14.9.10

Guerres, paus i grans novel·les



He fet referència en l'anterior post a la lectura de Guerra i Pau però el llibre m'ha acabat  portant no pas per los cerros de Úbeda sinó per la serra de Pàndols. Vaig llegir fa molts anys aquest llibre, en una edició senzilleta del cercle de lectors, no sé si la traducció era bona o no ja que jo no era capaç, aleshores, de valorar aquesta qüestió. Tampoc no sé, ja que no he vist si consta enlloc, de qui és la traducció al castellà que estic llegint en un pràctic ebook que em van regalar per Reis i gràcies al qual he recuperat diferents clàssics. En castellà, m'han dit, hi ha una traducció recent molt bona però la que tenim en catala, de la MOLC, en recull una de finals dels anys 20 feta  a partir d'una versió francesa. No vam tenir tanta sort amb aquest llibre com amb Anna Karènina, traduïda per Nin. Potser si Nin hagués sobreviscut s'hauria pogut dedicar, en un exili imaginari, a continuar traduint directament del rus moltes més novel·les. Nin va ser una de les víctimes de les víctimes, de les quals parlo en un dels comentaris anteriors, ell mateix va provocar també víctimes força innocents. Malauradament, una bona política de traduccions és cara i complicada i la majoria dels lectors no som massa exigents, la veritat.


De joveneta em saltava les pàgines amb batalles i ara les passo en diagonal, ho confesso. En canvi la història de totes aquestes famílies, d'aquests més de cinc-cents personatges, em continua fascinant. Les relectures sempre et mostren un nou llibre, quan aquest té un pes i és bo. En llegir aquesta història èpica i lírica de Tostoi m'adono de la misèria a la qual hem reduït la novel·la mal anomenada històrica, sense que de la quantitat, fins ara, en surti la qualitat. Però, qui pot, avui, escriure mil tres-centes pàgines ben travades i ben documentades? Fins i tot, qui les llegirà? A quin preu s'ha de vendre, el llibre?


En una web molt interessant sobre llibres he trobat un comentari sobre Guerra i Pau molt remarcable. L'autor de l'escrit, Fausto Puerto, llibreter segons crec,  reprodueix un fragment de Bolaño, en concret de 2666 que copio sense manies i on a través d'un personatge parla, aquest autor que també va patir de la por a l'excés, de la gran diferència entre les obres curtes i les llargues i arriscades:


Que triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.

A l'escola em vaig ensopegar els darrers anys amb aquesta absurda por a la quantitat, es buscaven llibres de lectura breus, per a infants i adolescents, moltes editorials no publiquen res dirigit a aquest tipus de públic que sobrepassi la mida mitjana, aquí Harry Potter hauria mort d'inanició. Tampoc s'ensenyen ja poemes sencers, sinó fragments, ni tan sols les cançons de Nadal s'aprenen senceres, amb un parell d'estrofes i la tornada ja anem fent.

De Guerra i Pau se n'han fet moltes versions per a cinema i televisió. La versió americana de 1956 era prou digna i distreta, amb un bon repartiment i una Nataixa emblemàtica, inoblidable, Audrey Hepburn. Però, és clar, una gran part de matisos es perdien de forma inevitable. Recordo també haver vist alguns capítols d'una producció rusa, en cinema, una versió molt ben feta, però lentíssima i que semblava un llibre d'estampes.  Per a la televisió s'han fet moltes versions. M'agraden sempre, com m'agrada veure  El comte de Montecristo, Petites dones o Els tres mosqueters.  M'agraden perquè ja sé de què van, són narracions que tenen ganxo, no en debades han passat la prova del temps. No m'agrada dir allò de què és millor el llibre, ja que es tracta de coses diferents, molt diferents, i tot es pot fer bé o malament.

Una cosa no treu l'altra i cal també acostar-se sense complexos a aquests volums llargs i potser feixucs però que mostren el coratge i el geni de l'autor, aleshores un home de trenta i pocs anys (i la paciència i potser la col·laboració silenciada de la seva bescantada esposa, que li passava en net tot i en feia còpies) i tot un ventall humà magnífic i divers. Mostren també, com comentava, la fascinació per coses com la guerra, per personatges com Napoleó, tan estranyament mitificat, un megalòman de fet, encara que fos culte i tingués, sembla, al menys al principi, bones intencions, com ara exportar la revolució. Però, és clar, a ningú no agrada massa que el revolucionin a la força.  I també l'èxit de les idees de Rousseau, que tant van influir en iniciatives posteriors i fins i tot en la nostra malaurada escola activa del present. Rousseau escrivia sobre educació i enviava tots els seus fills a l'hospici, Tosltoi també té moltes ombres. 

Aquell món és lluny del nostre, a dos-cents anys, però això no és res en el context de la història de la humanitat. Hi ha aspectes que ens costen de comprendre però també ens reconeixem encara força bé en aquells homes i dones d'un passat complicat, tan com el nostre present, i en moltes de les seves dèries i misèries.

4 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, jo també em vaig saltar tots els fragments en els quals Tolstoi teoritza sobre la guerra i el sentit de la història. El que és veritablement magistral, el que quedarà és el retrat d'un grup humà amb totes les seves llums i les seves ombres, amb moments èpics i d'altres de suspensió que gairebé prefiguren Txekhov.

Fa una anys van passar una bona adaptació anglesa per televisió en la qual Pierre era un jove Anthony Hopkins.

Júlia ha dit...

Allau, em pensava que ara tindria més paciència amb això de la guerra i el fet és que ho intento i hi ha consideracions i reflexions molt interessants, sobre el tema. Però, evidentment, l'important és el grup humà, la seva evolució...

Aquella versió també estava molt bé, la recordo, els anglesos són els millors gairebé sempre, en ambientació no els guanya ningú.

La lectora corrent ha dit...

Jo també vaig llegir l'Anna Karenina en la versió catalana de Nin. No sé rus i no puc jutjar si la traducció està ben feta o no (de vegades he corregit traduccions que en la llengua final eren correctíssimes, però el sentit era molt diferent de l'original), però era un plaer llegir aquell català.

Júlia ha dit...

Lectora, efectivament, en no conèixer l'idioma original es fa difícil valorar les traduccions però sí que s'és capaç de copsar si estan o no ben escrites, com en el cas d'Anna Karènina de Nin. De vegades hi ha fins i tot 'recreacions' que superen l'original, en poesia ha passat alguna vegada. I de vegades llegeixes un text que grinyola, no s'acaba d'entendre, i es percep que allà hi ha algun problema 'també' de traducció. Malauradament les traduccions literàries no estan ben pagades ni protegides, encara més avui, en què es publica tant i tant. Potser les científiques són un altra tema, espero que sí.

Sovint, encara que no és el millor, s'ha de recórrer a traduccions fetes a partir de versions en llengües majoritàries.

Un cas de traduccions lamentables, per cert, són els fulletons d'instruccions de màquines domèstiques diverses, no s'entén res i has d'aprendre per intuïció.