7.9.10

Annie Girardot, la seva memòria i la nostra



Sempre he recordat una pel·lícula que em va impressionar de molt joveneta i que no he tornat a veure, L'homme aux clés d'or del director Léo Joannon. Estava confosa i creia que era americana però és una pel·lícula francesa, de 1956, protagonitzada pel gran actor, director i moltes coses més que va ser Pierre Fresnay. Finalment l'he trobat, encara que sense subtítols i me l'he pogut baixar i tot a l'estil del present emulador. M'estimaria més veure-la al cinema, és clar, però això avui és molt difícil amb pel·lícules com aquesta, de finals dels cinquanta.



La noia de la pel·lícula, de moral dubtosa o més aviat amoral, era una encisadora i jove Annie Girardot, una altra de les meves dèries cinèfiles. Girardot i Moreau van ser grans senyores del cinema francés i també, com Signoret, va fer alguns papers de prostitutes reciclades i dones lliures en tots els sentits. Girardot no té una llista professional tan llarga com Moreau, n'ignoro els motius. Es va casar amb Renato Salvatori, que la matava de mala manera en aquella història tràgica i excel·lent de Rocco i els seus germans on era l'antagonista de Delon, amb qui es van fer amics, i que el va ajudar quan va anar de baixa. Amb Girardot van tenir una filla, també actriu, i es van separar, però van continuar sent amics, també. Visconti no va tornar a tocar el tema obrer i es va decantar per fer-nos magnífics retrats de la burgesia i l'aristocràcia. Aquells actors i directors i aquelles històries es troben a faltar avui, la veritat. 

Girardot ha estat víctima de l'alzheimer, en l'actualitat, diuen, no sap qui és. La vida mata, a poc a poc o de pressa, potser, al capdavall, perdre la memòria sigui un consol, qui ho pot saber? La memòria de tots nosaltres també es perdrà, en el món del futur. No sé perquè, entre tantes pel·lícules que he oblidat, he recordat sempre aquest professor seriós i intel·ligent, cruel objectiu d'una venjança absurda i protagonista, ell mateix, d'una venjança posterior que repugna a la seva altura moral fins al punt d'admetre que té culpa en els esdeveniments finals de la història. Girardot, Moreau, fins i tot Brigitte Bardot, han tingut el coratge i la grandesa d'envellir de forma natural, allunyades dels estiraments absurds als quals s'han sotmès d'altres actrius i alguns senyors i que mostren màscares inquietants com la de Raquel Welch, per exemple. Però dec ser minoria ja que davant d'aquests bacallans secs arranjats i sense expressió sempre hi ha qui em comenta: què bé es conserva, aquesta! I no entro en el tema de les boquetes sensuals i inflades, estil Jolie, tot són gustos.




L'Homme aux clefs d'or de Léo JOANNON [1956]




Per cert, no entenc aquest costum actual de passar tots els títols de crèdit al final de la pel·lícula, trobo que feia emoció allò de llegir-los al principi, la veritat, amb l'expectació del moment i el misteri del que veuríem després. Només els posaven al final en ocasions especials, com el de 'La volta al món en vuitanta dies', ja que en aquest cas tenien la seva gràcia. Passar llistes de persones quan tothom vol anar al lavabo o a sopar em sembla que té poc sentit, la veritat. A més, és que ja ha quedat com a normalitzat, i no hi ha excepcions, gairebé. La majoria de gent, amb educació, espera una estoneta o fins al final, això sí, però, vaja, tot són modes.




Postalpost i curiositats: Acabo de descobrir que Gil Vidal, el dolent de la pel·lícula, va gravar un disc en català i tot en temps pretèrits, gràcies al blog magnífic del Toni.

16 comentaris:

Galderich ha dit...

M'ha fet gràcia els comentaris que fas sobre les actrius i el pas del temps.

El mite de la Monroe es manté per la seva mort prematura que la fa eternament jove. Les altres són mites, però les coneixem (malgrat els retocs) en la plenitud de la seva vida, amb els solcs del pas del temps.

Els que som d'una generació posterior tenim el problema que moltes d'aquestes pel·lícules (actors i actrius inclosos) no les coneixem. Ens haurem de reciclar.

Olga Xirinacs ha dit...

