14.6.10

Recuperacions controvertides i mitologia urbana

Des de fa un temps s'està endegant una campanya a favor de retornar al carrer del Poeta Cabanyes, al Poble-sec, la seva antiga advocació ja que sembla que en el seu origen al carrer se li va donar el nom de Francesc de Cabanyes, el creador del cos dels miquelets, imagino que a causa de la proximitat dels carrers a Montjuïc on, el 1640, en la Guerra dels Segadors, es va derrotar les forces castellanes del Marquès de los Vélez. A l'entorn de la Guerra dels Segadors hi ha molta mitologia i no entraré en qüestions històriques complexes i controvertides, perquè ja sé que hi ha incondicionals del tema i molta visceralitat. El cas és que al Poble-sec hi ha d'altres carrers amb  noms que fan referència a personatges relacionats amb aquells fets, com Radas i Margarit, i també en la resta de la ciutat, com en el cas de Fontanella o Tamarit. 


Tots aquests noms es van conservar després de la Guerra Civil, llevat del de Francesc de Cabanyes, que es va canviar, sembla que el 1949, dedicant el carrer a Manuel de Cabanyes, poeta romàntic vilanoví. Avui dia ha fet fortuna això de Poeta Cabanyes però la història s'explica amb molta mitologia pel mig, com un greuge franquista, i es propicia el retorn del nom del carrer al del principi. Personalment crec que el canvi no va ser per aquests motius sinó perquè algun lletraferit amb poder a l'ajuntament d'aleshores devia voler homenatjar el poeta de Vilanova, de vida breu i un dels pocs exemples del romanticisme a casa nostra. Molts autors de la Renaixença com ara Víctor Balaguer el van reivindicar i valorar. Si la intenció hagués estat esborrar del mapa la victòria contra els castellans s'haurien canviat tots els noms dels carrers que menciono i no el 1949 sinó en acabar la guerra civil. Jo crec que potser va coincidir amb el fet que el 1948 havia fet cent quaranta anys del seu naixement i se'n devia parlar en alguna publicació.

En abrandats debats sobre el tema hi ha qui m'ha titllat Manuel de Cabanyes de poeta mediocre. No sóc qui per valorar-ho, però el cert és que a la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú, li han dedicat monuments, institut de secundària i rutes diverses. Hi ha autors que l'han comparat amb Leopardi. L'any 1933, en plena República, es van fer molts actes de reconeixement al poeta a tot arreu, com es pot comprovar en les hemeroteques, amb motiu del centenari de la seva mort, el mateix que el 2008, amb motiu del bicentenari del seu naixement. Cert que va escriure en castellà, però s'ha de considerar l'època i també la seva vida, molt  breu, ja que només va publicar un llibre de poemes. En tot cas, de ser una maniobra franquista s'hauria pogut triar qualsevol altre nom més polititzat, vaja. 

Sobre el cos dels miquelets, va tenir molts alts i baixos, el 1642, dos anys després de la seva creació, es va haver de disoldre per la seva indisciplina i tendència al pillatge. En els comentaris que se m'han fet sobre el tema del retorn del carrer al seu nom antic sempre he manifestat que m'estimo més un poeta, ni que sigui fluixet, que un militar al qual sembla que es vol considerar com un gran patriota català cosa que, si més no, és matisable ja que cal pensar en la mentalitat de l'època, molt diferent de la nostra i en el context en el qual es va desenvolupar aquella guerra. Això no es pot explicar en quatre ratlles, car hi havia una situació inquietant en les relacions amb França i les lectures simplistes sempre són perilloses i parcials.


