30.9.10

Joan Triadú

Acabo d'assabentar-me de la mort de Joan Triadú, un home de la generació dels meus pares, una generació que ens està abandonant de forma inevitable en aquests darrers anys.

Joan Triadú havia estat moltes coses, pedagog, poeta, promotor cultural, crític literari. Aplegava les contradiccions del catalanisme de supervivència, que no tenia més remei que ser elitista i controvertit. Les persones que no pertanyíem a classes mitjanes benestants, que no formàvem part del món universitari, ens sentíem una mica excloses d'aquell univers català intel·lectual una mica de catacumbes, que cercava l'excel·lència però que també exercia certa dictadura. Si eres catalana i de classe obrera, amb certes aspiracions culturals, era molt difícil de trobar la teva ubicació, en dècades passades.

Triadú tenia les seves dèries i aquestes es poden copsar en les seves antologies, que van provocar sàtires d'escriptors bandejats per motius extraliteraris, com sol passar encara avui. Aquell món i aquella colla eren de tot menys pacífics, hi havia controvèrsies i capelletes en aquella mena d'exili interior en procés de recuperació. El catalanisme d'aleshores va fer una gran tasca de recuperació però també va generar antipaties i el sentiment de que el català era burgès. Els prejudicis de certs sectors en contra de la immigració castellana, andalusa, d'aleshores, eren importants.

Avui tot ha passat. La universitat és a l'abast de tothom encara que no tingui el pes que tenia quan era petita i minoritària. La permeabilitat social també és més important, encara que sovint ens sembli que sempre manen els mateixos, a tots els nivells. Aquest nepotisme s'ha estès fins i tot a les noves elits, hi ha molts fills i filles i nebots i nebodes en els nous centres de poder.

Ainaud de Lasarte ironitzava fa un temps sobre el tema. Deia que fins arribar al president Montilla tots els qui havien manat a partir de la transició eren coneguts de casa seva. Triadú formava part d'un món mític, llunyà per a la gent del Paral·lel, ple d'iniciatives de les quals trigaves en assabentar-te. Per a ser escolta, fa anys, de segons quins agrupaments, calia anar recomanat. Un paradigma de tot plegat és la famosa escola Thau i algunes altres, encara amb un gran prestigi que potser avui no respon estrictament a la realitat. Que unes escoles amb un alumnat molt escollit, en tots els sentits, ofereixin resultats d'excel·lència no té massa mèrit, en té molt més una pública i de suburbi amb un noranta per cent d'immigrants que aconsegueix uns resultats dignes. Encara que aquests resultats, inclosos en les fredes estadístiques, puguin semblar fracassos.

Som en uns temps molt diferents i de tot el bagatge dels personatges com Triadú ens hem de quedar amb les coses bones, com ara la forta exigència de qualitat en tot i l'esperit catalanista a tota prova i defugir relliscades òbvies i prejudicis que vistos en perspectiva encara saben més greu.

La visió parcial d'aquell temps i l'admiració per tantes remarcables iniciatives protagonitzades per Triadú i personatges com ell ha fet oblidar en ocasions la història del maltractat obrerisme català i la realitat d'una societat que va arribar a estar molt esqueixada. Encara ens costa valorar de forma objectiva els nostres personatges i tendim a la lloa desmesurada o a la condemna definitiva.

De les dificultats per viure en pau i llibertat




Bé, ara ve l'hora de la veritat i els balls de números. Molts d'aquells que van creure que es podria actuar amb una certa llibertat i que volien treballar, pel motiu que fos, que n'hi ha molts i diversos, s'han vist insultats i pressionats pels piquets informatius i dissuassoris, i no m'ho invento, que m'ho han explicat i ho he vist en directe, per tant els números definitius o aproximats seran molt relatius i lligats a una perillosa manca de llibertat individual.

També comprovarem si s'aconsegueix alguna cosa que no estigués pastelejada de bell antuvi i es millora aquesta reforma laboral que els de fora han dit que és la pitjor d'Europa juntament amb la grega. 

I al carrer, al centre de la meva ciutat, uns aldarulls que ja es veien venir des del moment en què un gran edifici cèntric era ocupat i convertit en centre de les protestes antisistema. Entenc que es pugui ser antisistema, del tot o de forma parcial, jo mateixa ho sóc en alguns aspectes, la veritat, però no entenc aquests procediments antisistema que tot ho trenquen i destrossen, com va passar fa anys a Sants, i que no construeixen propostes serioses de canvi viable. Les imatges d'ahir, com d'altres semblants que hem vist en moltes ocasions, fan esgarrifar. No sé què en faran, de tants pantalons Levis, se'ls posaran o els donaran als pobres? Pagaran ells la trencadissa en el mobiliari urbà?

Tampoc no acabo d'entendre com cada vegada que passen coses hi ha més ferits entre la polícia que no pas entre els atacants, siguin quins siguin i del color que siguin. Resulta una mica inquietant. I, per a més inquietud, tenim la recurrent qualificació d'aquests grups com a incontrolats. No ens recorda massa coses, aquest adjectiu? Els incontrolats d'un temps dolorós van fer més franquistes que en Franco, com m'explicava un avi del barri fa temps, recordant aquella època.

On ha anat a parar el pacifisme tipus Gandhi, la protesta silenciosa i tot això? 

La nostra papanateria nostàlgica d'uns temps en els quals -aparentment- hi havia més unió fa que hi hagi una mirada adulta vers aquests grups radicals que traspua una certa simpatia per l'ardit jovent que s'enfronta a la pasma. M'agradaria saber la filiació d'aquests grups, qui són, de qui són fills, a quina escola van anar (pública, privada, concertada), a quin barri viuen o de què fan els seus pares, si pel mig hi ha agitadors professionals, com passava en els temps franquistes... Mai no n'arribem a saber massa, de tot plegat. La pau fràgil retorna i tot s'oblida fins a la propera. Si no hi ha morts i els ferits són lleus sembla que tot plegat no ha anat massa lluny.

El pitjor és arribar a situacions en les quals has de decidir pel blanc o el negre. Són moments perillosos, inhumans. A favor de la vaga, en contra de la vaga, a favor de l'avortament, en contra de l'avortament, socialista o convergent, creient o no creient... La gran majoria de la multitud no és ben bé res i només vol viure en pau, com el personatge d'una pel·lícula antiga interpretat per l'avui oblidat Aldo Fabrizzi que acaba morint per voler ser coherent amb el seu no ser res concret.

