10.7.10

Processons reivindicatives

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
«Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.»

Salvador Espriu

Avui totes i tots, de fet una gran majoria, anirem a la manifestació, és clar. Hi anirem per motivacions diverses amb un punt comú d'entesa feble i solidari. Hi haurà independentisme arrauxat i federalisme moderat i silenciós i un grup força gran de persones incòmodes amb la situació però sense idees del tot estructurades i també cagadubtes empesos per la sensació, fonamentada, que no ens hem de deixar prendre tant el pèl. També hi haurà gent que anirà, senzillament, de festa, perquè tot plegat sembla que esdevindrà una tarda històrica i multitudinària i tothom hi vol ser. De fet, el fons de la qüestió, què demanen en concret i quines mides posteriors es prendran si no s'aconsegueix, ni ho tinc clar ni crec que s'hagi plantejat de forma aprofundida.

No crec en el resultat seriós de les manifestacions massives, en un context democràtic en el qual no ens demanen un risc excessiu. En podria citar molts exemples, una ja es fa grandeta i encara que falli la memòria existeixen les hemeroteques. A casa ja m'explicaven de petita que la mateixa gent que va anar rebre Jesús a Jerusalem el dia de la Palma i l'aclamava després anava a veure com el crucificaven i cridava enfervorit  igualmente. Admeto que serveixen per incrementar l'entusiasme, abaltir les inquietuds i millorar les nostres consciències aburgesades. De fet, sovint s'oblida que la seriositat ens arriba a través de les urnes. La República, tan aclamada i rebuda amb entusiasme, va ser admesa en les urnes per poc més d'un cinquanta per cent. Un escàs cinquanta per cent va votar aquest estatut i d'aquest cinquanta prop d'un trenta va dir que no, per motius diversos. Guanyar unes eleccions o un referèndum no vol dir guanyar-lo per una immensa majoria sinó, sovint, per escasses diferències numèriques, cosa que reflecteix un tema espinós, que estem dividits i que rebre aquests guanys ideològics i polítics amb rauxes excessives pot tenir conseqüències no desitjades pel fet que les minories són molt respectables, encara més quan en cas d'unir-se poden esdevenir majories. No sé si m'explico.

Les veus de la moderació que, per sort, existeixen, no són avui ben vistes, i hi ha gent que m'ha bescantat periodistes i opinadors que abans s'estimava molt pel fet que, davant del tema independentista, s'han mostrat moderats o no han respost a les  expectatives dels convençuts incondicionals. Els hispànics moderats que, a l'altra banda del riu, són capaços d'entendre'ns una mica o molt, que n'hi ha, també són objecte d'atacs furibunds de la caverna espanyolista, doncs en èpoques enceses els centrismes tebis i els intents d'entesa són mal vistos. Fins i tot he sentit bescantar el pobre Espriu, en d'altre temps poeta nacional, en el sentit que quan clamava per l'entesa peninsular pràcticament repapiejava. I també he vist persones oportunistes i erràtiques en la seva trajectòria humana i política ser molt lloades perquè  diuen el que toca i el que ven, precisament una de les característiques dels supervivents ideològics és aquest poder d'adaptació per tal de no perdre pistonada.

També he vist incondicionals predicadors catalanistes passant-se al costat fosc per diners, fins i tot per no massa diners o per afanys d'èxit o poder, els anys donen una perspectiva decebedora i realista sobre la condició humana, ai las,  i ja m'he tornat cínica, agnòstica i escèptica, que diuen. En aquest vídeo tan maco que tothom et passa per internet del somníem n'hi ha alguns, per cert. Fins i tot, ai, hi ha qui voldria que els nostres jugadors fossin més solidaris i com aquell corredor de fons que al final perdia a posta en protesta per la seva injusta situació deixessin escolar les pilotes en el lloc no adient. Això, és clar, ho voldrien molts d'aquelles i aquelles que es vendrien per un plat de llenties estofades perquè una constant del país ha estat allò de fer la puta i la ramoneta i quedar bé amb poc 'gasto'. I pel que fa a les celebracions, em ve al cap una altra dita: alegre vetllada, trista matinada.

La rauxa està molt bé però a l'hora de la veritat el seny sempre dóna resultats més sòlids i pràctics. 

28 comentaris:

lola ha dit...

No saps com t'agraeixo la reivindicació de l'Espriu.
La rauxa és divertida, és el que té. Esperem que la matinada ens agafi dormint en pau.
Una abraçada.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Coincidexo amb el teu cinisme, agnosticisme i escepticisme, en el meu cas es deu a que tinc molt poca fe en els humans. Al cap i a la fi, el món que tenim és conseqüència de la forma de ser de l'ésser humà i, per tant, per canviar alguna cosa s'hauría de canviar primer el seu tarannà.

