11.9.10

No vull ser màrtir de res



Hi ha una paraula que sempre m'ha produït molta angúnia i és la de màrtir. Els màrtirs són aquells que moren de forma violenta, a màns dels altres, pels seus ideals, religiosos o polítics. Etimològicament la paraula vol dir més o menys testimoni i ve del grec. De petits, en l'escola d'aleshores, vam patir l'excitació del nostre morbo infantil a través de les històries i llegendes sobre màrtirs morts de mala manera i, així, vam acceptar com a normal la representació iconogràfica de santes i sants que portaven la palma simbòlica i algun objecte o element relacionat amb el seu turment testimonial: safates amb ulls, pits tallats, graelles i la resta. La transformació de les tragèdies, reals o mítiques de tota aquella gent, van evolucionar vers celebracions patronals festives que encara duren i que durin, perquè un dels grans valors de la cultura popular és desdramatitzar de forma humorística els fets més tràgics.

Els màrtirs polítics ja són figues d'un altre paner. Totes les ideologies els han lloat i honorat, teníem els màrtirs de la croada, per exemple i avui s'honoraran els màrtirs del setge nostrat. Tenim president màrtir, fins i tot president màrtir del Barça. I encara m'adono que el terme es fa servir amb un cert respecte patriòtic a tort i a dret. Hem acabat confonent màrtirs amb víctimes, tots es barregen, en els fossars col·lectius. Un estudi aprofundit de les motivacions per tal d'esdevenir màrtir avui no aguantaria una anàlisi seriosa, santa Eulàlia ens semblaria una mena de fanàtica religiosa i suïcida, per exemple. Un pot ser màrtir perquè ha lluitat, patit i mort a mans dels enemics per una causa en la qual creia, avui també les causes van de baixa, més enllà de les proclames enceses sense riscos, al menys a casa nostra. O màrtir a la força, perquè el van obligar a anar a lluitar pel que fos i, mira, li va tocar el rebre. O perquè era en el lloc equivocat en el moment pitjor, qui sap, passa com amb els herois. Em temo que molts màrtirs a la força, de poder dir la seva, no desitjarien ser honorats per cap bàndol ni per cap idea arrauxada, s'estimarien molt més haver viscut vides tranquil·les i mediocres, la veritat. La instrumentalització dels màrtirs per part de tota mena de poders resulta escandalosa i poques vegades respon a la veritat històrica.

Pel que fa a les víctimes, màrtirs o no màrtirs, no totes són innocents. L'anàlisi aprofundit ens hauria de portar a la valoració individual, més enllà de la divisió entre bons i dolents. Fa un temps hi va haver unes protestes pel fet que un senyor constés en un memorial entre d'altres víctimes del franquisme, malgrat que ell era, certament, una d'aquestes víctimes, perquè estava documentat que havia estat un assassí repugnant i que havia causat molts màrtirs, alguns de pes, fins i tot entre el seu mateix bàndol. Em temo que no era l'únic.

Sento ser tant agnòstica, pel que fa a religió i política -o potser, directament, atea- però avui tanta torxa en la foscor i tant de cant a màrtirs anònims, la majoria, probablement sense ganes de ser-ho, em produeix un sentiment de refús. Em recorda aquell final terrible de El senyor de les mosques, en què els xicots que s'han deixat arrossegar, amb poques excepcions, per la més primitiva barbàrie, amb el resultat, fins i tot, d'alguns màrtirs, són recollits per un vaixell i un general de l'exèrcit els comenta que pensava que una colla de nois anglesos s'organitzaria millor. Doncs això, em pensava que a casa nostra les celebracions serien d'una altra manera quan no les podíem fer, la veritat. Vaja, em pensava, de joveneta, que nosaltres no necessitaríem màrtirs ni cops de falç. El Rafael Casanova real, que es retira discretament i continua vivint i fins i tot vivint bastant bé i adaptant-se a la realitat possible sí que em sembla tot un exemple de català pràctic a tenir en compte. Si hagués mort en el setge seria un màrtir i el seu record molt més còmode a la parafernàlia de la celebració i ara no sé ben bé què és. 


