23.6.10

Un centenari evocador: Guillermo Sautier Casaseca en el seu context



Acabo de llegir en un diari que demà farà cent anys del naixement de l'inefable Guillermo Sautier Casaseca. Entenc que la gent més jove se sorprengui hores d'ara de l'èxit d'aquelles històries radiofòniques que no s'acabaven mai, tant o més llargues que les sèries actuals de més audiència, amb arguments que ens poden semblar delirants però que no ho són pas més que molts dels que avui tenen a la gent davant de la televisió esperant veure què passa.

La radio era un mitjà barat i a l'abast, totalment castellanitzat, llevat d'algunes sessions de ràdio-teatre que podíem escoltar de tant en tant a ràdio Barcelona. Moltes persones que en la seva joventut criticaven sense manies aquelles històries i els humils  radioescuchas ignorants avui matisen el tema i fins i tot en reconeixen l'excel·lència professional, com el mateix Benet i Jornet, per raons òbvies. El que sobta més d'aquells escriptors i guionistes és, avui, la seva capacitat de treball i el nombre de pàgines que van arribar a escriure, sense ordinador. Cal dir que fins els sous de la gent ben situada no eren res de l'altre món, mirats en perspectiva, i que calia fer moltes hores del que fos per viure bé.

Escoltava un dia Àngel Casas comentar que de jove notava més la pressió moral que no pas la política, crec que molta gent d'aquella generació hem sentit el mateix. Tot era pecat i això es reflectia en aquella literatura. El mateix Sautier, en una de les poques entrevistes concedides, ja en democràcia (va morir el 1980), a la revista Triunfo, admetia amb certa ironia que a les seves heroines els deixava llibertat sempre que no pequessin. Els fills del pecat eren habituals en aquelles narracions inacabables. A Catalunya, (diuen, encara que jo no n'estic massa segura), ens agradava més Antonio Losada, cosmopolita i viatger i amb històries més internacionals en les quals els fills extramatrimonials ja eren més aviat fills de l'amor i la passió. També es deia que Sautier era molt tancat i seriós, poc afable, mentre que Losada era molt més simpàtic i brillant en persona. Sautier va treballar també en equip, amb Rafael Barón, Luisa Alberca... 

Ama Rosa, un dels grans èxits del moment, va tenir versió en novel·la de paper, cinema i teatre. Aquestes versions milloraven l'original, pel fet que tenien una durada limitada. Un parent que va venir en una ocasió del poble ens va portar a contemplar Ama Rosa en teatre. Crec que la seva intenció era portar-nos a veure una sarsuela però per motius d'horari vam acabar al teatre on feien aquesta obra. Els actors eren bons i fins i tot es feia passadora, la història, contemplada en una hora i mitja, més o menys. Jo era petita i en tinc un record entranyable, és clar que aleshores no anaves enlloc i aquelles sortides a un teatre de veritat resultaven excitants. Em sembla que vam anar al Calderón, després he llegit que en algunes sessions ja s'hi presentaven grups d'estudiants amb ganes de gresca, equipats amb grans llençols, que feien veure que ploraven de forma sorollosa.

Els grans actors nostres del moment no feien escarafalls a l'hora d'intervenir en aquelles històrietes invisibles o en les seves versions en cinema o teatre.  La mateixa Núria Espert feia un primer paper a La mentira on em sembla que fins i tot neixia un nen negre de forma inesperada. Coneixíem més el nom dels actors radiofònics que els dels nostres veïns del barri. Els serials, per tal de dignificar el producte, van passar a dir-se radionovelas. La televisió ha recollit avui el tema, és clar. D'una època en la qual gairebé van desaparèixer del mapa les produccions pròpies amb actors de casa s'ha passat a l'excés absolut. Tot va començar, com podeu recordar, amb allò de La Granja, que va morir d'èxit i que de guions amables i sense massa tragèdia pel mig, es van anar reconvertint en un enfilall de trampes per enganxar els espectadors com fos, fins al punt que la possible mort d'un dels joves protagonistes va provocar una allau de protestes. Després va venir l'èxit de Poble Nou i, au, fins que la cosa funcioni...

Em sobta escoltar com a Breda ja li diu Ventdelplà molta gent, per exemple. Encara que sóc amiga de les històries de ficció, com em passava amb la ràdio ja de petita, quan una història arriba al capítol cinquanta em comença a avorrir i perdo l'interès, per moltes giragonses que s'inventin per mantenir-la. No cal ser un sagasta intel·lectual per adonar-se de les trampetes que s'esquitxen en aquestes narracions per tenir-nos distrets, trampes que també utilitza la molta literatura provinent de tallers diversos que s'escriu avui i moltes de les quals consisteixen en anunciar-nos que passarà quelcom que no sabem què és, o en parlar-nos entre línies d'una tragèdia del passat que no s'explica fins la pàgina 198. Recordo que quan estudiava el professor Tuson ja ens va fer adonar de com les gastava, en aquest tema, gent com Cela, que al Pascual Duarte ja abusa del recurs amb cosas com ara tant de bo no hagués anat mai allà...

En alguns textos humorístics diversos que tinc escrits he firmat, en homenatge a l'escriptor recordat, amb un pseudònim que em vaig inventar i que em semblava molt reeixit pels seus ressons evocadors: Margalida Gotié Kasasseka. La dama de les camèlies era també una pecadora redimida, en aquest cas amb una mort natural però prematura, els escriptors moralistes, bons i dolents, acostumaven a matar aquestes senyores que havien relliscat per la pendent del sexe extramatrimonial, cosa que avui fa riure però que en temps pretèrits havia provocat molts maldecaps a les noies casquivanas i als fills del pecat. Fins i tot els articles de revistes com El Caso recorrien a la literatura de moda per explicar fets delictius en clau moral.

