8.3.10

Neu al carrer de casa

No és freqüent que nevi a Barcelona. A la part baixa, prop de mar, on jo visc, encara ho és menys. Si neva, a més, acostuma a no quallar. Avui, però, ja tenim una bona capa de neu al carrer, damunt dels arbres i de les flors del balcó. Les nevades de febrer, de març, fins i tot de primers d'abril, tampoc no són cap cosa estranya. Recordo molt bé que la gent gran comentava, quan jo era petita, que si nevava a la ciutat ho feia pel març, més aviat.


Per això va ser tan extraordinària la nevada del 62, nadalenca, de principis d'hivern. Aleshores no es parlava de canvi climàtic, però sí de possibles efectes motivats per la lluita per la conquesta de l'espai, la qual havien endegat les grans potències i que era seguida amb el mateix entusiasme competitiu amb què se segueixen avui els partits de futbol del Barça i el Madrid. Aleshores encara érem innocents i pensàvem que els comunistes havien bastit una mena de just paradís social, que la veritat sempre triomfa i que, per tant, els russos bons acabarien per imposar la seva excel·lència tecnològica vora les estrelles.


Abans de la lluita per una conquesta de l'espai, que no ha anat tan de pressa com semblava, els fenòmens meterològics extraordinaris, inundacions, sequeres, nevades, estius massa càlids o hiverns glaçats, s'atribuïen als gasos que les guerres mundials havien llençat a l'atmosfera, en una escalada bèl·lica que potenciava molts nous enginys destinats a eliminar tants enemics com fos possible en un límit breu de temps.


La neu, a petites dosis, és agradable, silenciosa, neta. L'any 62 en vaig quedar tipa, però, com tanta gent. No teníem roba ni calçat adient, el fred va ser impressionant; encara conservàvem, per cert, ben viu, el record d'un hivern més fred però menys nevat, el del 56. A l'estiu passava el mateix, sempre semblava que tot havia canviat, recordo haver escoltat molts comentaris de petita sobre el fet que un estiu tan calorós com aquell no l'havia fet mai. Sempre repetim les mateixes bajanades.


Una cançó amb temàtica nevada, amb la qual vam passar romàntics moments, va ser la que Adamo va dedicar a la neu. Adamo té unes quantes cançons inoblidables, que sempre seran boniques i romàntiques les canti qui les canti. Escoltar tombe la neige, a més dels records romàntics de cadascú, ens transporta a paisatges silenciosos, i a nois solitaris coberts de flocs de neu suau, esperant la noia que no arriba. 


La cerimónia dels Óscars ha passat i els nou premiats fan oblidar els antics. El 2003 van premiar una directora alemanya, Caroline Link, per la pel·lícula En un lloc d'Àfrica, una pel·lícula interessant i remarcable, que m'agradaria tornar a veure. Malauradament, aquests premis no comporten que l'obra d'aquests directors poc coneguts tingui més endavant la difusió que caldria, si no és que ells mateixos no es fan un màrketing intensiu. Per sort vaig poder veure, en aquelles antigues sessions de l'Apolo, una pel·lícula anterior de Link, Jenseits der Stille, de 1996. Era la història d'una noia amb pares sords, de les seves dificultats i il·lusions  i de la seva afició a la música. La neu era molt present en la pel·lícula, amb la seva imatge de silenci i recolliment. Sempre que veig nevar em venen al cap imatges d'aquella cinta que ha estat molt poc difosa a casa nostra, per cert. 


Darrerament ens ha envaït un gavadal de novel·la negra ambientada i escrita en països nòrdics i freds. Tot va a modes. A mi m'agrada, la novel·la policíaca però tanta producció acaba per ofegar i tant de fred criminal ja m'angunieja. El fred presenta uns recursos literaris molt diferents dels de la calor. Ser pobre en un país fred ha de ser terrible. Em sembla que era en un acudit de l'extraordinari Chumi Chúmez on un pobre deia: Que ganas tengo de irme al sur para no pasar más que hambre. Tenim sort de viure en un indret amb clima temperat, amb l'única molèstia dels xafogosos estius barcelonins. El fred i la neu també em porten al cap, cada hivern, aquella retirada republicana, dramàtica i tràgica, la gent passant fred per les muntanys, als camps de concentració francesos... Aquell any va fer un hivern molt dur, a més. Els manaies fugien en cotxe, la majoria. Això si no havien marxat ja nord enllà feia dies. En fi, misèries de la història.


