6.2.10

John Felipe Romero i les seves circumstàncies

Ahir parlava de les monges i en un comentari Clídice incideix en el fet que, en l'actualitat, la manca d'això tan eteri i manipulable, com són les vocacions religioses es nodreix de persones d'aquesta part del món tan gran, diversa i desafavorida que en diem 'el tercer món' com de la vellesa n'hem acabat dient 'tercera edat'.

Quan el meu pare era petit vivia en un poble de la Garrotxa i sovint passaven frares a reclutar nens per als seus convents. Les famílies eren molt nombroses i les sortides professionals, limitades, cosa que feia que més d'una família acceptés el tracte i fins i tot que més d'un nen, motivat per l'educació oficial del moment, veiés aquell fet com una normalitat desitjable. Alguns, pocs, els més espavilats, potser arribaven a fer carrera i tot, en l'orde. D'altres, sobrevivien. Religió i milícia han estat durant segles unes sortides acceptable per a molta gent pobra o fins i tot no tant pobra, amb ganes d'aventura, de menjar cada dia, de promocionar-se. Verdaguer, per exemple, va estar dubtant entre ser capellà o militar. Una dona s'havia de casar o fer-se monja, les tietes conques, fins fa poques dècades, eren una anormalitat.

Dels meus records de l'escola de monges on vaig anar de petita en tinc de bons i de dolents. Ara, amb el temps, m'adono que les primeres víctimes de la situació nacional-catòlica eren algunes d'aquelles senyores que havien anat al noviciat gairebé adolescents, il·luminades per la vocació, procedents de famílies catòliques o fins i tot rebels amb una família no creient a la qual volien redimir. Això de la vocació és una abstracció tan gran i manipulable que no cal ni parlar-ne. Fa un temps vaig llegir un reportatge sobre monges joves, reclutades per exemple a l'Índia, o a països africans, entre capes molt pobres de població, que després potser s'adonen del preu que han pagat per fugir de la misèria, en els nostres convents d'avui. Encara que, com amb tot, també hi ha qui aconsegueix surar i assolir un cert poder en aquestes comunitats, és clar. O fins i tot qui arriba a ser feliç, en la mida humana en què podem assolir una certa felicitat.

També els grans exèrcits es nodreixen actualment, en les bases, dels pobres de la terra. Ja va passar amb l'imperi romà, alguns bàrbars militars van acabar per ocupar els llocs importants,  i fins i tot algun d'ells va arribar a emperador. Hi ha qui diu que aquest fet, la baixada en la natalitat i fins i tot l'alliberament -limitat- de les dones, van incidir en això que es denomina la decadència de l'Imperi Romà.  Tenim tirada a explicar coses molt complicades de forma infantil i elemental, el fet és que tots els imperis neixen, creixen i moren, amb els segles. I que quan en algun indret les coses van bé, de forma inevitable, la gent d'allà on les coses van malament tendeix a envair-lo de forma pacífica o no tant. Entre d'altres motius, perquè els ben peixats volen evitar dedicar-se a oficis de risc, pesats o mal pagats, és clar. O que s'hi dediquin els seus fills. I fa falta mà d'obra. I també mà d'obra religiosa i militar.

Quan les coses ens van bé intentem de totes les maneres que els nostres fills s'estalviïn perills obvis. Que un noiet ex-alumne del cepec, un Roger, Marc, Jordi, Oriol o Biel de casa  ens digui, de sobte, que se'n va a l'exèrcit espanyol, possiblement ens provocarà una crisi d'identitat dolorosa. En el temps de la mili obligatòria hi havia un mercadeix immens d'endolls i recerca de coneguts per tal de trobar un bon destí al nen. Fins i tot gent d'esquerra militant actuava així, vaja, perquè la corrupció, quan ens afavoreix, sembla tota una altra cosa. Avui, encara més, a casa nostra l'exèrcit és incòmode, som antimilitaristes i pacifistes, és clar. Però el món és com és. Hi ha exèrcits, hi ha guerres, hi ha policies,  i encara en tindrem durant una bona temporada històrica, em sembla.

