22.7.10

De bones intencions n'està empedrat l'infern





Ahir, La Contra del diari La Vanguardia publicava una entrevista amb William Easterly, director de l'Institut d' Investigació del Desenvolupament (Universtat de Nova York) i, a banda que l'entrevista és interessant, em va cridar l'atenció la frase que l'encapçalava, una frase treta de context i destinada, és clar, a cridar l'atenció, però molt suggerent:

El tercer mundo mejora a pesar de nuestra ayuda.

Els treballs d'història del barri que hem endegat al volt del centenari de la Setmana Tràgica m'ha fet ensopegar amb el mateix tema, en una època molt més complexa a casa nostra: la revolta s'encén en contra d'aquella gent de la qual rebem una ajuda imprescindible, en aquell cas, l'església catòlica i els seus sectors més propers a la nostra realitat. L'església tenia en aquell moment el monopoli de la beneficència i pràcticament, també, el de l'educació. He constatat que les monges i padres d'aquelles escoles del meu barri no eren, ni de bon tros, de l'elit religiosa. Eren persones amb ganes d'ajudar els pobres, amb bona voluntat i sacrificades, que s'haurien pogut dedicar a aspectes professionals molt més motivadors i productius. Eren, també, doncs, víctimes de les seves pròpies creences i de la dèria en evangelitzar ja que, amb poques excepcions, s'esperava de l'ajuda una certa correspondència agraïda. Eren víctimes també, com tants cooperants actuals, de la seva ignorància del món real en el qual estaven immersos i al qual volien ajudar. En la majoria de casos la gent objectiva no en tenia un mal record i com en tots els grups humans hi havia de tot, encara que avui algú vulgui pensar que només hi ha pederastes ensotanats, quan també hi ha molts patriarques nostrats d'idees esquerranes fent vacances per Tailàndia. Sobre l'església i els diversos orígens de l'anticlericalisme caldria parlar-ne de forma aprofundida, més enllà dels discursos fàcils, per cert, però percebo que, per regla general, es cau en els mateixos tòpics de sempre. Els matacapellans de l'època de la guerra civil -durant la Setmana Tràgica no es va atemptar contra les vides dels religiosos com en d'altres fets revolucionaris- anaven, sobretot a eliminar els bons que eren, per raons òbvies, aquells que feien més mal a la causa pel seu possible prosilitisme.

L'infern, ja ho diuen, està empedrat de bones intencions i amb bones intencions i bones idees i arrauxades proclames s'han fet molts i molts disbarats i se'n continuen fent, ja que el rerefons de moltes ongs no es coneix i encara que apleguin bona gent, sacrificada i entusiasta, quan al darrera hi ha grups més poderosos la cosa es complica. De vegades no fa falta que t'ajudin, tan sols que et deixin guanyar la vida i sortir-te'n amb les teves pròpies forces. Les ajudes no demanades o demanades perquè no hi ha més remei que fer el paperot, quan tens necessitats vitals, desvetllen sovint ressentiments i ràbia, més que no pas agraïment incondicional. De vegades, quan més bé s'ha fet als altres ha estat quan hem buscat el nostre propi bé però de forma honesta, sense trampes. Afortunadament, encara que sigui a tomballons, sembla que la cosa millora, sobretot quan els indrets poden assolir una pau estable o, al menys, una absència de guerra duradora. Fa poc també, en una entrevista al mateix espai, vaig llegir opinions sobre les crisis actuals, molt allunyades de les d'abans que provocaven fams espantoses i seqüeles tràgiques. Fins i tot l'Àfrica ha millorat força, explicava l'expert entrevistat.


Que tot plegat té alts i baixos, que hi ha gent que ho passa malament i que no estem vacunats en contra de qualsevol disbarat col·lectiu, és un fet. Que una generosa majoria occidental i part de l'oriental, vivim millor que els nostres avantpassats, potser també. Al menys amb moltes més comoditats, perquè els mínims necessaris són, de fet, molt pocs: no passar gana, no passar fred, moure't amb una certa seguretat pel món proper... La resta són luxes que, en assolir-los ens semblen, ai, imprescindibles. Les ajudes de vegades són també imprescindibles però han de ser breus i temporals, estats d'excepció. I faig extensible el tema de les ajudes a peonades, subvencions i moltes altres coses, molt més properes a nosaltres. Que l'atur s'hagi convertit en alguns casos -més dels que voldríem i en sé molts exemples, sobretot en sectors de gent jove- en unes vacances pagades, és una vergonya, la veritat.

Napoleó també volia dominar Europa per estendre les idees de la Revolució -passades per l'imperi- i li estranyava  que segons a on el rebessin a cops de pedra... I faig extensiu el tema al cas de les dones oprimides, compte amb la mentalització a la força que sovint produeix efectes no desitjats i involucions inesperades. Com diuen, en castellà, de los amigos me guarde Dios, de los enemigos me guardo yo.