Les grans víctimes dels enfrontaments tràgics, com en el cas de la guerra civil, incòmodes per a la majoria, són les persones pacífiques i sense una ideologia clara, però incapaces de fer mal a ningú i disposades a ajudar tothom siguin del bàndol que siguin. N'hi ha poques, però n'hi ha moltes més del que sembla, encara que la por de la violència els limiti sovint les seves bones intencions.  Reben de totes bandes, ningú no els homenatja mai, però els supervivents els deuen molts favors encara que desagraïts l'infern n'es ple.

Hi ha persones de qui n'entendries reaccions violentes, per les seves dramàtiques situacions personals: immigrants marginats, desafavorits sense casa, dones explotades per tot arreu. Era el cas de les masses populars d'èpoques com la de la Setmana Tràgica, encara que pel mig hi hagués gent ben peixada, interessada a encendre el foc de la revolta i que molta bona gent amb greus motius per a protestar amb ràbia hagi estat pacífica i possibilista. Cal dir també que, sigui pel que sigui, en els grups radicals que tenen aquestes reaccions hi sol haver una majoria d'homes joves, només cal veure la tele.

No vull ni pensar què es diria avui si els antisistema que van rebentar-ho tot durant set hores fossin de fora. No sé si n'hi havia de fora però estic segura que la majoria eren de dins. I si eren de fora, uns quants, no eren immigrants convencionals.

I el senyor batlle, que cada dia em fa més por, un altre per a la col·lecció. Recordo una novel·la d'Heinrich Boll, em sembla, en la qual es parla dels mestres bons i els dolents, fent referència al caràcter, no pas a la professionalitat. Els mestres bons -potser com els mateixos policies bons dels temps ombrívols- són més temibles ja que quan s'enfaden resulten força més desagradables i perillosos i als dolents ja els coneixes d'entrada i te'n protegeixes. Doncs l'alcalde cada dia, des que s'enfada de tant en tant, m'aparia més el mestre bo descrit per Boll.

L'altre dia passejava per una Barcelona real i bruta, amb tot de gent dormint per terra, botigues de nyigui-nyogui de grups monopolitzadors, aparadors estúpids, música a tota marxa i turistes embriacs i sorollosos. Com va escriure Ossorio i Gallardo després dels fets de 1909, Barcelona és una ciutat on pot passar de tot en qualsevol moment. I això que em considero barcelonina militant i poble-sequina convençuda. Queixar-se del que passa quan ha passat, mentre abans no s'ha fet res per controlar-ho i evitar-ho em sembla una mala política.

29.9.10

Pàgines viscudes

L'altre dia vaig anar al teatre i em vaig trobar amb una parella coneguda, ella havia estat companya meva de feina, una persona excel·lent que aprecio molt perquè es tracta d'allò que podem definir com a bona persona.

El que passa és que pertany a una generació una mica més jove que la meva, que creu encara de bona fe que va canviar el món, militant del psuc en el seu bon temps i encara poc disposada a fer autocrítica d'un cert tipus d'esquerra.

Feia poc havia comentat a la meva filla, que m'acompanyava al teatre (entrades oferta de La Mercè, a meitat de preu, 18 euros):
-M'agradaria saber quanta gent ha vingut de franc, avui.
Fa uns dies vaig comentar en aquest blog la gran quantitat de persones que van de ros a tot arreu i que aconsegueixen entrades privilegiades a través de parents i coneguts.
-No, dona -em va respondre amb innocència la filla-, avui la gent ve per l'oferta de la Mercè.

Vaig fer aquest comentari a la meva antiga companya de feina i aquesta em va confessar, ja que no té cap mena de malícia:
-Nosaltres, nosaltres hem vingut tots de franc (quatre persones), i en tenim dues més però als altres els ha fet mandra de venir, si haguéssim sabut que veníeu...

Sembla que una persona de la família treballa en un diari o no sé on, el cas és que sempre tenen entrades de franc per anar a tot arreu. Aleshores vaig entrar a comentar el tema de la vaga i els sindicats i vaig criticar la mala imatge que donen els alliberats innecessaris. Em va explicar que el seu gendre, professor, també s'havia pogut col·locar als sindicats, ja que li agrada l'activitat artística i en l'ensenyament no s'hi podia dedicar prou. I alguna altra persona jove que coneixia, també. Vaig deduir que fent d'alliberat es treballa de forma menys intensiva que fent d'altres coses, pel context.

-És clar -va fer, amb mala consciència, davant de les meves crítiques anteriors al sector professional dels alliberats-, no està bé, però aquest jovent s'ha de buscar la vida, tot ha canviat molt, etcètera, etcètera.

Ella encara està en actiu, em va dir que era partidària de la vaga, l'única de l'escola que havia votat a favor i que per tant, no la faria, que la gent no estava prou mentalitzada. A l'escola del seu espòs, un centre d'aquests que en diríem una mica progres tothom en feia, que hi havia motius gruixuts. Jo li vaig dir que, per sort, jubilada no havia de decidir res però que no estava d'acord en fer una vaga a l'escola que perjudicava terceres persones, com ara mares treballadores molt humils que no podien fer vaga ni res semblant. Crec que no em va acabar d'entendre i em va mirar amb certa llàstima, pensant que m'havia tornat de dretes. Per cert, sempre recordo el doctor Zhivago, que opina, en la novel·la que professors i metges no han de fer vaga, per motius semblants als meus però més profunds i ben conjuminats.

La meva filla em va renyar, després, em va dir que durant la conversa m'havia fet un tip de ficar la pota. 

27.9.10

Qui porta els pantalons?


S'ha publicat fa cosa d'un mes, a França, l'assaig  Une histoire politique du pantalon, de Christine Bard, historiadora feminista i precisament avui hi ha un comentari sobre aquest llibre al diari La Vanguardia (curiosament, al seu suplement una mica frívol Gente). No l'he llegit, de moment, ni sé si en faran cap traducció, però crec que pot ser molt interessant, així que serà qüestio de cercar-lo. La història de les peces de vestir, del menjar, la petita història quotidiana sovint ens diu moltes més coses que qualsevol manual aprofundit sobre temes aparentment més seriosos.

Fa anys vaig llegir un article sobre un intent de les dames cristianes benestants del passat d'adaptar els zaragüelles o canalets d'origen musulmà, sense èxit, no cal dir-ho. Sembla que també la bescantada Lucrècia Bòrgia se'n va posar en més d'una ocasió. Mentre pantalons diversos s'han utilitzat força, encara que fossin amb faldilletes al damunt, en moltes cultures orientals, pels nostres verals s'havia de trigar molt en acceptar-los de forma normalitzada.