Encara més, posat a fer canvis de tendència revolucionària, cal saber que el 1937 es va dedicar el carrer a Antoni Agulló, un personatge del qual he trobat poques referències, però que va morir en els enfrontaments amb els militars colpistes, el 19 de juliol de 1936. Això es poc conegut però es pot llegir a la consultable hemeroteca de La Vanguardia. L'acte el protagonitzava la gent del POUM, per cert, que poc després es trobaria amb els problemes que tots coneixem i que van acabar amb Andreu Nin, entre d'altres. D'això no se n'ha parlat ni es menciona al nomenclator municipal,  posats a pensar en conspiracions estranyes, és que potser als ex-pesuqueros en el poder d'avui no els plau rememorar polèmics protagonismes del POUM?  Doncs ja veieu que no van ser els de 1949 els primers en bandejar el cap dels miquelets de la toponímia barcelonina...

Crec que molta gent, durant anys, ha manifestat amb cert orgull que vivia al carrer Poeta Cabanyes. Joan Manuel Serrat en una cançó, per cert una mica tremendista sobre el pobre carrer, explica que  té nom de poeta. Així doncs, sóc de l'opinió de deixar les coses com estan o, en tot cas, d'obrir un debat molt més aprofundit i que compti amb opinions d'historiadors seriosos i objectius. Un cas diferent, però semblant en molts aspectes, és el de les quatre columnes famoses de Puig i Cadafalch i la seva suposada simbologia. En tot cas m'estranya que Puig i Cadafalch, tot un senyor de la Lliga, que va col·laborar en les obres de l'Exposició de 1929 no en demanés, ell mateix, la conservació. Personalment crec que va ser un tema de paisatge urbà i de disseny de l'espai. Però, vaja, les llegendes arriba un moment en el qual es fan reals, sobre tot si responen als nostres desitjos i si hi ha un polític del present disposat a retratar-se amb la llegenda al costat, o de fons, i esgarrapar uns quants vots indecisos. Simbolitzin el que simbolitzin, personalment les trobo molt lletges i em sembla que trencarien la perspectiva actual, però aquesta és una opinió subjectiva del tot. I pel que fa als noms dels carrers, jo optaria per no posar-los noms de personatges històrics, sinó noms vegetals o abstractes: de l'Amistat, dels Tarongers, de la Llibertat, de l'Aigua Fresca... Així s'acabarien les històries. O potser no, qui sap.


Per cert, analitzar l'origen del nom de molts carrers pot sorprendre'ns força. En el cas del meu, Elkano, en plànols antics es troba referenciat com Cano, que possiblement era el nom d'algun propietari de la zona. Aquestes reconversions oportunistes eren força habituals.

Mitin y homenaje a un héroe (La Vanguardia, 26 de gener de 1937)
Conforme estaba anunciado, el domingo por la mañana se celebró el mitin de propaganda política, organizado por el Partido Obrero de Unificación Marxista, y el descubrimiento de una lápida que da el nombre de Antonio Agulló. muerto heroicamente luchando contra los militares sublevados el 19 de julio, en la calle llamada hasta ahora de Cabanyes. El mitin se celebró en el Teatro Cómico. En la presidencia figuraban los oradores, el presidente del Radio del distrito segundo del P.O.U.M., compañero Soló, y otros delegados políticos. Soló inició el mitin con un breve discurso, y después hizo uso de la palabra Oltra Picó. A continuación pronunció un elocuente discurso el compañero Gorkin. Los oradores expusieron la posición del P.O.U.M ante el momento político actual y en el curso ascendente de la Revolución. Se destacó de una manera especial la conveniencia de llevar más adelante la obra revolucionaria, al mismo tiempo que prometían firmemente que el P.O.U.M. no dejaría de prestar su concurso heroico e intenso en la lucha contra fascismo. La banda de música de las Milicias del P.O.U.M.. Interpretó «La Internacional» y otros himnos proletarios. Terminado el mitin los que asistieron a él se trasladaron, precedidos por la banda de música y las organizaciones juveniles, uniformadas y en formación, hacia el lugar de la hasta ahora calle de Cabanyes, donde había sido colocada la lápida que se iba a Inaugurar. La lápida fue descubierta por un representante de las Juventudes Comunistas Ibéricas. En la lápida se lee: «Carrer d'Antoni Agulló, que morí lluítant contra l feixisme el dia 19 de juliol del 1936. P.O.U.M.» El compañero Gorkin pronunció unas palabras, didendo que desde aquel momento la calle y la barriada del Pueblo Seco se honraban con el nombre del heroico Antonio Agulló, símbolo del admirable esfuerzo realizado para vencer al fascismo, en la calle y yendo a combatirlo en el frente.