Totalment d'accord amb la visió que has exposat amb tant d'encert.

Puigmalet ha dit...

Jo tinc clar que vull demanar, i no és precisament l'estatut. El seny està molt bé, però ja n'hi ha prou de tanta humiliació.

No sé si ho saps però a Catalunya ens han dit que només hi ha una llengua oficial, que és l'única que tothom ha d'entendre. I és una llengua que no fa més de cent anys que es parla aquí.

Júlia ha dit...

Gràcies, Lola, és que em sap greu que tanta gent estigui disposada a admetre la mort de Sepharad i l'excessiva valoració d'Espriu, quan en d'altre temps en feien grans lloances.

Júlia ha dit...

Sílvia, totalment d'acord, cal ser realistes i els humans són com són, només cal veure la història i les hemeroteques. I els telediaris.

Júlia ha dit...

Puigmalet, no en dubto gens, que tu i molts ho tingueu clar,però t'asseguro que molts d'altres que avui sortiran no ho tenen gens, de clar, tot plegat.

Pel que fa a llengües i dialectes, evidentment és així i ho sé de sobres colm et pots imaginar, encara que com totes les coses les llengües no són eternes ni de bon tros i malauradament com en tot primen les audiències,per això hi ha qui es passa directament a l'anglès. El llatí també va acabar amb tot el que hi havia abans, a la força, i d'aquell llatí imposat venim tots plegats.

Una altra cosa és la coherència dels més abrandats predicadors del tema. I una altra, també, que un cop hem dit que ja n'hi ha prou i tot això... què farem?

Si fas un repàs panoràmic a la qüestió comprovaràs que de Pedrolos n'hi ha molt pocs, a la pràctica.

David ha dit...

"No crec en el resultat seriós de les manifestacions massives, en un context democràtic en el qual no ens demanen un risc excessiu." Absolutament d'acord. Aquesta mena de catàrsis festives no fan cap mena de por al poder, és més: les promouen constantment.
Ara, en aquest país l'excusa del "seny" s'ha fet servir massa cops per abaixar el cap i fer veure que no passa res (perquè els qui manaven tenien la menjadora a Madrid). Em sembla que molta gent ja n'està cansada de tant de servilisme interessat. O potser és que m'agradaria que fos així.
Salutacions!

Júlia ha dit...

David, jo crec que estem tots d'acord en que hi ha un cansament vers el servilisme interessat, molt més general del que es percep a cop d'ull, però també es cert que de vegades vèiem les coses com ens agradaria que fossin. En castellà -amb perdó- hi ha un refrany que diu 'creía un ciego que veía i eran las ganas que tenía'. I en català també deien que 'les parets ens fan veure joanets'. La veritat és que la classe política darrerament resulta força galdosa, qui sap, potser ens la mereixem i tot...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les manifestacions, com tot, tenen moltes cares. A més de la reivindicativa, la d'avui ha de tenir una cara simbòlica. La dignitat mai no ha de ser trepitjada, i menys en un estat pretesament democràtic. El símbol de la manifestació d'avui vol dir: Hi som. Respecte

Júlia ha dit...

En això et dono la raó, Teresa, per això hi aniré. Un altre tema és que si es queda aquí el respecte tornarà a anar de baixa...

Ferran ha dit...

Una cosa sí té clara tothom que avui sortirà al carrer: que ja n'hi ha prou. La simbologia és important; de fet, en el món de mones en que vivim, de vegades és fins i tot més important que els fets.

I en qualsevol cas, quan ja en tens prou només pots et queda un camí: el d'intentar canviar les coses, sense massa càbales.

Que avui comenci un nou capítol de la nostra història col.lectiva.

Júlia ha dit...

Ferran, ja m'agradaria... Bé, l'esperança és el darrer que va quedar a la caixa de Pandora.

Clidice ha dit...

mai sabrem que passaria si ens quedem a casa. no treballem per demà, sinó per demà passat. si més no tot plegat pot servir de catarsi, per treure'ns vells i antics complexes de ser contribuents de primera i ciutadans de segona en un país de tercera. :)

Júlia ha dit...

Clídice, no dic pas que ens quedem a casa i l'efecte catàrtic el dono per descomptat.

Brian ha dit...

Apuntem a la llista dels cagadubtes. Però sí, malgrat tot hi aniré. Jo també m'he recordat avui de l'Espriu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No dubto, com dius, que "a la llarga el seny sempre dona resultats més sòlids i pràctics.
Però quan amb quatre anys i mig de premeditació i traïdoria et foten una trepitjada de mala llet a l'ull de poll, que hem de dir, potser "Vd. perdone por haber puesto mi ojo de piojo bajo su pié?"
Tot ha tenir un límit, Júlia. Nosaltres també tenim "condició humana".