La ràdio no va inventar res, ja abans els setmanaris i diaris publicaven novel·les per entregues, en una època en la qual els llibres eren molt cars. Es va imprimir molta fullaraca, però també grans novel·les que després han estat clàssics remarcables, inoblidables. El temps fa la seva tria encara que em sembla que la posteritat conservarà poca cosa dels nostres culebrots actuals. Tenim necessitat de catarsi i de patir de forma virtual amb les desgràcies dels altres i sembla que no ens en podem escapar. Sobretot a primera hora de la tarda, abaltits al sofà o després de sopar. I els mitjans, que ho saben, ja ens posen la sèrie a aquestes hores d'audiència majoritària, relegant a moments més tardans, o a canals que no acostumem a sintonitzar per defecte, les coses més culturalment serioses. Ep, que no vull dir pas que els culebrots dels nostres temps no en siguin, de seriosos. En realitat també són moralistes, moralistes moderns, i mostren dones emancipades, homosexuals alliberats, immigrants integrats, vellets sacrificats, traïcions descobertes, esforços premiats i fins i tot delictes ecològics castigats. Algun intent de fer triomfar els dolents, en aquests contes per a adults, no ha sortit massa bé, per cert. Volem dormir tranquils i un Millet de ficció hauria d'acabar, de grat o per força, a la garjola o dormint a l'alberg municipal per a rodamons.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

Ama Rosa no la tinc present, sinó de sentir-ne parlar, però jo recordo alguns capítols de Lucecita que escoltava la iaia a la tarda, a l'hora "de cosir" :) i ja tens raó ja, a partir d'un cert nombre de capítols, tot es fa massa evident i ja només cal anar-ne veient algun de tant en tant: un cop cada quinze dies, potser?

bona revetlla :)

Gregorio Luri ha dit...

Gràcies per aquest entranyable post. M'has deixat amb un atac de melangia.

Júlia ha dit...

Lucecita i Simplemente María ja pertanyen a una altra època, als darrers cops de cua del gènere, ja en temps televisius, com es veu que ets joveneta, he, he.

Jo ja treballava aleshores i recordo que les alumnes i les seves famílies, sobretot el sector femení, seguien aquestes que menciones.

Júlia ha dit...

De res, Gregorio, ha estat un plaer melangiós recordar aquesta gran figura emblemàtica, per cert, un senyor molt discret en força aspectes, hi ha fins i tot poques fotos seves per la xarxa.

jcp ha dit...

Renoi, quantes històries oblidades, és quan trobo a faltar haver rebut una mica d'educació realment pròpia, no ens han explicat res de la història recent, i és clar aquesta mena de detalls no els conec ni de lluny. Gràcies, un cop més.

Señor G ha dit...

Jo vaig neixer el 75 i ma mare escoltaba tb Lucecita. La veritat es que parlem de tele escombreria, pero la radio de vegades no es qeu es llueixi gaire.
Crec que es poden recuperar géneres per a la radio encara que la tele tingui imatges. A RNE1 els dissabtes al migdia fan documentals, té l'aventatge que no li calen imatges per explicar i a la tele sí. L'aventatge de la tele es la imatge però si no la té no explica coses importants o es queda en l'espectacular. Fins i tot estaria bé una serie per a les nits quan estas al llit, encara no adormit, que només fan algarabía tertuliana o futbol.

Júlia ha dit...

Jordi, la història popular es malmet aviat, i en canvi l'elitista fa que tinguem una imatge errònia del passat. Sembla que tots fóssim fans dels Beatles i en canvi eren quatre gats, la resta escoltàvem el Duo Dinámico.

Júlia ha dit...

Senyor G, tens l'edat dels meus fills, òndia. Per la ràdio fan i han fet de tot, com per la tele: bo, dolent i mitjanet. La llàstima és haver perdut bons espais com els de ràdio teatre, gràcies als quals vaig entrar en contacte amb grans autors, o sèries sobre bones novel·les fetes seriosament, que també n'hi havia. Com en tot això, els anglesos són els reis, i venen gravacions bones d'aquestes obres, fetes per grans veus. Aquí tot ho deixem perdre.

Pel que fa a documentals, per exemple, recordo els diumenges de fa quatre dies, amb 'Els viatgers de la gran anaconda', molts i moltes vam protestar quan van malmetre aquell gran programa però no ens van fer ni cas, em vaig fer un tip d'escriure protestant, jo i molts d'altres. Coses del país -del nostre-.

F.Puigcarbó ha dit...

Ama Rosa de petit l'anava a escoltar a un taller de cosidores mitges que hi havia al carrer de Vilarrubies, ostres quin dramón. N'hi havia una altra que em sembla es deia Lucecita QUE ARRIBAVA A MADRID DALT D'UN BURRU i quedava embarassada del señorito.

Júlia ha dit...

Francesc, Ama Rosa és de la nostra infantesa i Lucecita de quan ja érem granadets, com li he explicat a Clídice, va ser de les darreres glòries del gènere. Era fins i tot més 'agosarada'.

La imatge de senyores cosint, professionalment o per afició, escoltant la novel·la, és una de les més idíl·liques i entranyables que recordo.

Señor G ha dit...

Per cert, ahir dia de Sant Joan, vaig poder veure una estona "saber y ganar" de La 2, i feien com una ronda especial sobre aquest autor i les radio novel·les, amb el dibuix que il·lustra el post. Fins que la meva dona va posar La Riera...

Júlia ha dit...

Òndia, llàstima, no ho sabia, m'hauria fet il·lusió veureu-ho, a mi tot això em porta molts records i sóc una mica sentimental friqui.