La foto del carrer Cabanyes amb els toreros és d'Oriol Maspons i la segona l'he manllevat de la web municipal, espero que no em reclami ningú els drets corresponents.

8 comentaris:

miquel ha dit...

Això dels canvis dels noms dels carrers és terrible, sobretot quan es fan des de l'Ajuntament. Crec que han de tenir la darrera paraula, il·lustrats per qui es vulgui, els propis veïns. De tota manera, cada cas és diferent.
En els darrers anys, al poble -crec que ja ho he explicat alguna vegada- van canviar noms com Salmerón o Prim per altres com Companys o Macià, cosa que em va semblar molt malament, tot i el meu respecte pels dos presidents. Com canviïn un altre nom antic pel de Montilla, deixo de posar els peus definitivament als carrers que em van veure crèixer.

Júlia ha dit...

Hi ha molta ignorància i molta mandra a l'hora de documentar-se, i, com diuen sempre, Pere 'com n'és, d'atrevida, la ignorància!'. Pel que fa al veïnat, en molts casos creuen el que els diuen, encara més si respon a lectures pseudocatalanistes i esquerranes, com en aquest cas i en molts d'altres. I de vegades es cau en el ridícul, calia dedicar una carrer a John Lennon, a Barcelona????

miquel ha dit...

Dona, Barcelona té carrers per donar i per vendre; però, i una plaça a Torroella?a

Júlia ha dit...

També en té una?????

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja és ben cert que "qui té poca feina el gat pentina". O els noms dels carrers canvia -pretén.
Tot i que tingui poc sentit, encara es pot entendre que quan hi ha hagut girades de truita s'hagin canviat noms de carrers. Però en circumstàncies de normalitat és simplement una bajanada.
Interessant article, Júlia.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Xiruquero, l'anàlisi dels noms dels carrers, ara i abans, seria matèria per a una tesi doctoral. La veritat és que tot era més fàcil quan tenien el nom del propietari més conegut, 'en Ricart', 'en Cano'. Crec que fins i tot pot ser que 'en Cabanyes' fos un anònim ciutadà, ja que el seu nom el porta un dels carrers més antics del barri. I, pel que sembla, un dels més afectats per canvis i recanvis.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El carrer Cabanyes, en efecte, a l'inici estava dedicat a Francesc de Cabanyes, i, posteriorment, al poeta Manuel de Cabanyes. Tot queda en família, però segur que va interessar canviar el nom per qüestions polítiques. Manuel de Cabanyes és un poeta notable però molt mal llegit i molt menys comprés. Una relectura actual el fa antiesclavista en una època en la qual el comerç d'esclaus era el pa del dia, i en un dels seus poemes reclama, com Keats (amb qui s'ha de comparar), la independència de la poesia. Com a poeta pont entre el classicisme i el romanticisme, s'ha de valorar el simbolisme en els seus poemes, cosa molt poc freqüent aquí i molt en boga a França. En fi... que s'ha d'estudiar més a fons. Però ja saps: tenim el país que tenim.

Júlia ha dit...

Teresa, com he dit, les raons polítiques m'estranyen ja que es va deixar el nom de carrers molt més importants relacionats amb aquella època, però vaja, no ho sé del cert. Cabanyes -poeta- és, en efecte, com molt bé dius, poc conegut i poc comprès, de tota manera sempre va tenir els seus seguidors i el país és com és. Que me'l 'rellegeixin' com a franquista és una mica sorprenent... Però com que la ignorància és tan agosarada!