Com sol passar amb les gauches divines els esnobs amb diners són els primers en escandalitzar. Sé d'un capellà de poble autàrquic que va negar la comunió a dues noies riques de la contrada en anar a combregar amb pantalons. El fet té dues lectures, la del refús a l'escàndol en el vestir i la valentia d'enfrontar-se, en aquella època, a dues pijes per molt transgressores que fossin.

Recordo que quan tenia deu anys va començar a venir turisme i en una mena de debats que fèiem amb la mestra, una noia molt jove, va sortir això dels pantalons. Per fer gimnàstica, aleshores, portàvem els horribles bombatxos a sota d'una faldilla, tot un muntatge farragós i estrany. La mestra opinava que els pantalons podien estar bé a la dona de tipus nòrdic, sense rodoneses evidents, però no a la mediterrània grassoneta i amb corbes escandaloses. Avui, amb la moda absurda de la dona-fideu això ja no tindria cap mena d'importància.

Al cap de tres, quatre, cinc anys, totes teníem ja pantalons al alcance de todas las españolas sempre que fossin per anar d'excursió o a patinar o per fer esport. Encara les noies escoltes portaven, però, unes amples faldilles de vellut. Els pantalons femenins de vestir es van anar introduint depressa, per molts motius. El primer, evident, és el de la comoditat. Abrigaven més, evitaven cotilles i lligueros -encara que es van inventar cotilles per a pantalons-, afeblien la dependència absoluta de la singular depilació obligatòria i, en definitiva, resultaven molt adients per a les dones modernes que treballaven a casa i a fora i començaven a sortir dels recers domèstics habituals. De tota manera a moltes feines -com ara- s'hi havia d'anar amb faldilla, a la força.

Com remarca Bard, la cosa encara cueja. Recordo que es va comentar fa anys com Tarradellas obligava les treballadores de la Generalitat a anar amb femenines faldilles. Els uniformes de les escoles de prestigi per a nenes encara no han abandonat la faldilla i sembla que el tema ni es qüestiona ni es debat. Encara més, les dones no ens hem escapat de la necessitat de presumir i com que aquella dita fa que qui vol presumir ha de patir en festes, casaments i sortides diverses s'acostuma, en general, a retornar a la faldilla incòmoda, llarga o curta i, encara més estrany, a uns talons de pam i mig absurds i que semblaven, fa anys, destinats a desaparèixer. La imatge de la noia encalçada pel maniàtic i que corre amb les sabates de taló alt és recurrent, al cinema de por.

Les dones de l'edat de la meva mare, de classe modesta, van ser reticents amb l'ús dels pantalons. La meva mare no se'ls havia posat mai fins que va començar a trobar-se malament, deia que tenia fred i jo n'hi vaig portar uns de punt, de llana, que ja no es va treure mai més. No entenia, ella mateixa, com no se n'havia posat abans. La mateixa experiència m'han explicat d'altres iaies. El descobriment de la comoditat, la pèrdua d'antics complexos, tot plegat els va arribar una mica tard, però al menys se'n van poder beneficiar.

La tapa del llibre, però, no m'agrada. No pas perquè la dona fumi, que jo sóc tolerant amb el tema, sinó pel posat suposadament provocador de la senyora, que, a més, és una senyora guapa i prima, una model,  evidentment. Els llibres s'han de vendre i el reclam d'un llibre d'història feminista ha de ser, potser, una imatge poc feminista, segons el que entenguem per feminisme, és clar. Amb pantalons o faldilles l'absurda moda dels nostres temps ens ha portat una imatge andrògina  i aquestes desfilades de moda surrealista, amb nois i noies fent cara de tenir mal d'estómac o d'estar molt emprenyats, caminant com estranys cavalls desbocats o coixos. Comptat o debatut -o no- és com el que comentava fa poc sobre l'art o el que en vulguem dir art, en aquest món tot hi cap i més estranys eren els mirinyacs, els polissons o els corsés i la moda d'estar blanca com el paper ni que fos bevent vinagre.

En un comentari sobre el llibre es remarca:

Fin de l’histoire ? Pas tout à fait. Pourquoi l’ordonnance de 1800 interdisant aux femmes de s’habiller en homme n’est-elle toujours pas abrogée ? Pourquoi les collégiennes ne portent-elles plus que des pantalons ? Pourquoi une « journée de la jupe » ? L’actualité des questions de sexe et de genre gagne à être située dans l’histoire longue de la peur de la confusion des rôles et de la contestation du pouvoir masculin.

Si es té algun dubte sobre l'absurd de les modes només cal meditar amb quina facilitat canvien i no sempre per millorar ni per assolir fites més grans de comoditat i lleugeresa. En això, com en tot, hi ha alts i baixos, involucions, absurditats. No entenc, per exemple, això dels talons exageradament alts, que de vegades, en algunes feines, són pràcticament obligatoris. Pel que fa als pantalons, com ja he comentat, continuen allunyats de molts sectors de feina, sobretot de feines cara al públic on s'ha de donar una imatge de bona presència, concepte subtil i perillós, indefinit. El pitjor de tot és que les mateixes dones admetem aquestes imposicions i encara de vegades sembla que ens agraden i que ens agrada anar pel món pidiendo guerra, com es diu vulgarment, cosa que està molt bé per sortir de marxa a la discoteca però que em sembla en d'altres casos fora de lloc.

No entraré en qüestions morals, que no toca, però el fet és que moltes  vegades, en tertúlies serioses, on els senyors periodistes van vestits d'allò més normalets, a les senyores me les disfressen -o es disfressen elles mateixes, i sembla que molt a gust- de floreros, amb minifaldilles, taconots, ensenyant un pam de cuixa i si pot ser més i tot. I mentre els senyors ofereixen un ventall estètic molt variable, en pes, aspecte i edat, elles, és clar, amb poques excepcions, estan bones, que diuen i porten un pam de maquillatge. 

Un tema, doncs, absolutament banal en aparença, però que fa pensar força en com sovint, contentes i enganyades, acceptem el que toca sense massa coherència. Per cert, alguns intents trencadors d'introduir faldilles en l'àmbit dels nostres homes no ha tingut, de moment, cap mena d'èxit i sembla que a l'hora de la veritat els senyors retornen de forma massiva a la tradició de l'americana, els pantalons, la camisa i la corbata, fins i tot aquells que en les seves joventuts esquerranoses defugien una imatge tan burgesa. Per sort, de tota manera, en  el món occidental, de forma generalitzada, els poders públics no acostumen a intervenir massa en les nostres dèries carnavalesques. I que duri.