El fred té els seus avantatges. Si no mors congelat és molt més sa que la calor humida, que propagava malalties fàcilment. Segons el Manelic de Guimerà, a les terres altes els cossos no es corrompen, així que les ànimes, encara menys. Això, com que és metafòric, queda molt bé a l'obra de teatre. La realitat és que en èpoques de pobresa la gent ha cercat indrets més amables i acollidors, si ho ha pogut fer. La neu és molt bonica rere els vidres de casa, com avui, en aquesta tarda que tan de pressa s'enfosqueix. Avui havia de pujar a Premià de Dalt, a una trobada poètica amb motiu del Dia de la Dona, però no ha estat possible, per raons òbvies. 


Ahir, 7 de març, havia estat en d'altres temps la festa de Sant Tomàs d'Aquino, patró dels estudiants. Es feia molta gresca, jo crec que amb el canvi del sant a finals de gener va perdre pistonada, pel fred, sobre tot, encara que aquest any n'hagi fet força. I és que jo recordo nits de sopars tasqueros de Sant Tomàs del març, ja una mica primaverals, en els quals fèiem moltes amistats, ja que els indrets habituals, pels volts de l'església de la Mercè, eren plens de jovenalla, de joves del baby boom de després de la guerra, quan la gent volia viure i oblidar i va començar a produir noves criatures amb entusiasme. El meu pare, que era el petit de tretze germans, va rebre el nom de Tomàs perquè va néixer un set de març, era el més petit i ja feia uns quants germans que rebien el nom del sant del dia. Paradoxalment, anys després li van canviar el dia del sant. Ahir hauria fet noranta-tres anys, però va morir als vuitanta-quatre. Malgrat aquest canvi, continuàvem celebrant sant i aniversari el mateix dia. La majoria de Tomassos fan el sant pel Tomàs apòstol i no pel d'Aquino, molt més filosòfic, per cert. Tomàs és un nom ben bonic, avui de baixa. Amb això dels noms passa com amb la pluja i la neu, van i venen...


Nevi o no nevi, la primavera és a tocar, però encara podem rebre alguna sotragada, com és habitual i com ha passat sempre. Per això el març té tanta mala fama, per la seva variabilitat i traidoria meteorològica.











Quan en Joan Manuel Serrat començava va gravar una cançó molt maca sobre unes sabates que algú troba damunt la neu. De fet no era seva, sinó del gran cantant francès, nascut al Caire,  Guy Beart i per això, potser, Serrat no l'ha cantat massa. Quan un cantautor començava sovint li proposaven gravar algun tema de cantants reconeguts. Aquesta cançó també és molt adient a la tarda nevada d'avui. Em temo que avui, a casa nostra, però, avui ningú no recolliria cap parell de sabates oblidades damunt la neu, ens hem tornat molt fins. A la cançó també en passen uns quants pel davant, d'aquestes sabates simbòliques, ep.


16 comentaris:

Anònim ha dit...

DONCS AQUI A CASA, NO PODEM TREURE EL COTXE DEL GARATGE.UN DELS MEUS FILLS,SEGURAMENT ES QUEDA A DORMIR,ELL VIU A LA SALUT,QUE SEMBLAR SER QUE ESTA PITJOR QUE HORTA.....QUIN DESGAVEL¡. TENIM UN AJUNTAMENT DE FIRETA¡
JUGANT.....

Núr ha dit...

He entrat per llegir l'article anterior (n'havia llegit el títol a la meva pàgina d'actualitzacions), i ara veig aquest fantàstic article sobre la nevada d'avui! :D M'ha agradat! M'encanta que faci aquest fred. M'ho he estat mirant tot el dia, darrere la finestra del menjador, amb l'estufa encesa a una temperatura moderada, veient com l'església s'enfarinava. I de tant en tant obria la finestra per treure la càmera i fer alguna foto. Quina gelor més exquisida! :D ains...

Pel que fa a Sant Tomàs... a l'institut nosaltres ho celebràvem a final de gener, així que suposo que era l'altre i no el del teu pare.

Que passis una bona i càlida nit!

Júlia ha dit...

I tant de fireta. Tu jugues amb Barcelona, però ells juguen amb nosaltres, he, he.

Júlia ha dit...

Sí, Nur, el 28 de gener, ja fa molts anys d'aquest canvi, ui, moltíssims. El sant és el mateix, Tomàs d'Aquino, però no sé el perquè les autoritats eclesiàstiques es van dedicar una temporada a canviar sants de dia i aleshores, al meu pare, li van canviar el dia del sant, que ja és gros.

