19.8.10

I avui he anat a prendre el té a Thrushcross Grange




Malgrat el desengany experimentat amb la relectura de Jane Eyre, he acabat per rellegir Cims borrascosos, ja que l'ebook també compta amb aquesta i amb moltes més novel·les etiquetades com a romàntiques. Aquest llibre, per cert, no m'ha decebut, era tal i com el recordava, estrany, inquietant, ambigu,  violent i enigmàtic. Recordo que la paraula páramo, en castellà, que és com s'acostumen a traduir els moors anglesos, sempre ha inspirat un estrany neguit i una atracció poètica desmesurada. En català es dóna la traducció erm però jo crec que no és exacta del tot, com no ho és mai cap traducció. 

A la novel·la queden molts enigmes per esbrinar, cosa que ha contribuït a nombroses especulacions intel·lectuals, hi ha moltes webs sobre el llibre, fins i tot una guia de lectura molt completa, amb genealogia dels protagonistes i tota mena de detalls. Avui, després dels avenços -amb gran nombre d'especulació pel mig- de la psicologia no podem obviar-ne les interpretacions pertinents. Emily va ser, diuen, la més intel·ligent de les Brontë i també va ser la més estranya. La vida breu i la mort en la joventut idealitza els personatges i els mitifica, tot compta. No se li coneixen amors de cap mena, més enllà de l'especial i complicada relació amb el malaurat i raret germà, en qui, diuen, es va inspirar per al personatge principal del llibre.

D'aquesta novel·la també se n'han fet versions a dojo, en cinema i televisió. Moltes d'elles han posat èmfasi en la relació amorosa dels protagonistes i fan acabar la història amb la mort de la primera Caterina, que, de fet, és qui motiva tota la tragèdia posterior i la venjança de Heatcliff. La segona part esdevé una mica més optimista, amb gent jove disposada a viure d'una forma normal i feliç, amb esperança, vaja, com en aquella història d'una escala suburbial de Buero.  També el caràcter de Heatcliff s'ha modificat en algunes versions per tal de no fer-lo esdevenir tan odiós, avui segur que l'engarjolaven aviat.

Sobta, en les dues novel·les, l'ambient pobre, classista, tancat, aïllat i resclosit. I això que és Anglaterra, allò!!! No vull ni pensar en el que passava a casa nostra en l'època! De fet, ho coneixem poc, encara; no tenim novel·les autòctones de tanta cruesa i passió, malauradament. Els llibres d'història sovint reflecteixen molt menys la realitat que una bona narrativa, resten lligats a molts condicionants i interessos acadèmics i modes intel·lectuals. En el fons allò que ens explica més el passat real és la vida quotidiana de la gent, fins i tot quan és inventada.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

JO TAMBE SOC "AMIGA"DE CATERINA I HEATCLIFF,TOT EL MISTERI DEL AMOR,DE LA VENGANÇA,DE LA POR....
L'ALTRE GERMANA,TAN "MORAL" I CONVENIENT....UFF¡FARUM DE SACRISTIA....
JUGANT

F.Puigcarbó ha dit...

cada cosa al seu temps, i si t'haig de ser sincer, ja abans tampoc em va fer el pes. Abans vull dir quan llegia Zane Grey i aquest tipus de literatura.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Vaig llegir aquesta novel·la amb 15 o 16 anys, era de les primeres que llegia i em va deixar una impressió molt fonda. Encara ara recordo l'impactant començament, amb l'esfereïdora escena en que apareix l'esperit de la Catherint gratant els vidres de la finestra, la presència extra-corpòria que amara la casa i que sura pels "paramos" o com vulguem dir-los.

Potser el temps ha magnificat el record que en tinc, o el record s'ha engrandit solet, no ho sé, caldria que la tornés a llegir.

D'altra banda, coincideixo totalment amb la frase final del teu post, per això m'agraden tant les històries sobre la vida quotidiana.

Salut!

Ferran ha dit...

I jo que no me'ls he llegit mai, els Cims... (ni n'he vist la pel.lícula, tampoc). Em pregunto si m'agradarà, quan m'hi posi, que m'hi posaré...

Allau ha dit...

Júlia, sóc home assenyat, més amic de la Jane Eyre que del Heathcliff i la Catherine. Però reconec que tota la història dels "Cims rúfols" m'inquieta d'allò més i els hi guardo un cert respecte.

Si cal posar-se romàntic, la Bronte ho va fer prou bé.

Júlia ha dit...

Jugant, jo amiga, amiga, no. En tot cas de la parella del final del llibre, la nova Caterina i Hareton, que semblen molt més assenyats i que segur que se'n devien sortir de tanta tragèdia familiar. No m'estranyaria que avui regentessin un pub pel poble.

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que les senyores tenim més tirada a aquestes histories d'amors estripats.

Júlia ha dit...

Sílvia, jo també vaig llegir ambdues novel·les en aquella època, quan tot és nou. Els anys donen noves perspectives sobre els llibres, sempre són llibres diferents ja que nosaltres també ho som. Cal situar-lo en el context de l'època per valorar-ne l'originalitat.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Ferran, això dels gustos és tan subjectiu que mai no recomano lectures, només constato que m'ha agradat o no, o que m'ha interessat i això en un moment molt concret de la meva vida. Aquests llibres ja formen part del nostre imaginari sentimental com les músiques i no ens acostem mai amb innocència i ignorància, llevat de la primera vegada, sobretot si va ser en la infantesa o l'adolescència.

Júlia ha dit...

Allau, admeto que tenen ganxo, aquestes germanes, altrament no serien tan famoses. La mort prematura de totes elles també té un pes en la mitificació. També aquella Anglaterra té regust de mite i per sort encara en conserva un doll, de l'ambient victorià i pre-victorià.

mar ha dit...

mmm, jo no l'he llegit, però veig que l'hauré de posar a la llista...
una abraçada, Júlia
i de part d'en Ferran també

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Aquests dies rellegeixo Tolstoi i estic d'acord que la literatura sovint proporciona una visió de la realitat més "real" que no pas la història.