Sovint els poders, oficials o extraoficials, de tots els colors i tendències, s'han estimat més tenir un màrtir mitificat que no pas protegir la persona o persones, és més còmode i dóna molt més rendiment polític.

18 comentaris:

Juan Antonio Torrón Castro ha dit...

Buenos dias Julia, segui y leerte en cualquiera de tus blogs, es todo un placer. Gracias.

Saludos.

Ramon ha dit...

He descobert el teu blog a traves del de la Carme Rosanas. He estat llegint varis dels teus "articles". Tots magníficament presentats, amb reflexions i raonaments captivadors. Permetem que et feliciti i que et digui que des de avui tens un nou seguidor (encara que no soc molt de posar comentaris als blogs.)

bellosoli ha dit...

jo també penso que molts del màrtirs, a poder escollir, ho deixarien de ser a canvi de poder viure uns quants anys més.

Els màrtirs ho són quan moren pels nostres ideals. Quan ho fan en nom dels altres esdevenen fanàtics. Som així d'objectius.

Júlia ha dit...

Gracias, Juan Antonio!

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon, encantada de que em 'visitis'!

Júlia ha dit...

Així és, Bellosoli, hi ha molts interessos a l'entorn de les mitificacions patriòtiques i religioses.

Contenta de veure' per aquí!

Clidice ha dit...

tanmateix que tinguis una bona diada :)

Anònim ha dit...

ALÇA NENA¡ ETS EX-ALUMNA DE LA NOSTRE VIDUA? BE,VUI DIR DE LES SEVES ESCOLES ESCLAR,JO SOC DE PAULA MONTAL,
AIXO DELS MARTIRS ES UN JOC DE CASUALITATS,MOLTS VAN SER MARTIRS SENSA VOLER.
JUGANT....

marta (volar de nit) ha dit...

Gran (i terrorífica) frase: "em pensava que a casa nostra les celebracions serien d'una altra manera quan no les podíem fer", potser com en Guardiola uns quants podríem dir allò que no ho hem sabut fer millor. I després de dir això, començar a treballar, és clar.

Arare ha dit...

ai, Júlia, encara hi deus ser a temps, per presentar-te a les properes eleccions!

ànim, seríem molts, els que et votaríem!

Júlia ha dit...

Igualment, Clídice, millor que les del 1714, segur.

Júlia ha dit...

Doncs no, Jugant, però recordo quan era petita i la van fer santa, en parlaven molt per ràdio.

Júlia ha dit...

Marta, com diu la cançó 'es fa llarg, es fa llarg esperaaar...'

Júlia ha dit...

Arare, que no vull ser màrtir, ni tan sols 'psicològicament parlant', ep.

Jo crec que el que fan falta al govern són psicodallonses desinhibides i amb experiència, he, he.

F.Puigcarbó ha dit...

i si regiressim una mica en la seva història Moragues i Carrasclet tampoc passarien la prova del cotó. Hi ha martirs perquè sembla ser es necessiten per a la Patria, en el fons doncs, és igual que sigui un o l'altre, el que cal és un martir.

Ferran ha dit...

No sé si sóc jo, o aquest és realment un dels posts més lluïts -i en tens uns quants, en la meva opinió- que t'he llegit. Certament tot és relatiu a la vida, Júlia, i més ens valdria fixar-nos en els "mártirs" que encara cuegen, que no pas en els dels llibres d'història.

Aplaudiments.

Júlia ha dit...

Francesc, precisament fa un temps vaig assistir a un debat d'història sobre llibres a l'entorn del tema i del que estic segura després d'haver llegit força sobre tot plegat és que si arriben a guanyar 'els altres' ens passa si fa o no fa el mateix, els grossos es mengen els xics.

Parafrasejant el títol d'un llibre sobre Companys, polèmic i controvertit, d'Enric Vila, 'la veritat no necessita màrtirs'.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ferran, no sóc historiadora, només humanista, però m'agrada la història i sóc d'un grup de lectura de llibres d'història, cada vegada veig més que ens fan passa bou per bèstia grossa, la veritat. I és que la paraula 'màrtir' em fa repelús, la veritat.

Com tu dius, val més mirar el present i una mica al futur, tampoc massa, i fer pel que cal fer avui i ara, deixant-nos de passats gloriosos i felips cinquès passats de rosca.