31.5.10

Can Serra en els anys de les esperances abrandades



Quan et veus amb la gent cada dia no notes el seu envelliment irreversible, com tampoc t'adones del teu, si no és que compares el teu aspecte actual amb el de fa uns anys, gràcies a les inevitables fotografies. Els indrets també experimenten envelliments però no són temporals, com les persones, i de vegades ni tan sols no moren del tot sinó que es revifen i es transformen.

L'absurd sistema d'accés al magisteri, que jo diria que avui encara és més complicat que no pas abans, comporta que triguis anys en comptar amb allò que en diuen una plaça fixa. Jo vaig ser durant set cursos propietària provisional fins que em van fer fixa, cosa que va ser possible, via concurset, al barri de Can Serra, a L'Hospitalet de Llobregat. Era pel curs 78-79, anys sorollosos i vaig caure en un barri actiu i lluitador, amb llums i ombres. Hi vaig romandre fins el curs 92-93, l'escola també va tenir alts i baixos i una llarga decadència amb motiu de la baixada de natalitat i del fet que es van construir, quan ja no tocava, d'altres escoles més noves, perquè a casa nostra sempre es fan les coses amb un oportunisme que no mira més enllà del nas electoralista. Finalment l'escola va tancar i els mestres ens vam escampar per d'altres escoles, l'administració va actuar de forma erràtica o suposadament erràtica, imagino que potser va ser una estratègia per evitar moviments massius de protesta. Cadascú va escombrar cap a casa i els casos de reubicació es van tractar gairebé de forma individual, més aviat individualista. El paper dels sindicats va ser lamentable, no hi he tornat a creure mai més.



De tant en tant, un cop o dos l'any, quedem per dinar amb algunes mestres d'aquella època. Però els anys passen i ja es fa difícil trobar-nos. Vam decidir que enguany donaríem una volta pels indrets de l'escola i que dinaríem a L'Hospitalet-centre. Finalment només vam ser dues, ens vam trobar a la sortida del metro de Can Vidalet, aquella zona és activa, comercial i ha millorat, amb la construcció de la magnífica biblioteca de la Bòbila. Can Serra queda enlairat i una mica lluny de les estacions de metro, per cert. S'accedeix al barri, des de Can Vidalet, per un carrer que en un costat és Esplugues i en l'altre, l'Hospitalet. Com abans, vam enfilar el carrer Llevant, encara amb el seu sabor gairebé rural i les seves casetes baixes d'altres temps. Recordo un pi molt gran en una d'elles, ja no hi és. I recordo també un senyor gran que en tenia cura i anava sempre amb barretina, potser per fer front a la immigració castellana de l'època, qui sap. No hi ha pi, però es conserva una d'aquelles boniques palmeres interiors. Em vaig acostar a contemplar una envejable eixida plena d'arbres i flors i un gos amb va donar un ensurt de categoria...


La vista és bonica, des d'allà dalt. Sobretot en un dia clar de primavera. Recordem com, des de les aules dels pisos alts, contemplàvem el cel a mar, l'arribada de les tempestes, la residència de Bellvitge en la llunyania, emboirada, com un castell estrany i misteriós. Vam arribar fins l'edifici de l'escola, avui és l'EOI de la ciutat. El conserge ens va reconèixer, encara, i va evocar els darrers temps, quan ja compartíem aules amb ells, ens va deixar fer un volt per la casa. Hi ha més aules, han fet canvis, però tampoc han estat excessius. Al pati de l'entrada encara hi ha el cap de la geganta de la ciutat, que en una època va guarnir algunes escoles i que té el nas trencat, com convé a les estàtues de categoria i amb història.