25.9.10

Feliu Formosa, gran poeta i moltes coses més


A la televisió, com a la Fira del Llibre, sovint hi vaig més a mirar què hi trobo o què em troba a mi que no pas a cercar-hi res en concret. Actualment, per sort, alguns programes es poden recuperar per la xarxa, ni que sigui de forma temporal.

El cas és que era a casa ahir per la tarda i al 33 em vaig ensopegar amb una sèrie dedicada als Premis d'Honor nostrats que mereixeria una molt més gran difusió. El capítol era dedicat a Feliu Formosa i opinaven sobre el poeta -i moltes coses més- personatges avui també una mica -em sembla- a l'ombra, com ara Guillem-Jordi Graells o Francesc Parcerisas.

Formosa ha estat i és actor, director, traductor, assagista, poeta, professor... En tot és i ha estat bo i en puc recordar interpretacions teatrals i fins i tot televisives magnífiques. Pel que fa a les traduccions, tal i com tenim el panorama, ha estat tot un luxe que ell ens en pogués fer tantes de l'alemany. Una de les seves filles, Ester, és una gran i original actriu. L'Institut del Teatre del Centre del Vallès compta amb una sala dedicada a Maria Plans, excel·lent actriu, primera esposa de l'escriptor. Plans va morir molt jove. La segona esposa de Formosa és Anna Vila, molt bona escriptora i que ens va emocionar fa anys amb el llibre Els fills diferents. L'altra filla de Formosa, Clara, és també traductora. En conjunt, doncs, una família polifacètica, d'intel·lectuals i artistes, o com en volguem dir. Una família que mereixeria ser de culte.

L'excel·lència en la diversitat sovint castiga l'artista perquè no el podem col·locar al departament del manual corresponent. Encara que Feliu Formosa és una persona coneguda i molt apreciada, encara més en l'àmbit vallesà, crec sincerament que no ho és pas tant com es mereix. Formosa va complir setanta-sis any fa un parell de setmanes. La poesia de Formosa m'agrada pel fet que té ritme i música, com ell mateix explica. El ritme, com la rima, ja comencen a ser una mena d'excentricitats, en la poesia valorada. En tot cas, un Premi d'Honor d'aquells sobre els quals no hi tindria res a dir, ans al contrari.







MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

(De Llibre de les meditacions, 1973)

DARRERE EL VIDRE

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

(De Cap claredat no dorm, 2001)

1940 

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.

Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història! 


Bertold Brecht
    (Trad. Feliu Formosa)

24.9.10

Cartells simbòlics i trencadors


Una gran part de l'art, com també de la poesia, s'ha allunyat de la gent malgrat que es parli amb certa fatxenderia d'art popular i coses semblants. En poesia, però, la cosa no té massa importància perquè es mouen poques peles, a l'entorn dels versos.

Quan són les festes del barri, al meu, i també a la majoria dels altres barris de Barcelona, es fa un concurs per tal de triar el cartell de la propera festa major. Com que tots els cartells concursants s'exposen, sempre pot passar que nosaltres n'hauríem triat un altre però, en general, els cartells triomfadors són simpàtics i dignes, bonics, vaja i, pel que fa al Poble-sec, sé que es tria de forma objectiva i honesta. Els premiats acostumen a ser persones poc conegudes, la quantitat del premi tampoc no és cap exageració.

No sé com es tria el cartell de la Mercè. Em temo que no es fa pas de forma tan 'democràtica', la tria. Sigui com sigui cada any em sorprèn més la suposada originalitat del cartell. Com que darrerament són tots aquests cartells coses raretes ens han d'amollar explicacions d'allò més intel·lectuals sobre simbolismes i continguts que em recorden textos emblemàtics com el d'aquell retaule cervantí o el de la història del rei que anava en calçotets.

Som en un temps en el qual la firma substitueix el valor de l'obra, cosa curiosa. Com que la mitologia moderna ha creat monoteismes indiscutibles ningú -modern- sembla voler acceptar que no li agraden, per exemple Miró o Tàpies. Gaudí ja és indiscutible tot ell i dóna molts diners, així que qualsevol diu res.

No entenc com, de la mateixa manera que l'art modern va ser bel·ligerant en contra de la producció anterior, fins al punt d'haver-la aconseguit amagar durant dècades, no sorgeixin crítiques en contra dels valors divinitzats, tot arribarà, m'imagino.

Francesc Fontbona, en un interessant article publicat fa algun temps a El Temps, en concret, sobre la figura de Tàpies, intocable des de fa molts, molts anys, reflexionava, sense entrar en valoracions crítiques, sobre el tema:

Ens hem d'adonar d'una vegada que per molt que admirem un artista divinitzar-lo és poc adequat per a la salut intel·lectual d'un país, i més encara si tenim en compte que aquesta unanimitat dura, com he dit, des que tinc ús de raó. I jo ja he fet els seixanta.

Ni tan sols s'entra, sovint, a matisar si hi ha coses d'aquests artistes que ens agraden i d'altres que no, cosa que passa més en literatura. Per desgràcia, aquestes divinitzacions han passat ja a les escoles i en lloc de fomentar un esperit crític a l'entorn de l'art es fomenta l'acceptació del discurs oficial.

Ja veieu, pel que comento que tinc gustos més aviat classicots, en el pitjor sentit de la paraula, ho admeto.

Pel que fa al cartell d'aquest any, només m'agradaria saber quant cobren els artistes i dissenyadors per endegar-nos aquestes excentricitats... Potser donen els diners per beneficència, ep. En aquest cas, si està comprovat, retiro tota la crítica anterior.

22.9.10

Elogi del TEATRE ROMEA i del teatre en general







Acabo de llegir al diari que Julio Manrique substitueix Bieito en la direcció del Teatre Romea. Manrique ha passat de ser aquell noi que surt a la sèrie de sobretaula a representar un valor sòlid del nostre teatre, actor i director en alça, i espero que aquestes temporades seran molt interessants.

