25.8.10

Mosques d'agost de l'any 2010






M'adono del fet  que repeteixo determinats temes, però cal dir que la culpa no és meva, sinó de la natura, que insisteix en repetir també el cicle de les estacions, una i altra vegada, talment com si anéssim muntats en uns cavallitos de la fira. Les converses sobre si un any fa massa calor, plou menys, no fa tant de fred com abans i d'altres temes excitants i recurrents les recordo des de la meva tendra infantesa ja, ai, una mica llunyana.


Retorno doncs a un tema estival i evocador, que en d'altres estius he mencionat al blog: les mosques, que avui són gairebé testimonials encara que de tant en tant fan revifalles intenses. Avui ens molesta veure una mosca, provoca cert histerisme a les llars amb aire  condicionat, hermèticament tancades, però abans, no fa tants anys, sobrevivíem entre núvols de mosques. Encara aquí, a Batea, veig persones que prenen la fresca amb la típica pala a la mà, sistema ecològic de cacera, ancestral i efectiu que, a més, distreu i ajuda a fer passar les llargues tardes excessivament caloroses del mes d'agost.


Em refereixo, és clar, a la mosca casolana, de mida mitjana, no a la vironera, ni als borinots ni a variables exòtiques com la mosca tse-tsé, que quan jo era petita sortia tot sovint a les pel·lícules racistes sobre safaris africans. La mosca-mosca  va protagonitzar durant les nostres infanteses molta diversió, els adults intentaven eliminar-les amb unes pòlvores estranyes, de color verd, que es posaven damunt de la taula, i també amb aquells papers enganxosos que encara existeixen i que recordo, a la rectoria del meu oncle, omplint la cuina de centenars d'exemplars destinats al genocidi, agonitzant enganxats al paper de goma.


La cacera de mosques era habitual entre els infants. Recordo la confecció d'una mena de presons, amb taps de xampany i agulles de cap i també, si calia, amb patates buidades de forma adient i les mateixes agulles. Quan es capturava un exemplar s'aixecava una de les agulles i s'introduïa la presonera entre la resta. També es feien dibuixos a base d'esclafar el cap de la mosca en un paper doblegat, cosa que creava suggerents taques que es podien interpretar al gust de cadascú. Imagino que el test de Rorschach potser es va inspirar en aquesta pràctica bàrbara i salvatge.


Tot això forma part d'un altre temps, avui si els infants fessin coses semblants, al menys de forma oficial, ens espantaríem. Però el genocidi amb insecticides diversos o amb mètodes aparentment més pietosos no ens preocupa massa, la presència molesta de la mosca resulta encara molt desagradable, encara més en la nostra ben peixada societat desinfectada. Abans es convivia amb el bestiar i les mosques eren naturals.


Les mosques  han inspirat grans poetes, com Machado o Emily Dickinson i tenen una mitologia pròpia, positiva i negativa. La identificació del dimoni com a senyor de les mosques, que una cèlebre novel·la suposadament juvenil i molt inquietant va recollir en el títol ve, com tantes coses, d'un error de traducció del cananeu, segons diu la wikipèdia.


En menor nombre que en el passat les mosques, però, tornen a l'estiu. No piquen pas, com diu el poema de Pere Quart, tan copiat a l'escola. Al menys les mosques normaletes, hi ha alguns exemplars més picadors però pertanyen a espècies menys vulgars. Els mosquits són també una plaga estiuenca que hem intentat erradicar, avui cantem molt a la natura però tenim poca paciència amb la seva realitat més evident.


En una altra ocasió ja vaig recollir diferents frases i dites sobre les mosques i el gran especialista blogaire en el tema paremiològic, Víctor Pàmies, hi va afegir material, fa un parell d'anys. I és que tot passa i torna, i les mosques moren i es reprodueixen i a final d'estiu es tornen pesades i enganxoses. Però ningú defensa seriosament la seva curta vida, la veritat. Són útils, fan el seu paper, encara que també han trasmès malalties pel seu contacte amb el costat més bescantat de la matèria, la femta, la podridura.


Si algú creu que les mosques no mereixen més atenció que llegeixi aquest article sobre la seva intel·ligència admirable, que les fa defugir els perills i que contribueix al fet que ben sovint les nostres pales assassines no acabin amb la seva fràgil vida tan de pressa com voldríem. De fet, les mosques de Samaniego que van morir en aquell rusc temptador, víctimes de les passions, eren molt humanes...