En arribar al barri de Can Serra ens vam trobar amb uns carrers silenciosos i abaltits, amb un mercat que va ser llargament reivindicat pels veïns i avui té la majoria de parades tancades, amb el fet que a la gran i nova escola que es va fer i que ens va prendre la parròquia se li han menjat un bon tros de pati enjardinat per a fer-hi no sé si un gimnàs o quelcom semblant. Els edificis i els aparcaments han atapeït un indret que va ser obert i generosament ampli. Anem al bar on esmorzàvem, que es va obrir com a moderna granja i ens ensopeguem amb un interior renovat de forma maldestre, enfosquit i amb massa taules. Moltes iaies amb nens petits, les mares joves d'abans, esmorzen. Una mare ens reconeix, emocionada. Avui també és àvia, ja, i és plany, com nosaltres, de la decadència del conjunt. 

Una antiga alumna ja em va advertir, un dia, en dir-li que volia anar a passejar per allà: Ha canviat molt, tindràs un desengany, el mercat està en plena decadència... Menys infants, menys jovent, fins i tot, em sembla, menys llum. Malgrat tot, el barri compta amb zones verdes i amb la seva vista magnífica sobre la ciutat. Can Serra va ser una masia immensa d'altres temps, de la zona del Samontà o Samuntà, per contraposició amb la de la Marina. El Samuntà era una zona de secà, de collites de blat i ordi, de vinya. Els pares immigrants es van trobar amb un barri amb grans mancances, encara amb restes de vinyes descurades on els blocs de pisos van créixer com bolets. Va ser també un barri emblemàtic pel que fa a les reivindicacions veïnals, la meva escola havia estat un resultat d'aquelles reivindicacions, la van construir en un barranc, va tenir molts problemes d'estructura, finalment va reeixir però tot va canviar molt de pressa. Quan va estar arranjada del tot, la van tancar com a escola de primària.



Baixem a peu, cap a la Rambla Just Oliveres. Oliveres va ser un home liberal, progressista, del qual es parla poc.   El van assassinar durant la guerra civil, ja que no va fugir, sinó que es va quedar a la ciutat, però la seva mort encara no s'ha aclarit ni se'n sol parlar massa. Crec que fan molt bé de conservar-ne el nom, encara. Hi ha hagut moviments de la gauche de la gauche que han demanat canvis, a favor d'un altre personatge de la ciutat, força controvertit però avui també, molt mitificat. De fet, és la Rambla, i si el nom no hagués de competir amb el de la de Barcelona, com a Rambla es quedaria. La Rambla Just Oliveres continua amb la Rambla de la Marina, fins a Bellvitge pràcticament. És animada, viva i el punt fosc actual és el possible tancament del cine Rambla. Dinem al Trifàssic, un restaurant de l'avinguda, ja una mica antic. L'Hospitalet ha lluitat per no esdevenir un barri barceloní, per forjar-se una personalitat pròpia que no s'ha aconseguit fins que les noves generacions no han reivindicat la ciutat. És una ciutat gran i molt variada, amb barris molt diferents, que, com passa a Barcelona, sovint s'ignoren els uns als altres. Durant molt de temps, també, vaig treballar en un projecte educatiu sobre la ciutat, L'Hospitalet és escola, que va produir uns materials diversos, alguns d'ells avui obsolets però d'altres encara utilitzables i, espero, una mica vius. També vaig escriure i publicar un conte lligat a aquells materials, sobre els Tocaboires, una mena de follets urbans que havien d'emigrar de les seves muntanyes i s'establien als parcs hospitalencs. Jo també he estat força tocaboires durant molts anys i alguna cosa me'n queda, del tocaboirisme antic.




PER MOTIUS OBVIS I PER POR AL CONTAGI PREVIST NO EM PUC SUMAR AL 'DIA DEL BLOGAIRE-DE LA BLOGAIRE EN CRISI'. Més aviat em sumaria al DIA DE LA BLOGAIRE EN PLENITUD CREATIVA. Espero no esdevenir una marginada...

16 comentaris:

Clidice ha dit...

mai se sap si és bo o dolent retornar on tens tanta vida ficada, però si més no ha estat el motiu d'un bon apunt :)

Júlia ha dit...

