5.9.10

Meditacions caòtiques a l'entorn de la cultura i la cultureta


De les anteriors reflexions sobre el tema dels homenatges -reflexions i no crítiques, al menys així m'agradaria que s'entenguessin- he anat a parar en les respostes als comentaris a un altre tema, l'absència gairebé total d'espais interessants als mitjans de comunicació, llargs, en horari d'audiència normalitzada, seriosos i aprofundits, sobre la nostra cultura, si és que a Catalunya tenim una cultura pròpia. La paraula cultura ja es fa difícil de definir, encara més, hi ha qui ha recollit centenars, milers de definicions. En general entenem per cultura un conjunt divers i variat de manifestacions lligades a la tradició, a la història, a la llengua, al nostre tarannà. Sembla una cosa fàcil d'entendre però si entrem en detalls ja ens costaria més posar-nos d'acord. 

He vist en aquests darrers temps la televisió aragonesa, veïna molt propera de la Terra Alta. Compten amb un canal on, de forma constant, emeten programes relacionats amb la història, la geografia, la literatura, la música i tot allò que tingui a veure amb l'Aragó. Repeteixen alguns programes, monopolitzen personatges de la cultura històrica de la Corona d'Aragó, bé, no hi ha res perfecte. Però en general és distreta i força seriosa, la seva programació. Pels volts de Setmana Santa em va sobtar el respecte  amb el qual la televisió andalusa emetia processons de tot tipus de pobles i poblets. Aquí, segons què ho etiquetem de cultureta, sembla que tenim una certa por de semblar provincians. Això ja ve de lluny. Als inicis de la TV3, potser aleshores amb bon criteri, es va optar per doblar sèries com Dallas, més enllà d'oferir un bon gruix de produccions pròpies més intrínsecament culturals. Pel que fa al teatre, recordo que es va filmar una molt bona Rambla de les Floristes i aquí es va acabar la història.

Els programes de sardanes o de cultura popular en general s'han emès i s'emeten, en ràdio i televisió, a hores matutines poc adients. Hi ha hagut intents molt interessants de modernitzar-ne el format, però, és clar, la majoria ni ens n'hem assabentat. Ni esbarts, ni cantautors, ni grups de folklore nostrat, ni tan sols de rock, tenen un espai fix i adient i cada dia pitjor. La nostra literatura a la televisió i la ràdio, amb alguna excepció, és testimonial i comparteix espai amb tota la resta, castellana, anglosaxona i finlandesa. Ja veieu que ha passat amb un programa suposadament arqueològic a l'hora de voler-lo popularitzar. S'han fet i es fan també alguns bons intents, interessants, però inserits en la resta de programació i no s'ha distingit massa entre la seriositat i la frivolització xarona. Vaja, aquesta és la meva opinió personal. Pel meu gust, amb una sabata i una espardenya, en els bons temps de les emissions catalanes per la segona cadena, es feia una tasca molt més important.

En tot anem per un estil. Tota la pintura catalana realista del XIX ha quedat pràcticament oblidada davant de l'avantguardisme i de la suposada modernitat. Personalitats populars en la música, com va ser Emili Vendrell, per exemple, tenen en d'altres indrets un lloc constant en el record, només cal veure com es recorden a Andalusia els grans de la cobla, a l'Aragó els bons cantats de jotes, a França els chansonniers seriosos o no tant, o a l'Argentina les figures del tango. La Nova Cançó que de tant en tant es desempolsina una mica és poc coneguda més enllà de les grans figures supervivents. Ara mateix em trobo amb el fet que molta gent jove creu que això de Em dius que el nostre amor només va ser el primer és del Quimi Portet.

Potser per això sento una mica de recança, amb tots els respectes i també amb la il·lusió que comporta la participació en iniciatives col·lectives, davant de les efemèrides sobre personatges que després tornarem a desar a l'armari adient fins a la propera ocasió. Aquí, per posar una cosa n'escombrem d'altres, ja va passar amb la sardana, avui una mica abaltida, que va bandejar d'altres coses tan nostres com la jota del Baix Ebre, avui feliçment una mica recuperada, o balls tradicionals diversos que recullen amb esforç els esbarts que tan poques vegades tenim ocasió de veure. En unes comarques sabem molt poc del que fan a les altres si no és que hi tenim parents o una caseta, vaja. O bé, com ja va passar amb la sardana en temps dels avis, es posa de moda una cosa i es fa a tot arreu, com ha passat amb els castelleres, les havaneres, els correfocs...

L'havanera es va reinventar a mitjans dels setanta i, sense que intenti seriosament cap mena de renovació, que jo sàpiga, a l'estil del que va fer Carlos Cano amb l'andalusa, s'ha convertit en un tema imprescindible de Festa Major. En els inicis del seu èxit recordo que ja es va incidir en el fet que havia escombrat el que quedava del moviment de la cançó, ja que els recitals de cantautors van ser també habituals fins a mitjans de la transició. Fins que ens en cansem, cosa que amb  la proliferació de grups de tota mena, bons, mitjans i dolents, no m'estranyaria que passés d'aquí pocs anys. La nostra antiga cançó tradicional ha gaudit d'algun bon intent de modernització, poc conegut i poc difós. De vegades, moltes, les expressions d'amor catalanista no comporten un intent seriós de conèixer, difondre i millorar el que ja tenim. Les cultures minoritàres com la nostra no poden lluitar en el camp de la quantitat on sempre tenen les de perdre, ho han de fer en el de la qualitat, cosa que fa anys estava molt clara i ara em sembla que no ho està pas tant. La Nova Cançó, per cert, també va voler acabar, més o menys, amb el passat, com cantava Espinàs: oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Potser un dels nostres trets culturals més evidents sigui aquesta necessitat de fer, refer, oblidar, esmicolar i recuperar.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

ALLO DE "TELEVISION ANTROPOLOGICA" DEL COMPAÑERO ALFONSO, VA FER MOLT DE MAL....SI SRA.
JUGANT....

