosa prou estranya (anava a escriure proust estranya, per fer un acudit dolent), encara més quan n'existeix també una en castellà ni més ni menys que de Pedro Salinas i, ara per ara, també entenem aquesta llengua, al menys en la seva variant centralista i normativa.


En un món on cada dia, se suposa, tothom coneix més idiomes, crec que el més adient, com en cinema, seria fomentar la lectura dels textos originals, al menys en aquells casos en els quals les llengües ens són tan properes, o, si més no, d'edicions bilingües, que així podríem comparar i jutjar amb una mica més de coneixement de les fonts de tot plegat. Recordo, fa anys, com Espriu, en la seva època gloriosa, es planyia de la mandra per accedir els originals francesos, per part dels lectors catalans. Un altra tema és el dels mallorquinismes, jo pensava que ja acceptàvem que les formes dialectals eren formes interessantíssimes de la llengua, que calia aprendre i incorporar al nostre vocabulari actiu.


En el tema cultural, anem enrere, com els crancs, i que em perdonin els crancs, que no hi tenen cap culpa. Fa poc escoltava un escriptor d'èxit, afirmava que no entenia aquests escriptors que utilitzen paraules poc usuals i que volen aparentar que en saben més que no pas el lector... Abans se suposava que llegies, al menys els llibres que anomenem clàssics (paraula que també costaria de definir), per passar-ho bé, aprendre i augmentar també la nostra riquesa lingüística, el nostre vocabulari actiu. 


Encara més, molts d'aquests suposats mallorquinismes eren, també, molt vius a la Catalunya peninsular, a segons quines comarques, però això no interessa ningú, suposo. Precisament l'habilitat dels escriptors remarcables consisteix en fer-nos propera tota aquesta riquesa, a donar-li oficialitat i viabilitat en el nostre context del present. Fa temps vam llegir, en un grup de lectura, L'amant de Lady Chatterley en una traducció, pel meu gust, excel·lent, de Jordi Arbonès. Es va comentar que semblava una traducció una mica anacrònica, antiga. Ai, però és que l'original potser també ens semblaria antic... De fet, potser fins i tot Proust, en l'original, ens pot semblar, avui, antic, comparat amb el francès del ParísMatch.


El tema és complex, però em sobta aquesta mena de menyspreu, subliminal o no tant, per coses com els mallorquinismes. Els mallorquinismes no existeixen, al menys no existeixen en el sentit que se'ls dóna en aquest cas, són variants de la llengua tan importants, riques, accessibles i magnífiques com, fins i tot, el nostre barceloní més menyspreat o allò que quedi del caló català, per exemple. Tot fa feix i no estem per arraconar amb la granera tants mots i girs excepcionals, fins acabar per matar-los d'asfíxia o tancar-los al bagul dels jaios. Recordo els primers temps de la cançó i com es criticava Raimon, fins i tot en mitjans nostrats i cultes, per cantar massa en valencià. És clar que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, i també havia sentit gent de Mallorca criticar Maria del Mar Bonet pel fet que cantava massa en barceloní.


No és cap consol, però també amb el castellà passa, tot això, avui. Potser perquè estem immergits en un món cultural gris i mediocre on la llei del mínim esforç és aquella que té més èxit. Si es vol fer una crítica comparativa de les dues traduccions, d'acord, segur que si es fa de forma acurada es trobaran defectes i virtuts diverses en ambdues versions, encara més si es comparen amb l'original, però copiar les quatre ratlles de l'inici o poca cosa més i d'allà inferir-ne segons què em sembla, ai, molt pobre. És clar que fer les coses seriosament resulta llarg i feixuc, demana temps i tranquil·litat i anem tan atabalats... Voleu dir que serem capaços de llegir o rellegir Proust, hores d'ara, en general??? I si resulta que ara els mallorquins rebutgen la nova traducció per l'excés de barcelonismes centralistes????