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Penso com la Teresa i per això he anat, per fer acte de presència. Avui he sentit que havia de ser-hi.

Júlia ha dit...

Brian, ser cagadubtes és absolutament humà, les seguretats excessives són perilloses.

Júlia ha dit...

Xiruquero, jo també hi he anat, una altra cosa es el que comento 'i ara, què?'

Júlia ha dit...

Sílvia, jo també, crec que és evident que els greuges han mogut persones diverses.

F.Puigcarbó ha dit...

Saps Júlia, m'ho deia el Captaire en un comentari, es el dret del pataleo i del cofoisme cec i il·lús d'un 20% que pretèn arrossegar a l'altre 80%. I no cambiará res malgrat el que va sdir Mas, tot seguirà igual, perquè per cambiar amb Espanya només hi ha una solució la que vol el 20% i no s'hi arribarà mai i men ys encara amb els txitxarel·los que tenim de dirigents polítics.

Júlia ha dit...

Francesc, personalment crec que ha estat un error tot el tema dels referèndums, és la meva opinió, aquestes coses s'han de plantejar quan es té la seguretat de comptar amb una majoria còmoda i àmplia de reforç, altrament provoquen reticències i mals rotllos, encara que ahir semblés que no era així. Fer lectures triomfalistes no ajuda a res més que a crear falses expectatives.

Des d'un punt de vista realista, a votar l'estatut hi va anar menys d'un cinquanta per cent i d'aquest cinquanta que hi va anar un trenta, gairebé, va votar que no. O no volem fer números o ens agrada fer bufar coloms.

Ja veurem què passa amb les urnes, que són les que manen al capdavall, agradi o no.

Els polítics no han fet res més que complicar el tema i llençar benzina al foc.

Fa poc temps parlava amb un convençut, em deia que primer hem de tenir el pis i després ja veurem com el volem, com si fos tan fàcil comprar-lo tal i com està el mercat.

Jo sóc partidària del contrari, continuar a lloguer estalviant, que vol dir fent feina, i trobar el moment oportú que pot trigar força.

Pel que fa als polítics, només cal veure què va fer esquerra en comptar amb quatre vots, posar-se a l'ombra dels grossos, en aquest cas del psc, sense manies... i embolica que fa fort.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Jo també sóc escèptica. M'agradaria no ser-ho, però en sóc. La catarsi pot estar molt bé, però és això i ja està. Què passarà ara? Em temo que res.

La idea aquesta que primer cal tenir el pis és enganyosa. Jo voldria saber per a què el farem servir el pis i com. Hi ha el tema de les polítiques socials, que mai apareix en determinats discursos...

Júlia ha dit...

Doncs això em passa a mi, Eulàlia, he perdut la 'fe cega', i aquest tema ni es toca. Per altra banda he escoltat discursos molt xenòfobs de certs sectors independentistes. Ja sé que hi ha de tot, gent molt maca i tot això però, certament, dels temes més casolans se'n parla poc o gens.

Olga Xirinacs ha dit...

Em poso a la cua i et vull felicitar pels elogiosos comentaris merescuts que et van dedicar els grup de lectors de Meteora. M'envien sempre els resums i ho agraeixo.
Pel que fa a desencants derivats d'accions esforçades, massives i llargament preparades i sentides, m'afegeixo a una altra dita que he vist als comentaris. "Días de mucho, vísperas de nada", deia la meva mare, que era de parla castellana. Sense voler aigualir cap satisfacció legítima.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga, al menys comprovo que la meva novel·la no està 'morta'. Pel que fa a la resta, totalment d'acord amb el refrany, això ja ens passa de tant en tant als catalans.

jcp ha dit...

M'afegeixo al debat perquè, per fi, trobo un marc de debat prou distès i serè. Crec que soc polièdric i aquí m'identifico amb tots. Dues coses: 1,la mani em va semblar com un vòmit provocat, si hagués estat més espontani hauria arribat als vidres de la delegació del govern; i 2, no tinc cap mena de dubte sobre el perfil dels magistrats del T.C., antidemocràtic i filofeixista. Les nostres raons tenim.

Júlia ha dit...

Jordi, tens raó, ara caldrà veure com continua el tema, sobre el TC, d'acord també. El pitjor és que molts que són democràtics i antifeixistes o que se'n diuen amb el tema català són absolutament totalitaris, i ja ve de lluny, hi ha declaracions del temps de la guerra de persones com el mateix Alberti que fan posar els pèls de punta.

Ara bé, fe una identificació global dels 'd'allà' també és injust.