Júlia ha dit...

Doncs possiblement, Jugant, vam admetre allò de no haver de ser 'antropològics'.

Clidice ha dit...

Dona, Júlia! quins acudits! estem al melic del món mundial del dissenyossea, i tu pretens posar-nos barretines i calces de vellut! tse tse! que no ho veus que per fer un bon programa cultural cal llogar gent amb cultura?

Galderich ha dit...

Meditacions caòtiques però encertades. El nostre problema se'n diu complexe de que ens diguin que som provincians. Només des de la nostra cultura podrem ser universals i sinó mireu a en Miró!

Júlia ha dit...

Clídice, fa molts anys que penso coses d'aquestes, som una mena de nacionalistes estranys i de vegades envejo el regionalisme sentimental de persones com molts andalusos, per exemple.

Júlia ha dit...

Galderich, és que crec que no tenim massa clar que és 'la nostra cultura'. Vaja, jo tampoc li tinc i em temo que és molt diferent per a cadascú. Podria posar molts exemples, en tinc a dojo:

La llengua, tan lloada, no fa que la gent compri revistes i llibres en català, per exemple, moltes bones publicacions van morir de pena fa anys.

Els cursets del darrer que arriba tai-xi, dansa del ventre, country, tenen molts més adeptes que els de sardanes, la resta de danses 'nostres' ja no s'ensenyen ni als cursets dels centres cívics.

Ara hi ha un rebrot casteller per motius diversos, espero, malgrat tot, que duri. Val més enciam que gana.

Els intents de vendre Cavall Fort als quioscs van ser inútils. Res a veure amb els Patufets dels nostres pares.

L'altre dia una persona de la meva edat m'explicava una nova activitat que fan a un centre de jubilats, cinema, han filmat un curt... en castellà. El monitor és sudamericà però tots els participants són catalans i, encara més, catalanistes. Doncs el curt és en castellà. Quan li vaig retreure, amb una certa ironia, gairebé se'm mosqueja.

Vaja, si jo que no sóc gens radical veig les coses així, imagino que la realitat profunda és pitjor.

Júlia ha dit...

Sobre Miró, no entro en el tema ja que té molts incondicionals i jo no en sóc gens, de mironiana.

Anònim ha dit...

mira això:

VOLEM VEURE LA CULTURA POPULAR A LA TELEVISIÓ
http://www.facebook.com/group.php?gid=125292327957#/group.php?gid=125292327957

F.Puigcarbó ha dit...

Estic amb en Galderic en lo de provincians, però més ho són encara a Madrid i en canvi en aquest aspecte cultural no baden tant com nosaltres. Miro no toca quan parlem d'artistes, l'apartat de ninotaires no el toco.

Júlia ha dit...

Anònim, molt bé, ja m'hi he apuntat.

Júlia ha dit...

Madrid ha canviat molt, Francesc, avui crec que ja no és provinciana, però ha sabut conservar un pintoresc i agradable provincianisme, sarsuela, teratre clàssic, revetlla de la Paloma i museus magnífics i cuidats. Cal dir que els ha costat, el Prado va estar un temps desmanegadet. Tinc debilitat per Madrid, sempre m'ho he passat molt bé allà i hi he trobat gent excel·lent, per sort. També estan endeutats però qui estigui lliure de pecat...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Que a la "nostra" no es facin programes culturals com es fan a la BBC o a la RAI, posem per cas, perquè són de nivell, obeeix a un propòsit perfectament orquestrat: no interessa que la cultura catalana tingui el prestigi que hauria de tenir perquè valors en té, i molts.
Qui va inventar el mot "cultureta" sabia el que es feia. Era una manera de començar a empetitir el que és immens. Quan llegeixo Ramon Llull em poso a plorar. En tot Europa no hi ha un gegant com aquest, i a nosaltres, els seus hereus, ens menyspreen.
Pregunteu-vos perquè i trobareu la resposta.

Júlia ha dit...

Teresa ja fa anys que m'ho pregunto i m'ho responc ho mateixa. La veritat és que tot plegat fa molta pena, intento ser optimista, malgrat tot.

Ja explico que em vaig quedar parada fins i tot amb els continguts del 'canal regional aragonès', quina enveja.

marta (volar de nit) ha dit...

Expliques, com sempre, un munt de coses que desconec. Feineta de formigueta és el que penso que podem fer. No fer faltes d'ortografia, comprar llibres en català, escriure moltíssim, parlar en català, portar la tristesa per dins, no discutir amb ningú i no baixar la guàrdia. Desconfiar dels polítics i esforçant-nos més. És només la meva opinió. A casa rebíem Cavall Fort i m'avorria profundament.

Júlia ha dit...

Marta, aquest va ser el problema de Cavall Fort, va quedar desfassat per un excés d'exigència, la meva filla gran el llegia a gust, de petita, al meu fill petit ja no li agradava i li avorria, de vegades semblava més aviat fer per a mestres que no per a infants.

Tens raó, sempre podem anar fent això que dius, si les coses es fan amb rigor i seriositat, funcionen.