4.6.10

Josep Carner i el context cutural (d'ahir i d'avui)



FIDELITAT


M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:
- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
l'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.
Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
- jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau.
Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.


Gràcies, com en moltes altres ocasions, a l'amic Pere, de Saragatona,  (a qui, des d'avui mateix, proposo per al primer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes Alternatiu) m'assabento del fet que avui fa quaranta anys de la mort de Carner, en aquell 1970 avui tan llunyà.  Dono una ràpida ullada als diaris convencionals per comprovar si en diuen alguna cosa, quaranta anys són quaranta anys. Admeto que se'm pot haver passat però, de moment, no trobo res. També em costa trobar per la xarxa imatges de Carner que no siguin les dues o tres oficials, un senyor seriós i en plenitud, fumant en pipa. Pel google em surten notícies sobre la selectivitat de l'any passat, en la qual sembla que els alumnes van trobar massa difícil el text del poeta, cosa que va generar un debat ximple, d'aquests que de tant en tant distreuen les nostres cabòries més profundes. 


No sóc excessivament carneriana, però l'apreci per la literatura ve condicionat per molts aspectes personals, subjectius. Avui no en sóc, de carneriana, però, qui sap si no ho seré demà, o demà passat. Potser és que sóc molt poc noucentista, de fet. Carner té poemes que em trasbalsen, magnífics, però també uns quants que em semblen divertiments força intranscendents. De tota manera, quan una figura assoleix tant de gruix com el d'aquest autor cal considerar el seu pes de forma global i el de Carner és immens. El fet és que el país es va portar molt malament amb aquest senyor, que volia tornar a Catalunya i que no ho va poder fer fins que va ser massa vell, i encara, aleshores, de forma curta i vergonyosa per a la cultureta.


Jo tenia una amiga aleshores que treballava a l'Enciclopèdia Catalana, indret de prestigi on coincidia el bo i millor del país. Ella era administrativa i copsava i patia, de forma molt directa el menyspreu de la gent de la universitat, sobretot dels intel·lectuals, per la resta de mortals sense títols gruixuts. Avui tot plegat pot semblar una mica paranoic, la universitat es troba a l'abast de gairebé totes les masses socials encara que l'exigència hagi minvat i els selectivitzats trobin difícil Carner. Ja hem perdut el respecte a les carreres però en aquella època estudiava molt poca gent. La meva amiga, malgrat tot, va fer una mica d'amistat amb algunes joves promeses d'aleshores, com Montserrat Roig o Benet i Jornet. Em va comentar, recordo, que Carner repapiejava, segons explicaven les persones importants dels cercles elitistes i que per això no li havien  volgut donar el Premi d'Honor.


En aquella època jo anava a la universitat, a la nit, car el desenvolupament i el llibre blanc havien propiciat els estudis nocturns i crepusculars, dirigits als desafavorits amb voluntat de promoció. Eren anys moguts i problemàtics, de grans canvis, grans protestes, grans esperances i grans misèries. Ricard Salvat, en pau descansi, també ens va comentar el tema, planyent les mediocritats del sector: el fan venir per donar-li el premi i no li donen el premi... explicava, amb amarga ironia. Carner va marxar de forma molt més silenciosa  de com havia vingut, per morir aquell mateix any, tal dia com avui, fora de Catalunya, de forma discreta i vergonyant. Ningú no ens ha acabat mai d'aclarir el veritable entrellat de la qüestió i, com amb el tema de l'eurovisió i Serrat, sempre queden aspectes foscos que sembla que no es volen remenar i que només saben els iniciats i els íntims.


Miro avui la viquipèdia i sobre la qüestió, llegeixo:


Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945), on fou professor al Colegio de México, i després a Bèlgica on morí l'any 1970, poc després d'un breu (i sembla que no gaire conscient) retorn a Catalunya.


En un article de Joan de Sagarra de fa deu anys trobo aquest comentari:


Manel Ibáñez, mi director, me invitó a almozar en el Bar Sol para discutir la jugada. Según Manel, Carner regresaba a Barcelona para volverla a ver antes de morir, para despedirse de ella. Volvía con la posibilidad de quedarse. Siempre que la burguesía catalanista del país le resolviera la situación económica. Parecía cosa hecha. Como parecía cosa hecha la concesión del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en su segunda convocatoria, a Josep Carner, príncipe de los poetas catalanes. Sin embargo, según me dijo Manel, lo del Premi d'Honor podía presentar algún problema: había un sector contrario incluso al regreso de Carner, que era partidario de concederlo a otra personalidad local menos terminal, menos mítica y más activamente beligerante.

