1.3.10

Paper de diari reciclat

Va ser molt interessant, pel meu gust, el 30 minuts d'ahir sobre els problemes del periodisme actual. M'hauria agradat, ser periodista, de jove, però els temps i les circumstàncies no em van permetre triar massa. En el meu temps el periodisme era una carrera no universitària, de fet; dos anys d'especialitat que es feien, normalment, quan ja es tenia un bagatge cultural, una altra carrera, una certa edat. Fins i tot quan algú jove s'anava a matricular li aconsellaven estudiar abans alguna altra cosa. Crec recordar, però, que més enllà dels consells no feia falta cap altre requisit per a matricular-s'hi. Potser el batxillerat. Cada vegada es posen més filtres per tal d'accedir a totes les professions, el corporativisme i la titolitis manen.


Com que fa uns dies vaig referir-me de forma una mica barroera al periodisme professional i als blogs, potser em cal reconèixer també les moltes dificultats per les que avui passa la professió periodística. Els diaris han canviat i canviaran o potser, fins i tot, desapareixeran. Encara que, com van manifestar algunes ments lúcides al programa, hi ha molt de camp per córrer en l'àmbit periodístic, sobretot, per aquestes carreteres secundàries que reivindica Bru Rovira, en un crit al retorn a uns principis ètics molt menys motivats pel guany immediat. Pel que fa als joves, hi ha una gran cantitat de contractes-escombraries en el sector, en aquest i en molts d'altres, i una gran i sovint desagradable competitivitat. 

Com que els nivells d'exigència han baixat tant, m'he trobat amb periodistes joves que escriuen d'allò més malament i amb faltes d'ortografia, cosa que en d'altres temps els hauria privat de superar el batxillerat. No sé com estan les universitats actualment ni amb quin professorat s'ensopeguen, suposo que hi deu haver de tot. Potser, com en molts altres camps, els millors no són sempre, ni de bon tros, els qui es dediquen a l'ensenyament. Aquest seria un altre tema. M'imagino que, al menys, molts deuen ser periodistes, no com amb els mestres, que es troben amb un gran nombre de professorat a les escoles universitàries que no són mestres, ni ho han estat, ni tenen cap mena d'experiència en les aules de base. Aspecte educatiu aquest que no sembla que preocupi, ja que no veig pas que se'n parli, ni tan sols que el sector educatiu reivindiqui el seu paper en la docència superior.


Un dels problemes del periodisme convencional sembla que és la davallada en els preus i intensitat de la publicitat. La publicitat ha estat durant anys un mitjà on s'han mogut molts diners. Per la publicitat i els seus beneficis ens hem venut moltes dignitats. A TV3 el primer que es va fer en castellà van ser... anuncis. Quan hi va haver el tràgic atemptat de Madrid, aviat farà sis anys, es van aturar tots els programes. Tan sols no es van aturar ... ni els anuncis ni el futbol. Les televisions ens ofeguen amb publicitat, a TV3 la cosa és, actualment, escandalosa, tractant-se d'una tele pública. Alguns canals han reaccionat, TV1 l'ha suprimit, llevat de la que es fa a sí mateixa, i s'intenta oferir alguna peli sense talls, en alguns indrets minoritaris. La ràdio, el mateix. Catalunya ràdio també ha arribat a un excés publicitari escandalós. Parlo dels nostres mitjans perquè són els que més escolto i miro, és clar. 


La publicitat ha evolucionat i d'aquells anuncis de rentadores i rellotges Duward hem passat a una aclaparadora presència de temes mèdics, higiènics, cosmètics: aigües miraculoses, iogurts per evitar el restrenyiment, papers de water extraordinaris, bolquers de mides diverses, compreses excel·lents, productes destinats a controlar el colesterol o el mal de cap, aspectes que em sembla que no haurien de pertànyer a l'àmbit de la publicitat massiva, i, un dels darrers, que ha agafat una gran empenta, les compreses especialitzades  en senyores grans amb pèrdues d'orina, que mostren iaies ben pentinades i, això sí, primes i escardalenques, ballant com unes esperitades... per exemple. 


Sobre la publicitat es fan moltes teories etèries, reivindicant la seva funció, però la majoria d'anuncis, si bé estèticament són remarcables i, diuen, conformaran el conjunt d'art dels segles propers, ja que, com els quadres dels grans pintors, s'han pogut fer de forma mercenària i ben pagada, pel que fa als continguts morals, amb alguna excepció, són absolutament ridículs i lamentables.


