31.7.10

Quan uns riuen, els altres ploren



Ha acabat la temporada Polònia, com recorda la Clara i el tema m'ha fet pensar en la qüestió de l'humor i els humoristes. Encara que aquest programa té un públic incondicional, crec, -i no sóc jo sola, que ha anat perdent pistonada i subtilitat amb el temps, només cal comparar els primers programes amb els darrers. Ja quan jo era petita la gent gran explicava que costava més fer riure que no pas fer plorar. L'humor i els humoristes es cremen aviat, encara més quan els guions són fluixos o la direcció decau. Amb el temps, com de totes les coses, ens queden les millors, les clàssiques, i la nostra percepció és, per tant, molt subjectiva. 


Hem tingut a Catalunya molts humoristes com també n'hi ha hagut a la resta d'Espanya. En general, s'admetia que aquí fèiem un humor diferent, més lligat a la ironia que no pas al sarcasme o la negritud, però això també és un tòpic i els humoristes catalans han triomfat sovint a la resta de l'estat. A tot arreu s'ha fet de tot. De la meva joventut recordo a Gila, a Cassen. Això de l'humor és molt subjectiu, personal. De vegades he anat al cinema amb amigues que s'han petat de riure amb actors i situacions que a mi no em feien cap gràcia. Em passava ja de petita, amb el gordo y el flaco, que no aconseguien fer-me riure o amb Louis de Funes, a qui no he suportat mai. Contra gustos... Per exemple, l'humor del Tricicle tampoc em fa massa gràcia, què voleu que hi faci. I tampoc no em feia gràcia el senyor Rubianes, en pau descansi.


Cassen oferia per la tele uns monòlegs molt divertits però a la llarga també va caure en la repetició i l'astracanada. En cinema, quan va comptar amb directors bons i guions acceptables, va resultar un geni. Amb Capri va passar una mica el mateix, l'excés va fer que l'odiés a còpia d'escoltar a casa, en el nostre primer tocadiscos familiar, els seus monòlegs, una i altra vegada, fins i tot recitats pel meu germanet que se'n sabia uns quants de memòria. Avui en torno a escoltar alguns i em semblen genials, de total actualitat, com en el cas de la fatxenderia a l'entorn de la possessió d'automòbil o de la possibilitat de viatjar. El senyor Buenafente, que tant de públic té, no m'ha fet mai massa gràcia.


Amb la Lloll Bertran havia plorat de tant riure, en l'època d'aquells monòlegs de la Vanessa. Després es va explotar massa el seu humor, la seva presència a la televisió. És un moment molt perillós aquell en el qual de la pinzellada humorística es passa al programa sencer. El mateix va passar amb la Trinca, amb algunes lletres molt bones i d'altres fàcils i sense grapa. Els xous de la Trinca, en directe, sempre em van semblar, més enllà de les cançons, força pocasoltes. Tot plegat m'ha passat amb Polònia, també. En aquests darrers temps tot just em feien somriure alguns, pocs, gags.  No entro en judicis de valor, si tot és subjectiu, l'humor ho és de forma absoluta i també depèn del nostre moment vital, de com l'entomem.

És fàcil cremar els humoristes, però, com que tots som humans, els artistes aprofiten el seu bon moment, el demà sempre és incert, i per això ens amollen un empatx de gracietes quan les coses els van bé. El mateix fan els cantants o els escriptors amb una novel·la d'èxit, condemnats a repetir-se. Això passa a casa nostra, a la resta de la pell de brau i part de l'estranger, l'humor francès també té sovint molt poca gràcia. Una altra cosa són els anglesos i la seva televisió, per a mi la millor. Pel que fa a l'humor polític, cada vegada que torno a veure episodis del Sí, ministre, em meravella la brillantor dels diàlegs i la perennitat del seu discurs humorístic, quins guions més bons! Algunes sèries americanes tenen diàlegs amb molta gràcia però se'ls en va de tant l'olla vers el sentimentalisme o la moralina, de forma poc oportuna i se'ls espatlla la troballa.  



Canvíem, és clar. Allò que avui ens fa riure demà potser ens farà plorar. Per saber si una cosa té qualitat real ha de passar el garbell del temps, un bon crític. Un autor nostrat que va excel·lir en l'humor -com en moltes altres coses- va ser Rusiñol. Més enllà de les situacions concretes, lligades al moment social i històric, els seus diàlegs irònics són plenament vigents avui, malgrat que no tinguem massa ocasió de veure el seu teatre. És clar que en teatre també depèn tot plegat de les actuacions, de vegades una obra no sembla la mateixa segons qui la dirigeix o representa. 

