18.3.10

Pàgines viscudes contemplades per la tele

Des que no treballo de forma convencional que algun matí em miro l'exitós programa del senyor Cuní. Un dels espais consisteix en recollir alguna queixa seriosa, explicar-la, portar el protagonista i mirar de resoldre-la. De tant en tant es fa un repàs dels casos que s'han resolt.


Avui hi havia un pobre home d'aquests que han de carretejar l'oxígen amunt i avall. Aquest senyor es va trobar amb l'ascensor espatllat i sense llum i va trucar a diferents serveis. Van venir quatre xicots no recordo si dels mossos o de la policia municipal de la localitat on viu l'afectat, es van estar una estona amb ell i sembla que van trucar als bombers. Després van venir els bombers, però van dir que no era cosa seva i van trucar al 061. Aleshores va venir el servei del 061, amb una infermera, però tampoc no hi podien fer res, no era un cas d'urgències mèdiques. Durant aquelles llargues hores la pobra dona del senyor va pujar a casa seva, a l'àtic, i va baixar una cadira, una manta i una altra bombona d'oxígen, doncs s'havia acabat el que portava l'afectat. Finalment el matrimoni va trucar a un servei privat d'ambulàncies que van pujar al senyor a casa amb una cadira hidràulica i li van cobrar seixanta euros.  L'home s'ho havia pres amb un cert humor negre, sembla que no volia telefonar a la tele però la família el va empènyer a fer-ho. La presentadora del programa  havia preguntat a guàrdies, ajuntament i bombers per què no havien ajudat el senyor a pujar a casa i aquests han manifestat, en general, que si el senyor prenia mal al pujar podien trobar-se amb el fet que els fessin responsables del tema.


La història és kafkiana i la veritat és que, després de reflexionar una estona, m'han vingut molts interrogants al cap:


a) Com hem pogut arribar a aquesta por a actuar que fa que sovint no es preguin decisions si no ens correspon prendre-les, per por a possibles afers judicials posteriors i que tothom es tregui les puces de sobre amb tanta contundència? No serà que alguna persona de bona voluntat s'ha trobat després amb un paquet per haver fet allò que calia però que no li tocava?


(A l'escola hem tingut debats semblants sobre temes que fa anys haurien fet riure, com ara qui ha de tenir cura dels alumnes que no venen a buscar a l'hora o qui els ha de rentar les feridetes que es fan al pati, en general sempre s'ha solucionat a través de la bona voluntat de les mestres, que no tenen clar tampoc si és, o no, responsabilitat seva tot plegat).


b) Com és possible que algú, en aquestes circumstàncies, no tingui ni un veí ni un parent ni un conegut a qui recórrer? 

(A la meva escala no tenim una gran relació veïnal, però en algun cas greu sempre s'ha trobat ajuda, la veritat).


c) Com és possible que s'hagi d'anar a la televisió a explicar aquestes coses per tal que es resolguin?


(Aquest és un dels molts casos que he escoltat en aquest programa, la sensació de que si no vas a la tele o als diaris ningú no et fa cas és molt preocupant).


d) Per què, vista la realitat, no atorguen un espai televisiu al defensor del poble o a algú que tingui la responsabilitat d'escoltar i atendre aquests greuges, ja que em sembla que la tele no és pas el lloc on s'han de resoldre, la veritat?


e) Com és que trobem normal aquest estat de coses i que la tele tingui més poder que la nostra protesta seriosa feta allà on ens diuen que cal anar?

Parlava fa poc del manxaire. A més de cercar manxaires i per tal que no ens toqui fer de manxaire s'ha establert a tots nivells una sèrie de protocols que sovint no eviten el desastre però que fan que li pugui caure el pèl a aquell que se n'hagi saltat el seguiment. A l'escola, aquests darrers anys, el volum de protocols era exuberant i esponerós, terrible. M'imagino que a la resta del món professional, encara deu ser pitjor.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

vaig treballar en una empresa on, per demanar un clip, o deu, o vint-i-cinc mil, calia fer una demanda per triplicat (i no exagero), en ares d'una d'aquestes normes ISO tan celebrades. Va arribar a un punt on la gent ens robàvem el material (literalment) i ningú no es deixava ni un clip sobre la taula: tot tancat al calaix i amb clau. Si per un clip la cosa era tan absurda, no et vulguis imaginar com era en un cas d'accident. Abans no havies acabat el protocol ja havies de començar-ne el de defunció de l'accidentat :(

El pitjor és que ningú ho trobi estrany i tothom accedeixi a fer el ridícul fins a extrems impensables i, en aquest cas, a perjudicar a un ésser humà. O és que ningú no se'n va adonar que era un ésser humà aquell senyor? potser es pensaven que era una performance?

F.Puigcarbó ha dit...

No és Kafkiana Júlia la historia, és el pa de cada dia, tothom eludeix responsabilitats, la feina sempre és de l'altre i ningú sap mai res, són clàssics. Cada vegada que hi ha un accident passa el mateix, mossos,, policia municipal, el 092. bombers perque algú els ha trucat i fins i tot pot aparèixer la Guardia Civil, i no s'alcaren. Això és can Garlanda.

Olga Xirinacs ha dit...

Gairebé tothom porta un reiet al cos. O l'os Bertran, que no deixa doblegar la persona.

Ara bé, si els bombers rescaten gats dels arbres, que se n'ha donat més d'un cas, també poden rescatar paralítics i deixar-los a casa.

Un servei de grua al carrer, i paralític amunt.

Molt bé per les reflexions, Júlia.

Júlia ha dit...

Clídice, el que em sorprèn més no és l'absurd al qual s'ha arribat en aquests temes, que van des del clip fins a situacions greus, sinó que ens sembli 'normal' tot plegat i que no hi fem res. Em sorprèn i m'espanta, la veritat.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, per desgràcia. De vegades em fa fins i tot vergonya enyorar aspectes concrets d'uns temps més 'grisos' però, en cert sentit, molt menys complicats.

Júlia ha dit...

Olga, la tendència actual és a complicar les coses més senzilles per acabar 'no fent res'. Una mestra més gran que jo m'explicava que el seu director una vegada li havia dit, davant de les seves propostes innovadores 'por no hacer nunca tendrá problemas'. Ara, d'això n'hem fet lema vital.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Saps Júlia, com ha acabat la comissió parlamentària sobre el foc d'Horta de Sant Joan? Doncs afegint un fotimer d'articles més als "protocols d'actuació". O sia, si hem fet el que deia el protocol, (plis-plas amb les mans), la culpa -si n'hi ha- com bé dius, del manxaire.
Mira si n'està d'afermat aquest sistema de coses.