Dona de caràcter, la Girardot, lluny d'estereotips a l'estil BB.
A França s'han filmat molt bones pel·lícules, memorables, que no han tornat a passar per les pantalles. Comn ara "La vella dama indigna", amb música de Jean Ferrat: una de les 100 millors pel·lícules de la història del cinema. La cançó dominant, "No veus el temps passar", la toco i canto com a símbol, i entre nosaltres la va popularitzar Guillermina Motta els bons dies de La Nova Cançó, quan es traduïa bé.

Júlia ha dit...

Galderich, recordo que la meva mare sempre parlava també de pelis 'mitiques' que ja no feien, després per la tele en vam recuperar unes quantes, per sort hi ha llocs on et pots baixar alguna perla d'aquestes.

Però, és clar, no és el mateix que veure-les al cinema.

Això de les morts joves té aquest component mitificador, és clar, no els veus envellir. Ja ho diuen, mor jove i faràs un bonic cadàver.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Olga, recordo molt bé la peli, la cançó i la versió excel·lent de la Motta, una altra gran dama a recuperar en plenitud.

Vaig penjar la cançó en el meu post amb motiu de la mort de Ferrat, aquí:

http://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Jean+Ferrat

Malauradament avui el cinema europeu ens arriba poc i malament, el d'ahir i el d'avui. Hi ha actors i actrius que a casa seva són genis i aquí no en sabem res, tot s'ho mengen els grans, com en literatura.

Júlia ha dit...

Ep, Galderich, al menys hauràs vist el Rocco del Visconti...

Clidice ha dit...

estic com en Galde, peix peix peix :( i no cal dir que em sap molt de greu.

Anònim ha dit...

TINC RECORD D'UNA PELI ON ELLA FEIA DE MESTRE,I S'EMBOLICAVA AMB UN ALUMNE....SE QUE HAN VA IMPACTAR....I UN ALTRE QUE RECORDABA UNA MIQUETA,A "L'AGADA BRHAMS?....MARIT TARAMBANA,ESPOSA FIDEL,AQUESTA LI V'AGRADAR MOLT A LA MEVA MARE.....QUANTS ANYS¡PERO RES COM "ROCCO".
JUGANT

Júlia ha dit...

Ep, Clídice, no em crec que no hagueu vist la Girardot, va fer pelis molt bones fa anys... Morir d'amour? I, Rocco, és clar, de Visconti. De tota manera es cert que després es va eclipsar una mica.

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'agradava molt, no ja com actriu sinó físicament. No sabia que tenia Alzheimer. Tot i tenir mala premsa en el sentit de fer pelis massa intel·lectuals, lentes i feixugues, a França han fent de sempre molt bon cinema, almenys per el meu gust.
No fa massa encara vaig veure a Bout de suffle de J.Luc Goddard

Júlia ha dit...

Jugant , la de la profe era treta d'un cas real, 'Morir d'amour'... I l'altra em sembla que era Vivre pour vivre, on el Montand, per variar, es 'liava' amb la Candice Bergen i després quan veia la dona passant-ho bé, tornava amb ella gelós. De Lelouch.

Júlia ha dit...

Rocco és una joia, efectivament, quan més la veig més m'agrada.

Júlia ha dit...

Francesc, pel meu gust era molt atractiva, de jove i de madureta. Ara ja és gran, és clar. I no sé perquè va aturar una mica la marxa, no com Moreau, que va dirigir i tot. A bout de suffle no l'havia vista i em va decebre en veure-la ara, hi ha tanta mitologia al seu entorn...

La lectora corrent ha dit...

Rocco, com tot el cinema de Visconti, és una meravella. I l'Annie Girardot és una actriu que, com a F. Puigcarbó, m'agradava molt pel seu aspecte. Fins i tot fent de prostituta com a "Rocco...".

Júlia ha dit...

Precisament, Lectora, fent aquests papers 'forts' es lluïen les bones actrius i s'evidenciaven les mediocritats.

MJ FALCÃO ha dit...

Adorei ouvir falar mais ainda dela, a maravilhosa Annie Girardot! Inesquecível mulher e actriz única...
Obrigada
o falcão (el halcón)
http://falcaodejade.blogspot.com