A un panal de rica miel
dos mil moscas acudieron,
que por golosas murieron
presas de patas en él.
Otra dentro de un pastel
enterró su golosina.
Así, si bien se examina,
los humanos corazones
perecen en las prisiones
del vicio que los domina.



També se les ha relacionat amb la mort, amb la misèria, amb la pobresa... 
I heard a fly buzz when I died...
Emily Dickinson (1830-1886)


I heard a fly buzz when I died;
The stillness round my form
Was like the stillness in the air
Between the heaves of storm.


The eyes beside had wrung them dry,
And breaths were gathering sure
For that last onset, when the king
Be witnessed in his power.


I willed my keepsakes, signed away
What portion of me I
Could make assignable,-and then
There interposed a fly,


With blue, uncertain, stumbling buzz,
Between the light and me;
And then the windows failed, and then
I could not see to see.





Malgrat tanta mitologia, les meves mosques preferides, literàriament parlant, continuen essent les de Machado, evocadores d'infanteses llunyanes, de tardes avorrides, d'estius ensopits... Casolanes, inofensives, entranyables, eternes. Cal dir que la música amb què es va popularitzar aquesta coneguda poesia pertany a Alberto Cortez, com en el cas d'alguns altres poemes cantats per Serrat.


 (No sé el perquè però abans de la cançó surt en alguna ocasió aquest anunci pocasolta de fer-te fan de Catalunya, en fi, què hi farem, sobreviuren a les mosques publicitàries, també).

12 comentaris:

Allau ha dit...

Aquest any a ciutat, ves a saber el perquè, molt poques mosques i mosquits i de formigues (un altre gran tema literari estiuenc) vaig veure'n la primera fa tot just dos dies. No sé si les estem erradicant o és que en preparen una de grossa.

Salvador ha dit...

Ara als del Goear els ha donat per posar publicitat, i això és força empipador...
Jo ja no l'utilitzo per penjar músiques. Si vols et recomano un altre que funciona força bé: divShare

Júlia ha dit...

No ho sé Allau, crec que n'hem reduït la població a partir del DDT però també em sembla que hi ha anys en els quals se'n veuen més que no pas altres. O potser sí, que en preparen alguna, bé s'han de defensar...

Júlia ha dit...

Gràcies, Salvador, ja m'ho miraré.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això de les "mosques publicitàries" està ben trobat.
Quan algú sembla que no hi toqui es diu que "caça mosques", ja fora hora de dir que "es mira anuncis".

Clidice ha dit...

La mare sempre diu: "es cacen més mosques amb mel que amb fel" :) No havíeu caçat mai una mosca, de petits, li havíeu lligat un fil de cosir d'uns 10 cm en una pota, i l'havíeu aviat al mig de la classe? Bé, vaja! devíeu ser bons estudiants doncs ;P

Francesc Puigcarbó ha dit...

Recordo que a les botigues de queviures que abans en deiem de comestibles hi havia aquelles tiras color de mel penjades plenes de mosques que si havien quedat arapades.
Es que ara som molt finolis, de menut a l'Estany el vater era a la cort de les vaques que era a la planta baixa de la casa, hi havia una fusta plana amb un forat on t'asseies a fer "aguas mayores" o sia cagar, i men tre la cua de la vaca gairebé et fregava el nas les mosques no paraven d'emprenyar.
Aixo que explica la Montse, nosaltres ho feiem m´ñes sofisticat, sobetot perqu`pe enm Franciscu tenia molta traça en caçarles. Quan en teniem una feiem un coet amb paper de plata d'aquest de la xocolata i mistos i les enviavem a l'espai.

Júlia ha dit...

Doncs potser sí, Xiruquero.

Júlia ha dit...

Clídice, jo no havia fet aquestes caceres però vaig tenir un alumne que portava mosques -grosses- en una capseta i les deixava anar per la classe de tant en tant...

Júlia ha dit...

Francesc, els papers engomats eren tot un clàssic, i això dels coets amb paper i mistos també ho havia vist fer. Realment ens hem tornat molt fins, ecològics i primmirats... Sobre comunes antigues també hi hauria molt a comentar i explicar, he, he.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Què hi fa que sempre ens recordem de les mosques a l'estiu? :-)

Amb això de la citació i la recitació, estem fent un cercle ben quadrat: falta la quarta banda. La deixo per quan faci un recull més exhaustiu de fraseologia de les mosques.

Júlia ha dit...

Ep, Víctor, és quan hi ha mosques, per això les recordem i evoquem, doncs ja saps que per Tots Sants, mortes o menjades, són acabades.