No cal insistir en el fet, evident, que en aquest tema faig referència als meus gustos personals i no entro en consideracions qualitatives, sempre lligades a factors complexos i polièdrics. L'edat també compta, canvíem molt i molt, així és la vida!

11 comentaris:

Ferran ha dit...

Casualment o no, comences i acabes amb humor polític, però de caire ben diferent. Amb Polònia m'ha passat el mateix que a tu: de trobar-lo fantàstic he acabat enganxant-me al Molina... i poca cosa més. Bé, sí, encara tenen capacitat de fer algun gag bò, però... hmmm... no, no és el que era. Sí, ministre el recordo com un producte excel.lent, en canvi; el que no sé és quin percentatge d'aquest record es veu edulcorat per la pàtina del temps... L'humor, quin dubte hi ha, és ben subjectiu (a mi també m'encantava la Vanessa: avui presentem... el vídeo!)

Júlia ha dit...

Ferran, precisament fa poc tornaven a fer 'Sí Ministre' no sé si a BTV i vaig poder comprovar la vigència de moltes de les seves situacions, més enllà del fet que les còpies estiguin una mica descolorides. Els actors també eren molt bons, és clar.

F.Puigcarbó ha dit...

es cert Polónia ha perdut subtilitat i ha guanyat en astracanada, les idees s'acaben. En general els humoristes es solen cremar aviat, aprofiten el moment i despés no són més que una parodia repetitiva d'ells mateixos. Si Ministre no hi arribe a caure en aquest peranyi és de les series d'humor d'alçada amb una fina ironia cínica i uns diàlegs que no es poden desaprofitar.

Albert B. i R. ha dit...

Amb el Polònia em passa el mateix. Sembla que han perdut la pistonada de l'inici. Això tb es veu amb les audiències, que han baixat una mica. Ara bé, continuen tenint gags genials. Recordaré sempre aquella cançó que ballaven el ZP, Solbes, De la Vega i Montilla al ritme de "Me la suda el Estatut". Brytal!
I sobre els catalans que han triomfat fora, ho han fet en part gràcies a un canvi de registre. El Buenafuente de La Sexta no és el amteix que el de TV3, per exemple, diria.

Júlia ha dit...

Francesc, en aquests darrers temps hi havia gags que em feien 'vergonya aliena' que diuen...

Júlia ha dit...

Albert, només cal veure la transformació de la Trinca, he, he.

De vegades no és així en segons quin humor, el Tricicle com que no es basa en la paraula triomfa també per aquells verals.

La veritat és que quan els catalans 'exporten' en ocasions fan també una mica d'angúnia, mira el Sardà.

Jose Ramon Santana Vazquez ha dit...

...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...


desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ


TE SIGO TU BLOG




CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...


AFECTUOSAMENTE
LA PANXA DEL BOU

ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DEL FANTASMA DE LA OPERA, BLADE RUUNER Y CHOCOLATE.

José
Ramón...

David ha dit...

Jo el Polònia, de sempre, el trobo massa condescendent amb els polítics. Els fan més propaganda que res. I, a més, contribueixen a espanyolitzar encara més TV3.
Tant que m'agradaria trobar per aquí l'humor deslligat de qualsevol tipus d'autocensura de L'escurçó negre o dels Monty Python. Què hi farem...
Pel que dius d'altres humoristes, coincideixo plenament amb tu. Sembla que els costa de veure quan la fórmula ja no dóna més de si.

Júlia ha dit...

J0sé Ramón, enlazó tu blog, gracias por visitarme.

Júlia ha dit...

David, l'humor subtil i intel·ligent és difícil de fer, de tota manera crec que en temps més complicats amb molta censura vam desenvolupar un humor de circumstàncies que no s'ha adaptat als nous temps, molt més incisiu i menys 'xaró' amb un punt de surrealisme, present en algunes cançons de, per exemple, Pi de la Serra.

La tele oficial és molt difícil que, a casa nostra, faci crítica aprofundida dels polítics, se'n fot tendrament, els humanitza... Qui paga mana i ens falta molt per ser 'britànics' -en les coses bones, que també en tenen de dolentes-.

No tinc clar, per exemple, com s'hauria de tractar humorísticament en Franco (i d'altres), i potser per això em fa tan poca gràcia veure'l convertit en un 'pallasso inofensiu'.

Júlia ha dit...

Personalment, penso que per una banda l'èxit puja al cap però que per l'altre els mateixos humoristes una mica 'llargs' ja s'adonen de quan la fòrmula s'agota però expremen la taronja fins que no dóna més suc. La pela és la pela i qui paga mana.El que passa es que qui paga, de fet, no paga, paguem tots en el cas de les teles i ràdios públiques, però, vaja, els distribuidors dels euros són els que cal tenir contents.