2.2.10

Cantants d'ahir: Billy Cafaro i Fred Buscaglione




Guarda che luna, guarda che mare,
da questa notte senza te dovrò restare
folle d'amore vorrei morire
mentre la luna di lassù mi sta a guardare.

Resta soltanto tutto il rimpianto
perché ho peccato nel desiderarti tanto
ora son solo a ricordare e vorrei poterti dire
guarda che luna, guarda che mare!

Ma guarda che luna, guarda che mare,
in questa notte senza te vorrei morire
perché son solo a ricordare e vorrei poterti dire
guarda che luna, guarda che mare!
Guarda che luna, guarda che mare! Che luna!

Com que porto un parell de dies fent posts més aviat intel·lectuals avui retornaré a la cultura popular i a la nostàlgia irredempta. Ja he comentat en alguna ocasió que sóc fan absoluta d'un programa que fan a RNE els diumenges, a l'hora de més audiència, ço és, les quatre de la matinada dels diumenges. La veritat és que la cosa ha empitjorat, fa algun temps el feien a les cinc... És clar que es pot recuperar per internet i fins i tot desar-se en mp3. El programa es diu Voces con swing i recupera músiques i cançons de fa més de cinquanta anys, moltes de les quals d'aquells discos de pedra d'aleshores. Fins i tot el tarannà educat del presentador sembla ben bé d'èpoques pretèrites.

Vaig conèixer el programa per una mena d'estranya casualitat, una nit de fa alguns anys, en què no podia dormir, preocupada per l'estat de salut de la meva mare. Com si del túnel del temps en sorgís un record estrany, vaig escoltar, de sobte, una cançó que taral·lejava el meu pare i, més endavant, una que cantava la meva mare, i així he anat retrobant moltes melodies que tenia abaltides a l'estoig de la memòria sentimental. Com que fa cinquanta anys jo ja existia, de vegades també en retrobo de la meva infantesa.

En un dels darrers programes vaig escoltar una versió de Guarda che luna cantada per Billy Cafaro, en castellà. Guarda che luna ha estat sempre una de les meves cançons preferides, en Josep Guardiola, cantant, en va fer, com acostumava, una versió en castellà una mica diferent de la de Cafaro, que no he pogut trobar. En italià la va cantar molta gent, però el primer va ser Fred Buscaglione, un gran cantant, que va jugar de forma irònica amb una imatge de mafiós folklòric, molt especial. Buscaglione va tenir molt d'èxit però va morir tràgicament, d'accident de cotxe, l'any 1960, amb només trenta-vuit anys, el tres de febrer, precisament, ara fa cinquanta anys. És un cantant de culte, encara molt recordat, que fins i tot a primers dels noranta va inspirar un musical italià sobre les seves cançons i la seva vida.


Billy Cafaro va ser un cantant argentí molt popular, un dels primers cantants de rock llatins, i va tenir un gran èxit, encara que efímer, durant els anys seixanta. Va venir a Espanya en algunes ocasions, tenia un aspecte molt característic. Jo el vaig veure de molt joveneta, en un festival al Palau dels Esports, cantant la inefable Marcianita, que tots els vellets i velletes recordareu. Cafaro va veure declinar la seva estrella aviat, va passar penalitats diverses, però després es va refer i sembla que ara es dedica a cantar encara tangos i boleros en espectacles una mica nostàlgics. La veritat és que aquelles marcianites que en l'any setanta havien de solucionar els problemes sentimentals dels nois formals no van arribar mai. Van arribar, això sí, les noies yeyé, despentinades, amb minifaldilla i mitges de coloraines. Després de Cafaro em vaig tornar catalanista i serratiana, com havia de ser, i de yeyé vaig evolucionar a una mica kumba. Avui sóc eclèctica.












Ignorada marcianita,
aseguran los hombres de ciencia
que en 10 años más tú y yo
estaremos tan cerquita
que podremos pasear por el cielo
y hablarnos de amor.
Yo que tanto te he soñado,
voy a ser el primer pasajero
que viaje hasta donde estás.
En la tierra no he logrado
que lo ya conquistado
se quede conmigo nomás.
Quiero una chica de Marte que sea sincera.
Que no se pinte, ni fume 
ni sepa siquiera lo que es rock and roll.
Marcianita, blanca o negra,
espigada, pequeña, gordita, delgada, 
serás mi amor.
La distancia nos acerca 
y en el año 70 felices seremos los dos.










8 comentaris:

Anònim ha dit...

DONCS A MI NO HAN "SONANT" DE RES,LA CANÇO SI PERO ELLS NO,JO ERA MES DE CANÇO FRANCESA,SERA PER AIXO.
TOT JUST ADOLESCENT VAIG ESTAR INFANTILMENT ENAMORADA DE AN FERRATER,ERA EL HOME QUE MILLOR SABIA PORTAR ELS TEXANS,UN DIA EN PARLARE.
JUGANT.

Júlia ha dit...

A mi també m'agradava la cançó francesa, ep. Això dels texans sembla interessant, ja ens ho explicaràs...

F.Puigcarbó ha dit...

a mi si que em sonen, o tant? ells i les cançons. Ai que tenim una edat..o totes.

A mi els que més m'agradaven era Nico Fidenco, Gino Paoli i Peppino di Capri en aquells temps.

Clidice ha dit...

ni idea! però n'he après molt :)

Júlia ha dit...

Francesc, és que me n'agradaven una pila, italians, espanyols, francesos... ai, quants anys, efectivament.

Júlia ha dit...

Has fet cultureta popular, Clídice, he, he.

Gabriel Jaraba ha dit...

Dec ser molt vellet perquè recordo perfectament Billy Cafaro i encar puc cantar "Marcianita2 d'una tirada. Me la vaig aprendre amb un tebeo de la col.lecció Claro de Luna, que per cert la vaig fer sencera.

Júlia ha dit...

Va néixer l'any 1936, Gabriel. Considerant l'edat que tenim nosaltres, encara es prou jovenet, he, he...

A mi em passa el mateix amb la Marcianita, no l'he oblidat mai. Quina sort, tenir tot el Claro de Luna!!!!!!!