1.6.10

EL SAMONTÀ, 1988







Remenant papers antics motivada pel meu retorn a Can Serra he trobat alguns poemes que vaig fer en aquells anys, com ara aquest, que té molt més valor sentimental que no pas literari... què hi farem!!! El dedico a tots els nois i noies que van compartir amb mi alegries, penes, lliçons i trapelleries! Ja aleshores sabíem que els dies de l'escola estaven comptats, per cert.



El Samontà, 1978-1988 

L'estiu ha omplert de silencis l'escola,
han passat aquests anys com passa el vent,
sovint de pressa, de vegades lent,
com un disc vell que sona a la gramola.

Ara, si jo fos bona per cantar,
amb una mica d'ironia amarga,
us cantaria una cançó molt llarga,
que recordés el temps del Samontà...

Jo, fa deu anys, tampoc sabia res,
d'aquest barri, ni antic, ni gran, ni vell,
però potser no tenia el cor mesell,
i se'm van ficar a dins aquests carrers.

El barri era tan sols un munt de gent,
la masia, un record encara viu.
Jo en aquells dies, en aquell estiu,
era també deu anys més innocent.

No em deia res de nou aquell ciment,
ni els infants fent soroll a la vorera,
jo era una nouvinguda forastera
en aquest barri, igual a més de cent.

Ara han passat els anys, i les arrels,
m'han obert la mirada i l'esperit,
i a la tardor, que va allargant la nit,
aquest cel és més clar que els altres cels.

Ara tot té el seu nom, tot és fidel,
els infants han crecut, la gent ens crida,
i encara que també passa la vida,
cadascú porta al front el seu estel.

I sabem de la mare i del menut,
i ens expliquem mil entremaliadures,
i ens aturem mirant les criatures
sense sentir fiblar la solitud.

Ara hi ha un mercat nou, arbres que ombregen
les converses de vells emmurriats,
i endevinem qui estén dalt dels terrats
els llençols blancs que sota el sol onegen.

Ara hem vist festejar a la cantonada
el noi que no aixecava un pam de terra
i sabem que és del barri de Can Serra
aquella noia amb foc a la mirada.

Mirem els blocs de pisos d'aquest barri
com qui mira un paisatge mariner,
un poble de muntaya, o el recer,
d'una església allunyada del xivarri.

I allò que no era res, un munt de gent,
cases que no explicaven cap història,
ara se'ns ha arrapat a la memòria
i ens ha robat l'esguard indiferent.

Això és la vida, els homes, el treball,
i la trapelleria dels infants,
el caminar de tants passavolants,
el present reflectit en un mirall.

I aquesta escola, d'insegur demà,
que potser d'aquí uns anys serà tancada,
encara em té una mica enlluernada,
i vull creure que mai n'he de marxar.

Però no hi ha res etern sobre els carrers
ni ningú imprescindible sota el sol,
les coses no són mai com un les vol,
I s'ha de viure, no hi podem fer res.

Obrim de bat a bat els finestrals,
pengem dibuixos, netegem armaris,
apleguem una pila de vells diaris,
per posar a sota quan pintem murals.

I esperem altre volta aquelles files
de nens i nenes traginant carteres,
que cridaran contents per les voreres,
pel barri, la ciutat i per cent viles.

Que ells no saben que el temps fa tanta via,
ni que el món no és tan gran ni massa just,
i és el seu únic i petit disgust
haver de tornar a escola cada dia.




8 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Que bonic aquest poema, Júlia!

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero.

F.Puigcarbó ha dit...

a mi m'ha agradat molt el poema, l'estava llegint i em semblava sentir Serrat de fons cantant-lo.

Olga Xirinacs ha dit...

Hola, Júlia. Ves quines casualitats, el Samuntà (o Samontà, no ho sé) és un poble fantasma, un poble perdut a la Serra de Prades, entre Alcover i Mont-ral. Sembla que hi va haver alguna construcció, població, partida... però no en queda res.
Avui quan l'anomenes com a entitat existent, penso si el fantasma no s'ha fet visible en un altre lloc.
Almenys ara en tinc alguna constància i un poema teu.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc!!!

Júlia ha dit...

Olga, això del Samuntà o Samontà té una estranya història. Quan vaig arribar a l'escola, l'any 78, ens van explicar que el nom, triat pel senyor Francesc Marcè, un erudit hospitalenc i poeta, feia referència a la zona de secà de la ciutat, en contraposició amb 'La Marina' de regadiu. Tots els noms que va triar aquest senyor tenen 'poesia' i són molt ben trobats.

Tothom escrivia 'Samontà' amb 'o' però a la Garrotxa, a prop de Mieres, el poble del meu pare, hi ha dos llogarrets que és diuen Samunta de Dalt i de Baix i sempre s'han escrit amb 'u'.

Vaig fer diferents consultes, però no vaig rebre respostes.

Per acabar-ho d'embolicar, l'Alcover-Moll, que no ho pot saber tot, dóna o donava el topònim com a 'Samontà' incidient en qué era un terme 'només' del Baix Llobregat, cosa que no és certa.

Jo insistia en escrivir-ho amb 'u' sense èxit (com'munt'). Al final vaig optar per la forma 'oficial' de 'Samontà'. Sabia que n'hi havia algun més per Catalunya i tu m'ho confirmes. Correspon més o menys als termes castellans 'somontano', 'somonte', és una zona enlairada sense arribar a ser de muntanya.

L'Escola d'Idiomes de L'Hospitalet crec que ha conservat el nom 'El Samontà', molt ben trobat i posat ja que precisament aquesta zona de la ciutat es troba enlairada i corresponia als conreus de secà.

A veure si algú en treu l'entrellat, doncs. O sigui, que 'de fantasma', res de res.

http://pueblos.ibercultura.com/Girona/Samunta_de_Dalt/

Certament, al Baix Llobregat hi ha altres indrets, com ara Sant JOan Despí, amb 'samontans'.

Júlia ha dit...

A més, com que la majoria d'alumnat era de parla castellana tenien tendència a dir 'SAMONTA', pronunciant la o com una o i fent la paraula plana, cosa que em va costar moltes suors erradicar, crec que sense èxit.

antonio ha dit...

Estupendo,y por la parte que me corresponde,muy conmovedor