19.5.10

Calerons, poder i política


A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s'arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l'Hospici i noies de la Misericòrdia


Però els fums que tornaven a pujar al cap d'en Foix li esvaïen altra volta els records negres. La presència d'aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d'ell, era ben bé l'apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d'afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l'home del dia... (Narcís Oller, La FEBRE D'OR).


Tot un senyoràs de la nostra cultureta es dedicava a estafar a tort i a dret i a viure, com es diu de forma xarona, del cuento, com hem sabut darrerament, i no era pas l'únic i, a més, ara resulta que la majoria dels qui li feien reverències i es vantaven d'haver-lo saludat ja ho sabien. Conèixer el que cobren els nostres polítics -i quan dic nostres em refereixo als catalans-, en comparació amb d'altres de més enllà de l'Ebre també em produeix inquietud. Fa poc em vaig assabentar del sou de l'alcalde de Barcelona, és més alt que el de l'alcalde de Madrid, encara que en aquest cas la diferència no és tan escandalosa com en el cas, per exemple, dels presidents autonòmics. No es parla massa del tema, sembla que quan surten informacions a l'entorn de la qüestió es bandegin aviat, ah, propaganda dels enemics, dels de fora, enveges, vaja, vale más no meneallo, que diuen en la llengua antiga de Cervantes. 


Avui al blog Tot Barcelona, l'amic Miquel incideix en tan espinosa i cantelluda qüestió (moral?). Jo penso que els sous públics han de ser públics i que en el món privat la cosa ha de ser més discreta. Per a dedicar-se a la política no fa falta cap títol, ves, quines coses, tants que en demanen per a segons què. Tothom serveix si té grapa, una mica de carisma i aguanta moltes reunions. Una altra cosa és que grimpi o no, que això ja és qüestió d'habilitats més complexes. I, així, et trobes que sovint aquell noiet poc brillant, però espavilat, o aquella noia aparentment gris, però que ja apuntava maneres sent delegada de classe, i que potser no van passar, ni de bon tros, del batxillerat, van fent bitlles al partit, mentre els dels excel·lents, si no tenen padrins ni una ambició desmesurada, acaben, tot lo més , de professors d'institut, això ja es pot llegir a La febre d'or, on un pobre erudit viu en la més absoluta modèstia mentre els fatxendes van amuntegant duros i acumulant títols. Allà, però, als ricatxos els arriben les vaques flaques. Però és  novel·la, ficció, i, a més, avui els Foixos ja n'han après i tenen les espatlles ben cobertes per a quan arribin, si arribin, les males anyades. En tot cas, no els veus mai demanant al metro, ni tan sols viatjant en metro, a cap de tots ells.

És clar que a Catalunya en general i a Barcelona en particular, tot és més car, diuen... Potser per això hi ha d'haver aquests excessos salarials inevitables, qui sap. Meditant, a més, en el que estalvien tots ells i elles, ja que un euro val deu vegades més en mans d'un ric (que suma coneixences i relacions al valor intrínsec de la moneda) que no pas en les d'un pobre, no sé pas què en deuen fer, de tants euros. Però m'agradaria saber-ho... El que em neguiteja és comprovar com es protesta tant de tot i d'això se'n parli de forma tan subtil. I és que hi ha una por estesa, em sembla, a tocar els de dalt, no fos cas que acabessin rebent els de baix, que també sovint acabem abduïts per petites corrupteles consentides (pels de dalt).


Què hi ha molts polítics i polítiques que són vocacionals, bona gent, preparats, i que no reben res més que disgustos en la seva lluita diària a favor de la societat de base? Segur que sí, però duren poc, en general. O canvien. O la família i els coneguts se n'aprofiten i els fan la feina ombrívola. O no passen de manar al seu petit poble, i encara gràcies. Hi ha solució? Doncs no, la democràcia és el millor dels móns possibles ara i avui. Però, vaja, demanar una mica d'austeritat i transparència tampoc no és tan greu, em sembla. Que estem en crisi!!!!


Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.
 (Anselm Turmeda)

13 comentaris:

Miquel ha dit...

Ahhh, mi estimada ¡¡¡ alguns d´aquests son analfabets funcionals ¡¡¡ salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La contenció és una virtut ben poc practicada. Sembla que el món, i casa nostra no és una excepció, està ben deixatat!

Clidice ha dit...

doncs mira que aquesta frase sobre la democràcia, de tant sentir-la em sona a allò de: repeteix una mentida fins a la sacietat que resultarà veritat. Ens han ensinistrat en la por i ara tenim pànic a experimentar noves formes de gestionar-nos. Un canvi fa falta, cap a on? això costa més de dir, però ja n'estic tipa de tenir por.

Clidice ha dit...

ah! i genial La Febre d'Or, és ben bé el retrat de la Barcelona ... actual.

Anònim ha dit...

AVUI 50 ANYS DELS FETS DEL PALAU,QUNT ENCARA TENIEM ESPERANZA.....I A CATALUNYA PABROTS. QUINA LLASTIMA¡¡¡¡
JUGANT....

Júlia ha dit...

Miquel, certament, però els rucs triomfen, amb perdó dels rucs zoològics que no vull ser racista.

Júlia ha dit...

Teresa, sembla que quan més tens, més vols, en diners i en poder...

Júlia ha dit...

Clídice, tu ets més jove i jo 'vinc d'un silenci antic i molt llarg', per això ho veig amb ulls més optimistes, malgrat tot. Les noves experiències s'han de mesurar molt, la gent té tendència a la dictadura. Si fins i tot en col·lectius àcrates-okupes passa... No és por, és realisme.

Júlia ha dit...

Òndia, sí, Jugant, com passen els anys...

F.Puigcarbó ha dit...

al futbol es diu que és més fàcil fer fora l'entrenador que als onze jugadors, però en politica sembla que és més fàcil retallar el sou de funcionaris i jubilats que retallar despesses públiques de càrrecs sobreposats sovint inùtils, i sous astronòmics de totes les administracions que ens malgovernen.

Júlia ha dit...

Francesc, no estic en contra de mides restrictives si afecten tothom de forma proporcional, ara bé, tal i com va tot... no tenen vergonya.

Albert B. i R. ha dit...

Si fessin la feina com cal, no e sposaria tanta atenció amb els seus sous (fet que no significa que no siguin excessius igualment).
Per a evitar els grimpaires, una proposta és que els diputats cobrin el mateix que en la seva feina anterior (amb un topall màxim,). Així, d'una banda, s'evita que entrin desaprofitats i es capta talent i gent compromesa i preparada per a dirigir el país.

Júlia ha dit...

Albert, és una proposta una mica complicada, suposa que més sou vol dir més talent, cosa que en el món atual és molt discutible. Jo crec que amb un sou raonable i amb un control extern més seriós n'hi hauria prou. Ah, i llistes obertes, aquest és un altre tema.