és gairebé inevitable, Clídice, som així...

Júlia ha dit...

Per cert, una ex-alumna, avui bona amiga, em comunica que recorda molt bé l'avi de la barretina i que la desparició del pi del carrer Llevant va estar motivat per una forta ventada. Descansi en pau al cel dels arbres, doncs.

montse ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
montse ha dit...

Blogger montse ha dit...

Al modificar el territori urbà, s'ha de mirar de preservar aquells racons que formen part de la memòria col·lectiva.

Júlia ha dit...

Sí, Montse, però no sempre és possible, i de vegades la mateixa gent normaleta s'estima més vendre bé el terreny o que li facin un pàrking que no pas conservar el paisatge. Ja hem perdut tantes coses!!!

F.Puigcarbó ha dit...

jo m'en queixo sovint d'aixo, ha mi m'han enderrocat el passat, ni les dues cases on vaig nèixer i viure fins als deu anys, ni les dues primeres escoles existeixen.

Anònim ha dit...

HOLA MACA:AIXO DEL CARRER DE LA BOQUERIA,NO HU SER,SOC FRANCA,PERO EN SEMBLAR QUE AQUESTA ERA LA SEVA GERMANA.
JUFANT....

jcp ha dit...

Hola Mestra Júlia, com sempre els teus articles absorbeixen la meva atenció d'una manera especial. Tens unes qualitats que no sé com descriure ni com es diuen, que ja m'agradaria trobar periòdicament a algun diari de primera línia.
Mooooolt interessant. També dono suport al DIA DE LA BLOGAIRE-DEL BLOGARIE EN PLENITUD CREATIVA. Tant de bo s'estengui aquest contagi com un antídot de l'altre.

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que una mica de pèrdua és inevitable, ara bé, les'administracions' tenen un gran afany enderrocador...

Júlia ha dit...

Jugant, ho he vist en alguna web, em sembla que ja sé la resposta, però m'agrada llegir les pistes, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies Jordi, però sóc una incompresa i cap diari gros no em contracta, snifff, el mateix pel que fa als meus llibres, estic tipa de sentir coses com ara 'escrius molt bé, hauries de ser més coneguda'. Bé, tipa no, sempre afalaga.

Galderich ha dit...

Com m'agraden aquestes passejades nostàlgiques!
Amb la teva narració ja m'hi trobava!

Núria ha dit...

No he tingut massa relació amb l'Hospitalet fora dels dies que ens han fet anar als EAP de Comarques a "aprendre informàtica" en una escola a prop de l'estació del tren. Tanmateix, és un goig llegir-te. Jo recordo Hospitalet als anys setants quan els primers objectors de consciència anaven a treballar a Can Serra, precisament. Des de Badalona, a l'altra cantó de la capital, us demanem que no perdeu la personalitat.

Júlia ha dit...

Gràcies Galderich, m'agrada de tant en tant, malgrat els canvis, fer un volt per llocs que fa temps vaig conèixer bé.

Júlia ha dit...

Núria, Can Serra té una història molt interessant, va ser un exemple pel que fa a reivindicacions diverses, també l'antiga masia era emblemàtica i molt important.

La gent de Barcelona, però, la coneix poc. En general viatgem força però desconeixem els indrets propers, com passa amb Badalona, també i amb molts altres pobles. I sobre L'Hospitalet hi ha encara molts tòpics vigents. La veritat és que també té barris molt diversos i la mancança d'haver estat un poble molt petit en centre urbà i molt gran en extensió agrària, cosa que ha fet que no compti amb aquests centres més sòlids que tenen d'altres poblacions de la perifèria barcelonina. Però amb els anys la Rambla s'ha convertit en un gran centre, també. En els darrers anys, com Barcelona i d'altres, també ha patit l'excés de modernització gratacelària i megalòmana, tot s'encomana.