19.2.10

Memòries d'una mestra gairebé velleta (XI)


Em sembla que fa gairebé un parell d'anys que tinc aquestes memòries en repòs. Bé, el cas és que no he perdut pas la memòria i que en algunes ocasions he parlat del tema educatiu des de punts de vista diversos. El tema educatiu és d'aquells que sempre sembla està d'actualitat, esquitxat de problemes irresolubles i fins i tot es percep, de forma potser errònia que, quan més ho toquen, pitjor ho deixen.

Fa uns dies vaig assistir a una d'aquestes converses cafeteres a l'entorn dels mestres, les vacances i la resta. Sobre el tema de les vacances, del qual es parlava, pel fet que la qüestió afecta ja a moltes conegudes meves les quals, a causa de l'inevitable pas del temps, han accedit a la categoria d'àvies, es deia alegrement que la cosa no es podia arranjar millor perquè els mestres es queixen. No entenc que la culpa sigui dels mestres i no dels poders públics que tenen responsabilitats; que algú es queixi no ha estat mai definitiu per a no prendre decisions, quan aquestes s'han volgut prendre. Una altra cosa és que no es vulguin prendre per no fer soroll i no provocar les ires reivindicatives dels abaltits sindicats del nostre temps, els caps visibles dels quals semblen immortals (no es renoven, aquests càrrecs?) i que encara són capaços de tant en tant d'escalfar els ànims i treure la gent al carrer. 

He manifestat moltes vegades, en contra dels meus interessos corporatius, que sempre m'ha neguitejat l'excés victimista del sector,  en el qual m'incloc, és clar, incapaç, a l'hora de la veritat, de portar el pòndol reivindicatiu de forma clara i coherent, sense esperar que ens manin fer vaga. Explicava jo a la taula cafetera els meus temps juvenils, en els quals entomaves aules amb seixanta o més alumnes (una coneguda en va arribar a tenir més de cent, de pàrvuls), sense suports ni assessors i havent de repartir els nens entre la gent quan els mestres emmalaltien. Aleshores sempre et diuen:
-Ah, els nens d'abans eren diferents!!!!

De diferents no se si n'eren. Jo crec que eren si fa no fa, àdhuc molt pitjors en diversos aspectes. Potser els que eren bons eren més agraïts. En tot cas, les generalitzacions sempre resulten injustes. Ara ens queixem de la distribució de la immigració però ningú no vol que li toquin l'escola dels seus. A la darrera escola on vaig treballar teníem un sostenible trenta per cent d'immigració. Uns carrers més enllà, en un sector més marginal del barri en tenien més del noranta. Les dues escoles són públiques, i cal insistir en el tema perquè sempre surt això de les concertades elitistes i de concertades n'hi ha d'elitistes i de no elitistes, com de públiques, per cert. 

En la meva època juvenil les públiques de barri perifèric suburbial tenien gairebé un cent per cent d'immigració interior hispànica, i en segons quins sectors, a més, amb un tant per cent elevat de famílies que fregaven la marginalitat. Tot plegat, com ara, depenia del lloc, ja que el que discrimina és, de fet, el preu dels habitatges del barri i no pas la filiació pública-privada del centre. Quan van començar a subvencionar privades, en aquella època, els nens i nenes catalans o fills de les capes més estables i convencionals de la immigració interior, sobretot les nenes, ens van fugir de pressa cap a les monges, així som i serem i no cal insistir en les realitats evidents que no volem reconèixer. He estat durant anys sentir els pares de classe obrera bescantar les escoles de l'Opus i molts dels fills, quan han crescut i han tingut dos rals, i han prosperat mercès a l'educació rebuda a l'escola pública del seu temps, han matriculat la tercera generació al Xaloc i al Pineda sense manies. I si han tingut quatre rals a escoles mega elitistes angleses o religioses de la part alta de Barcelona. Perquè, ai, quan es parla de qualitat escolar en realitat s'està parlant d'ambient social i relacions, tot plegat és una mica com allò de l'amor i el sexe.

D'anècdotes diverses sobre la bondat i rectitud dels infants pre-transicionals en tinc moltes. Per exemple, haver d'explicar lingüística estructuralista i literatura castellana (encara no ens havíem immergit) en una aula on, a la menor distracció, l'arròs llençat amb canyetes o bolis sense mina provocava grans aldarulls o en la qual els rots inesperats eren habituals i es perfeccionaven cada dia. De vegades ens havien posat mocs als poms de les portes o goma d'enganxar al seient. S'havia de trampejar i anar fent com podies, vaja.