La ciutat de Barcelona ha sofert molts alts i baixos pel que fa a la producció teatral. Durant la meva infantesa era l'època daurada del cinema i recordo haver escoltat per la ràdio molta gent que es planyia del tancament dels teatres i de la seva reconversió en cinemes, semblava que el teatre estava ferit de mort. Després va venir la tele, el cinema va decandir-se i el teatre va revifar i vam plànyer la pèrdua de l'entusiasme cinematogràfic. En el tema teatral sovint s'envejava Madrid, que sempre ha conservat una molt bona programació i una gran fidelitat pel teatre de tota mena, malgrat que també ha viscut èpoques millors i pitjors. Les grans produccions de Madrid acostumaven a passar per Barcelona, cosa que ara no s'esdevé tant, en part pel fet que no comptem amb teatres suficients per acollir-les. Quan passo per davant del CAPSA, ploro.

Com fem amb tantes coses (fa poc parlava dels cafès, de les llibreries) aquí hi ha una tendència que jo titllaria de provinciana i pagerola en voler semblar avantguardistes i moderns. En pintura, per exemple, s'ha esborrat del mapa, pràcticament, el record de tota la pintura realista i les grans patums com Miró o Tàpies, no són mai qüestionades, cosa que també fa pensar (no defugiu l'enllaç i llegiu el magnífic article de Francesc Fontbona sobre el tema).


En literatura potser no passa tant, però sí en teatre on tota la nostra producció del passat és poques vegades recuperada. S'havia demanat que el Romea fos el teatre destinat a acollir els nostres clàssics amb constància, a causa de la seva història. Les coses no han anat així però jo sí que pregaria als responsables que, al menys, un parell d'obres clàssiques passessin pel seu escenari cada temporada. Dues, fins i tot tres, són, però, molt poques, i aleshores es cau en el perill de repetir massa valors contrastats com ara Terra Baixa, obra que fins i tot admet relectures modernes destinades a demostrar que l'amo-empresari és dolent, i no arriscar-se en remenar arxius.

De tant en tant alguna obra antiga retorna. En ocasions se la vol posar al dia recitant els versos com si fossin prosa, canviant finals i escenaris, i això és molt arriscat i vol una gran genialitat, altrament es cau en el ridícul. Hi ha qui diu que el text no té importància, que una obra de teatre no és res si no es representa. Això pot ser veritat en alguns casos però no en d'altres, Sagarra és un autor de text, i es gaudeix també llegint-lo. O Txekhov, les acotacions del qual són pura literatura. El teatre és, també, literatura, moltes vegades.

El Romea és un teatre que vol una gran cura i pel qual hauríem de sentir una gran devoció. És el meu teatre preferit, sóc poc amiga de modernitats excessives, escenaris centrals i d'altres intents de renovació que acaben amb el retorn a la realitat irrepetible d'un escenari a la italiana que es va consolidar al llarg dels anys a causa de la seva màgia, la seva bona acústica i el seu interès pràctic. També sóc partidària dels telons. Això d'entrar al teatre i veure ja, ni que sigui a les fosques, tot el decorat, no m'agrada, perquè la màgia del teló i el misteri que oculta em resulten molt atractius. Tot això són opinions subjectives i no entro en valoracions qualitatives, he vist obres bones i dolentes fetes de moltes maneres, ho admeto. M'agrada, a més, la mida, humana, del Romea. Odio el Teatre Nacional grandiloqüent, amb mala acústica, fred i incòmode i les seves seqüeles igualment fatxendes. Si cal, hi vaig, és clar, però sense una gran il·lusió.

El Romea va fer, durant molts anys, programació exclusiva en català. El seu nom, però, no el deu a cap actor català sinó a una figura immensa, romàntica, del XIX, Julián Romea. Aquells actors, dels quals no n'han quedat filmacions, són avui força oblidats, en general. El pobre Iscle Soler aguanta a la plaça de Sant Agustí totes les gamberrades dels coloms excessius que es mouen per la ciutat. Més enllà de figures emblemàtiques, com Margarida Xirgu, pocs d'ells són recordats, com ara la parella Maria Vila i Pius Daví, per exemple.

El nom original del Romea, l'any 1863, en què es va fundar, va ser el de Teatre Català, ja que la intenció era oferir obres en aquesta llengua de forma exclusiva. Posteriorment, imagino que amb motiu de la mort de l'actor, se li va posar el nom actual. Va ser durant vint-i-cinc anys el feu de Frederic Soler, que el va gestionar i que hi va estrenar la majoria d'obres, crec que allà mateix hi van instal·lar la seva capella ardent. Només va aturar l'estrena d'obres en català del 39 al 45 i per ell ha passat el bo i millor de la classe actoral catalana. També va ser seu de teatre popular, com el que feia Capri, amb gran èxit. 


Una època brillant i emblemàtica va ser la de Josep Canals, que va trampejar amb la dictadura de Primo de Rivera, i que es va arruinar pel seu amor al teatre. Durant l'època de Canals es va fer un teatre infantil d'alta volada, amb decorats esplèndids, que van contribuir, amb el seu cost, als problemes econòmics de l'empresa, però que els infants de l'època de la meva mare van recordar sempre amb emoció i admiració.

Durant molts diumenges, al llarg de més de vint anys, durant el tardofranquisme, va acollir el Cicle Cavall Fort, en el qual s'oferien obres de teatre infantil de qualitat diversa, bones, molt bones i també mediocres i fluixetes, la veritat, però cal dir que moltes d'elles eren muntades per grups d'aficionats. El teatre infantil s'ha confós sovint amb un modus vivendi d'actors en hores baixes i fins i tot amb l'escola hem anat veure espectacles sense cap ambició ni cura. També he vist coses que estaven molt bé i admiro grups que han continuat per aquest camí de forma professional i seriosa. Malauradament el cicle va acabar malament, en plena democràcia, en una època d'ambicions excessives en el teatre per a adults, que requerien muntatges exagerats, suposadament trencadors, i van fer que el cicle s'hagués de traslladar a d'altres indrets. Ja no va ser el mateix, es va decandir, no va tornar al Romea i darrere la porta hi ha un fus, s'ha acabat, amén Jesús. M'he preguntat sovint com pot ser que tota aquella generació d'infants que el diumenge omplia el teatre no hagi reclamat el retorn al Romea d'un bon teatre infantil. Ja sé que se'n fa, i de bo, també. Però, ai, el Romea és el Romea. Passa com amb l'òpera fora del Liceu, que no és el mateix. En tot cas, res dels temps moderns ha arribat a l'ambició que mostrava l'empresari Canals, en els feliços i inquietants anys 20.

