16.7.10

Sobre crits massius i votacions assembleàries


Els entusiasmes col·lectius, i no voldria aixafar la guitarra a les il·lusions desvetllades en aquests últims temps, són   sovint foc d'encenalls. És evident que en la manifestació recent vam poder escoltar molts crits independentistes però els crits s'encomanen i he comprovat que sovint la gent, en massa, acostuma a participar en aquestes proclames sorolloses repetint consignes diverses, ja sigui pel fet del contagi inevitable com per la necessitat de quedar bé amb la resta dels qui l'envolten. Perquè, ai, de vegades t'etiqueten més aviat pel que dius que no pas pel que fas, així és el món.

Recordo que en els anys sorollosos de la transició i dels inicis d'aquesta democràcia feble i poc desenvolupada que tenim eren freqüents els entusiasmes abrandats i els crits diversos. Les vagues de mestres anaven acompanyades d'un gran nombre d'assemblees multitudinàries i sectorials on assistíem els representants dels centres. Quan es plantejava una vaga, encara que els resultats de les votacions a les escoles no assolissin una majoria clara, l'habilitat política dels líders, que aleshores eren encara mestres en actiu d'un cert prestigi professional i no alliberats amb dedicació parcial o completa al tema sindical, aconseguia que es girés la truita dels nombres inicials i que amb complexes i subtils retòriques molt aplaudides acabés sortint la majoria que no havia sortit al principi de la convocatòria. Això per no entrar en el tema espinós dels piquets informatius. Les votacions assembleàries eren a mà alçada i la mà alçada és també una mostra d'aquest crit que s'encomana i que no sempre és sincer. És curiós que aquelles reunions massives i entusiastes hagin passat, més o menys, a la història de la nostra joventut. Així que molts d'aquells líders es van passar a la política professional o es van retirar del tema decebuts amb com anava tot, es va acabar el bròquil.

Durant un temps, demanar a les escoles que el vot fos secret semblava una posició burgesa i retrògrada. Una vegada un compañero em va clavar un rotllo definitiu sobre el tema, en defensa del vot públic i a cara descoberta. Però, evidentment, la mà alçada comportava voler quedar bé amb els líders i la resta, i sovint persones que t'havien manifestat una opinió diferent a l'hora de la votació et sorprenien variant la postura en defensa dels resultats més progres. Sóc una absoluta partidària, hores d'ara, a la meva maduresa, del vot secret, que respecta la teva intimitat, encara que he de dir que en aquelles escoles amb claustres on tots ens coneixíem ja se sabia més o menys de quin peu calçava cadascú. Però en les votacions secretes sempre hi havia sorpreses, molts vots en blanc, dissidències inesperades... Un dels temes més debatuts en aquella època era si t'havies o no de vincular a la majoria, per cert, a la qual moltes vegades t'acabaves vinculant per no tenir més maldecaps del compte.

La pressió del grup és molt important i això ho saben bé els dirigents polítics de tots els colors. Ho saben molt bé també els règims totalitaris, que excel·leixen en l'organització de manifestacions patriòtiques massives amb músiques, marxes militars, himnes abrandats i banderes onejants. En aquests tipus de règims les votacions a mà alçada han costat la pell a més d'un agosarat individualista. Per això, encara que de tant en tant faci falta una manifestació d'afirmació col·lectiva, dels seus resultats en podem inferir poca cosa ja que és en les urnes on cadascú, de forma lliure i discreta, dirà la seva o no dirà res, que també és una manera de dir alguna cosa.

14 comentaris:

Clidice ha dit...

potser cal que ens n'adonem, aquí i a les espanyes, que la majoria és la que compta en vots, però que calen les correccions necessàries per respectar les minories. Esclafar-les és el que fan les dictadures, que no hi ha res més perniciós que una societat monocolor. Molt em temo, però, que tenim massa tics passats i diem massa vegades allò de "o tots moros ..."

Júlia ha dit...

Clídice, un dels problemes de les democràcies és la del respecte a les 'minories', sobre tot quan aquestes minories no són tan petites i mostren una fractura social evident, el que passa és que cadascú ens mirem els resultats des del punt de vista de les nostres pròpies dèries i conviccions.

Un altre tema és el que comento, que no crec que en aquestes manifestacions aparentment tan unitàries la gent és mostri tal com és de veritat, de vegades cadascú de nosaltres hi va per un motiu diferent.

Les lectures posteriors del que sigui sempre són parcials, només cal veure les que fan els partits 'després' de les eleccions.

Clidice ha dit...

això és evident, molts independentistes no hi van anar, dels que "treballen" sempre per la independència. Gent del meu partit no hi va ser, jo hi vaig anar per acompanyar la meva parella, que ho necessitava. De tota manera, pels que s'emocionen amb els números, per exemple, de la meva família érem 2 i votants de la independència en som 10. És això representatiu? oi que no? perquè si fos així i es votés, demà passat seríem independents. Com bé dius, la gent només pren la part del pastís que li convé per amanir el seu discurs i els catalanets ja ens coneixem prou, que patim la síndrome d'Estocolm i sempre tenim por "del de fora", o sigui que una part dels encenalls del dia 10 ja s'haurien apagat en l'hipotètic cas d'una votació.

Ara bé, el que és evident és que el 10 va ser una catarsi col·lectiva i l'assentament, sembla que definitiu, de la pèrdua de la por a la idea de la independència, fins ara marginal i de quatre caps calents. Assolir un estatus de consciència crítica amb la societat que ens envolta no és pas poca cosa, i em sembla que la gent, la massa, no és tan imbècil com va dir Freud. El 10 no és un final, pot ser un inici, i entenc que és així com s'ha de llegir.

