8.8.10

Regeneracions pendents


Al passar per Graus, de pas cap al Pirineu Aragonès, m'ensopego amb uns rètols que indiquen una Ruta J. Costa. Evidentment, no fan referència a la meva persona, malgrat la coincidència, sinó a un personatge molt present a l'Aragó, malgrat que jo diria que força desconegut, avui, a la resta de la pell de brau. La vinculació dels personatges importants amb una determinada geografia fan que, al menys, a la seva terra se'ls recordi de forma més constant, com passa amb Manuel de Pedrolo i Tàrrega, per exemple.

Joaquín Costa, que a molta gent de Barcelona li sonarà a causa del carrer del mateix nom, -carrer que per a la generació de la meva mare sempre va ser carrer Ponent-, va ser un regeneracionista, un d'aquells personatges esforçats i treballadors, amb bones idees, que es van topar amb la realitat d'un estat espanyol incapaç de regenerar res. Una de les proclames de Costa era allò de Escuela, despensa y siete llaves en el sepulcro del Cid. Quan jo estudiava, en èpoques franquistes, es parlava de Costa en els programes, però d'una forma adaptada a les circumstàncies. Per exemple, això del sepulcro del Cid s'havia esfumat de la cita en qüestió.

Costa va ser un home d'origen modest, que va aconseguir estudiar treballant, cosa que en l'època no era gens fàcil, iniciant els estudis, com en molts altres casos de persones humils, fent de mestre. Es va doctorar en Lletres i Dret i la seva vida mostra els problemes i contradiccions de l'època, on les bones intencions de la gent il·lustrada és malmetia en discussions i debats abrandats, sense resultats pràctics. A Costa se'l defineix com a polític, economista, historiador i jurista, va ser tot això i moltes coses més. No copio la biografia, ja que a wiklipèdia s'hi poden trobar tots els detalls i també a moltes webs, sobretot aragoneses. El proper any, el 2011, pel febrer, es commemorarà el centenari de la seva mort, als cinquanta-quatre anys, i és possible que se'n parli una mica més, com sol passar amb aquestes celebracions, malgrat que sovint tornem a oblidar els commemorats fins a la propera ocasió.

Costa va acabar per retirar-se al seu poble, tenia problemes de salut i estava decebut, però de tant en tant ressorgia i clamava contra algun disbarat polític del govern, pel seu to i el seu aspecte se'l va anomenar El León de Graus.  En els seus darrers anys es va apropar al socialisme. La seva mort va ser una manifestació popular important, el van enterrar a Saragossa, en contra de l'opinió dels manaies que el volien fer a anar a un futur Panteó Nacional, cosa que va ser també una mena de plebisicit en contra del govern. Ja sabem que els governants són força amics de fer-se fotografies en enterraments i homenatges pòstums.

Va guanyar algunes batalles, poques, aconseguint, després de mort, que s'aprovessins uns seus plans de regadiu per a Aragó i d'altres territoris hispànics. Va tenir visions encertades i altres de no tant, en intentar canviar les coses des de dins, ja que això sempre comporta molts riscos. No es va interessar, per exemple, per la industralizació, potser per la seva procedència i va parlar i incidir, més que res, en el tema agrari, a l'hora de propiciar avenços diversos.

Avui tenim escola obligatòria i digna, malgrat que sigui perfeccionable, i també el rebost força ple, en general. De tota manera, els sepulcres emblemàtics, el del Cid i els de molts altres, àdhuc els dels herois nostrats, encara no han aconseguit tancar-se amb tantes claus com caldria.

8 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Jo conec la Júlia Costa, pero aquest ni flowers.
Ei! ara que dic Júlia Costa, una al Júlia Costa demanmava en una carta al director de la Vanguardia que possessin ombra a les platges, i als de Rac 1 els hi va fer molta gràcia. Eres tu la de la carta? o una senyora que es diu com tu?

Júlia ha dit...

Ep, Francesc, doncs il·lustrat que t'he posat un enllaç a la biografia.

Sí que sóc jo la de les ombres, vaig enviar la carta a tres diaris i tots me la van publicar, de vegades he enviat coses més serioses i ni cas.

Es que m'agrada la platja però no el sol i tant de 'cuento' amb els mals del sol i per a l'ombra t'has de pagar el parasol o anar al bar.

Per cert, què van dir a RAC1? No sabia que n'haguessin parlat. En tot cas, s'ho passen pel folre, ja que d'ombres res i de l'ajuntament en van dir que ja hi ha parasols de lloguer...

Anònim ha dit...

J.COSTA...EL SRO.DELS PANTANS,LI DEIA EL MEU AVI,SEGONS ELL TOTE LA RED DE PANTANS FRANQUISTES,ERA UNA PROPOSTA DEL SRO.COSTA,LI VAN COPIAR DE NORD A SUR.
JUGANT....

Galderich ha dit...

Júlia,

Molt bo això del J. Costa!

No es va fer cas ni del Joaquin Costa ni dels altres que demanaven una regeneració urgentíssima de l'estat. Així vam acabar, amb una guerra i un franquisme durant 40 anys!

Per cert, això de les ombres és una gran idea. Si no hi ha ombra no vaig a la platja! No sé què hi fot tanta gent torrant-se al sol. La solució és anar cap al vespre quan el sol ja no fa mal i l'aigua està calenteta...

F.Puigcarbó ha dit...

Jo diria que més aviat s'en fotien una mica, pero no de m,anera descarnada, en ceta manera et donaven la raó.
Jo, si hagués de fer la carta demanaria que hi possessin ombra a tota la platja i si podia ser l'asfaltessin, la sorra molesta molt i es posa per tot arreu.

Júlia ha dit...

Jugant, efectivament, i moltes altres coses que s'han fet amb els anys també responen a propostes de Costa.

Júlia ha dit...

Francesc, tampoc no cal ser radical, a mi la sorra m'agrada, segons quina, és clar...

Júlia ha dit...

Gràcies Galderich. Mai no es fa cas de la gent raonable, o no es fa cas de ningú o se'n fa dels arrauxats, així ens va, catalans inclosos.

Jo també hi vaig al vespre o de molt bon matí, però quan era petita i anava als 'banys' sempre hi havia una zona intermitja ombrejada amb canyes força gran, no sé perquè ara no n'hi pot haver una així.