Allau ha dit...

Ha, ha! Júlia, sembla que també ha nevat a tots els blocs.

Parles del silenci de la neu, però avui m'ha sobtat sentir tronar. No m'ho esperava.

Júlia ha dit...

A mi també, Allau, fins i tot hem tingut un debat matrimonial sobre si eren o no trons. Com sempre, JO TENIA RAÓ.

assumpta ha dit...

I no has fet fotos???
Serien història!

Una nevada excepcional i per nosaltres la quarta aquest any. Massa!

A veure demà, si gela aquesta nit...

;)

Deric ha dit...

Diuen que els humans no tenim memòria climatologica però per això tenim el Molina, perquè ens digui quan va ser l'estiu més calurós o l'hivern més fred

Unknown ha dit...

T'ho he enviat per correu però també t'ho deixo aquí. Un enllaç a una secció de fotos de La Vanguardia on mostren fotos de nevades històriques a Barcelona i dues galeries de fotos de la nevada d'avui dilluns 8.3.2010 a tot Catalunya
Aquí: http://bit.ly/bs97de

De fet m'ha estranyat que ho fessin un mica de pressa i corrent, perquè les fotos històriques no estan posades per ordre cronològic (?)

I és curiós també llegir que l'únic comentari que hi apareix és el d'un bon home que es queixa de no veure enlloc cap foto de la nevada del 62.
Algú li ha de dir a aquest senyor que una cerca a Google "Nevada 1962" dona com a resultat més de 5 milions d'entrades!
Allò dels refranys nous que dèiem... aquí me'n surt un:
"Si vols estar ben servit... busca-t'ho tu mateix al Google, t'he dit " ;-)


M'ha fet il·lusió escoltar en Guy Béart i la seva veu de -casi no puc- que jo associo també a la de Mouloudji... Dos referents del passat triomfant de la cançó francesa...

Júlia ha dit...

Sani, ja he vist el correu, molt interessants les fotos, he vist que l'any en què vaig néixer, pel febrer, també havia fet una bona nevadeta.

Suposo que aquí no hi van incloure les del 62 perquè mereixen muntatge a part, però sempre hi ha qui protesta.

M'alegro que t'agradi escoltar Béart, aquí no el coneixem massa.

Una abraçada i endavant.

Gabriel Jaraba ha dit...

Quan en Serrat anava a gravar el seu primer disc va tenir molta feina per convèncer les llumeneres de discos Edigsa que el deixessin gravar cançons seves. A causa del trèmolo de la seva veu, volien que fes versions de Charles Aznavour i prou; les peces originals serratianes no els interessaven gens. Gravar la peça de Guy Béart va ser el petit peatge que va haver de pagar per sortir-se amb la seva.

Júlia ha dit...

Ja n'imaginava una cosa així, Gabriel, algun altre cas en sabia, de fet al principi el comparaven molt amb Aznavour. Som un país una mica -o molt- raret.

Júlia ha dit...

Gabriel, per a quan alguna cosa així com ara 'Els secrets i enigmes de la Nova Cançó'??? Em sembla que en saps un gavadal.

Júlia ha dit...

Assumpta, he fet alguna foto des de casa, però poca cosa. Segur que n'hi haurà a centenars de milers, d'aquest fet històric.

Júlia ha dit...

Gabriel, quan jo anava al institut a la nit, al Maragall en concret que aleshores era al carrer Sant Quintí venia a la meva classe Maria Pilar Tomàs, que va fer algun disc i que era la germana de la Glòria del rei Joan I de Catalunya, que després també va cantar. Per cert, no sé què se'n deu haver fet d'aquelles germanes.

Va cantar en un festival de l'institut molt bé i una noia més gran la va engrescar a anar al programa de l'Escamilla. seguida li van oferir de gravar un disc amb alguna cançó seva i unes altres de no sé de qui eren, em sembla que les lletres eren d'un capellà-poeta (Jaume Reixach?). Estaven bé, això sí, una mica en la línia de 'no tengo edad para amarte'...

Encara tinc aquell disc emblemàtic per casa, aleshores tot aquest món dels cantants semblava tan llunyà i abstracte!!!

Júlia ha dit...

Òndia, les he trobat!

http://fangloria.wordpress.com/pilar/

Això d'internet és màgia-potàgia.