2.8.10

Sor Crescència i el peix feliç



Ahir, per casualitat, vaig despertar-me molt aviat, vaig posar la ràdio i em vaig ensopegar amb un programa dedicat a evocar músics catalans, un programa de Jordi Roura, incombustible músic dedicat a aquests temes i molts d'altres, relacionats amb la música popular. D'aquestes coses te n'assabentes per casualitat, és clar, perquè la promoció acostuma a ser molt feble, quan n'hi ha alguna. Fa algun temps, també per casualitat, em vaig ensopegar a les hores caniculars amb uns altres programes que estaven dedicats a orquestres de casa, en aquell cas a Catalunya Ràdio. En fi, així és el món, també el nostre. De desagraïts, l'infern n'és ple...

El programa es diu Noms Propis, s'emet els dissabtes i diumenges de set a vuit del matí i el d'ahir estava dedicat a Dodó Escolà. Aquest músic divertit i irrepetible, amb qui tanta gresca vam fer de jovenets, es va retirar, pel que van explicar, cap als anys setanta, encara jove, per dedicar-se a afers comercials i va morir fa cinc o sis anys, ja gran, sense que la seva mort tingués massa ressò mediàtic. Dodó Escolà portava una orquestra magnífica, va ser l'autor de grans èxits del moment, com El Otorrinolaringólogo, Personalidad i aquella cançó que avui censurarien i que ell mateix sembla que va deixar de cantar per raons òbvies, encara que crec que avui s'ha d'escoltar en clau surrealista i de l'època, Què pasa en el Congo? Que al blanco que pillan lo hacen mondongo.Recordo que anys després també en vam escoltar una, amb rerefons polític-humorístic, en aquell cas traduïda, que parlava del Mao, los guardias rojos que me miran de reojo. Bé, l'humor negre amb referències a l'actualitat pot agradar o no, però és una opció.

Un dels èxits grans de Dodó Escolà va ser allò del peix feliç, tan divertit, que sembla ben bé una cançó infantil de rotllana. Escolà era un  showman, feia acudits, brometes, efectes especials amb la veu... El cas és que per aquestes associacions d'idees que quan més anys fas, més s'esdevenen, la cançó em va recordar Sor Crescència. Vaig a anar a escola a un cole de monges del barri, en aquella època les escoles públiques eren molt poques i a les de l'Ajuntament feia falta endoll per entrar-hi, així que la majoria de gent havia de recórrer a les privades. L'escola de monges del meu barri sempre va ser força popular, cap als seixanta va eliminar el classisme i ara és una fundació que acull molta gent diversa de tot arreu (vull dir que també és un tòpic això de que les concertades no tenen immigració, en tot cas depèn del barri on es troben). N'ignoro el motiu i segurament la qüestió podria motivar un estudi aprofundit, però en la meva època infantil les monges que tallaven el bacallà eren basques i les catalanes eren les mes velletes i residuals, amb un estil ja molt passat de moda. És el que passa a qualsevol grup humà, pugen els joves i els grans són marginats. Una d'aquestes monges grans i decadents, que potser havia tingut els seus moments de pes específic a l'escola en el passat, era Sor Crescència.

Sor Crescència es limitava a ensenyar-nos labors i tenia molt mal geni. Recordo que un dels seus penjaments habituals, quan contemplava els nostres defectes cosidors (personalment sempre he estat força negada en temes d'aquest tipus), era dir-nos: Bunyoleres!!!! Sovint, mentre cosíem, algú passava el rosari o llegia un llibre pietós amb ensenyaments morals, al més pur estil monàstic, encara que el silenci era molt relatiu i sempre hi havia un xiu-xiu de fons que exasperava la monja. A Sor Crescència, que ja era gran, les nenes més agosarades li prenien el pèl, hi havia qui passava el rosari llaurant, o sigui, saltant-se avemaries a dojo. Per Nadal, quan aquesta cançó del peix va estar de moda, i malgrat la suspicàcia de la monja, algú va tenir la idea d'acabar allò de Los peces en el río amb la tornada de la cançó de Dodó Escolà, cosa que provocava molta barrila, com podeu imaginar. Una altra brometa era respondre a les lletanies finals allargant l'essa final: ora pronobisssssssssss. En la intimitat, se la imitava sense compassió, i rèiem molt quan alguna nena amb grapa repetia aquell bunyoleres!!!! tan característic.