Vet aquí que un noi català -d'origen colombià, com ens han remarcat a bastament- ha mort a l'Afganistán, en una guerra que no acabem d'entendre. Podia haver estat qualsevol ex-alumne meu, d'aquests que han arribat de tot el món en les darreres dècades i que han emplenat unes escoles que s'estaven buidant de pressa. Romero, Meneses, cognoms corrents a les escoles públiques, per cert. A molts països d'Hispanoamèrica l'exèrcit és una possibilitat i no es mira amb el recel amb què ho fem els catalans. Colòmbia, un país complicat, de risc, ja ho sabem. Vaig tenir un alumne colombià  a qui el pare havia aconseguit enviar a Espanya, a viure amb uns oncles.  El seu pare, molt gran (la mare els havia abandonat), quan anava a treballar, en un poblet de Colòmbia, el deixava tancat, de petit, a casa amb pany i forrellat, per por que no el segrestessin per nodrir l'exèrcit dels narcos. Però parlem molt poc de les coses importants, de tants nens soldats a la força, d'aquest noi, de les seves motivacions, de la seva mort, de l'exèrcit, de què comporta tenir-ne o no tenir-ne... Zapatero no va anar al funeral perquè havia de ser als Estats Units. I allà l'han fet resar i tot, no li anirà malament.  Hi van anar d'altres autoritats, és clar, com ara el president Montilla. Res a dir, doncs. Ens fa angúnia veure aquests funerals tan a prop -a Mollet-, amb banderes espanyoles que segurament ningú, en casos com aquest, anirà a cremar per molt que li facin repelús, espero, vaja.

Tantes manifestacions anti-guerres com hem fet i una cosa així no desvetlla cap soroll progre, tenim d'altres problemes, l'atur, les pensions, el preu dels habitatges...  Fa uns anys van passar una pel·lícula que estava força bé, Lions for lambs, de Redford. En una de les diferents històries creuades de la pel·lícula dos nois pobres s'apuntaven a l'exèrcit per poder, després, estudiar una carrera còmodament. Però acabaven per morir matant, en un lloc absurd, de forma dramàtica, en una guerra que no entenien ni aprovaven, a mans d'una gent esparracada i encara molt més pobra que no pas ells, que eren, per a aquells xicots, una mena d'extraterrestres.

La veritat és que cada dia em sorprèn més la manca de debat sobre temes importants, a nivell casolà. A nivells més alts, ja no em sorprèn res de res. Això que surti el Tony Blair amb tot el morro justificant el tema de la invasió de l'Irak i ens quedem tan panxos. Per exemple. Perdonem coses als europeus que no perdonaríem als americans que manen. Avui, a La Vanguardia, veig que, casualment, Gregorio Morán també parla del tema i de la manca de penediment dels polítics. D'aquests polítics diversos en ideologia i tarannà, però que, en les seves jubilacions, molt ben pagades, diuen, fins i tot, que tornarien a fer el mateix. Bé, ja sé el que molta gent propera i mentalitzada em comentarà, sobre la mort d'aquest català veí nostre, del poble de Solé Tura i la seva neboda, un noiet de vint-i-un anys, una criatura, en els nostres temps, al menys per aquests verals on sembla que el més important és allargar adolescències i joventuts ad infinitum: ell s'ho va buscar, per què hi anava...



16 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Ell no s'ho va buscar. La pregunta és per què els governants li van buscar. I per què els governants mantenen despeses i missions militars absurdes. I per què deixem que empreses d'armament acabin matant-nos. Som imbècils, i tant.

"And I hope that you die
And your death'll come soon
I will follow your casket
In the pale afternoon
And I'll watch while you're lowered
Down to your deathbed
And I'll stand o'er your grave
'Til I'm sure that you're dead"

(Dylan a Masters of war).

Júlia ha dit...

El que em sobta més, Puigmalet, és que avui es parli tan poc, seriosament, de tots aquests temes. Per què l'altra pregunta és: hi ha alternatives serioses més enllà de fer volar coloms (de la pau)?