23 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Simplement, Júlia, tens tota la raó.
T'ho diu un no-lector (tal com avui s'entén això de llegir).
Aquesta vulgaritat basada en audiències, siguin televisives o editorials, com l'expressada per aquest autor "d'èxit" que esmentes, porta inevitablement a la mediocritat.
I és la mediocritat, precisament, qui determina què vol el "públic", en aquest cas, lector.
Ep! se t'ha escapat "granera"!
No deixa de sorprendre'm, malgrat tot, aquesta poca estima per la totalitat i riquesa de la nostra llengua, especialment per part d'aquells -no tots, és clar- que la fan servir com a eina més o menys professional.
Visca la sobrassada!

Allau ha dit...

Júlia, crec que les traduccions de Proust són necessàries, perquè (ens agradi o no), avui dia el francès és una llengua força desconeguda entre nosaltres. [Ja tens tema: el prestigi perdut de la llengua francesa]

Una altra qüestió és el poc interès i la poca sensibilitat que la gent té fins i tot per la seva pròpia llengua. Mana la comoditat i el mínim esforç.

F.Puigcarbó ha dit...

Pais petit i roï, i que si hi ha mallorquinismes, més enriquiment de la llengua, a mi el mallorquñi m'agrada prou, té una cadència molt musical.

Marali ha dit...

Tens tota la raó Júlia, el que importa és poder entendre el que llegeixes. Els mallorquinismes no ens haurien de fer cap nosa, formen part també de la nostra llengua.
Jo m'he llegit "Els miserables" en francés i a part de que em va agradar molt em va ajudar també molt per aprende més be la llengua francesa. I com diu en Francesc, el mallorquí és molt bonic d'escoltar per la seva cadència.

Clidice ha dit...

ja ho he expressat a ca n'Allau, la nova traducció de Combray m'agrada molt, i segurament l'anterior traducció m'agradarà així que la pugui haver. L'única diferència ha de ser l'estil de la traducció, que amb els anys sempre es nota, i que hi ha paraules que apareixen i desapareixen. El que em costa molt d'entendre és aquesta mania que teniu (broma) els barcelonins a creure que sou vosaltres els únics que parleu en català ;P

Puigmalet ha dit...

Del tot d'acord. Quantes més versions, millor. Que l'estàndard no ens faci perdre la llengua, que va molt més enllà.

I si tots fóssim també capaços de rememorar la magdalena en llengua original, encara molt millor.

Allau ha dit...

Clídice, la traducció anterior té 20 anys, no ha tingut temps d'envellir, és encara una joveneta.

Em sembla, Puig, que a la versió de Vidal Alcover el que es rememora és un cocarroi.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero, la granera era 'intencionada'.

Júlia ha dit...

Allau, d'acord, però resulta preocupant el poc interès pel francès, la veritat.

Per altra banda, imagina la situació contrària, que per Palma rebutgessin una traducció 'catalana' pels seus 'barcelonismes'...

Júlia ha dit...

Francesc, el que hi ha és molta ignorància i la ignorància és molt agosarada...

Júlia ha dit...

Marali, el que hi ha és molta gandulitis, fins i tot et diria que no fa falta saber massa francès per intentar llegir francès, gallec o italià...

Júlia ha dit...

Clídice, no ho diràs per mi, ja que afirmo, com pots veure, tot el contrari...

Això de les paraules que apareixen i desapareixen pel que fa a justificar traduccions o rebutjar-les em sembla una mica ridícul, car també passa amb els originals i no els canvien pas si no és que en fem una edició per a criatures.

Júlia ha dit...

Això anava a comentar, que la traducció anterior és relativament jove... De tota manera hi ha la necessitat editorial de promocionar la nova, cal comptar també amb aquests interessos editorials, possiblement no podrem jutjar amb serenitat el tema fins d'aquí uns anys més... Quan surti la tercera???

Clidice ha dit...

vist així sembla com si els interessos de cert sector intel·lectual profundament centralista passessin pel damunt de la bondat d'una de les dues traduccions. Perquè si la primera és bona no re-editarla? En tot cas, si es crea prou polèmica no seria mala cosa que es fes, així podríem gaudir-ne de les dues :)

Júlia ha dit...