Un tema seriós és que per funcionar fan falta diners. Ara bé, tot té una mida, i sovint els diaris potser no han tingut prou cura en cercar col·laboracions que motivessin a comprar-los per llegir aquella persona en concret, aquell reportatge. Moltes intervencions en els articles d'opinió no van més enllà de l'anècdota, de la gracieta. S'han deixat perdre firmes imprescindibles. Vaja, no insistiré en el tema perquè tampoc no el conec en profunditat, només a nivell d'usuària i a través les opinions de persones que conec, poques, relacionades amb els mitjans d'informació. Estem molt lluny de poder comptar, com als Estats Units, amb fundacions privades que tinguin cura de subvencionar la qualitat. És clar que veient el què ha passat amb algunes fundacions, potser la qüestió és de control i de prioritats. El fet és que, passi el que passi, res no tornarà a ser com abans, ni el periodisme ni en molts altres àmbits. La xarxa ha canviat la nostra cultura molt de pressa i amb tanta profunditat com ho va fer l'aparició de l'automòbil i la seva producció massiva. Sobre el futur es pot especular molt però la història mostra que mai no l'encertem.





Fem una pausa, per anar a publicitat
(11-3-2004)

La televisió parla de desgràcies i penes
de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.
Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda
I el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera
I una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,
Els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.
La violència arrossega els infants i les cases
I dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva
I un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora
I tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet
I els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures
I s’apaga el cinema i el teatre i el ball

Fins i tot aleshores les pauses dels anuncis
Entonen un rosari de greus frivolitats
I obren el seu mercat de productes inútils
Sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat, del món i de la vida,
Sempre roman obert, proper i acolorit,
Al racó de la llar on ploren infortunis
I apedacem amb cura un mitjó foradat.




8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

els anuncis són el millor de la tele, si no els entens segur que son de cotxes. No me'n vaig recordar ahir de veure el 30 minuts i aixó que el varen publicitar tot el cap de setmana.
Quan a la premsa, a la trobada de Granollers JANQUIM que treballa al 3/24 va dir una frase que ho resumeix molt bé:

"No vull que em donin noticies, vull que me les expliquin." I això la gran majoria de periodistes i diaris d'avui en dia no ho saben fer ni en paper ni als digitals que és exactament el mateix (un altre error) però amb certa immediatesa.

M. Antònia ha dit...

Ara els medis viuent de la publicitat, a mi em cansa i els esquemes dels anuncis, com el de culebrons, són iguals sempre. Vaig veure una mica dels 30', deu ser aquest que tu poses. Falta d'ètica n'hi ha a dojo en totes les professions. Et llegeixo escric això perquè ho sàpigues. El temps...

Júlia ha dit...

Francesc, el pots veure des del meu blog on la secció 'a la carta'.

Això d'explicar les notícies, pel que fa a la tele, fa temps que empitjora i, ho sento, tevetrès ha perdut pistonada des de fa anys. I, certament, ni ho saben fer, la majoria.

Júlia ha dit...

Gràcies per la visita Maria Antònia, tens raó, el problema passa per la majoria de professions, s'ha anat molt al guany i a la fantasmada i a la galeria.

Clidice ha dit...

doncs si veiessis les faltes d'ortografia d'alguns professors universitaris "ni te cueng"! :( diaris en paper? i què és això? allò que et donen gratis al metro?

Els anuncis el millor de la tele, de lluny! :)

Júlia ha dit...

Clídice, i mestres... i el pitjor no és l'ortografia, encara que ja és greu, ja que amb un corrector es pot arreglar, és la mala redacció, la incoherència...

Gabriel Jaraba ha dit...

Com a periodista sóc un defensor de la publicitat als mitjans. Crec que va fer molt de mal aquella frase de La Codorniz que deia "donde no hay publicidad resplandece la verdad". Mentida: quan la publicitat no hi és ocupa el seu lloc la propaganda. Quan els mitjans i els professionals es venen ho fan per altres mitjans, i no precisament les evidents insercions publicitàries. Pel que fa a TVE, ja en parlarem d'aquí a un any, quan se'ls hagin acabat pes pel.lícules que tenen ara --comprades quan disposaven del doble finançament-- i veurem aleshores com la cadena pública camina cap a una jibarització imparable.

Júlia ha dit...

Gabriel, no t'ho discutiré, tu hi entens molt més que jo, en aquest tema. Ara bé, l'augment de la publicitat a TV3 no ha anat acompanyada d'un augment de la qualitat, hi ha anuncis que sembla que ens tractin de ximples i el nombre és absolutament excessiu, al meu entendre. Potser amb menys mitjans també es poden fer coses millors, abans passava, em sembla.

El fet és, però, que si la publicitat minva, pel que diuen al reportatge, no és perquè no se'n vulgui emetre o publicar, sinó perquè el tema ha canviat molt i les empreses diversifiquen força.

Ja veurem com va en el futur, això no se sap mai.