Clidice ha dit...

la teva última reflexió és molt important. Perquè d'ençà que l'exèrcit espanyol va deixar de ser obligatori per la gent d'esquerres va passar a ser invisible? Perquè ja no "toca" als seus? Hi ha com una mena de consens en què l'exèrcit, ara, "no és d'eixe món", que no cal ficar-s'hi perquè se la passa en "missions de pau" (?) i ple de gent que, o bé "s'ha de guanyar la vida" o bé "són fatxes". O sigui que, com què ja no ens toquen "als nostres" ja no cal fiscalitzar-ho. Perquè avui posar-se en contra de l'exèrcit és posar-se en contra de la pau o ser xenòfob, o anti-demòcrata? L'esquerra sempre amb la cua de palla.

(disculpa per tantes cometes, però l'entonació és important :D)

Luis Rivera ha dit...

Es que sempre es el mateix. A la Roma de que parlas, a l'exercit hi anaban els joves del camp que perdían el treball de la terra, que feían sense cost els esclaus que arribaban de las terras sotmeses. L'exercit ofería paga, sustent, posibilitat de fer carrera, i després dels vint anys un troç de terra, heinas, i una pensió que s'els hi donaba al deixar la legió.

Tot, absolutament tot, es el mateix. Lo que no ho es son matius.

M. Antònia ha dit...

Tens raó. A vegades, ser religi@s o militar, és i era questió de menjar o no. Els governants, com no van a la guerra a primera fila per estar-s'hi, s'ho miren diferent sobre papers, i resar també, costa poc.

Júlia ha dit...

Clídice, Luis, Maria Antònia,
Efectivament, tot el que dieu és veritat i, el pitjor, el tema no es 'toca' fins que no hi ha algun conflicte molt proper. Si la mili fos encara obligatòria i a Afganistan ens hi enviessin 'els nostres' -i potser si al govern hi hagués la dreta, tot compta- les manifestacions en contra del tema serien impressionants i ompliríem les escoles de colomets de cartró.

En certa manera, encara funcionen les 'quintes' tan odiades del temps de la Setmana Tràgica. Només que ara molts de nosaltres som al grup de senyores benestants, repartint escapularis i cigarretes, o els seus equivalents...

Júlia ha dit...

Clídice, ja veus que jo també faig servir moltes cometes i cursives, perquè, efectivament, l'entonació és important.

Galderich ha dit...

Júlia,
Tant les monges com els exèrcits i com tots els treballs poc qualificats s'omple de persones amb pocs recursos i estudis... Molt bon apunt.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Galderich, però a les 'bases', en general, ep.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A mi, per contra, cada dia em sorprèn menys la manca de debat sobre temes importants.
I el de l'exèrcit ho és. I molt, i no es limita a fer volar coloms.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Xiruquero, però sembla que 'no toca' o que resulta de mal gust ni tan sols mencionar el tema més enllà dels colomets.

F.Puigcarbó ha dit...

Estic amb Luís, sempre és el mateix. La gent ja no es mulla per a res, passi el que passi assistim impàvids als fets com si no anés amb nosaltres, i els qui manen ho saben, per això actuen amb aquesta impunitat.

Júlia ha dit...

Així ens va, Francesc.

Ferran ha dit...

És així, "passem de tot", perque estem de tornada? És així perque vivim com a reis, i perquè ens hem d'emprenyar per coses que no ens afecten directament? És així perque ens estem deshumanitzant?

De totes formes, està bé recordar que molts aixequem la veu per denunciar, sí, guerres i exèrcits; el que ens falta és algú que canalitzi aquestes ànsies de protesta i, diria, de canvis. Ens falta un líder.

Júlia ha dit...

Doncs no sé què dir-te, Ferran, no confio massa en els líders, sempre deceben. La veritat és que fa anys somniava que els líders ja no serien necessaris...

Ferran ha dit...

Tan de bò fos així, Júlia, però temo que avui per avui...