6.3.10

Aldarulls postmoderns

És ja un clàssic que quan determinats personatges visiten determinades universitats els rebin de forma violenta i arrauxada. Ha passat ara amb la senyora Rosa Díez, per la qual, òbviament, no tinc cap mena de simpatia, és un personatge estrany que ha anat empitjorant amb el temps pel que fa a la seva ideologia. Ara bé, fins a Solé Tura l'havien rebut a la universitat de forma semblant. També ha esdevingut ja una constant que quan aquestes coses passen, així com moltes altres bretolades diverses protagonitzades per joves irats, sempre i quan se suposi que al darrera hi ha ideologia, no passi res, més enllà de plànyer els incidents i haver de repintar les parets i refer el mobiliari urbà malmès. Encara més, no se'n sol parlar massa. Al capdavall sempre sembla que ho han fet quatre arreplegats. El que passa és que quatre arreplegats poden acabar portant tot un país al desastre, al llarg del temps.

La imatge patètica del senyor Cardús amb el pot de pintura al damunt va resultar ridícula i inquietant, era la d'una persona desbordada pels esdeveniments que no havia sabut què fer. No és el mateix predicar ni tan sols escriure bé, amb idees serioses i raonades, que controlar la realitat dels esdeveniments. Per això moltes vegades les persones  brillants, que admirem per la seva obra intel·lectual, quan han tingut poder han fet molts disbarats o, com en aquest cas, han deixat de fer i han deixat fer. El mateix passa a l'escola, sovint als grans teòrics de l'educació se'ls han menjat vius quan han volgut anar a ensenyar les beceroles a un grup d'infants entremaliats. La gestió, ai las, no són només paraules, és tota una altra cosa. Unes bones idees i una bona gestió van poques vegades de bracet, quan es dóna el fenòmen es produeix un d'aquells lideratges positius i remarcables, que no són, ni de bon tros, massa freqüents.Com que prendre decisions crema molts polítics i dirigents diversos opten, avui, per no fer i no dir i quedar bé amb poc gasto.

No entenc això de voler impedir un acte, en un marc democràtic, per repugnant que sigui el conferenciant. Crec que és molt més dolorós per a aquest l'assistència molt minoritària, o fins i tot el debat una mica mal intencionat que el posi en evidència. O fins i tot entomar, a la sortida i a l'entrada, una protesta silenciosa, però massiva. Aquests fets acaben per donar la raó a aquestes persones que poden presumir d'haver anat a un indret calent i perillós i haver comprovat in situ el que ja suposaven. No hi ha res més suïcida que respondre a les provocacions amb violència, que és sovint allò que el provocador desitja en provocar. Encara més, com que no és la primera vegada que passen aquestes coses, per què s'organitzen actes d'aquesta mena si no es pot garantir una normalitat?

No vull ni imaginar el que diríem avui si el cas hagués estat a la inversa, una persona d'esquerres, radical, independentista, rebuda per un grup d'estudiants dretans en una universitat més o menys dretana, amb un gran aldarull i llançament de pedres i pintura al cap dels responsables i del seguici. O, per exemple, que hagués anat el senyor Laporta Ebre enllà a explicar el seu projecte, si el té, a alguna universitat d'Extremadura o d'on fos i s'hagués trobat amb una rebuda d'aquest tipus. Sortiríem tots al carrer, avui, enutjats, amb raó, ben segur. Entre aquests fets i el sainet sarsuelero de les corrides de toros, els correbous i la resta, i considerant els problemes reals del país dels quals no es parla o es parla de forma populista i demagògica, em sembla que no anem bé. Una altra cosa és que tampoc no sé ben bé com hauríem d'anar.




COM QUE REVISITAR EL PASSAT DE TANT EN TANT, VA MOLT BÉ PER RELATIVITZAR EL PRESENT, TENIU UN NOU ENIGMA HISTÒRIC PER RESOLDRE AQUÍ.




I, per animar el tema, una troballa multicultural, Jordi Negret, cantant mexicà, home desitjat qui-sap-lo per les dones de la meva infantesa, canta en italià òpera francesa d'ambient andalús, vestit de madrileny. Això eren homes i la resta, fullaraca. Qui sap, potser amb el temps hauran de canviar la lletra, com li ha passat a la pipa de l'Oncle Tati, reconvertida en flor...




8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

coincidim en el tema avui Júlia. La veritat és que l'he tractat molt de pàssada, atès no se'n mereix gaire. Rosa Diez té el que buscava la foto dins la Universitat amb els qui la insultaven i boicotejaven l'acte.
Però ai las! tinc una foto (la buscaré i la posaré al bloc) d'ella i Maria San Gil cridant i insultat als del PNB. que el món és molt petit i les hemeroteques molt grans.

BON DIA!

David ha dit...

Tens tota la raó, Júlia. A Catalunya aquestes pràctiques sembla que les hagin copiades d'Euskadi, mirall de molts d'aquests brètols de pa sucat amb oli. Són tan primitius i simples que no s'adonen que fan el joc a conferenciants que aprofiten al màxim la seva condició de "màrtirs" de la democràcia. Tot ben trist.
Salut!

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, sort de les hemeroteques, la memòria ens traeix sovint. Ara bé, el que em fot no és tant la Díez i les seves dèries i misèries com la manca de decisions dels responsables quan passen aquesta mena de coses.

Júlia ha dit...

Certament, David. Hem viscut durant anys amb la creença interessada i subjectiva sobre la nostra 'diferència cultural'. Ara bé, com li dic al Francesc, em fa més por la inoperància dels polítics que els grups que fan soroll o les Díez provocadores.

Olga Xirinacs ha dit...

Comparteixo el que dius, Júlia, i m'agrada la forma que tens d'explicar-ho, amb aquella ironia afinada a propòsit de les "grans" figures de la cultureta, que semlen de paper d'estrassa.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga. Ja sol passar amb les figures de la cultureta, això (de la nostra i de la dels altres).

Bon diumenge!

Xavier Aliaga ha dit...

Hola Júlia. Postmoderns o no, la imatge d'aquest aldarulls em fa fàstic. No podem escandalitzar-nos perquè a Raimon li piten en Madrid en un homenatge a les víctimes del terrorisme i després ens semble bé que a Rosa Díez (o a qui siga: la nòmina de personatges que ens poden generar rebuig és immensa) li piten o boicotegen. La democràcia és una altra cosa. I els aldarulls bandarrisme amb suposada coartada ideològica. Espectacles barroers. És una opinió. Pot haver-ne unes altres.

Júlia ha dit...

Xavier, això de postmoderns era una brometa, per treure verí a la cosa. Aquesta mena de coses ja fa massa anys que duren i duren massa; com avui també menciona Moran a La Vanguardia, fent referència al tema de l'imam de Cunit i la noia agreujada, els poders prefereixen la injustícia al desordre, cosa que fa que no es prenguin decisions.

Estic totalment d'acord amb tu, evidentment.

En els meus temps joves de la transició la cortada ideològica 'colava', ara ja no. Tot plegat és inoperància i covardia dels qui han de prendre decisions i fa que ens sentim indefensos davant de molts aspectes de la societat actual.