Jo personalment, Clídice, crec que en el fons hi ha l'interès editorial de promocionar l'edició actual, de la bondat de la qual no en dubto gens, que aquest és un altre tema. Sobre re-edicions, si només fos aquesta... en general després de dos anys ja costa de trobar qualsevol llibre. Recordo quan es va començar a traduir Joyce, sempre sortia una traducció millor o més completa que l'anterior.

Júlia ha dit...

Em sembla que de cocarroi, res:

http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_traduits/marcel_proust/fragments/a_la_recerca_del_temps_perdut_i.php

Júlia ha dit...

Per cert, un altre greuge, en la traducció de Vidal hi va col·laborar també Maria Aurèlia Capmany, cal dir-ho.

Josep Lluís ha dit...

Suscric tot el que dius. Tema delicat, aquest. Mai no estarà tothom content amb una determinada traducció. Supose que als barcelonins els farà més goig que estiga en un llenguatge més proper al vostre, i el mateix passarà (passa, crec) amb valencians, tortosins, mallorquins, etc etc. És lògic. Des de la meua perspectiva (valenciana), celebraré sempre el fet que un bon autor es traduïsca al català, i tractaré (encara que hi estiga temptat) de no fer una crítica acarnissada d'una traducció perquè siga més acostada a tal o qual dialecte. Millor dit, es pot criticar, però crec que cal estar molt atent, ser respectuós i no menysprear determinades formes particulars de la llengua de tots.

Per tant, si la traducció té mallorquinismes, doncs de categoria, n'aprendrem alguna cosa segur.

D'altra banda, efectivament, hi ha qui és molt curt de mires, i rebutja una obra excel·lentment traduïda pel llenguatge arcaic, sense pensar que potser l'original també li semblaria, d'antic.

Núr ha dit...

Aquest article teu m'ha fet pensar en una cosa que va dir en Toni Soler un cop a la tele. Més o menys, deia el següent: Per què, quan llegim en una altra llengua, si trobem una paraula que no entenem la busquem al diccionari i pensem que l'autor en sap molt i, en canvi, si llegint en català ens passa el mateix (trobem una paraula que no sabem) pensem que l'escriptor va de xulo i es pensa que en sap més que nosaltres? Sovint he sentit a dir, en aquests casos, "i no podia fer servir aquesta altra paraula", referint-se a una de més estesa, més "fàcil", més "coneguda".

Jo no estic gaire d'acord que es barregin un dialecte del català amb els altres, però el que no suporto sentir és que una expressió és "menys catalana" només perquè pertany a un altre dialecte i és desconeguda... Una llàstima...

Júlia ha dit...

Josep Lluís, tampoc s'ha fet una crítica aferrissada, més aviat una crítica subtil, sobre la millor versió actual i aquests mallorquinismes, però, efectivament, mostren un preocupant estat del tema cultural i del català. És una mica estrany aquest convenciment de que les traduccions d'un mateix original s'han d'anar 'modernitzant'.

Júlia ha dit...

Nur, a mi que no sóc cap 'escriptora mediàtica' m'han dit sovint que faig servir un català massa cult i coses més raretes. A més, cadascú creu que la varietat dialectal que ell parla és la correcta i que les dels altres són les inadequades, també es creu que quan no fem servir una paraula no la fa servir ningú i potser hi ha zones on és ben viva... Aquest és un tema complicat i sovint el que hi ha és molta mandra de comprovar les coses i pensar-hi una mica.

Núr ha dit...

Tens tota la raó! Molta mandra i també molta 'prepotència dialectal'! Recordo a la universitat que un professor ens va dir: "A aquelles persones que s'omplen la boca dient 'Això la gent no ho diu!' els hauríeu de preguntar 'Coneixes els 11 milions de parlants del català? Quina sort que tens!'" Que una cosa no es digui al nostre barri, no vol dir que no es digui enlloc!

Quines ganes tinc de llegir-te! A veure si és veritat o no, que tens un català 'raret'! ;)

Júlia ha dit...

Nur, ahir mateix per la tele van dir una paraula que ens va sonar 'fatal': movedisses. A casa ens en vam riure, però vam mirar el diccionari i resulta que és ben correcta i ortodoxa. Sort que no ho vam dir públicament, ep. Per això, sempre cal reflexionar sobre el tema.