Els alumnes singulars eren habituals. En recordo un, d'una família molt estranya, amb diferents casos d'enanisme genètic, i tipa del fet què la classe mèdica els fes servir per a investigacions diverses i estudis inacables els quals, de fet, no els solucionaven cap problema real, que portava mosques grosses i fins i tot dragons i sargantanes en unes capsetes i els deixava anar per la classe. Aquest noiet, no era dolent però li faltaven unes voltes de tornavís, com es deia vulgarment abans de l'evolució políticament correcte del llenguatge i de l'assoliment d'un vocabulari específic relacionat amb síndromes diverses, fruit de la psicologia moderna i aclaparadora. Aleshores corria darrere les mosques cridant: mosca punyetera, moooooscaaaa punyetera... Durant un temps, no sé si a causa d'algun atavisme llatinista, anava repetint la paraula quesus (sic), que volia dir peus i, a més, dibuixava peus per totes les parets de l'escola, amb la paraula quesus al costat.  Acostumava també, com que era menut, a ficar-se per racons i armaris, aparèixer i desaparèixer en el moment més inesperat. O a miolar com un gat en qualsevol instant, féssim el que féssim.


Quan es van crear les aules d'educació especial se l'emportaven una estona. La mestra especialista va acabar per dir-me que només el podia tenir tot sol i no en petit grup, ja que destarotava tots els altres. Això sol passar sovint amb aquestes aules, i el cas és que les tutores han d'entomar els alumnes diferents amb tot el grup-classe. Però fins i tot sol, quan li agafaven els cinc minuts, començava a cridar, picar de mans, i cantar, amb una melodia inventada: me diverto solo, me divierto sooooloooo...


Era menut de talla  i anava endarrerit, però tenia ja totes les picardies adolescents a punt i en ocasion tocava les nenes o els mostrava els seus atributs, cosa que provocava moltes protestes i també va provocar que més d'uns pares se'ns emportessin la nena a la concertada. Aquests problemes, com molt  bé sabeu, no tenen solucions, ans al contrari, els cants de sirena de la integració sigui-com-sigui encara han fet augmentar el nombre d'integrats.  Les deficiències psíquiques són encara una assignatura pendent, si ja els infants són diferents els uns dels altres, els que tenen aquest tipus de problemes són cadascun un cas com un cabàs. Tinc un nebot autista de vuit anys i he viscut el calvari dels seus pares a la recerca del millor per a ell i també m'he adonat de la molta fantasmada suposadament professional, amb perdó, que fa perdre hores i vores a les famílies afectades fins que no encarrilen el tema com poden, amb una sabata i una espardenya, generalment. També a l'escola he viscut casos diversos, fan anar la gent d'Herodes a Pilats perdent hores de feina, els donen explicacions absurdes que amb el temps es mostren errònies i ningú no demana responsabilitats a ningú. De vegades es topa amb algun professional assenyat i responsable, també és veritat.


Per sort, la nombrosa família d'aquest nen, amb tants problemes al damunt, i que semblava sortida d'algun antic quadre  d'ambient popular de Velázquez o Murillo, feia una mena de pinya corporativa i s'estimaven els uns als altres, cosa remarcable i meravellosa. Tenien una petita botiga de lampisteria i anaven fent i crec que ara el noi treballa amb ells, fent petites xapusses. Malgrat els disgustos que ens donava desvetllava una gran tendresa, quan tenia bon dia era molt simpàtic i afectuós. En una funció el vam fer fer de mossèn que casava els nuvis i vam aconseguir que la família, que no acostumava a acostar-se per l'escola, tipa de mestres, metges, assistents socials i psicòlegs, vingués a aplaudir-lo. Una vegada ens va embadalir explicant-nos un somni en el qual havia vist tot d'estranys forats dels quals sorgien molts colomets blancs. Algunes ex-alumnes m'han dit que va fent, que no ha crescut, i que les saluda content quan se les troba. Amb una mica de mala bava ingènua, de la seva botiga en deien la tienda de los enanos, pel barri. Un germà i una germana seva tenien aquesta característica molt més accentuada, feien la mateixa mida que un infant de menys d'un any i van ser encara molt més problemàtics a l'escola. Encara vaig veure que per facebook uns ex-alumnes meus parlaven d'aquesta famosa botiga familiar, present en els seus records infantils. Era una pintoresca planta baixa i al terrat hi havien posat unes banderes de tot el món, acolorides i una mica atrotinades. 


