10.9.10

Elogi del guix i de la negra pissarra




Som en una època estranya en la qual les qüestions frívoles i marginals prenen el lloc a les serioses i transcendents. En el tema polític, per exemple, les proclames arrauxades i viscerals han bandejat el debat seriós públic i privat, en el qual sovint només es repeteixen tòpics diversos i es fan afirmacions no contrastades, de la mateixa manera que una escola plena de murals agradables i acolorits, encara que siguin gairebé fets pels adults, sembla més bona que aquelles que ofereixen un aspecte molt més sobri i despullat.

No tinc fills en edat escolar ni tan sols néts i m'havia fet el propòsit de no parlar d'escoles ni d'educació a partir de la jubilació, però no puc evitar ficar cullerada en un tema que, pel meu gust i pel que fa a l'escola elemental, primària o general bàsica, car aquí canvíem noms per no canviar res més o ben poca cosa, ha anat davallant pel pendent de les provatures absurdes i que en aquesta època de l'any mostra amb contundència la seva faramalla.

Ara comença el curs amb unes reformes una mica folklòriques i que no surten, com sol passar, de cap demanda dels implicats directament en la qüestió. Un canvi en el calendari escolar fa que s'hagi de començar a correcuita, i comptem amb la pèrdua d'un dia emblemàtica per als infants i per als mestres com era el set de gener, amb l'afegit d'unes vacances en època carnavalesca que fomenten aprofundits debats sobre temes tan punyents com què faran infants i adults durant aquells dies fresquets, en els quals caldrà muntar colònies i sortides més o menys subvencionades. Encara més, sento parlar per televisió dels famosos ordinados com si llibres, llibretes, pissarres convencionals i qualsevol estri d'aquests que han conformat fins ara l'univers educatiu tradicional sigui ja una vulgaritat arnada. Davant de les exigències cada dia més contundents i pesadetes de l'administració en alguna escola -hauria de ser una moguda massiva, aquesta- expliquen que no faran sortides ni colònies.

Això de no fer sortides ni colònies ja ho havia plantejat jo a l'escola en moltes ocasions per substituir les lamentables vagues dictades actualment per uns sindicats també fora de la realitat, que només perjudiquen pares i mares treballadors. Sense èxit, cal dir-ho, perquè la filosofia educativa progre va generar la creença en la necessitat imperiosa de fer aquest tipus d'activitats, cosa que va provocar una oferta sucosa de visites culturals i estades a la natura domesticada de tota mena, moltes de les quals no suportarien una anàlisi aprofundida dels seus continguts realment educatius.

En èpoques passades teníem molts més problemes però molta més llibertat d'acció. El tema de la sisena hora amb els horaris complicadíssims ha acabat amb la vida social de molts centres, ja que la gent no sol coincidir massa en els dinars, per exemple, espai tradicional d'intercanvi d'idees i tafaneries. No m'ha agradat tampoc l'excés d'especialistes i la divisió i subdivisió en grups o grupets, quan fa anys es reivindicava que, en els primers cursos, quan menys gent, millor. Sembla, però, que ningú no es queixa o que la gent es queixa d'aspectes, al meu entendre, discutibles i marginals. En general se solen demanar més recursos i més gent però, com passa amb els programes televisius del nostre temps si els comparem amb els antics, més recursos -o més canals- no vol dir pas més qualitat. La qualitat encara està també per definir, no vol dir, ni de bon tros, tenir un munt d'ordinadors i pantalletes per tot arreu.

Les reformes, les imposicions i les renovacions pedagògiques acostumen a venir des de dalt, des de sectors que no estan directament implicats en el dia a dia de les escoles i fomenten la creença en el fet que fins aleshores ho fèiem molt malament, cosa que també fomenta el desenvolupament de cursos i cursets de tota mena, molts dels quals mediocres o dolents del tot. Mentrestant, problemes gruixuts com ara la formació universitària dels mestres -feta per persones generalment allunyades també de la realitat pràctica-, els continguts que s'ensenyen -i que seran els mateixos i fets de la mateixa manera, en format digital o amb guix convencional-, el tema no resolt de les direccions professionalitzades, la necessitat d'alguna institució com ara un col·legi de mestres, a l'estil d'altres col·legis professionals, el mateix sentit d'una carrera de mestre en la qual, si vols millorar, has de canviar de feina, l'accés a la professió d'altres professionals amb diferents llicenciatures quan hi ha hagut mancances reals o provocades de personal i moltes coses més, una de les quals l'excessiva burocràcia que no para de crèixer i que obliga els equips educatius a destinar moltes hores a l'ordinador i a emplenar formularis diversos, no semblen objecte de controvèrsia ni d'anàlisi per part de cap sector, ni tan sols de les mateixes bases, amb honroses excepcions. De fet, els qui debaten a la tele sobre aquests temes poques vegades són els mestres -les mestres, més aviat, car la carrera s'ha feminitzat de forma aclaparadora, una altre tema que no se sol tocar massa-, sinó experts o totòlegs d'aquests que entenen de tota mena de coses i, és clar, d'educació, no podia ser altrament.