Autors com Goytisolo van atribuir els fets al pes de les capelletes culturals i també he llegit que Carner feia anys que volia tornar si li asseguraven feina i subsistència però que com a mite era més útil a fora i es va fer tot el possible per aturar el seu retorn. Potser, dic jo, també hi havia un cert temor a la brillantor del poeta, en un context d'enveges i cops de colze subtils i educats, però efectius. Tot té les seves explicacions i justificacions, eren temps difícils i la cultura catalana surava gràcies a sectors burgesos enriquits, que també imposaven les seves dèries, com s'imposen avui a través de subvencions oficials. Allò del cul llogat és molt i molt antic.

Carner era, efectivament, un home vell, quan va tornar, de vuitanta-sis anys, que possiblement repapiejava com repapiejarem tots quan arribem a aquestes edats o potser abans i tot. Arrossegava els peus i potser deia bestieses i potser no era ben bé conscient d'haver tornat. Però, ai, si li haguessin donat el Premi avui seria aquell, també, premi un Premi d'Honor per als qui l'atorgaven, un premi, a més, humanitari, en lloc de ser un mal record del qual no es parla massa. El van donar, si no recordo malament, a Joan Oliver, menys terminal, menys mític, més activament bel·ligerant, però que també va tenir els seus detractors i els seus problemes diversos en el món cultural. Potser, qui sap, més endavant no li haurien donat, tampoc, de tota manera va viure força anys més i hauria tingut d'altres oportunitats. Si els premis literaris ja comporten problemes cantelluts i injustícies diverses, els d'Honor encara són més complexos si, a més, han d'agermanar honor i literatura i compten amb un import estimable en calerons adjunts (no entro en el tema del vergonyós poc nombre de dones que l'han rebut, seria tota una altra història). La mort de Carner, després d'aquells fets tan tristos i lamentables, va generar, això sí, tot un doll d'escrits de lloa desfermada per part de molta gent de totes les capelletes. Sempre són més útils els morts que no pas els vius, vegis la història... àdhuc la història de la literatura catalana.

10 comentaris:

Llaudal ha dit...

La meva contribució:

A UNA HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.-
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Sobre la historia del Premi d'Honor no hi esmerçaria gaire temps més. No val la pena. Històries passades d'un temps més que convuls i dolorós. És més profitós comentar els valors de la seva obra. I propagar-la com tu has fet amb el poema. Gràcies per recordar-nos l'efemèride.

Júlia ha dit...

Gràcies, Llaudal. És que tinc un tarannà frívolament tafaner i també crec que aquells temps, si bé molt diferents, no ho són pas tant dels actuals com ens pensem. Els catalans -i les catalanes- hauríem de ser una mica més autocrítics. Potser així milloraríem de forma més seriosa.

jcp ha dit...

Quina energia creativa! No és per i afalagar-te, és per criticar els diaris... M'hauràs d'explicar d'on treus tanta motivació. Ah, i t'envio un mail amb algunes discrepàncies que és millor no fer públiques, no per res, però que avorririen la concurrència.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Jo tampoc no sabia que en feia 40 anys de la mort de Carner, tampoc m'estranya que no en parlin, estic acostumada a aquestes coses, és el que té formar part de la minoria.

Júlia, et volia dir que ja he acabat la teva novel·la, m'ha agradat molt, especialment perquè coincideixo amb moltes de les reflexions que fas i per la manera com està escrita. Et felicito. N'he fet un post al meu blog: http://laveudelroure.blogspot.com/2010/06/linici-del-capvespre-de-julia-costa.html

pere ha dit...

El mèrit no és meu, Júlia, sinó que m'ho va recordar el bloc Diari d'un llibre vell.
Quantes històries que no sabrem mai. Massa silencis en aquest país.

Júlia ha dit...

Gràcies, jcp, ara llegeixo l'email 'crític', he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Sílvia, ara llegeixo el post!

Júlia ha dit...

En aquest país i a gairebé tots, Pere, només m'empipa que fem el fatxenda creient que 'som els millors'.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Aquí o som els millors o estem terriblement acomplexats. No sé si trobarem mai l'equilibri.
M'ha entusiasmat el teu article tan crític amb un determinat catalanisme. Jo tampoc en sóc de carneriana però el poeta era immens i se'l va deixar apart.
Amb afecte!

Júlia ha dit...

No ha estat l'únic, Glòria, en aquest tema, com en molts, ens movem a rauxes i a modes. I no només en el camp de la literatura.