23.2.10

Malsons i miratges


Avui fa vint-i-nou anys d'uns fets que ja s'han convertit en una mena de postal grotesca del passat i en una de les cançons de la Trinca de més fama, cançó la qual, paradoxalment, va inaugurar, més o menys, la seva època bilingüe i empresarial i d'allò de les dues pàtries, una de les quals era la dolenta, van passar a la bigàmia oportunista. Si no hagués existit la televisió segurament dubtaríem, fins i tot, de la realitat del que vam poder veure, encara que ho vam veure una mica més tard i més aviat ho vam escoltar. La ràdio va tenir un gran paper aquell dia. Avui ja ha passat tant de temps que ens fan sèries de televisió sobre el tema i tot, quan les coses serioses es converteixen en pel·lículetes i els personatges en màscares per a actors  del present, tot s'esvaeix en fum d'encenalls.

S'ha escrit molt sobre la qüestió, s'han vessat dolls de tinta, real i virtual, però tenim la impressió que no sabem ben bé, encara, de què anava tot allò i de que no ens han explicat mai tota la veritat i res més que la veritat. El jovent d'avui em sembla que no en té ni idea, o, al menys, aquesta és la impressió que ens en fem quan escoltem les respostes a preguntes sobre la història recent fetes pel carrer a persones de menys de trenta anys. També pot ser que triïn els més ximples, la veritat, sempre m'ho sembla, quan fan aquesta mena d'enquestes d'espardenya televisiva.

Fa poc, en un debat sobre temes d'història al qual vaig assistir, gent més jove es va mostrar molt poc comprensiva amb la nostra generació. Com vam permetre aquella transició tan maldestra i bunyolera? Costa d'explicar, aquest tema. He sentit a dir i no m'estranyaria gens que fos cert, ja que les persones que m'ho han comentat no són pas quatre arreplegats, que actualment es propicia molt la investigació sobre la guerra civil, els testimonis directes de la qual ja crien malves, però que el mandarinatge acadèmic, amb alguna excepció remarcable, és molt reticent a motivar els estudiants per a investigar la transició, de la qual quedem molts testimonis vius, encara, i de la qual resten, en actiu i ben peixats, molts responsables. Això és molt greu. El fet és que al principi de la transició, quan s'hauria hagut de parlar de la guerra civil, es va fer poca cosa i malament. Ara potser ja tocaria canviar una mica de registre i parlar d'allò que ens toca més de prop i anar a empipar els molts testimonis del moment que encara gaudeixen de bona salut. Altrament ens anirem morint, d'aquí vint, trenta anys, i aleshores potser sortirà algun secret amagat que ningú no podrà rebatre.

La memòria històrica de la transició sembla ja canonitzada. No ens replantejarem res més? Cal explicar com i per què es va arribar a compromisos que avui semblen, a les noves generacions, una mica o molt vergonyosos. Fa poc llegia un llibre del professor Fontana on incidia sobre el tema, hi ha molts desenganys, moltes covardies, molts oportunismes, a l'entorn de l'època. I com que encara patim de mal transicional, potser caldria anar fent bugada per al proper trenta aniversari del tejerasso, a veure si ens deixem de pel·liculetes i podem saber on era cadascú i que va fer o deixar de fer. Què vas fer durant la transició, papi? Algú a qui van preguntar què havia fet durant la revolució francesa va respondre: viure. No sé què respondrien molts dels polítics supervivents d'aquella època, que tanta expectació va desvetllar i tant desencant va produir. Alguns potser fins i tot dirien: diners i relacions.  Ahir comentava que amb la mort d'Espriu acabava una època o que potser ja era acabada. De fet, l'època d'esperança i la nostra joventut innocent es van acabar de forma contundent tal dia com avui d'un any que encetava una dècada complexa i decebedora, en la qual, ai, els bojos van fer bitlles. Hi ha una dita recurrent que diu que durant els setanta tots volíem ser lliures, durant els vuitanta vam voler ser rics i a partir dels noranta, tenir salut. Ara ja volem ser rics, saludables, joves per sempre i guapos, ni que sigui a  base de cirurgia estètica. 

15 comentaris:

rebaixes ha dit...

Ja saps que t'admiro, avui encara més pre que has imprés en mi la teva bondat. Anton.

Jaume C. i B. ha dit...

Ho has definit a la perfecció, l'escena de Tejero pistola en mà al Congrés dels Diputats era grotesca, un esperpent que de no ser que tots sabem que va ser un fet real pensaríem que es tractava d'una comèdia costumista molt dolenta, amb actors sobreactuats, el problema és que eren fets que van produir-se de debó, sort que l'esperpent va queda en aquesta imatge patètica d'un tricorni bigotut cridant "todos al suelo".

Galderich ha dit...

Plis, plas... patacada per aquí, patacada cap allà. Molt bon article!
Malgrat tot, la Transició és un tabú!

F.Puigcarbó ha dit...

com diria aquell, hem fet la fi del caga elàstics.