Des de fa anys s'ha posat de moda anar al teatre en grups: escoles, jubilats, centres de tota mena... Està bé, però no és el millor. Jo crec que les grans colles de tota mena tenen -tenim- tendència a la xerrameca i el comentari, i que el teatre s'ha de gaudir de forma individual o en petit grup. He assistit a lamentables geniades dels directors i actors davant del capteniment de grups d'infants o adolescents que surten a passeig i he patit molt quan tenia alguna relació amb els culpables del desori. En una ocasió -per sort jo hi anava a títol individual- en la representació de Mar i cel, en la tarda d'un dia laborable, el senyor Bozzo de Dagoll Dagom va agafar una bona emprenyada. També a L'Hospitalet recordo les crits histèrics d'una actriu que feia La  cabeza del dragón, insultant professorat i alumnat sense manies. És un mal mètode, en d'altres ocasions he vist professionals amb molta grapa que s'han sabut ficar la gent a la butxaca amb mesura i generar el silenci amb aquell carisma personal innat del qual parlava ahir. De tota manera, no pot ser el mateix anar al teatre per voluntat pròpia que fer del tema una feina escolar de la qual caldrà, potser, fins i tot, presentar-ne un treball posterior. Quan més es treu els infants a pasturar menys teatre seriós es fa a dins de les escoles, per cert. Vaja, m'ho sembla a mi, no he fet cap estudi d'aquests tan cars que fan els ajuntaments, ep.

Recordo un magnífic article de Fernando Fernán Gómez sobre el tema, acabava de patir el soroll i la gresca d'uns adolescents en efervescència hormonal durant la representació d'un clàssic i ironitzava sobre la qüestió, insistint en la necessitat de gaudir del teatre per voluntat pròpia. Al teatre, com als concerts, s'hi ha d'anar amb devoció convençuda  però, és clar, així s'omplen les sales i es compta amb un públic segur, què hi farem.

Amb els actors i amb el teatre passa el mateix que amb literatura, de vegades et preguntes perquè aquell actor o aquella actriu tan bons no han passat de secundaris i s'han oblidat aviat. Potser no han tingut la seva oportunitat, o prou ambició. Qui sap. Pel que fa a les obres, com amb tot, se suposa que allò que agrada a molta gent no pot ser bo. Sagarra va pagar molt car l'èxit popular. Per no parlar de com criticaven Capri les elits del moment. Però després es fan coses raretes i experimentals i es vol omplir, de forma molt humana.

De moment vaig al Romea diumenge, a veure aquesta Marquesa d'O, que ja vaig veure en cinema i que ja sé que acaba trobant el seu violador penedit i sent feliç amb ell. M'hauria estimat més tenir la possibilitat de veure Maria Rosa, Les joies de la Roser, La Dida o El cafè de la Marina o fins i tot Princesa de Barcelona, sóc així de tradicionalista, rància i conservadora. Però, vaja, crec que m'agradarà, passaré una bona estona i hauré anat al Romea, que sempre és un goig. Només de pensar en la seva mítica història ja em fa il·lusió de tornar-hi.

I tinc esperances en aquesta etapa Manriqueña, espero que tindrem ocasió de veure coses interessants, encara que no siguin aquelles que la meva nostàlgia teatral decadent triaria. I en català, ep. M'agrada molt que vinguin obres interessants de Madrid i que tinguin el seu lloc en d'altres teatres, però, vaja, el Romea és el Romea i crec que fer-ho obres només en català hauria de ser obligatori.


No vull entrar en el tema dels preus, potser han de ser cars. El que m'empipa és comprovar com tanta gent amb coneguts hi va de ros, això s'hauria d'eliminar. Pel meu gust, més enllà de campanyes que estan bé, com la de la Mercè, faria preus únics, sense descomptes ni descomptets a ningú, però raonables i ja està. Així no hauríem d'estar pendents de les ofertes de tota mena i tot seria més senzill. Pel que fa a les sales, sort en tenim de la recuperació d'algunes, com la del Carme que, de tant en tant, ens ofereixen grans sorpreses com va passar amb els Dotze homes sense pietat, per exemple. La qüestió econòmica ha fet que proliferessin els monòlegs i obres amb dos, com a màxim tres o quatre personatges, de forma excessiva i veure més gent a l'escenari resulta teatralment excitant.

21.9.10

Sant Facebook: el Carrer Major del món virtual


Hi ha molts detractators del facebook perquè consideren, potser amb raó, que és un niu de tafaneria. La tafaneria és una característica molt humana. Fins i tot gent suposadament seriosa mostra en ocasions tendències tafaneres d'allò més frívoles. Fa uns dies vaig veure la repetició de La forja d'un líder, en concret el programa referit a Jordi Pujol, i s'insistia força en la seva tafaneria sobre aspectes personals i fins i tot íntims de coneguts i saludats. Allò tan bonic de res humà no em resulta estrany està escrit en un context de tafaneria veïnal i no en un text filosòfic d'alta volada, encara que s'hagi fet servir fora de context per a servir interessos més profunds.

La gràcia del facebook és, precisament, l'accés a les vides dels altres, el retrobament amb persones que fa temps que no veies. He quedat ja amb algunes antigues companyes de feina gràcies al facebook, i també he sabut de molts exalumnes, ja que la franja d'edat dels quaranta és, m'imagino, aquella que més utilitza aquests espais. Són relacions puntuals, que potser no prosperaran, és com quan pel carrer del poble t'ensopegues amb aquella persona que fa temps que no veies, et saludes, preguntes per la família i la cosa no va més enllà, si no vols. A facebook hi ha allò que un hi vol posar, si ets exhibicionista ho seràs amb facebook o sense.

La gent de les generacions dels meus exalumnes acostuma a penjar fotografies antigues de l'escola. Les fotografies dels setanta, dels vuitanta, mostren ja la pàtina del temps, es descoloreixen i provoquen, de forma inevitable, la nostàlgia. És també freqüent que notifiquin embarassos i naixements de les criatures. Com que actualment se sol criar tard, una moda absurda, com tantes, la trentena ben passada és època de naixements i m'he fet un tip de contemplar, amb emoció d'àvia pedagògica, virtual i sentimental, els fillets i filletes d'aquells nens i nenes que eren petits quan jo era jove i tenia nens petits.