Allau ha dit...

Estic d'acord amb tu, Júlia, que l'únic que ens unia a la quantitat considerable de persones que ens vam manifestar el dia 10 era el sentiment d'emprenyamenta generalitzada. Però, tot i que els independentistes foren els que acapararen les fotos, estic segur que cadascú dels participants tenia una visió molt diferent de la jugada. La dificultat ve ara, quan cal aprofitar l'impuls i articular propostes tan contradictòries en una estratègia comuna. No sé si serà simptomàtic (perquè la classe política sempre menja apart), però els nostres polítics, tan aparentment "units" dissabte, ja tornen a anar a la grenya.

marta (volar de nit) ha dit...

Hola Júlia, aquest apunt s'ha fet esperar una mica però al final ha arribat. M'ha semblat molt interessant això que expliques de la pressió de la massa, algun dia m'agrdaria escriure'n alguna coseta, i també m'ha interessat aquesta descripció d'escenaris on em sembla que m'hauria sentit molt incòmode malgrat que realment tenen un punt de seducció importantíssim.

Una tonteria, de força petita (potser 10-12 anys), en algun moment vaig tenir l'opció de parlar davant de tota la classe i recordo que si deia frases curtes i contudents era fàcil obtenir un aplaudiment i, en canvi, els raonaments ben construïts generaven discrepàncies i desconfiances. El meu escepticisme polític va nèixer amb petites experiències d'aquestes i ha crescut molt després. Una llàstima perque penso que és molt més agradable tenir confiança i sentir-te acompanyada.

Avui em quedo amb el plaer estètic de la manifestació del dissabte passat. M'hi vaig emocionar i sé que m'hi tornaré a emocionar recordant-ho i amb el sentit que per mi va tenir ser-hi però realment ara mateix les eufòries em semblen parcials i poc fiables davant dels jocs i dels límits de la realitat i del circ polític.

Júlia ha dit...

Clídice, m'agradaria ser tan optimista sobre el valor del 'poble' o de la 'massa' però s'han mogut pobles i masses de forma entusiasta, també, vers objectius molt discutibles.

La veritat és que cada vegada crec més en les persones d'una en una, no sé si és l'edat.

Júlia ha dit...

Allau, és que hi ha molts temes que no es toquen, com els socials, hi ha indepentistes -com de tot- més de dretes i més d'esquerra. No queda bé dir-ho així hores d'ara però potser en certes coses em puc sentir més propera a algú no-independentista que independentista. Les coses no són gens simples i els problemes interns dels partits ho mostren.

Júlia ha dit...

Marta, aquesta eufòria col·lectiva es produeix en moltes situacions, diverses, i evidentment, té un pes. Ara bé, cal tenir el cap fred per meditar després en el seu significat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Has tocat –i molt bé- Júlia, un aspecte al que he estat sempre sensible i que, hores d’ara, després que tothom, o gairebé, s’omple la boca de democràcia, encara no es dona la importància radical –d’arrel- que té.
En democràcia el vot és lliure, universal i secret. Tres condicions necessàries i imprescindibles, per definició. Doncs bé, com encertadament has dit, el vot a mà alçada coarta la primera condició i invalida la tercera. Vet aquí perquè el vot a mà alçada és un procediment a-democràtic usat en tots aquells procediments que pretenen forçar la opinió individual. Per exemple, per esmentar-ne només un, els processos assamblearis sindicals.
Ja és collonut que quan demanes votació amb paperetes molts et mirin de reüll, com si paréssis alguna trampa, quan el que estàs fent és un exercici purament democràtic.
Quantes decisions no foren ben diferents si és votés, com cal, secretament!.

Per cert Clídice, esclafar les minories és el que fan les dictadures i també les democràcies de baix contingut com aquesta. Molt em temo que un nou exemple en tindràs abans que acabi l’actual curs parlamentari.

F.Puigcarbó ha dit...

totalmend d'acord, amb el vot a mà alçada es condicionava a molta gent, de fet els sindicats n'abusaven d'aquesta manera de votar assemblearia, i els piqtes informatius prou saben de que informaven, silicona en mà o cadenes. No crec en res ja de tot aixó, ni cap partit independentista farà res que no se surti del guió, prou s'ha vist amb Esquerra republicana que segueix sent can Garlanda, o ja has vist Carretero i ni veuràs Laporta o Nebrera.

Júlia ha dit...

Xiruquero, és així, i crec que en les manifestacions massives molts crits suposadament solidaris actuen una mica com aquestes votacions, ningú no gosa dir el contrari ni tan sols no dir res.

Júlia ha dit...

Francesc, el pitjor és que aquest partit, sobretot alguns dels seus sectors, juguen amb la gent, amb la jove més que amb ningú, desvetllant expectatives que no es poden assolir d'immediat.

Encara recordo el senyor Carod, quan les eleccions els van anar -relativament- bé, cridant visca Catalunya lliure per després posar-se a l'ombra del psc-psoe sense cap mena de vergonya.

Malauradament, sempre que esquerra ha augmentat en vots ha acabat fent coses així i després, com és natural, n'ha tornat a perdre.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

És evident l'efecte 'massa'.
Però també és evident que aquí alguna cosa es mou i es mou de manera individual, vull dir que molta gent pel seu compte ha arribat al cap del carrer. En la manifestació del dissabte 10, jo parlaria d'una suma de voluntats més que no pas de l'efecte massa. Tot i així, ho veurem a les urnes.

Júlia ha dit...

Tant de bo tinguis raó, Teresa, i la cosa no sigui només una flamarada puntual, ja ho veurem.