19.6.10

On és el Kirguistan?




Fa uns dies escoltava el programa Boulevard, de cançó francesa i el presentador, Enric Cusí (per cert, també actor en la magnífica versió dels homes sense pietat que fan al Teatre del Raval, les representacions de la qual s'han allargat fins demà) es feia les mateixes reflexions que m'he fet jo moltes vegades: per què hi ha conflictes que desvetllen tantes protestes i soroll i d'altres dels quals gairebé no se'n parla o només surten quatre dies als mitjans de comunicació? 

Abans funcionava allò que en diem 'el factor proximitat' però la guerra a l'antiga Iuogslàvia va destarotar els nostres esquemes. Es va trigar en reaccionar, ignoràvem els seus problemes ètnics i socials, encara hi havia gent que feia quatre dies havia fet càmping per un país aparentment estable i pacífic. Va haver de sorgir algú amb carisma com Mendiluce per tal que es belluguessin actes massius de protesta, per la tele van trigar molt en informar-nos seriosament dels orígens del problema. Tenim molt mala memòria però tot plegat em va colpir perquè a l'escola se'ns ha motivat sovint, des de sectors sindicals, per exemple, a protestar per guerres molt puntuals i concretes, generalment aquelles en les quals estan implicats -directament, car indirectament hi ha molta guerra freda subliminal pel món- els Estats Units.

Ara hi ha un conflicte molt seriós al Kirguistán i durant uns dies veurem imatges del que passa fins que acabi bé o malament (de fet tot això sempre s'acaba malament i queden ressentiments que es renoven i reprodueixen en èpoques de crisi) i tornem a oblidar-los. No sabem gairebé res de res del món real, fa unes setmanes una dona africana entrevistada a La Contra feia posar els pèls de punta explicant el que passava a l'Àfrica. Ens agrada pensar que de tot en tenen la culpa els americans, com diu la nostra emblemàtica havanera de culte, però sovint les coses són molt més casolanes i  terribles. Més enllà dels possibles instigadors i dels grans interessos hi ha els veïns enfrontats, fins i tot parents, com també va passar en la nostra guerra civil i això és el més tràgic i perillós i allò que es pateix de forma propera. Com que tot és complicat no s'entra a fons en els diferents aspectes del tarannà humà, difícils d'entomar en tota la seva misèria i encara ens movem en els paràmetres d'aquella dita tan coneguda, mort el gos, morta la ràbia.

Precisament no fa massa mirava per la televisió un reportatge sobre Uzbekistán que mostrava uns pobles tranquils i rurals, on per fer-se un sobresou treballaven la seda artesanal quan n'era la temporada. La vida deu tenir allà un nivell molt baix, l'amo d'una fabriqueta de seda explicava, orgullós, que pagava quaranta euros al mes als treballadors, però la gent semblava feliç i alegre, pacífica. Allà els més humils de nosaltres seríem milionaris. 

Segurament no sortirem al carrer massivament per demanar que s'acabi com sigui amb aquests desplaçaments de població, violència i violacions de tota mena de drets humans. Al capdavall, que lluny està tot això, com també ho estan països amb dictadures repugnants però que no responen a l'esquema mental dels nostres paràmetres progres, encara lligats a les idees dels seixanta i a un anticapitalisme més folklòric que seriós.

L'any de la guerra de Bòsnia va ser un dels darrers en què vaig participar en una Escola d'Estiu, persones d'associacions diverses i poc mediàtiques van fer una xerrada sobre el conflicte, encara molt poc explicat, i allà em vaig assabentar dels centenars  que n'hi ha al món, sense resoldre o mal resolts, dels quals no se'n canta ni gall ni gallina. Recordo que és la primera vegada que em van informar a fons sobre el Sudan, que ja portava més de vint anys de guerra i disbarats diversos. Això sí, i ho trobo molt bé, he rebut molts emails amb referències a Israel i els palestins, cosa que em sembla molt justa i necessària però que encara me'n semblaria més si no es parlés només d'aquest tema.