Malgrat els molts problemes que, segons els apocalíptics, sacsegen la joventut, he anat comprovant que la gran majoria d'aquells exalumnes han acabat per tenir feina, pis, parella, fills. Algun agosarat ha admès que era de l'altra banda (no és tan fàcil, encara, admetre aquests temes de forma desacomplexada) i també s'ha retratat amb la seva parella per deixar constància del tema a l'espai feisbuquero. Nois i noies poc estudiosos, difícils fins i tot, que segurament emplenen les estadístiques poc mesurades sobre fracassos escolars, semblen feliços, en la mida en la qual es pot ser feliç a la vida, i acaben per fer una vida d'allò més convencional. En aquest carrer major de la xarxa me'ls he anat trobant i hem intercanviat quatre comentaris, m'arriben les dates dels seus aniversaris, tot ajuda a viure. No tot és de color de rosa, però la gent no explica, en general, les seves penes al facebook, encara que hi ha excepcions, car de vegades se sent la necessitat d'explicar, esbravar-se, compartir.

El diumenge, aquest diumenge esplèndid entre dies plujosos que ens va regalar la natura, vaig anar d'excursió a Núria. Se'm va acostar una noia molt maca i em va preguntar si jo havia estat professora al Samontà, el marit era un antic alumne meu i no gosava dir-me res, per timidesa. Com que jo he estat una tímida malaltissa durant anys, cosa que de vegades et fa passar per pocasolta, sorruda i antipàtica, sento una gran tendresa per les timideses dels altres. Els vaig saludar, el rostre del xicot em va resultar familiar, també el cognom. Sembla mentida com arribem a oblidar persones amb qui vam compartir diàriament tota mena de coses. Em van explicar que tenien una altra nena, més grandeta, a més d'un nen petit que duien al cotxet. Va ser una trobada breu i emotiva, com les del facebook, però real.  Fa il·lusió, també, pensar que encara t'han reconegut.

Amb tants anys de fer de mestra he conegut molts infants, i admeto que he oblidat molt, no pot ser altrament. Alguns noms i fets queden a la memòria, de forma potser injusta acostumes a recordar els més trapelles i gambirots, els qui et feien patir més i oblides amb més facilitat aquells alumnes que no et donen cap problema i que van fent, com les formiguetes, de forma constant. En èpoques passades tenir quaranta-cinc alumnes a l'aula era un privilegi, hi havia molts problemes, no és cert que els nens i nenes d'abans fossin millors ni pitjors que els d'ara, tinc anècdotes absolutament surrealistes i admeto que, a més, jo era una mestra amb poca autoritat i a qui els més espavilats prenien el pèl. Per a ser bona  mestra fa falta un cert carisma natural amb el qual la natura no m'ha dotat. Una certa autoritat donada per la  biologia que em temo que és, també, això que tenen els líders nats com Felipe González o Jordi Pujol, car els seus coneguts, en els programes aquests, admetien que ja de jovenets eren els qui manaven de forma espontània. Malgrat que amb els anys desenvolupes estratègies destinades a millorar el teu capteniment i la teva necessària autoritat quod natura non dat Salmantica non praestat. Ah, com envejava algunes companyes i companys que aconseguien, tan sols amb una mirada, fer callar el guirigall! He vist casos extraordinaris d'aquest magnetisme poc estudiat a fons. I també he vist el contrari, gent molt treballadora, que feia grans esforços i patia pel fet que, ja d'entrada, se'ls rifaven. 

També passa en molts sectors, amb els adults, això. Per aquest motiu, si t'adones de la mancança de carisma i no vols patir, val més que no intentis accedir a càrrecs de gestió. La pitjor època de la meva vida van ser uns anys en els quals vaig ser cap d'estudis. I és que els adults són, ai, molt més difícils de controlar que no pas les criatures, certament.

Tot ha passat, durant anys un malsón recurrent era que entrava en una aula plena d'alumnes que no em feien cas, xerraven, cridaven, es llençaven coses. No era sempre en el mateix lloc, variava l'escola, l'indret, els nois i noies, però no el fet concret d'intentar posar ordre en el caos. Avui, des de la tranquil·litat jubilosa de la jubilació contemplo amb tendresa els fills dels exalumnes, llegeixo els seus comentaris sobre qüestions com ara si mengen o no mengen, puc insistir a aquell alumne tan brillant que avui és executiu i ha triomfat per tal que expliqui una i altra vegada que va anar a l'escola pública de barri, diversa i tan bona o dolenta com ho pugui ser la més elitista de la contrada. En el fons, amb els anys, tot és molt i molt relatiu, la vida dóna moltes voltes i el triomf o el fracàs no són mai absoluts, tampoc. 

Per això i per moltes altres coses, aquest carrer major del món virtual m'encanta.

20.9.10

Escriptores excel·lents i problemes literaris sense solució










Des de fa una mica més d'un any col·laboro amb un grup de lectura, a més de participar en alguns altres. L'organitza la Vocalia de Dones del barri de Sant Antoni i va començar de forma una mica informal. Fem les trobades cada dos mesos per tal de tenir temps de buscar el llibre proposat, tots ells, de moment, escrits per dones (ho sento, discriminació positiva, en diuen) i, la majoria de vegades comptem amb la presència de l'autora, que ve de forma voluntària i comparteix un berenar senzill i agradable mentre ens explica tota mena d'anècdotes sobre la seva vida literària i sobre el llibre proposat. Els llibres són de narrativa, de moment.

Vaig demanar a les escriptores Sílvia Romero i Montserrat Assens referències d'autores disposades a participar en aquest grup i he tingut una resposta tan positiva de totes les proposades que ara em neguiteja pensar que, considerant que només fem cinc o sis trobades cada any, haurem d'establir un ordre, tasca que deixaré a la resta del grup organitzador ja que jo em sento incapaç de triar entre tants títols que em semblen interessants i entre tantes autores, algunes de les quals amb un impressionant currículum literari, com en el cas de Judith Pujadó o Cèlia Sànchez-Mústich.

Es publica molt, hi ha qui diu que massa, però aquests que opinen que n'hi ha massa segur que no pensen que potser sobren els seus, és clar. En un país on el nivell cultural ha augmentat de forma exponencial, potser no tant com voldríem, és normal que l'afició a escriure i el desig de publicar s'estenguin com una taca d'oli. Un altre tema és el poc espai que es dedica al tema en suplements literaris diversos i la poca promoció que reben les persones que no estan lligades de forma directa a algun dels mitjans de comunicació. Un repàs a l'entorn d'allò que es promociona -cosa que no vol dir que després es 'vengui- mostra una majoria aclaparadora de persones relacionades de forma directa amb diaris, editorials, ràdios i televisions. 

