13.8.10

Nostàlgia de l'escassedat



He estat uns quants dies pel Pirineu aragonès, per indrets que no coneixia -encara- i que m'han agradat molt. Com que m'acostumo a despertar de vegades molt aviat, per tornar-ne a endormiscar tinc l'hàbit de posar-me la ràdio -'el ràdio', com deien a casa, fa anys-  però, ai, des d'aquells indrets muntanyencs només en podia escoltar quatre, la SER, ràdio Benasque, Onda cero i... la COPE! Ni tan sols no es podia escoltar RNE però la COPE sembla que és a tot arreu, darrerament estan distrets amb això de l'ajuntament de Madrid, sucant pa en els problemes socialistes. De moment.

La SER emet programes dignes i interessants, i una matinada vaig escoltar una entrevista amb Miguel Ríos, cantant del qual no he estat una fidel seguidora, però que em desvella una gran simpatia generacional i personal. Es retira, sembla, encara que explica que participarà en activitats col·lectives destinades a causes solidàries, de tant en tant. Va tocar el senyor Ríos un tema molt del nostre temps, el de l'excés en tot, que perjudica la creativitat artística. L'entrevistadora parlava del tema musical, però el cantant ho va fer extensiu a molts altres sectors. Poder tenir milers de cançons en un aparell minúscul provoca sentiments molt diferents d'aquella reverència amb la qual ens compràvem algun disco fa anys, discos lligats a la nostra vida, que ens demanaven un esforç econòmic i que esperàvem escoltar en arribar a casa de l'estudi o de la feina, una i altra vegada. Això perjudica també que es coneguin en profunditat nous cantants, nous grups musicals, a més del fet de la desaparició de programes especialitzats sobre el tema en ràdio i televisió.

L'excés perjudica també la literatura, amb la immediatesa del consum i  l'emmagatzematge que cada dia serà més habitual en el sector. Per no parlar de les fotografies, centenars, milers d'imatges, que no ens demanen esforç econòmic ni físic, doncs no hem de portar-les a revelar ni a cercar després, amb aquell sentiment d'intriga que ens provocava no saber ben bé com havien sortir fins al moment de contemplar-les en cartolina. Amb una maquina normaleta podem fer coses que abans, fa quatre dies, demanaven objectius sofisticats. A l'escola, en aquests darrers anys, em vaig adonar com els llapis de colors, per exemple, objecte de desig de la nostra infantesa, tot just s'estrenaven. De vegades els adults comentem, de forma totalment injusta, els nens d'avui no fan cas de res, tenen tantes coses. Els nens i nenes d'avui no tenen la culpa de res, ja han nascut en el temps de l'excés, serà aquest el seu imaginari sentimental del futur, som els adults els qui hem viscut els canvis i podem fer comparacions que a ells no els fan ni fu ni fa, més aviat els empipen, de la mateixa manera que a mi m'empipava que m'insistissin en la necessitat d'haver-me d'acabar un plat massa farcit de menjar pel fet que en el temps de la guerra l'haguéssim tingut. Em temo que la cosa no té solució, gaudirem dels avantatges de l'excés, que també n'hi ha, i enyorarem el temps de l'escassedat i la moderació, el passat no torna i tot canvia.

Em va venir al cap la primera vegada que vaig veure Miguel Ríos, molt jovenet, a la televisió. Era a una perruqueria del barri i una noia més gran que jo va comentar no sé què d'un noi que cantava, molt bufó, vaig deixar la revista que llegia instal·lada a l'assecador per contemplar aquelles imatges en blanc i negre i allà estava el cantant, acabat d'estrenar, vestit amb americana i corbata, com a la fotografia, ja que aleshores els nois més joves vestien d'aquesta manera quan es mudaven, fins i tot quan assistien a festetes casolanes de l'època i el més agosarat, en tot cas, era mostrar una camisa de color atrevit, rosa, grana. Això del granate va inspirar una estrofa de l'inefable carrascal: desde que salió la moda de las camisas granate, todos los chicos parecen huevos fritos con tomate. Avui els trajes són patrimoni, sobretot, de venedors seriosos, predicadors foranis i polítics en acte de servei. Bé, en el fons, tots són venedors, és clar.


Un article interessant sobre el tema català: Si Cataluña se va (Suso de Toro)

4 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha, ha... descrius el descobriment del Miguel Rios com quan vas veure l'home arribant a la lluna o quan l'assassinat d'en Kenedy!

F.Puigcarbó ha dit...

Nosaltres haviem coincidit de telonerus en més d'una festa major amb ell, era molt bon paio, i ho és encara Quan a retirar-se, és més o menys de la meva edat o una mica més gran em sembla. Fa bé, cada cosa al SEU TEMPS!

Júlia ha dit...

Galderich, doncs ni me'n recordava, en escoltar Ríos per ràdio em va venir una espurna del passat, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, jo no tinc el gust però la gent que el coneix l'aprecia força.

Si tens temps mira l'enllaç del final a l'article que indico, no té res a veure amb el post, però t'interessarà.