3.3.10

Reis antics i històries modernes





Quan anava a escola i fins molts anys després, la Història d'Espanya era tot un conjunt de tòpics destinats a mostrar les imprecises grandeses del nostre passat imperial i del nostre present franquista. Les proclames patriòtiques, en el fons, no han canviat massa, es pot substituir Espanya pel país o nació que toqui i les coses continuen si fa no fa. Tocar massa un mite és cantellut, espinós. Tant si es toca per mostrar que és molt pitjor del que crèiem com si es fa, fins i tot, per fer-ne una reinvidicació ajustada a una certa realitat que intenti situar el passat en el seu context. En uns debats sobre història a l'escola, de fa anys, un dels historiadors de moda, de casa nostra, amb relacions pedagògiques institucionals i molta producció destinada al consum escolar, defensava el manteniment dels mites històrics -en  aquest cas, catalans- en els manuals, i un dels seus arguments era que tothom ho feia.

El fet és que, fins i tot en aquelles èpoques d'hispanisme abrandat, obligatori i ortodox, Felip II era una mica menystingut pel discurs oficial. Hi havia professors d'història que remarcaven l'inici de les decadències imperials amb el seu regnat, amb el seu dogmatisme. Com sol passar, ens cal recórrec sovint a les visions foranes per entomar aquests personatges amb un cert rigor i una distància saludable. Dos grans hispanistes estrangers, Henry Kamen i Geoffrey Parker han escrit biografies d'aquest rei, ambdues excel·lents, que el mostren com un home culte i seriós, del seu temps, humà i amb les seves contradiccions, no tantes, però, com ens han volgut fer creure per totes bandes.

L'interès per la història seriosa, sempre complexa, és mínim, molt limitat, sempre resulta més còmode viure dels tòpics habituals i convenients. John H, Elliott ha passat per Catalunya, amb motiu dels actes per recordar Vicenç Vives i ha dit coses molt profundes sobre els temes català i espanyol i sobre molts altres aspectes de la historiografia moderna, però el ressò ha estat, crec, gairebé anecdòtic, més enllà dels sectors especialitzats i acadèmics. La qüestió de la realesa, a partir de la destralera, però mitificada a bastament, Revolució Francesa, s'ha ridiculitzat i minimitzat. Certament, en el món d'avui, els reis resulten ridículs i passats de moda, aquest és un altre tema. Però la realesa, en el passat, era una cosa molt diferent de la d'ara, un gran nombre d'aquells homes als quals la genètica i l'atzar havien menat a llocs de tanta responsabilitat s'haurien estimat més fugir al camp i viure amb tranquil·litat, amb una bona renda. Però acceptaven el seu inevitable destí, un destí que en d'altres èpoques gairebé ningú podia variar massa. I l'acceptaven, sovint, amb dignitat. Fins i tot Carles II, amb tots els seus problemes físics, sabia que era rei i que tenia una indefugible responsabilitat.

La lectura de les biografies que comento i d'algun altre manual m'ha reconciliat amb aquell passat llunyà i amb aquest senyor, que va morir amb una creu procedent de Montserrat, lloc pel qual tenia gran devoció,  a les mans. Gran amic de Requesens, va passar temporades a casa d'aquest, a Molins de Rei, i la mare de Requesens, Estefania,  va ser una segona -o primera- mare per a Felip II. De Requesens, quan era a la cort, ja se'n fumien força els companys d'armes, a causa del seu accent català, per cert. El franquisme i les seves dèries i misèries han acabat amb la nostra autoestima històrica retrospectiva. 

Aquest retrat que penjo s'havia atribuït a Sánchez Coello però sembla que el va pintar Sofonisba Anguisiola, gran pintora avui reivindicada de forma seriosa, molt apreciada per Felip II. El fill de Felip II, Felip III, que sempre es va considerar una mena de tonto ximplet, resulta avui que tampoc no ho era tant i que va ser un home polièdric, que va intentar mantenir la pau interior a la mida de les seves possibilitats. Sí, ja ho sé, va fer aquella bestiesa d'expulsar els moriscos... Però recordar un regnat i una època només pels errors comesos, o per les lectures interessades del present, gairebé sempre per ganduleria a l'hora de voler cercar una informació més contrastada, no porta a res més que a la consolidació de la ignorància.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

si bé sóc republicana confessa, no entenc aquesta dèria d'etiquetar els reis antics amb epítets degradants i històries apòcrifes, només per un cert gust de fer el trinxeraire. Em sembla increïble que ningú es pugui empassar que una sola persona, per rei que fos, prengués decisions unilateralment i sense cap pressió dels poders reals que l'envoltaven. Però bé, diguem que els matisos es reserven únicament a les aules d'Història. Interessant personatge i interessants referències, gràcies :)

Júlia ha dit...

Clídice, pel que fa la història, ja sigui la col·lectiva com la personal, res no es veritat ni mentida del tot.

Fins i tot en el món acadèmic sovint hi ha pocs matisos, la ideologia personal contamina molt els estudis.

F.Puigcarbó ha dit...

No hi ha cap rei que superi la prova del cotó, ni d'allà ni d'àquí. Reis i patriotes variats com Rafel de Casanova més val no parlar-ne gaire,

Júlia ha dit...

Bé, Francesc, però.. i dels presidents de govern que me'n dius, i a més, els triem????