Aquest món de l'excés que ens aclapara té aquestes servituds i em temo que no ens queda altre remei que conformar-nos i intentar surar una mica entre el mar de paper a l'abast. Tampoc ho podem conèixer tot, de vegades no saps ni tan sols de l'existència d'algun llibre publicat de fa temps i quan el llegeixes et sobta no saber que existia. Jo mateixa em queixo del tema, pel que fa als meus llibres, en moltes ocasions m'ha comentat algú, sorprès en llegir algun llibre meu que segur que va encetar per casualitat o compromís i amb una gran desconfiança: com és que ets tan poc coneguda? Aleshores, amb certa candidesa, et pregunten per què no has anat a determinats programes de televisió, on es parla de llibres... El fet és que a aquests programes no hi vas sinó que et criden. O t'ignoren. Tampoc anar de forma puntual enlloc garanteix res, una bona promoció vol insistència persistent, un cert carisma personal, que algú en qui la gent confia et recomani. 

Hi ha qui es refia molt dels llibreters però avui els llibreters no donen l'abast i no poden recomanar res més que allò que coneixen, és clar. I conèixer un llibre a fons vol dir haver-lo llegit amb cura i amb la intenció d'emetre un judici crític desacomplexat. De vegades costa fer això quan l'escriptor o escriptora és conegut, amic, o s'hi té algun tipus de relació professional. Jo mateixa no em sento capaç de parlar de llibres de persones que conec i aprecio, més enllà de les converses informals de berenar amistós.

Demanar a algú que també escriu i que prou feina té per promocionar la seva obra que parli de la teva és posar-lo en un compromís, és clar. De tota manera, de forma subtil, es van establint llaços intel·lectuals, grups de gent que es coneix, unida per la mateixa afició, però el fet trist és que els prestatges són limitats, es venen pocs llibres, les biblioteques no ho poden tenir tot i més d'una obra important quedarà ignorada fins que les restes emmagatzemades tornin, en un espai breu de temps, a ser pasta de paper. De vegades, per casualitat, un llibre, un autor, sura per damunt del mar de publicacions per casualitat i sense una gran promoció, ha estat el cas singular d'Olor de colònia. L'èxit no respon a la qualitat, només, sinó a una suma de factors i a l'atzar i la sort. Diria una falsedat si no admetés que em produeixen una certa enveja aquests èxits que no acabes d'entendre, sobretot considerant el context i les moltes novel·les també bones o interessants que es publiquen.

Això no passa tan sols en literatura. Passa amb la música, amb el cinema, amb la pintura, amb la perruqueria o la cuina. Quants grans actors secundaris i terciarsi no han tingut mai la seva oportunitat mentre hem vist fer bitlles a espavilades mediocritats! Molta gent que fa les coses bé, molt bé, és desconeguda, no té sort, compta amb poca promoció... Continuar escrivint amb entusiasme, publicant quan es pot, intentant donar a conèixer allò que hem fet amb una certa constància coratjosa, resulta admirable. De vegades em pregunto per què escric, encara. Crec que ha arribat a ser una afició més, com ho podia haver estat l'esport o la costura. Que l'obra feta tingui, després, una sortida més o menys pública, té un valor relatiu, encara que de més jove em preocupava més que no pas ara, les primeres publicacions desvetllen grans expectatives i després arriba la crua realitat. Per sort, la felicitat personal en pocs casos depèn d'aquests èxits cobejats sinó d'un conjunt de factors vitals variables i diversos i, també, de la sort. I del temperament. Ara tinc un llibre pendent de publicació en una petita editorial, malgrat internet encara agrada veure les nostres històries en paper. Em fa il·lusió però em neguiteja la depressió post-part que em veig a venir.

En tot cas, ni tan sols l'escriptora més reconeguda i famosa arribarà a tenir mai l'aplaudiment incondicional de les masses futboleres. I fins i tot els grans senyors del futbol acabaran, també, oblidats i convertits en cromos esgrogueïts. En el fons, tot és qüestió de mercat i de vanitat.


Em queixava en el post anterior del tema de la Setmana del Llibre en Català. I és que avui el pes de la literatura traduïda de l'anglès i en castellà, és immens. Potser també és una mania meva, però diria que, considerant el pes del que s'escriu, la presència de la dona en els actes literaris es desproporcionadament inferior al que li tocaria en tants per cent encara que també hi ha molts autors poc coneguts i poc promocionats. D'ahir, d'avui i de sempre. Em temo que actualment ja som més els qui escrivim que no pas els qui llegeixen, que sovint són els mateixos que escriuen.

Una vegada la pintora Montserrat Gudiol expressava la seva fe en el fet que la qualitat artística sempre sura i acaba per ser reconeguda. Admiro aquesta pintora però l'afirmació em va semblar ingènua i desafortunada, la majoria de gent no creix en el seu entorn ni amb les seves relacions, ni té els mateixos mitjans per donar-se a conèixer. Com en tantes coses, qui triomfa ho atribueix, generalment, a no ser que compti amb una dosi important de lucidesa, als seus mèrits i qui fracassa, a la mala sort, a les enveges, a la manca de promoció. Tot compta i tots som humans.


Per cert, a la Setmana em vaig comprar el de Judith Pujadó i el de Pilar Duocastella que podeu veure a les imatges al principi. En volia comprar més, de les autores amb les quals he contactat a causa de tot això del grup de lectura, però he de dir que no els vaig trobar. I és que una de les més grans aspiracions de molts autors i autores no mediàtics és que, al menys, els seus llibres es trobin.

18.9.10

Setmanes llibresques poc encisadores


Vaig anar a la Setmana del Llibre en Català, a la Ciutadella. He de dir que des del temps en què es feia a les Drassanes, un espai irrepetible en el qual trobaves restes esgrogueïdes de perles oblidades, res no ha tornat a ser el mateix. Anava a escriure alguna cosa sobre les meves reflexions -negatives, cal dir-ho- sobre aquesta setmana tan poc encisadora però m'he ensopegat amb el blog del Manel Haro, periodista cultural, on escriu el que jo pensava escriure, amb molta més grapa. A més, venint d'una persona jove em sembla força més interessant, ja que una servidora es deixa arrossegar sovint, coses de l'edat, per la nostàlgia d'un passat que potser mai no va ser com el recordo.


Així doncs, cliqueu aquí:
Llegir en cas d'incendi (Creiem que la Setmana del Llibre en Català ha punxat!).