Les grans i petites teories educatives, com les econòmiques i les polítiques, sovint pateixen del mateix mal, les inventen i analitzen, des del seu present, persones que no tenen la pràctica que caldria en les trinxeres on es lliuren les batalles i batalletes sinó en despatxets còmodes sense criatures pel mig. I com que al mestre soldat ras, des de fa anys, se li ha esmicolat l'autoestima i es limita, amb honroses excepcions minoritàries, a acceptar allò que li ve donat pels experts, hem anat passant per etapes decrolinianes, freinetanes, constructivistes, de pedagogia operatòria i del que toqui demà passat. Tot per acabar ensenyant, cada dia amb més problemes, a llegir, escriure, pensar i comptar.

Escric això després de veure la tele on es parla dels llibres de text com a estris obsolets i de sentir la ràdio on qui mana a casa nostra, amb una colla, debatia com i de quina manera farem les vacances del febrer, un problema que no teníem, vaja, però que ja tenim. Tenen, més aviat, car jo ja sóc en època d'escriure les meves memòries sobre el tema escolar que no crec que ningú em publiqui. De fet, per desgràcia, ja fa anys i panys que a l'escola el de menys és l'important: festes populars, murals acolorits, sortides sorollores, carnestoltes amb disfresses vistoses, si pot ser més maques que les de l'escola del costat, visites educatives de tota mena i colònies per anar a veure quatre gallines són el que cal per tal que la societat dels pares i mares novells cregui que el cole dels nens és una meravella. Com en tantes altres coses, la frivolitat visible ha anat substituint la seriositat responsable. L'escola no és res més que un mirall de la resta de societat, és aquesta la que fa l'escola i no pas a l'inrevés, al meu entendre. 

No vull ser pessimista, recordo que el gran i admirat professor Llopis, dels meus temps d'estudiant a la Normal de Sants, repetia, quan es parlava de la poca qualitat de l'escola de l'època: no se preocupen, a pesar de todo los niños aprenden.

De fet, l'escola és molt diversa i hi ha moltes realitats, també. Cal dir que parlo d'aquella que conec, la urbana i de suburbi metropolità. Imagino que al món rural la cosa és ben diferent i els problemes, que també en tenen, i molts, potser són uns altres. Cada escola és un món, hi ha una gran diversitat i cadascú parla segons el ball que li toca. Sobre els polítics, que em diguin a quina escola, institut o universitat porten els seus nens i sabrem de quin peu calcen i en què creuen. I sobre l'escola primària, pel meu gust -subjectiu i parcial per raons òbvies- és el nivell educatiu que té els millors professionals i que funciona més bé, i on encara es fan els horaris més dilatats, el que passa és que de la resta se'n parla molt menys. Com deia un company de feina, fa anys 'aquí, al menys, hi hem de ser sempre'.


5 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

d'aci a uns anys, una de les moltes coses que s'hauràn d'explicar a la mainada informatitzada, serà que abans a les escoles hi havia una pissarra i un guix, perìo també que hi havia la palmeta per castigar-los.

Júlia ha dit...

Ah, Francesc, també vaig viure les darreries de la palmetai el bolet, cal dir que hi havia molts més sàdics que sàdiques, és així. Potser per això des que no hi ha palmeta hi ha menys homes dedicats a l'ensenyament???? Ep, és broma.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Són molt interessants les teves reflexions sobre el món de l'ensenyament, que coneixes prou des de dins. En les reformes, sempre per anar a pitjor, trobo que se us ha escoltat poc, o gens, als qui teniu experiència i sabeu explicar-la.
Una llàstima.

Júlia ha dit...

Potser és l'edat, Teresa, que ens fa caure en el parany del passat millor, admeto que s'ha millorat en coses materials, nombre d'alumnes, recursos, instal·lacions, escolarització massiva, però també s'han perdut moltes coses pel camí i cada reforma em fa posar els pèls -pedagògics- de punta.

bellosoli ha dit...

em causa sorpresa veure que ara els nens, per rebre una "bona educació" hagin de fer les classes amb ordinador. I si no ho fan, no estaran preparats per la vida moderna. Dec de ser un antic, però l'ordinador el se fer anar prou bé.

A mí, el que se m'acudeix, és crackejar l'ordinador i poder-hi instal·lar jocs (que diuen que estan capats, però tot es crackeja amb els coneixements adequats) i fotre'm a jugar amb el pc mentre el profe explica. Ja s'ho faran.

En aquest país, decideixen els polítics. I es dedica a la política el qui no vol fer una sacrificada vida professional. És una perversió perquè hauria de ser a l'inrevés. Els grans professionals haurien de donar el pas a la política per poder aplicar els seus coneixements. Però... quin dels nostres polítics ha tingut una carrera professional amb cara i ulls fora de la política? jo diria que cap ni un. És és, quan un professional decideix dedicar-se a la política els polítics el matxaquen i destrueixen.

En l'ensenyament, com a tot arreu, haurà passat el mateix. S'apliquen teories, o hipòtesis en la majoria dels casos, per assajar com funcionen. Encara no se n'ha fet cap llei. Així de sòlides eren!