En tot cas, parlar-ne i manifestar-se no vol dir res, tampoc no se solucionen els problemes de forma positiva ni ràpida. Fem la gran manifestació, la gran proclama i ens quedem igual, nosaltres, les víctimes i els botxins de tot arreu. La nostra guerra civil va provocar molts moviments internacionals intel·lectualitzats i fins i tot en la postguerra de tant en tant, els països demòcrates i ben peixats feien una processó en contra de Franco i el franquisme, però aquí el vam tenir i patir fins que va morir de mort natural i encara sort que l'economia va millorar els anys seixanta i vam poder bufar cullera. Les processons serveixen per tenir bona consciència durant una estona i per poca cosa més. De jove sí que penses que serviran per alguna cosa més, un company de feina molt jovenet es va quedar parat quan, després d'aquella sortida massiva i unitària contra la invasió americana d'Irak tot seguís igual. Santa innocència!

Mirar les notícies fa llàstima i angúnia. Ara veurem el patiment d'aquestes minories uzbekes i d'aquí unes setmanes ja no en sentirem a parlar. Les coses que no es veuen, no existeixen. Ni tampoc les llargues postguerres mal acabades que ja no compten amb imatges impactants per a consum  mediàtic. En tot cas, després d'uns minuts de fer-nos patir a causa de la nostra impotència davant del món real tornarem a allò que ens preocupa de veritat: la possibilitat d'haver de retrocedir en els nostres nivells de vida, la selectivitat, les dietes alimentícies, les vacances escolars i el temps que farà a la platja aquest diumenge. I la impunitat amb què sembla que es malmeten tants i tants diners, és clar. 

9 comentaris:

David ha dit...

De conflictes n'hi ha a pràcticament tot arreu, però ens els seleccionen. N'hi ha, com la destrucció de Txetxènia o el genocidi al Sudan, que no han despertat cap mena de solidaritat internacional. En molts casos es tracta de zones on els periodistes s'hi juguen la pell i, és clar, és molt més còmode que et facin la feina. Tanmateix, jo ja fa temps que he deixat de mirar les notícies. Estic cansat d'aquest producte que ens hem d'empassar tant si com no que es diu actualitat.
Salutacions!

Albert B. i R. ha dit...

Hi ha molts conflictes arreu del món però, en canvi, només es publiciten pels mitjans uns pocs. Els que interessa perquè hi ha algaun potència posada o allà on hi pot haver un enriquiment via recursos naturals. Si ens volem assabentar de les coses, cal que busquem i busquem per altres vies. Per desgràcia, mai ho sabrem tot.

F.Puigcarbó ha dit...

El Kirguistan és al lloc de les guerres oblidades, com Txetxenia i tans altres paisos que a ningú l'importen un rave. Al Kirguistan que sembla un país de Chiquito de la Calzada hi estàn fent una neteja étnica de collons, pèrò a qui l'importa.

Júlia ha dit...

Precisament acabo d'escoltar per ràdio comentaris sobre el tema Zapatero-president Ruanda, un altre conflicte sembla que oblidat de forma ben oportuna:

http://www.adn.es/politica/20100609/NWS-1024-Objetivos-Zapatero-Milenio-Ruanda-Piden.html

Júlia ha dit...

David, ja fa dècades que es demana 'un altre tipus d'informatius', en aquest sentit anaven llibres con 'Divertim-nos fins a morir', de Neil Postdam, ja desaparegut, per cert:

http://www.llibresindex.com/6in2.htm

Em temo, però, que ens troben en una època de grans mediocritats i pocs debats seriosos.

Júlia ha dit...

Albert, hi ha moltes vies d'informació, avui, per sort. De vegades l'excés també ens perjudica. Crec que, de fet, a la 'majoria silenciosa' i fins i tot a la 'sorollosa' hi ha moltes coses que tant li fan si no li serveixen per a algun tipus d'interès partidista o personal.

Júlia ha dit...

Francesc, el pitjor és que a les grans potències 'sí' que els importa el tema, per molts motius, és una zona molt crítica, conflictiva i estratègica amb grans recursos, Xina també és al costat... de vegades aquests temes són 'assaigs' de coses més grosses.

David ha dit...

Un llibre extraordinari i més actual que mai! Precisament aquests dies me l'estic rellegint! Salutacions, Júlia.

Júlia ha dit...

Tens raó, David, s'ha d'anar rellegint perquè va ser molt premonitori i ja és un clàssic.