En l'època del descens de natalitat, quan encara no havia arribat tanta immigració, ens van tancar l'escola, va ser de les primeres i el procés de tancament va resultar vergonyós, per part de tothom. Fins i tot per part dels mestres de la mateixa escola i de les escoles veïnes, ja que en aquestes ocasions tothom escombra cap a casa de forma mesquina i descarada. Va ser una llàstima, perquè l'escola s'havia arreglat molt bé, després d'un munt de protestes, ja que l'havien construït en uns terrenys barats que eren, de fet, un barranc. Els diners públics sovint es gasten tard i malament i de vegades quan ja no cal. Van fer una altra escola de disseny, al barri, pública, que ja no feia cap falta però era una reivindicació veïnal de quan sí que feia falta, i tothom va anar cap allà i la nostra va esdevenir una mica marginal, quan havia estat la primera de la rodalia i va anar perdent matrícula. Avui és l'escola d'idiomes de L'Hospitalet, es deia que encara farien un nou canvi de destí, no sé com està el tema. Potser alguna mosca descendent d'aquelles grosses i vironeres que ens portava l'alumne en qüestió encara belluga mentre sent parlar el jovent en estranys idiomes foranis.

7 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Hi ha casos de profesors que ho passen molt malament. Comencen amb tota la il·lusió i força del món. Ara bé, amb els anys, quan veuen que nens de 9 o 10 anys se'ls encaren (i fins i tot amenacen), que a sobre els pares es posen en contra seva i que per molt que ho intentin no fan cas, cauen en el desànim. I és normal. Un dels aspectes a arreglar seria dotar al figura del professor de més autoritat. Quan era estudiant vaig estar al consell escolar del centre i un parell de casos de pares em van realment decebre. El fill en fa una de grossa i encara en culpaven els professors!

Júlia ha dit...

Albert, la crisi d'autoritat és general en la nostra societat, l'escola només és un reflex d'un tema que no es vol entomar.

El fet és que aquesta professió crea unes perspectives quan no es coneix que topen amb la dura realitat i que caldria plantejar què es pot fer 'realment' amb els mitjans que es tenen i la societat on som. En fi, no em vull enrotllar, que aquest tema sempre em provoca excessivament.

Imma Cauhé ha dit...

Vinc al teu blog per primera vegada. I presisament parles d'escola. Jo he estat 30 anys exercint i estic d'acord amb tot el que dius.
Els canvis de lleis, polítiques educatives, etc. que no tenen enconta els reals problemes del dia a dia...
I a la fi molts cops sembla que per polítics, sindicalistes i altres, l'escola sols queda relegada a "guardar els nens mentre els pares treballen".
L'ensenyament es fa impossible moltes vegades tant per mitjans com per grups tant diversos.

Júlia ha dit...

Imma, tens tota la raó. I també, diria, pels mateixos mestres que sovint hem estat incapaços d'establir demandes coherents i serioses o d'engegar debats aprofundits sobre els veritables objectius de l'escola avui. Jo també hi he treballat més de trenta-cinc anys, hi ha hagut moltes millores materials, evidentment, però en d'altres aspectes s'han perdut coses que no s'havien d'haver deixat perdre. De tota manera, no crec que passi només a l'escola, són canvis socials a nivell global, l'escola és un dels darrers graons del sistema educatiu, sobre tot l'escola primària.

En defensa del tema diré que, segons la meva opinió, de tots aquests graons educatius el que millor funciona és el 'primari' i amb nota. Cosa que, per altra banda, poca gent reconeix, tampoc.

Olga Xirinacs ha dit...

Les memòries d'una mestra sempre em resulten interessants. M'agrada llegir-les.
Quan encara no hi havia professors de català i uns quants ens havíem tret el títol per la JAEC, recordo que anàvem a Vila-seca a ensenyar català amb "Faristol" la Teresa Comas i jo. A Vila-seca els alcaldes sempre han estat molt amatents a fer aprendre català i música. Eren els anys setantes.
Per allò que dius de la immigració espanyola, a la meva classe els nens catalans eren un grupet de cinc o sis,entre els quals en Xavier Grasset, voltats de la resta vinguda de fora. Si fa no fa...

Júlia ha dit...

Hola, Olga. Efectivament, les coses no han canviat tant.

Fa un temps vaig començar aquestes 'memòries' al blog, força informals, però ara les tenia una mica endormiscades.

Juan Pablo ha dit...

Molt adient que tracti d’aquest tema. Recomeno aquest programa de BTV d’aquesta setmana que també ho tracta: http://www.btv.cat/alacarta/player.php?idProgVSD=8397

Salut,

Juan Pablo