Quan jo treballava, després d'acabar l'escola, en un despatx, en ocasions anava a veure aquesta monja, que aleshores ja em produïa una gran tendresa. Li agradava que li expliquessis que la feina t'anava bé, que t'havien apujat el sou, coses així. Jo no tenia ni  divuit anys, aleshores, però em sentia molt gran i important, guanyant-me les garrofes. Ella es va cuidar mentre va viure de fer-me arribar una d'aquelles capelletes que anaven de casa en casa i també una revista que editava l'orde, Paz y Bien, i que portava notícies de les diferentes escoles que dirigien,a més d'acudits, receptes de cuina, fins i tot un consultori grafològic i fotografies de casaments d'ex-alumnes. Quan va morir ja es va acabar, allò de la capelleta i la revista, força digna per l'època, també es va deixar d'editar aviat.

Com que no tinc cap fotografia de Sor Crescència en penjo una de la Mare Ravell, fundadora de l'orde, catalana d'Arenys de Mar, vestida amb l'hàbit que portaven les monges, encara, en el meu temps i que també ha passat a la història. Avui hi ha poques monges a l'escola i van vestides normals. L'escola on vaig anar, que es deia en aquella època Colegio de la Consolación avui es diu Anna Ravell i en un intent igualitari s'han eliminat les referències explícites a la condició de monja de la pedagoga fundadora. Tant és, perquè la gent sempre n'havia dit les Monges del Sortidor i en l'actualitat, amb tant poques monges, ja només en diuen el cole del Sortidor, pel fet que es troba a la plaça d'aquest nom on, com també es prou conegut, ja fa molts anys que no hi ha el Sortidor famós, malgrat el seu record suri en la toponímia local.

Descansin en pau, Sor Crescència, Dodó Escolà i tants altres que formen part del meu imaginari sentimental. Que al cel ens puguem veure.

12 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

M'ha agradat aquest post, Júlia: un viatge per un tram de la teva vida... M'agrada mirar enrere, pensar en les persones que ens han ajudar a fer-nos, que ens han convertit en qui som ara. Sí, un post xulo :)

Francesc Puigcarbó ha dit...

records que apareixen un matí d'agost, havia oblidat Dodo Escolà, el otorrinolaringolo, que es primo hermano del radiologo....cha cha cha! La meva sor Crescencia es deia Sor Pilar, era manya i paula, de les dels alerons a punt de despegar.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quines orquestres hi havia aleshores!
El Dodó Escolà havia vingut al meu poble per la festa major.
És clar que en aquella època agradava ballar i no et tornaves sord amb els decibels.
Curiós lligam amb l'escola de la monges.
Si, com diu en Ferràn, un post molt "xulo".

Júlia ha dit...

Gràcies, Ferran!

Júlia ha dit...

Francesc, encara no sé com podien aguantar aquells alerons emmidonats, tot un repte. Oh, i treballar.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero, era molt animat l'Escolà, feia tot un xou. I sí, això dels decibelis espatlla la millor festa major, pel meu gust.

Anònim ha dit...

"QUE FELIZ ES EL PEZ EN EL AGUA...QUE FELIZ ES EL PEZ EN EL MAR...CON SU TRAJE DE BAÑO DE ESCAMAS...A NADAR A NADAR.....
JO VAIG ANAR A LES ESCOLAPIES DE SAN JOAN BAUTISTA. VIDES PARALELAS? MES AVIAT TEMPS PARALELS.
JUGANT.....

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jugant, temps paral·lels i cada vegada m'agrada més coincidir amb persones d'aquests temps paral·lels, amb els d'altres generacions de vegades tens la sensació de ser una extraterrestre.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Preciós, el teu relat sobre Sor Crescència! La memòria fa que sembli que hàgim tingut mil vides, ja que amb la pròpia hi ha també la de la gent que hem tractat.

Júlia ha dit...

Sí, Teresa, sovint penso en això, sobretot a partir del moment en què es van anar morint parents i coneguts, la nostra vida està repartida en molts trossets que pertanyen a molta gent.

Silvia ha dit...

Intentava imaginar-me quina congregació de monges era, fins que has dit que les basques tallaven el bacallà...aleshores he pensat "mira, com al meu col.le, segur que eren franciscanes" i no m'he equivocat!!!
Jo anava a les de la Plaça Universitat, diguem que era "la central" de l'ordre. Ara també és una escola multi-ètnica.
I nosaltres teniem Sor Clemència, que era la portera.

Júlia ha dit...

Sílvia, Reverendas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción, he, he. La teva era 'la central', efectivament. Després es va quedar petita per manca d'espai, les del Poble-sec es van carregar el teatre i fins l'església... per augmentar l'espai de les aules. Quin món aquest.