9 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Brillant reflexió, Júlia. A més de clarivident, conseqüència del fet que saps "massa" història.
Sort que ets una dona. Si el que dius: "I faig extensiu el tema al cas de les dones oprimides, compte amb la mentalització a la força que sovint produeix efectes no desitjats i involucions inesperades", ho arriba a dir un home...
(Llàstima, l'enllaç de "La Vanguàrdia" ja no remet a "La Contra". Haurem d'esperar un mes a llegir-ho.)

F.Puigcarbó ha dit...

No puc més que subscriure tot el que dius, i estic df'acord, s'hauria de parlar molt més profundament de l'anticlericalis-me.
Un dels errors - crec - a l'Àfrica, és el voler imposar-els-hi el nostre sistema de vida, i ells necessiten molt poc per viure mentre nosaltres necessitem molt per malviure.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Reflexió interessant, encara que jo no coincideixo amb tot el que dius. Per més que estiguessin carregats "de bones intencions", el cert és que els capellans van ser víctimes del paper de l'Església Catòlica i de la imposició dels seus principis. La gent anava contra monges i capellans perquè eren la personificació de l'Església. Hi ha una anècdota molt significativa, succeïda a Terrassa durant la guerra civil: un grup de milicians que feien destrosses en una església van identificar pel carrer un pastor protestant. Quan un d'ells es va dirigir de forma agressiva contra aquest, el cap de l'escamot li va dir, una cosa així com "a aquest deixa'l que és com nosaltres, està contra els capellans". L'església catòlica es va distingir pel seu posicionament ideològic "al costat dels rics" que va portar a una part de les classes populars a atacar-la a través dels que la personificaven.
I pel que fa als casos de pederàstia, jo no sé si hi ha gaire pròcers d'esquerres que facin turisme sexual a Tailàndia (la veritat és que no n'havia sentit parlar), però convindràs amb mi que els centenars (milers) de casos denunciats i provats a Estats Units, Alemanya i ara a Irlanda, poden portar a identificar el clergat en bona mesura amb aquesta activitat. Prou que ho sabem que no són tots. Ni la majoria. Però potser el que fa més mal és saber que el tema era conegut i s'havia silenciat i desviat l'atenció.
Uix, m'he desviat del tema. Ens anem llegint, Júlia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero!

Júlia ha dit...

Estem d'acord, Francesc!

Júlia ha dit...

Antoni, em sembla bé que discrepis, però amb els anys he arribat a la conclusió que a les persones se les ha de jutjar de forma individual i no pel grup al qual pertanyen.

Ni tots els rics eren de dretes ni tots els pobres d'esquerres, ja m'agradaria que les coses estiguessin tan clares.

El tema de la guerra civil és encara complex i espinós i no es pot tractar de forma tan simple, vaja, és la meva opinió.

Sobre la pederàstia, no és cap prerogativa dels capellans ni dels religiosos, ni tots els capellans són pederastes, la majoria d'abusos es donen en l'interior de les millors famílies.

Ep, sóc la primera en criticar la jerarquia catòlica i sóc -crec- atea, encara que no ho sembli. No defenso ningú, només constato que no m'agraden les generalitzacions que responen a tòpics.

Júlia ha dit...

Pel que fa a l'església, sé també anècdotes sucoses, com ara un capellà que era a sanitat a Montserrat, amb els 'rojos' i que deia misses clandestines a les quals acudien molts esquerrans els quals també li demanaven que bategés els fills en secret. En fi, que els humans som molt complicats. I també sé de capellans detestables i d'odiosos i d'altres gràcies als quals es van salvar moltes vides i que es van jugar el tipo firmant avals a la postguerra.

Galderich ha dit...

El tema de l'anomenat Tercer Món és molt complicat.

Quan parlo amb els alumnes i estan escandalitzats de certes situacions puntuals (Haití, per exemple) i els comento que l'única manera de sortir-nos tots plegats d'aquesta situació general és la reducció dràstica del nostre propi consum la cara els canvia i normalment acabem passant a altres temes que no els compromet tant...

Júlia ha dit...

Tots els temes són molt complexos, Galderich, com les situacions diverses del món. Precisament el més dolorós és que fins i tot els teus alumnes que es 'mentalitzin', no canviïn de cara i estiguin disposats a fer alguna cosa poden acabar caient en el que comenta el personatge entrevistat, que per fer un bé es cometin molts errors, i des de la més absoluta bona fe. Hi ha molts exemples d'això en el món dels cooperants i de les ongs.

No n'hi ha prou amb el fe que jo vulgui reduir el meu consum per ajudar, puc reduir el meu consum i crear, un efecte contrari, precisament. Fan falta moltes més coses que sovint se'ns escapen, desconeixem o no són al nostre abast.