Júlia ha dit...

Gràcies, Anton, espero que tot vagi bé, una abraçada.

Júlia ha dit...

No va quedar tan sols en això, Jaume, per desgràcia, moltes coses es van frenar i es va anar enrere en molts temes, per això crec que l'important va ser 'el que no vam veure'. Podia haver estat pitjor, això sí...

Júlia ha dit...

Sí, Galderich, d'això em queixo, del fet que no se'n parli massa i que quan es faci ens expliquin el conte de la Bella Dorment.

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que sí, sobre tot mirat en la perspectiva del temps.

Jaume C. i B. ha dit...

Així és Júlia, moltes coses es van frenar. En opinió meva la Transició va acabar-se aquell dia. Que era la Transició?. L'acord entre els demòcrates i els feixistes per passar de la dictadura a la democràcia sense que als feixistes se'ls pugués exigir responsabilitats. Bé, aquesta seria la forma amable de dir-ho. Va ser una baixada de pantalons dels demòcrates que van haver d'empassar-se moltes coses. El 23 de febrer de 1981 els ultres van trencar la seva part de l'acord. I els demòcrates van continuar empassant-se gripaus. Així ens va.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jaume.L'època era difícil, hi havia por i molts poders fàctics, cal comptar amb tot plegat, però el que em sobta és que encara hores d'ara no fem examen seriós de consciència. Al menys podríem saber si els poders fàctics encara fan por... em sembla que sí.

Jaume C. i B. ha dit...

Fan por els poders fàctics de llavors?. Has plantejat una bona pregunta. Estan més sortits que mai, només cal llegir alguns diaris que tots sabem, escoltar algunes emissores que tots sabem, o escoltar alguns dirigents polítics de cert partit. Algú s'imaginaria que a Alemanya el principal partit de l'oposició sortís en defensa de Hitler?. A Espanya el principal partit de l'oposició si que surt en defensa de Franco. Només cal recordar quan es discutia la llei de la memòria històrica, una llei molt tova per cert, i recordem que la ultradreta a portat davant dels tribunals al jutja que instrueix la causa relacionada contra el franquisme.
Tejero avui es passeja pel carrer, participa en actes polítics i escriu articles on defensa la dictadura.

Júlia ha dit...

Esoanya 'és diferent', Jaume. Malauradament la resolució de la guerra mundial ens va deixar al marge, amb la connivència de les democràcies veïnes. El pitjor de tot plegat és que tampoc a nivell, per exemple, universitari, no es fa massa soroll sobre la transició, sembla que va millor no parlar-ne. La memòria recent està avui més oblidada que l'anterior, que ja queda molt lluny en el temps.

Jaume C. i B. ha dit...

En no haver-se trencat amb el règim anterior hem anat arrossegant el fet que molta gent que hauria d'estar fora de la política hi romanguin, que la ideologia que va donar suport "intel·lectual" l'anterior règim sigui la que regeix a un dels dos principals partits espanyols i que a l'Estat li costi fer reconeixements a les persones que van patir la dictadura. No haver fet un trencament clar amb aquell periode com es va fer a Alemanya amb el nazisme tard o d'hora s'havia de pagar. Gent amb les mateixes idees que Tejero no tenen consciència que siguin uns delinqüents, i molta gent tampoc la té.

Júlia ha dit...

Les coses són com són, Jaume, i no era fàcil en aquella època fer un trencament, com hauria calgut. Tanta memòria històrica i, al capdavall, no haver recuperat la República, ni tan sols molts dels seus valors, és una trista paradoxa.

Però, al menys, caldria fer una mica d'anàlisi crítica i no és fàcil, pel que sembla. No creguis que a Alemanya -o a d'altres països- ho tenen tot resolt, ni de bon tros. Una cosa és com ho veiem des d'aquí i l'altra, la realitat. França encara va amb peus de plom per parlar del col·laboracionisme, de la connivència amb els nazis o de les matances a argelins durant els seixanta...

En general no hi ha massa interès en aprofundir en aquestes qüestions, ni tan sols des d'un punt de vista de ciència històrica seriosa.

Jaume C. i B. ha dit...

El nazisme va ser escapçat, allà no volen bromes amb aquest tema, cal dir que això ho van fer les potències vencedores, cert, van desnazificar l'Estat. Espanya té els franquistes ocupant escons al senat i al congrés dels diputats.
Tots els països tenen problemes amb la seva història, especialment amb aquelles parts més fosques. Ho has dit molt bé, a França tractar del col·laboracionisme fa vergonya, però cal dir que molts col·laboracionistes van rebre el seu càstig, alguns amb la vida. A Noruega, un exemple seria en Quisling, que va acabar jutjat i executat per traïdor.
El problema d'Espanya és que malgrat tot el franquisme continua present en la política, quan hauria de ser un tema que s'hagués quedat en el passat i en els llibres d'Història, no ocupant escons de diputat o de senador.