Cinema 'verité' i cinema mentider

Ahir al vespre havíem de passar la pel·lícula La ciutat cremada al Centre Cívic del Sortidor, en el marc dels actes a l'entorn de l'exposició sobre la Setmana Tràgica. La veritat és que amb l'aiguat que queia no va venir ningú i al cap de  mijta hora vam plegar, esperant millor dia o millor nit.  La ciutat cremada és una estranya curiositat catalana, molt més que una pel·lícula. Com a cinema, la veritat, té mancances greus. La història dels protagonistes, que fa de fil conductor de la història és molt fluixeta. Té defectes gruixuts que després es van palesar en les continuacions, les quals amb tants problemes van ensopegar i que tan poc mítiques, en comparació amb la primera, van esdevenir.

Mirada avui, la pel·lícula és tot un monument històric. Una evocació de personatges, actors, polítics, gent popular d'aleshores, als quals has d'anar cercant amb una certa curiositat. Una ventada de morts, parafrasejant Pep Albanell, un gran autor que avui també resta una mica oblidat, ja que la majoria han desaparegut del món dels vius, en aquests trenta anys i escaig. Queden, això sí, alguns supervivents extraordinaris, com Heribert Barrera, de qui es va dir, en l'època, que era el millor de tota la nòmina actoral no professional. Esquitxen la cinta persones que van ser efímeres en el camp polític, sobta encara en quina mena d'estranya iniciativa es va convertir la filmació. Són coses que passen només aquí i en determinats moments. Somnis breus i estatissos. En el fragment que penjo s'hi poden veure dos possibles, en la seva època, presidents de la Generalitat: Josep Benet i el pobre Reventós, tan aviat bandejat de la primera fila, de forma totalment injusta i, al meu entendre, absurda i suïcida, políticament parlant. La gent de les noves generacions precisaria d'un manual extens per saber qui són i què van ser molts dels polítics, actors i personatges diversos que fan aparicions breus en la pel·lícula. També, en el fragment, hi surt la Montserrat Roig, per cert. 

Més enllà del document que representa, més del temps en el qual es va filmar que no pas de l'època de la Setmana Tràgica, em porta molts records. Al cinema Florida ens vam trobar uns coneguts que eren del PSUC, joves ardits d'aleshores, que ens van comentar, mig en secret, que després es faria un cine-fòrum. Vam anar amb ells, a una parròquia propera i vam assistir a una magnífica taula rodona minoritària amb el director, l'actor principal i algunes persones més relacionades amb el tema. Mirar-me aquesta pel·lícula amb ulls tan sols cinèfics em resulta impossible. I de tota manera...

De tota manera, peca de molts pecats del cinema que es fa i s'ha fet a casa nostra. Pecats d'ambientació, de vestuari... Els combatents cubans venen de la guerra amb uniformes que semblen acabats de sortir de la tintoreria, els vestits dels obrers són també nous i atergalats, les tartanes, com sortides d'una cavalcada folklòrica actual dels Tres Tombs. Això passa sovint. No recordeu com la Colometa va a demanar feina de neteja vestida com una maniquí? la ciutat cremada peca d'ingenuïtat en la història i de tòpics una mica recurrents, com ara voler mostrar la corrupció del protagonista a través del costat sexual, sobre tot, que aleshores era una cosa molt trencadora, encara més si s'arremangava l'Ángela Molina. Sembla que fer pel·lícules o sèries d'època és difícil. El blanc i negre tapava molts d'aquests defectes, fa anys. Una vegada filmaven al meu barri unes  escenes d'una de les pel·lícules de Jaime Camino. Es van limitar a posar quatre rètols falsament antics, unes quantes senyores vestides amb faldilles llargues... Representava que entraven els nacionals a Barcelona, venien del front, del front de l'Ebre. Tots eren noiets de la mateixa edat, ben peixats, amb uniformes acolorits i acabats de sortir de la sastreria. La veritat, et mires versions de la BBC, de Dickens, per exemple i tens una impressió de verisme absoluta, fins i tot sembla que sentís les pudors dels barris baixos londinencs.

El cinema català no ha acabat de trobar el seu llenguatge. O l'ha perdut. La piel quemada va ser, per exemple, un intent reeixit de mostrar el món real. Però una flor no fa estiu. S'havia volgut fer un cinema moderníssim, amb parelles de la part alta i missatges eteris, i algunes pinzellades barriobajeras, això sí, amb aquella elitista Escola de Barcelona. Topem també, a casa nostra, amb un altre problema. En voler mostrar ambients suburbials on es barregen català o castellà, o sigui, ambients reals, el tema lingüístic no acaba de funcionar del tot. Sovint sona a fals. Pel que fa a un cinema que reflecteixi la realitat dels barris, Tapas  s'hi va acostar força. Fa molt poc, Bargalloneta parlava de Nacidas para sufrir. La veritat és que sóc fan del cinema d'Albaladejo, té defectes, de vegades rellisca, però sempre compta amb escenes inoblidables que sonen a realitat i en les quals ens veiem reflectits. Pel que fa al món rural d'avui, tan poc rural, recordo amb simpatia i admiració Flores de otro mundo, de Bollain. Em pregunto per què el cinema català no ha intentat entomar temes més quotidians, a l'estil de Solas, i no anar-se'n tan sovint, artísticament, per móns estranys, d'estètica remarcable, però amb una certa i amarga buidor, al capdavall. No citaré exemples, però sovint ens trobem, encara, amb famílies absolutament burgeses amb criada, (avui, sudamericana), o amb jovent amb angoixa vital una mica passada de rosca. Sempre recordo aquella cançó de Yupanqui sobre el poeta, vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente por un pedazo de pan. Es diu que l'humor negre no és català, que no som berlanguians, jo crec que tot plegat són tòpics. El teatre popular del XIX feia intents molt més reeixits que els del cinema d'avui. Més enllà dels problemes de quotes i de doblatge hi ha, crec, la necessitat de parlar a la gent del que fan, pateixen i senten, a la gent normaleta, vaja. I si pot ser, amb alguna pinzellada d'humor, la vida és una tragicomèdia. De temes, crec, n'hi ha un munt.